Política i alcohol, el binomi imperfecte...

En certes ocasions, bevem un poc més del compte. No vaig a enganyar-vos, a les nits bascoses d´estiu, una bona mentireta o un plis-plaiet fresquet senten com oli a un cresol. El problema esdevé quan encoratjat pel retrobament amb grans amics (que a banda de ser bons, conviden), l´ambient festiu, la caloreta i el gust tant bo d´una beguda tant nostra com el café-licor, te´n fas tres, o quatre, o cinc o...bé deixem-ho estar.

No sóc jo una persona de bufar-me ni molt, ni massa sovint (o almenys això intente per un problema de fetge que vaig patir fa pocs anys). Però les reaccions són d´allò més peculiars i diverses. Des del pet viciós i calent (i no em pregunteu més), passant pel romàntic, poeta, esportista, ballador...i fins i tot amb certes dosis d´agressivitat que ja m´han provocat algún xicotet malentés. Mea Culpa. Però, últimament destaca sobre la resta el pet polític. I em fa molta ràbia, sobretot al dia següent (aaai no ho faré méees!!). La veritat és que molta gent ja em coneix per on tire. No m´avergonyisc. Parlant d´una manera molt superficial i general (i fins i tot poc fonamentada) puc dir que sentimentalment combregue amb el valencianisme, ideològicament amb la socialdemocràcia i políticament amb el BLOC(sempre amb ànim crític i constructiu) ja que crec que és el que més respon amb les meues inquietuds i idees, i basicament (perquè no dir-ho?) per l´enorme qualitat humana i personal (grans companys i amics) que hi he trobat. Tampoc cal dir res més. Cadascú és com és i prou.

Però, ai las! Últimament, a mitjan “sarao” m´ha pegat per allò del proselitisme que vaig llegir en un llibre de Blasco Ibañez. Trobe que era La Catedral. Qui sap si enfervorits o confiats per l´alcohol, comencem a trobar tota classe de solucions per al món en general i per al País Valencià en particular. Dels altres no criticaré res. Hui toca autocrítica. I és que parlar de política en eixes situacions pot resultar fins i tot contraproduent per a mi i per al que defense. M´explique. Primerament, puc afirmar ( i sense falsa modèstia,) que els meus coneixements de política són semblants als de botànica, molt fluixets i primaris però que em desperten interés. Això provoca que algú amb dos dits de front (o amb dos copes de menys), tinga fàcil la tasca de rebatir-los. Tot i això, a voltes ha colat. Seguidament, podem parlar d´una comprovada regla de tres: a més alcohol, més radicalitat. I això de ser un intolerant i dogmàtic, no m´apanya. A continuació, podem passar a l´àmbit “social”. Agostinet, no es pot parlar de política quan estàs de festa, encara que mai sigues tu el que acomences. Ni és el moment adequat, i a més pot restar punts en el sector femení (jo crec que estic sota zero i baixant). També, i segons la companyia, recobre un cert esperit pancatalanista que creia haver abandonat (i amb tots els meus respectes pels nombrosos amics “panques “ als que aprecie molt) una volta passada la primera adolescència.

De tota manera, he de destacar un aspecte positiu. Comprovat. En estos estats, la possibilitat de cedir i d´arribar a consensos es multiplica per mil. Ja em va comentar un mestre de Dret Administratiu que la Constitució Espanyola de 1978 es va gestar en sopars i amb algún wisquixeli de més. Ja m´imagine al dia següent a més d´un ponent amb una ressaca de por i sobretot amb la sensació de que li haurien colat més d´un gol per tot l´escaire.

D´aquesta manera i aprofitant que quan escric en aquest blog la gent em pren una mica més seriosament, demane disculpes a tot aquell o aquella que haja pogut ofendre, incomodar, o destorbar, parlant d´estos temes. La política i la festa són un binomi imperfecte. Així que, a qui li parle de totes aquestes qüestions una nit de parranda , el convidaré automàticament a un plis plai...

I canviem de tema.

Salut