Rosa de paper...

...Després d´aquesta inactivitat ben palesa, i que sembla que té intenció d´allargar-se, he tingut la idea de plenar el buït, no sols per a "complir", sinó per a promocionar al món de la blogosfera i del valencianisme, un dels grups novells en valencià que poc a poc van sorgint arreu de les nostres comarques. Ells són Skatimat, grup que barreja uns estils que personalment "em posen", çó és, una barreja d´ska, reggae, rock i folk (amb la dolçaina). Estenent-se les seues actuacions per diversos pobles de les Marines, han aconseguit tenir un petit públic fidel i fer-se un nom entre tots aquells que estimem la nostra cultura i la nostra llengua conjugades en aquest cas, amb els estils de música ja esmentats anteriorment. Cada volta que actuen, s´aprecia a banda d´una esperançadora millora, bones dòsis d´humor i sorpreses. Fins i tot he gaudit amb ells tocant amb el llaüt a la versió de "Ball de dimonis". Aprofitant l´avinentesa de compartir faristol amb quatre dels componets (Alejandro, Eusebi, Jordi i Pep) a la banda Unió Musical de Benidorm, i la gran amistat i apreci que els tinc, voldria que escoltàreu una de les seues cançons que més m´agrada. Una versió musicada de "Rosa de Paper", poema d´un dels grans intel.lectuals valencians del segle XX: el poeta Vicent Andrés Estellés. Gaudiu:

boomp3.com

Ella tenia una rosa, una rosa de paper d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l’enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. **************************************

I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s’hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d’aquells dies va manar l’ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper. ***********************************

Vicent Andrés Estellés

Buscant caragols...

...Esta vesprada plovia, continuadament, però amb coneixement com diuen els nostres majors. Vesprada idònia per continuar llegint Sense la Terra Promesa del gran Enric Valor, mentre sentia com la pluja banyava els camps contigus a la meua llar, i mentre m´arribava vagament, lleument la flaire de fenoll i de terra mullada. Pensava, mentre consumia aquesta novel.la, sobre la ja comentada desvinculació de l´home (al menys al meu voltant) amb el camp i la natura. I és que amb Enric Valor pots gaudir d´una perfecta plasmació de la vida i treball agrícola( provablement massa bucolitzada i idealitzada, però ben agradable) , d´uns coneixements sobre la natura, botànica i cultura popular pròpia realment lloables. Elements molt ignorats avui per molta gent (i jo també) embaladida per tota mena de comoditats i noves tecnologies. Tot açò sempre m´ha recordat al meu estimat iaio Pep “Faraón”, finat fa 11 anys i que en glòria estiga, i que de camp, de llaurança, de naturalesa i meteorologia popular i camperola n´era un erudit. Va ser d´ell de qui vaig agafar aquesta afició de la qual gaudix en comptades ocasions i que, també cal dir-ho és massa curta en sapiència i poc experimentada en la pràctica.

Mentre continuava tot sol amb aquestes palles mentals, a mitjan vesprada el ruixat ha minvat la seua intensitat fins obrir-se petits clars i ullades de sol, quedant un ambient fresc i humit. Relacionant aquestes dissertacions naturistes amb el nou context ambiental que es presentava, m´ha vingut al cap eixa tradició tan nostra, familiar i valenciana d´eixir tots plegats a buscar caragols, els quals manifesten la seua màxima presència just després d´un complit plugim. Recordava les “bolsaes” i quilograms de caragols (reginetes a la Vila Joiosa) que podíem arreplegar tots junts, iaios, pares i més familiars i amics...i com si d´un exercici d´autosuficiència es tractara, després els aprofitàvem per a consum propi. Sobretot em venen a la memòria alguns diumenges d´estiu en què carregats amb l´olla de caragols cuits, pa i beguda, dinàvem a la platja, amb la conseqüent curiositat i sorpresa de tots aquells turistes que no es podien creure tot allò que estàvem ingerint. Què hi farem! Reconec l´oix que provoca en moltes persones el consum d´aquest molusc. Fins on m´arriba la memòria els he menjat i gaudit. Ben coents, una delícia... En fins, ells s´ho perden!

Passant-me per l´angonal tota aquesta melàngia i el quasi obligat estudi de dret processal civil que tenia programat per a aquesta vesprada, he agafat una bossa gran i m´he endinsat en el camp, encara no construït, que es troba darrere de ma casa a cercar cargols. I clavant-me entre matolls i botges, sense donar-me compte se m´han fet les 9 de la nit. He portat a casa una bona quantitat, probablement un quilo, però per al meu gust, i llevat d´excepcions, eren uns caragols massa menuts. A més crec que no són massa gustosos, com els que he pogut tastar d´Onil o de la serra. Ma mare diu que no valen un pet. Els caragols com els fruÏts, verdures, hortalisses, torrons, vins , etc. també tenen les seues “denominacions d´origen”. De tota manera la vesprada de camp, de bons records i la nit que m´espera de mal de renyons no me la furta ningú. Els acabe de clavar dins d´una olla “pa anganyar-los” que diu la meua iaia, ço és, deixar-los un parell de dies per a que caguen. Els he posat timonet de Mariola (com no) per a que li done més sabor. I quan estiguen ben cuits amb el sofregit de tomaca, ceba, comins i picantet (de lo milloret que es pot mullar amb pa) a fartar...Si és que “mos agrà tot lo bò!”

Salut i caragolets!

UMB, t´estime...

Fa 5 anys que toque en la Unió Musical de Benidorm. I me la estime. He gaudit sempre de fer música, però ara i davant les adversitats em sent encara més motivat i orgullós de pertànyer a la mateixa. I trobe que Joan Iborra és la persona adequada en aquest moment per a dur a terme la tasca de director, no sols musicalment parlant que és on destaca, sinó ja també en l´àmbit psicològic, motivador, il.lusionador i carismàtic, i no sols dins de l´entitat sinó també en esferes externes. Estic agust, amb ganes. Comence a creure que un nou projecte musical ambiciós es gestà al si de la banda. Veig molta xicalla, jovenets que no superen els 15 anys, amb un compromís i unes ganes de superar les pròpies limitacions que realment resulta contagiós. Veig a persones majors amb satisfaccions renovades. Tots ells, músics valents que en moments de crispació interna han apostat simplement per menys parlar i més fer música. Ànims i il.lusions reforçades concert rere concert on hem aprofitat l´avinentesa de donar tot de nosaltres mateixos i on hem sigut recíprocament recompensats per un magnífic, fidel i creixent públic ja siga en Sant Antoni, la Plaça Major o el boníssim auditori de La Vila Joiosa. Petits triomfs i satisfaccions que al cap i a la fi alegren i donen color a vides com la meua, marcades per la rutina (puta rutina). Grans esdeveniments com haver tingut l´ocasió (que mai oblidaré) de tocar per primera volta (i 2 voltes) en Alcoi. I tot adobat amb un magnífic ambient cordial i amistós entre tots els músics en actiu, la qual cosa convida a tenir moltes més ganes de baixar a assajar i de realitzar tota mena d´actes previstos (que en són molts) .

Mai he tingut cap ànim de polemitzar. I la gent que em coneix ho sap. En sóc conscient de la difícil tasca que comporta la gestió d´una entitat com aquesta i dels defectes que es poden produir, que per supost hem de criticar des de la tolerància i el talante (i sabeu que no combregue amb ZP) i amb ànim constructiu. Però sens dubte, estic acudint perplex a l´exteriorització d´un conflicte intern a través de mitjans de comunicació locals i provincials que fins i tot ha arribat a esguitar als músics en actiu, i que crec que no contribuix gens a apaivagar una possible crispació, sinó a agreujar-la. A banda de la sorpresa i fins i tot molèstia que m´ha produït algún d´aquests escrits on com a part de la col.lectivitat m´he sentit al.ludit, m´ha decebut una espècie d´actitut "salvadora" però al mateix temps excessivament dura i imprudent de part de músics, als que considerava i considere amics, cosa que augmenta si més no el meu desencant. Al cap i a la fí, és una opinió que no sé si faig bé en publicar-la, perquè no tinc interés de conflictes ni de tensar més cordes, però el fet de considerar el meu blog com una eïna a través de la qual s´expressen certes sensacions i sentiments fa que no puga deixar de fer-ho. Des del respecte i fins i tot apreci. Opinió que val una merda, sobretot quan la cosa més important, que ens plena de goig i que contesta a qualsevol tipus de crítica és fer i oferir humilment la nostra música, com podeu vore al vídeo. Vídeo de no molta qualitat, on podem sentir "Amapola" , el nostre hit-parade, una peça senzilla i graciosa que utilitzem de bis, que em provoca uns records ben agradables, que emociona molt a la gent i que poc a poc va simbolitzant l´inici d´una etapa que esperem que siga ben profitosa i fructífera per a l´entitat. Endavant!

Salut, il.lusió i música!

Onil, les meues festes...

Són les deu de la nit. 22 d´abril. L´oratge primaveral del dia es torna fred sense arribar a ser gèlid. Un parell o tres de mànegues venen molt bé a les nits d´aquest quart mes de l´any, en què els més vells recorden que en temps antic les volves de neu no eren gens excepcionals. I de sobte, puntuals, voltegen les campanes, com embogides, connotant una realitat, unes sensacions carregades de simbolisme, de sentiment. Com si el “ja” d´una cursa es tractara, els colivencs, afanyats, punxen foc als garbons de branquetes eixutes d´olivera que resten sobre una superfície terrosa. Imatge que es torna a repetir a deu metres aproximadament i en tots els carrers estrets o amples, vells o nous d´Onil. Mentre la música celestial de les campanes continua el seu tempo, les flames altes i enforides deixen entreveure una llum tèbia i lleu que il.lumina les cares colrades de colivencs i colivenques que s´apleguen entorn a les fogueres, manifestant així la identitat i satisfacció de sentir-se colivenc, de ser fidels a una tradició que ens enorgulleix com a poble i sense la qual Onil no tindria sentit. De fons i baixant pel Carrer major la música popular de la dolçaina i el tabal, les harmonies festives d´un pasdoble interpretat per la Banda de música que es barregen amb les veus i crits dels vilatans, el so de fons continuat del campanar junt al de les espurnes de la foguera. I tots darrere de la música, enfervorits, cridant, cantant, fugint i botant pels costats del foc encara violent. Les mànegues sobren, els cors s´acceleren, les llàgrimes d´emoció amenacen tímides en fer-se públiques. L´àmbient és màgic, quasi místic, per a gaudir realment. Onil està en festes...

Com sempre, les darreries del mes d´abril són per a mi un període especial, el que més visc i sent de tot l´any. Són les festes del meu poble (encara que no hi haja viscut mai) al que possiblement per la circumstància de trobar-me fóra d´ell, fa que l´estime encara més si cap. Fa ja uns dies que volia escriure sobre aquestes festivitats però em passa el de sempre: poc temps i gossera. Volia enfocar-ho des de l´inici de les mateixes, on les il.lusions i les ganes estan totalment carregades. Malauradament i afortunadament no vaig poder viure este moment perquè vaig arribar tard. Dic malauradament perquè tots els que es senten colivencs hauran experimentat la situació descrita anteriorment igual que jo i fa llàstima no estar present. Dic afortunadament perquè vaig estar a Alcoi on vaig tenir la satisfacció de què la Unió Musical de Benidorm tocara i gaudira en l´entrada, on vaig poder gaudir de la festa alcoiana amb amics com Sofia, Alfonso, Cynthia, i on vaig poder conéixer companys valencianistes del Bloc Nacionalista Valencià com el crack Enric Nomdedéu, la simpàtica i treballadora Mº Gràcia Moles, l´incombustible Paco Blay així com el jove Rafel Carbonell, tots molt agradables.

Han sigut unes festes bones, com totes, acompanyat de la meua família, de la Comparsa Moros Músics, d´amics i coneguts que feia temps que no veia i he aprofitat per fer-ho. Festes compartides en bona part amb l´esquadra Nazahim, gent boníssima, compromesa amb la festa, els seus actes, en els quals hem estrenat un nou tratge (gràcies a Botana i a Edu) que va despertar tota mena de comentaris positivament orientats. Actius, originals creatius, Grans amics els de la meua esquadra a la que li ha tocat la vicepresidència (Carlos, posat les piles, i per al que necessites et recolzarem i t´ajudarem). Festes de molt menjar, de un poquet de beure, de silencis que no es fan incòmodes, de molta animació, de temptacions, de bona música, d´estima per Onil i la seua gent.

L´última setmana d´abril fins que jo falte, no em busqueu. Onil en festes es l´única prioritat.

Salut i festa

Albert, la primera foto és Onil "en flames" just el dia 22 a les 10 hores des de el Castell de Castalla, una foto realment impactant. A la segona es veu el passacarrer i a la gent passant per l´estret marge entre les parets i les fogueres, i a la tercera es veu a l´esquadra Nazahim amb el nou tratge, esquadra amb la qual desfile. Salut Albert!

Que sigues molt feliç al teu aniversi...

“Que sigues molt feliç al teu aniversari, que faces molts més anys, que en faces més de 100”...Una mítica cançoneta que recorde gratament de l´A Babalà i que va constituir a la meua infància un intent, fins i tot desesperat, de normalitzar la meua llengua en àmbits tan concrets i feliços com la cridòria enfervorida i desafinada de la xicalla, que es produïa en qualsevol festa d´aniversari. I bé, hui ni és un xiquet ni sóc jo l´afortunat de complir anys. M´agradaria celebrar l´any de vida d´aquest humil però alhora gratificador Blog. Cert és que no he pogut fer la felicitació abans, i que ell em perdone, perquè a qui no li agrada que el feliciten el dia exacte en que suma un any més? M´he retrassat més d´una setmana per les festes alcoianes i colivenques (que m´han tingut totalment capficat i emocionat, i de les quals pense parlar) però sí tenia la intenció de recordar aquell 18 d´abril del 2007, en què influenciat per la creixent moda en general i de certes amistats, de crear-se una bitàcora personal, vaig decidir a arriscar-me a aquesta aventura de fer-se sentir (o llegir) i d´expressar en lletra totes aquelles inquietuds, idees, satisfaccions, decepcions i desitjos que ens comporta el dia a dia.

Reconec que mantenir un blog actiu és si més no, ben difícil. Hem comentat moltes voltes que la conjunció de manca de temps i gossera és la causa principal de perllongats períodes d´inactivitat. Altres voltes no tens tema del qual parlar, i si el tens no t´agrada com ha quedat i l´esborres. Fins i tot he arribat a pensar la retirada. Però l´alegria de vore com augmenta el comptador de visites, l´aparició d´un nou comentari, les paraules afalagadores dels amics, algunes sorpreses i recents amistats conegudes en la blogosfera fan que la ponderació dels pros i els contres es decante cap als pros. I que continue així! A alguns no els agradarà, però jo ho faig amb tota l´estima del món, amb l´esperança de que quan algú em diga que li ha agradat em faça sentir per uns segons ben feliç. Perquè esta que presente és la meua personalitat, no hi ha una altra amagada.

Vos haig de dir que quan vaig iniciar “el Racó d´Agostinet”volia orientar-lo cap al terreny polític. Prompte em vaig donar compte que ni tinc el suficient coneixement per fer-ho i que altres amics i companys que ho fan satisfactòriament per mí. I així, l´he direccionat cap als àmbits on em sent més còmode com les tradicions i costums que m´envolten, així com vivències, viatges música i fins i tot el complicat i subjectiu tema de l´amor. Tanmateix, he intentat rela cionar i mantenir el valor valencianista en tots els temes, com si es tractara d´una cortina de fons que donara color a cada escrit. Valencianisme real i normalitzat dins de l´anormalitat que suposa tenir una consciència nacional diferent a la quasi totalitat de la societat valenciana amb la qual hem de començar a comptar i a escoltar, llevar-nos tots eixos escuts i barreres que ens impedixen mirar més enllà i que encara a alguns els evoca l´abstracte Poble Valencià. Valencianisme que s´ha vist “guardonat” amb la inclusió d´aquest espai dins del privilegiat i enriquidor espai de Blogs Valencianistes. Un altre dels honors que m´anima a seguir.

M´han llegit i escrit moltes persones, als quals els agraix que hagen pogut suportar textos realment extensos i farragosos perdent una mica del seu temps. Amics íntims, coneguts, escriptors, músics, fins i tot personatges importants. Quin goig! He estat pensant que faré una llista de la gent que m´ha comentat, seguint un poc el model que l´amic colivenc Pasqui va fer a l´aniversari del seu blog, i els tres primers que més comentaris tinguen rebran un simbòlic però agraït premi “Agostí Tiralí” que encara m´he de pensar.

Gràcies a tots

Recordar també una efemèride. Hui, 25 d´abril, fa 301 anys de la desfeta d´Almansa amb les conseqüències nefastes que va patir posteriorment el nostre País Valencià. Ho vaig recordar fa un any ací. A tots aquells valencianistes animar-vos no sols a seguir mantenit viva la flama, sinó a fer que any rere any augmente.

Salut!

Els Valencians d´Algèria...

..."Per a l´amic Agustí, tan participatiu de la nostra història. Espere que disfrutes amb la lectura. Una abraçada...". És així com Geli, la mare del meu amic Vicent, em feia aquesta senzilla i bonica dedicatòria, la qual agraisc de bestreta, ja no per la meua "participació" que és ben nul.la, sinó per una mena de reconeixement del gran l´interés que tinc per la història i la cultura del poble valencià. Un honor.

Cal dir que Geli (Àngela-Rosa Menages) és coautora d´aquest llibre amb Joan-Lluís Monjo. Sempre en casa havia sentit de retruc, com feia prou anys hi va haver una tendència d´emigració cap a Algèria de valencians de les comarques del sud del País Valencià (sobretot de les dos Marines), que buscaven sortir d´una situació econòmica gens agradable. Fins i tot, a Onil no sé on vaig llegir o escoltar, que l´ofici de gelater colivenc va tenir també la seua representació en aquelles contrades nordafricanes. Certs noms com Jean, Michel o François en persones valencianoparlants també em demostraven aquesta emigració. Tanmateix mai havia sentit tanta curiositat fins que vaig vore a un programa de festes patronals 2007 de Benidorm que hi havia una presentació del llibre "Els Valencians d´Algèria" la qual va comptar amb una excel.lent introducció del filòleg Francesc-Xavier Llorca i Ibi i la posterior explicació i resum dels autors del contingut del llibre. Tot açò, davant d´un saló d´actes de l´Ajuntament ple de gom a gom, de gent encuriosida com jo i fins i tot de moltes persones emocionades que havien viscut en primera persona aquestes vivències. Haguera sigut criminal no haver comprat el llibre, que com podeu imaginar vos el recomane a tots. Obra que per a major mèrit, ha guanyat el premi Bernat Capó.

És aquest, un llibre en el qual es reivindica la memòria i aportació a la societat valenciana del patrimoni cultural dels valencians que van formar part de la ja excolònia francesa d´Algèria, des de les primeres manifestacions de presència valenciana allà a l´any 1830 fins al 1962, any en què va tindre lloc la guerra d´independència algeriana que provocà la fugida de tota aquesta gent fins als diversos llocs d´origen del País Valencià o fins a la República Francesa. Obra descriptiva basada en una sèrie d´explicacions i d´ entrevistes a les persones que tingueren un contacte directe amb aquesta realitat i d´aspectes tan quotidians com la manera de viure, el manteniment d´oficis valencians com el de torroner o gelater, la gastronomia, la llengua, la interculturalitat, els estereotips socials, el manteniment dels costums i l´enyorança dels pobles originaris, etc. Entrevistes que d´altra banda respecten en la transcripció fidedígnament la manera de parlar de la persona entrevistada, la qual cosa ens mostra les influències lingüístiques sobretot franceses que van rebre en aquesta inmigració i que han aportat en certa mesura als seus llocs d´origen, (l´anomenat dialecte patuet valencià) així com les peculiaritats dialectals i fonètiques que cada poble i comarca té. Entrevistes en què es deixa entreveure la melàngia dels informants per aquella terra perduda, per l´estil de vida molt més modern del que tenien les nostres comarques en aquells moments.

M´he quedat en ganes de contar-vos més coses. Sobretot perquè el llibre inclou molts més temes i més detallats dels quals vos he parlat. Un llibre no exempt passatges humorístics així com d´un grat i estimat record per aquella terra que va acollir un gran nombre de valencians durant el més d´un segle en què hi va haver presència. Si voleu saber-ne més, el compreu. No vaig a trair la norma consuetudinària de no contar molt més que una mena de introducció o resum dels llibres o pel.lícules que he vist. Pense que no vos decebrà. Fets històrics com aquestos no poden caure en l´oblit ni deixar de formar part de la cultura dels valencians i en concret dels valencianistes.

Salut i història!

Torne a estar enamorat...

...Li diuen Xeno. Ens vam conéixer ahir, al centre d´Alacant, a través d´un bon amic, al qual també li va semblar bonica. Havíem contactat per internet i des d´aquell dia em va produir una impressió excel.lent. Sí, sé que peque un poc de superficial...però i qui no ho ha fet mai? Estem coneixent-nos, explorant-nos, graduant la nostra complicitat i compatibilitat. Vam quedar per berenar...i de poc més i me la berene jo a ella. Hui hem estat tot el dia junts, fins i tot ara està sobre les meues cuixes...De volta en quant deixe d´escriure, l´agafe amb les dos mans, com si d´una nina de porcellana es tractara, i el contacte tendre dels nostres llavis produix una màgia i atmosfera diguem-ne musical.És jove, blaneta, delicada. Ella sap cantar. Ella canta condicioanda per mí, la qual cosa li provoca certes limitacions. Però canta amb tot el sentiment i entrega que un xic com jo té la capacitat de donar-li. Està lluenta, néta i brillant, símptoma d´haver trobat a algú que deveres l´estima.

De tota manera, hem considerat precipitat donar el pas ara. ja mateix. Volem viure uns dies intensos per comprovar si realment estem fets l´un per l´altre. Ens hem donat un termini que s´extingeix el divendres. Si allarguem molt dissabte de matí. Reconec que a voltes em falta personalitat suficient, però necessite aprovació i consell d´amics propers...fins i tot que exercisquen "pràctica" per avaluar la seua qualitat, com si d´una infidelitat consentida es tractara. Pràctica que jo duc a terme moltes voltes a la setmana amb diferents subjectes i que fins i tot arriben a ser familiars de Xeno. Les vull molt també i no pense deixar-les de costat.

Com quasi tota núvia, ens ix una miqueta careta ja siga o bé per adquisició o manteniment, i tot açò ho dic sense cap connotació misògina o masclista, ja que qualsevol despesa en ella la faré ben agust. Com deia el meu iaio, càrrega a gust no pesa.

Ja vos contaré el divendres si Xeno Yamaha (en Do) és meua…

Nota: davant la constant abstinencia amorosa apareixen aquestos deliris i desvariacions que conduixen indefugiblement a l´amor per certes coses materials, ja no perquè siga un materialista, sinó perquè alguns d´estos objectes aconseguixen ser el mitjà pel qual expressem les nostres il.lusions i fem allò que més ens agrada i ens fa veritablement feliços: la música.

Salutacions i poc trellat