dilluns, 30 de juny del 2008

vençut i esgotat...

No hi havia ningú més a la platja. Ell. Tan sols ell seia a la vora del mar amb els peus mullats. Les ones trencaven amb força. Tronava. No hi havia pressa.El desànim i la desgana el corprenien i el portaven a un estat de malestar i de melàngia generalitzada. Per què? es preguntava. Per què per uns moments es sentia l´ésser més insignificant, més estrany, més trist del món, "del gènere inútil"? Com és que no havia experimentat mai tal grau d´incomprensió? Què pot sentir algú quan és motiu de vergonya per part d´algú volgut? O quan l´orgull passa a transformar-se en intolerància i falta de respecte? Tant de mal i problema havia causat per a meréixer eixa dimonització?.....De sobte, per tota la platja s´ha sentit un crit, un crit ofegat de lament, de plor que hauria commogut a qualsevol. Tot seguit un llamp. I un plor lent i trist en soledat. Al moment una ona li ha esguitat la cara. I petits rierols corrien per les seues galtes, sense saber molt bé si eren de llàgrimes o d´aigua marina. Què més dóna, si les dos són salades? Passada una estona, vençut i esgotat de tanta frustració i rebuig, ha plegat i lentament ha tornat a casa.

Bona nit

7 comentaris:

Sole ha dit...

No sé si aquests sentiments dels que parles són reals o ficticis. Tampoc sé, en el cas de que siguen reals, si et refereixes al que puc imaginar-me, tenint en compte algunes de les poques conversacions (mai en són prou), que hem tingut.

Però bé, fent ús de la meua imaginació, i sense saber si apunte massa bé, et diré el que ja et vaig dir una vegada: les expectatives solen ser el doble...De vegades parlar eixa frustració ajuda...

Bé, només és una idea..

Besos!

Anònim ha dit...

Ya te lo he dicho pero te lo repito para q lo leas y te animes: una persona q es capaz de escribir como tú lo haces no se merece sentirse así. El mar, inmenso, melancólico y solitario nos invita a compartir con él los sentimientos más ocultos, pero no te dejes llevar.. salta la ola y vence la corriente.. sí, eres diferente.. y qué?

un beso y un abrazo

Albert Miret Ballester ha dit...

Totalment cert el que comenta l'anónima o anónim: som diferents i? no hem de donar comptes a ningú, cadascù se sent el que ella o ell vulga sentir-se i expresa el que vol sempre i quan ho faça amb resecte com haurà estat el teu cas.
Ès molt dur i umiliant vore com els volguts actúen d'esta manera però mira, el millor ès no segir-los la corrent i deixar-los que visquen amb la seua raó.
Estic acostumadíssim a que sempre en alguns assumptes em donen un no perer resposta sense parar-se a pensar que potser mereixem un vot de confiança o que simplement volem que se'ns escolte i ho pugam parlar de forma raonada.
Abraços amicals.

Anònim ha dit...

Però que vol dir aquesta melangia???? Deuries de estar orgullós del que eres, encara que hi puga haber gent a la que estimes que no t´acepte. Si tu eres autèntic ningú pot arebatarteu!! I si per a ser tu mateixa tens que lluitar amb la gent que vols, endavant! Ya voràs com els que realment t´estimem estarem sempre al teu costat per al que vullgues!!! Besets cosinet!!!

Anònim ha dit...

Però que vol dir aquesta melangia???? Deuries de estar orgullós del que eres, encara que hi puga haber gent a la que estimes que no t´acepte. Si tu eres autèntic ningú pot arebatarteu!! I si per a ser tu mateixa tens que lluitar amb la gent que vols, endavant! Ya voràs com els que realment t´estimem estarem sempre al teu costat per al que vullgues!!! Besets cosinet!!!

NaNDo ha dit...

Espere que el xic de la història, una vega sortira de la platja trobara a algú i li canviara l'anim a millor, o be, que algú s'apropara a la platja i fes el mateix efecte de pujada d'ànim.

El xic de la història te algun mal de cap que tal vegada parlant-ho amb algó proper aconsegueixca calmar-lo i fins i tot disipar-lo.

Anònim ha dit...

Ieeppp! Eixe ànim amunt!
Tot en la vida passa i ja aplegarà el moment en el que en la mateixa platja i també amb el peus mullats per la mateixa mar, cridaràs, però esta volta d'alegria.