L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!