diumenge, 20 de maig de 2007

Política i família

És una incomoditat per a mi haver de discutir de política amb la família. Sobretot amb la mare. Saber de bestreta que, per molt que argumentes i raones no va a servir-te de res, fa que et replanteges si mereix la pena tractar aquestos temes sovint. Si a tot açò, li sumem la mala costum de cridar (és un fet prou estés el que molta gent es pense que per cridar més tenen més raó) quan es discutix i un més que provable enuig provisional entre nosaltres, tot això dóna com a resultat que m'incline per l'opció d'adoptar la posició asèptica, de passar de perdre el temps en una tasca impossible: convéncer a la mare de certes qüestions. I creieu-me que visc bastant millor.

Entenc que alguns m'exigireu major personalitat i direu que m'he de posar seriós i ferm amb les meues idees defensant-les a capa i espasa amb qui siga i on siga. Però compreneu-me el pacifisme i la bondat. Almenys a casa. Després de tants intents frustrats, de tant alçar la veu, preferisc el benestar familiar que defuja el món polític, que estar estirant-nos sempre del monyo per idees en les quals ningú estem disposats a cedir. Sabent que ma mare és de les poques persones de les quals em refie en este món i que es preocupen per mi, no m'agradaria passar per tota classe baralles inútils i imprudents que han distanciat famílies. Així que, he decidit que, partint de la base de que coneguem superficialment tot el que l´altre pense, ens haurem de respectar i tractar el tema el menys possible.

No obstant això, em resulta massa difícil. Tots els dies, dinant, he suportar a la pamfletària, manipuladora, radical i ultradretana Cadena Cope, la qual fa que no siguen pocs els moments que m'entren ganes de dir quatre barbaritats, o fins i tot de riure'm sense límit. L'altre dia la vaig desintonitzar perquè estava a punt d'armar un canyaret en mig d'una paella. És una provocació? Com és possible que, per guanyar oients, alimenten la crispació i facen cas omís a la mínima ètica periodística?

A casa i a tot arreu també experimente l'etiqueta inexacta i immerescuda de socialista. És un fet automàtic que, havent criticat al PP, t'atribuïsquen immediatament les pràctiques roïnes, les corrupteles o les vergonyes del PSOE. Però si jo mai els he votat! A tots aquells que assumiu la política d'una manera bipartidista, dir-vos que hi ha més vida enllà del PPSOE, dos partits caducs i que es retroalimenten amb una aparent crispació constant. No és estrany doncs que qualsevol ciutadà perceba la política com una cosa llunyana, inservible, de la qual rebosa merda pels quatre costats. Tot açò es resumix en l'odiosa frase: "tots els polítics són iguals". Digueu-me ingenu, innocent o equivocat, però jo tinc esperança en una forma de fer política diferent, més propera, i de que hi ha gent de veres gent compromesa i preparada per a assolir aquest objectiu, sense que els claven en el sac dels "iguals" que ja estan massa vistos.

A propòsit d'una profunda convicció republicana expressada fa setmanes a la taula, se'm va retraure no sé quants morts del bàndol republicà, que si van furtar els bancals, que si la memòria reobre les ferides. En efecte, entenc que qualsevol excés d'aquells va anar en detriment de la credibilitat i legalitat republicana, legitimada per les eleccions i arrabassada pels feixistes. Però l'excepció i els descervellats no fan la norma i la liquidació d'aquella forma de govern va posar fre a moltes idees transgressores i al ressorgir de les nacionalitats no castellanes. Encara sort que no vaig dir que la República a la qual em referia era la valenciana dins una confederació amb la resta de Països de parla catalana.
En conclusió. No sé quina mosca m'ha picat per tal que les meues inquietuds polítiques -iniciàtiques i contradictòries- seguisquen un camí distant i oposat al d'aquells que m'envolten. Segurament, com em diuen, encara sóc jove i aniré modulant els postulats, rebaixant els impulsos o perdent efervescència en les converses. Em caldria conèixer el perquè de moltes coses, abandonar la quantiosa subvenció amb què m'obsequien a casa, començar a treballar i desenvolupar-me de forma autònoma. Malgrat tot, continue sent un enamorat de l'humanisme i del conreu i normalització de les pròpies arrels.

Com deia un refrany: “Qui no és comunista als 20 no té cor. Qui és comunista als 40 no té cap”


De moment, l'esperit idealista i utòpic ha covat en aquesta ànima somorta i desitjosa de felicitat col·lectiva i personal. 

2 comentaris:

Siriuseta ha dit...

A veure, part per part, que m'he llegit tres entrades de colp i ja estic barrejant Palop, el PP i el buit amorós...
En quant a allò de discutir amb la família sé molt bé de què parles, crec que a la majoria dels valencianistes, per la tradició que tenen els majors de pensar tots com les ueles marujes, ens passa igual a casa. Supose que amb l'edat van passant-se les ganes de discutir, perquè jo això que fas tu, d'evitar parlar-ne, és una cosa que no puc, no puc. Necessite recordar-li a mon pare tot el mal que van fer els Espanyols des de Felip V fins a Paquito Camps. I per cert, tu de jove res, tu eres un uelo xD
Quant a Palop, no cal que diga res, ja saps que jo sóc pro-Cañi...
I sobre el post "en blanc", crec que et presentaré un tio solter d'or que tinc i se n'aneu els dos a buscar-vos amorios, i si no els trobeu, almenys no t'avorriràs i tindràs coses que contar al blog (sóc roín...).
Bé, ja he parlat prou xD Fins la pròxima!!

Anònim ha dit...

Te tota la rao, ja que la politica es, tot i que ens resulte dur admetre-ho, un tema tan farragos que pot arribar a tombar les relacions familiars mes estables, cosa que parla ben mal de com es sol entendre la plitica avui en dia ( que, com jo dic a voltes, es pareix cada volta mes al futbol.... Clar que el bipartidisme, ppsoe (genial terme!!) tampoc fa que ens aficionem massa a la politica, pero que collons...¡¡Som joves!!! Si no tenim ideals ara...¿Quan els tindrem??
bon article agosti!!
Continua aixi!!

Vale