GORA ATHLETIC!!!

No és costum en aquest blog parlar de futbol. Hui precisament és el dia, estic molt emocionat. Ara sí que me la bufen tots els pseudointel·lectuals xupiguais, que critiquen amb menyspreu i superioritat moral manifesta, tot afer relacionat amb el futbol. I és que ha estat un moment gratificant, certament. Ja sabeu alguns, que des que sóc persona, he sigut de l´ Athletic de Bilbao. I ja m´ havia acostumat a la mediocritat. Fa poc que ha finalitzat el partit de futbol entre l´ Athletic de i el Sevilla. L ´ equip de San Mamés necessitava capgirar l´ eliminatòria que ja se li havia posat de cara a Sevilla amb un 2-1. I com a autèntics lleons que són, li han espolsat un 3 – 0 en la primera part que servix per a accedir 24 anys després a la final de la Copa del Rei. J. Martínez, Llorente i Toquero han sigut els autors. Una nit històrica, emotiva i per al record, per a aquells que portem el futbol i el sentiment athletictzale al cor.

Molts es pregunten perquè sóc de l´ Athletic. Ni per moda, ni per política. És més senzill. Ho sóc per herència. Sona estrany, que ací al País Valencià hi haja tanta afició pel club biscaí. Tanmateix, si tenim en compte la trajectòria de l´Athletic, podem observar que té un palmarés ampli (8 lligues i 23 copes), la qual cosa féu que nombrosos aficionats al futbol no residents a Euskalherria, simpatitzaren amb l´ equip de San Mamés i fins i tot constituïren moltes penyes, com ocorre al nostre País. . La lluita i coratge dels bilbaïns va afavorir que se´ ls batejara com als “lleons de San Mamés”. El meu iaio Agostí, fou un dels “seduïts”, supose que per aquells grans jugadors com Zarra, Panizo, Iriondo, Venancio o Gainza (els 5 magnífics). Li ho va transmetre a mon pare que encara de novençà va arribar a vore com l´ Athletic aconseguia el doblet (Lliga i Copa) a la temporada 83/84. Sempre ha sigut un gran aficionat

Així que, des de menut sempre he begut aquest sentiment. Tenia una foto per ací del meu primer aniversari, bufant els ciris d´un pastís que contenia l´ escut de l´ Athletic (l´ única cosa que he pogut dibuixar satisfactòriament en ma vida). També fa poc vaig trobar una instantània on ben xicotet i grosset portava amb orgull l´ indumentària del meu equip. Jo he crescut amb jugadors i ídols com el gran Julen Guerrero, Cuco Ziganda, Txingurri Valverde, Josu Urrutia, Ander Garitano, Aitor Larrazabal, Larrainzar, Andrinua, Karanka, Alkorta, Juanjo Valencia, Isma Urzáiz, Joseba Etxeberria, i darrerament amb altres com Del Horno, Ezquerro, Iraola, Orbáiz o el fenomenal Fernando Llorente. Quins batistots agafava de manyaco quan el meu equip perdia! Com es reien i burlaven els meus companys d´ escola, quan un dilluns, després d´ un cap de setmana de derrota, entrava tot abatut i vergonyós a classe. Jo crec que eixe esperit de perdedor pacient i fidel, ha definit en certa mesura la meua posterior identitat. Han hagut anys bons, com aquell subcampionat de la 97/98, la participació a l´any següent a la Champions, així com altres en la copa de la Uefa, on caiem eliminats massa prompte. També hem passat temporades de patiment extrem, on ens salvàvem del pou de 2a Divisió (on mai hem caigut, per cert) en la darrera jornada, in extremis. Una trajectòria massa mediocre si la comparem amb l´ anterior història.

L´ Athletic (com resa l´ eslògan del Barça) és més que un club. Per a mi, significa una de les il·lusions i expressions d´ un poble, un dels últims vestigis romàntics que romanen encara en un esport cada dia més globalitzat. La filosofia consistent a ser representats únicament amb jugadors d´ Euskalherria, és tant bonica i lloable com limitadora. I és en este punt, on adquireix una importància cabal, el treball de pedrera, on tenim l´ escola de Lezama (hi vaig estar fa 12 anys), famosa per la seua organització i pels joveníssims valors amb que es nodreix el primer equip. Tampoc ens podem oblidar fins i tot, de la mentalitat compradora amb que actua l´Athletic dins d´ aquestos territoris. L´ Osasuna, la Reial Societat o l´ Alabés ho han patit. I que me´ n dieu de l´ encís de San Mamés? La Catedral és especial. És l´estadi més antic dels equips de la Lliga. Es respira un ambient saníssim, familiar i majoritàriament respectuós. L´ afició sempre recolza i aplaudix els seus, convertint-se realment en el jugador nº 12.

Esta nit no he pogut reprimir l´ eufòria. He reballat una revista i m´he carregat un marc de fotos. Ho sent, mare. Demà li´ n compraré un altre. Valia la pena desfogar-se. Massa anys de laments, de tristeses. El partit ha estat per a gravar-lo. Quasi necessite un parell de desfibriladors. Hem passat a la final i allà ens espera el Barça, un conjunt espectacular i letal. Molts amics són d´ aquest equip i sé que em punxaran a tothora. Però crec que, a un partit tot és possible, així que m´ ho jugue tot. I més coneixent els recursos propis i la motivació amb que eixiran el dia 13 de maig a Mestalla, on m´ agradaria moltíssim estar present, encara que no siga jo un ferm partidari de la monarquia... Un somni. Guanyarem i traurem la “gabarra”. Segur.

GORA ATHLETIC!