Nou blog de la Unió Musical de Benidorm...

Donada la relativa "experiència" en açò dels blogs, uns amics i jo vàrem estar comentant la possibilitat de crear un blog que des del punt de vista del músic reflexara una miqueta l´actualitat de la nostra societat musical. Bé, aquest blog ja ha sigut creat i per tant vos convide a que el visiteu i li doneu aquella difussió que considereu adient. La direcció és www.umbenidorm.blogspot.com

A continuació reproduisc la introducció i benvinguda que donem al nostre blog. Visiteu-nos i comenteu-nos! Salut!

....El fet de viure al territori valencià comporta tota mena de privilegis. El nostre clima, la nostra gent, els nostres bells paissatges, la participació i coneixement de la nostra vasta cultura. Concretament, cal que destaquem l´àmbit musical pel seu impacte professional, social i festiu dins la societat valenciana, la qual cosa es traduix en l´enorme qualitat i potencial dels músics valencians, la enriquidora varietat de formacions musicals així com el seu abast i la seua utilitat dintre de tota classe d´esdeveniments. D´aquesta manera, i centrant-nos un poc més si cap, podem afirmar que les bandes de música, com a conjunts instrumentals ben destacats ací, formen part d´ un moviment social i cívic totalment arrelat (i des de fa ja anys) en tota l´extensió del País Valencià, i són un dels trets culturals actuals que més identifiquen el nostre poble. És motiu d´orgull vore com en qualsevol poble, per menut que siga hi haja com a mínim una banda de música i la corresponent escola. Tota una infraestructura, que fa de les nostres bandes una excel.lent pedrera de músics que en molts casos esdevenen grandíssims professionals. Vages on vages, visques on visques la cultura bandística és ben palpable.

Benidorm, malgrat la seua actual aparença de ciutat eminentment turística, sempre ha mantingut (i manté)una important cultura musical i bandística que es manifesta en l´existència actual de dos Bandes de Música. La Unió Musical de Benidorm i la Societat Musical L´illa de Benidorm. Històricament, i segons diverses fonts, pareix ser que ja en 1865 existia una agrupació musical a Benidorm. I és a partir d´ací on trobem tot un seguit d´entitats que sorgixen noves, que desapareixen, que es fusionen, fins arribar al panorama actual

De tota manera, tocar a una banda de música va més enllà de l´aspecte musical. La sensació de que la banda és com la segona casa o família és ben generalitzada. I és que ser membre d´una agrupació musical comporta tot un seguit de relacions humanes i experiències compartides que en molts casos esdevenen grans amistats vitalícies, fins i tot unions amoroses i també desafortunadament (perquè no dir-ho) conflictes ocasionals que poden arribar a afectar l´estat mateix de l´entitat.

Per això, per l´ànim de fer pinya , d´involucar més si cap a la nostra gent (músics, directius, socis, simpatitzants, amants de la música) hem decidit obrir un nou Blog dedicat a l´actualitat de la Unió Musical de Benidorm. Blog orientat a tenir un caire informatiu sobretot, dels assajos, concerts, actes, reunions i de les notes de premsa, però no exempt de reflexions, cròniques històriques, articles, entrevistes, arxiu fotogràfic i fins i tot (ho intentarem) un poc d´humor. En conclusió, crear un bon ambient i retornar la informació de la nostra banda a la xàrcia virtual. Poc a poc anirem afegint contingut així com altres possibilitats i estils gràfics que ens permeta la blogosfera.

Com a mostra de transparència, cal dir que aquest blog estarà gestionat per Xavi Vaquer (trombó), Alfredo López (Percussió) i Agustí Pastor (Fiscorn), la qual cosa no tanca les portes a ningú. Tot aquell que vullga col.laborar, ja siga activament unint-se al nostre “equip”, o bé escrivint articles ocasionals, o bé manant fotografies té totes les portes obertes.

Com qualsevol entrenador quan és presentat, prometem esforç i sacrifici, per dur aquesta iniciativa endavant. Altra cosa, són les múltiples ocupacions que tenim i que poden privar-nos de cert temps que ens agradaria invertir en aquest treball. Espere que ho comprengueu i que si més no, siga motiu de major recolzament per la vostra part.

Amb aquesta presentació donem per encetat el blog de la nostra Banda. Participeu als comentaris, sense faltar al respecte i fent aportacions constructives i que a ser possible fugen de tot tipus de mal ambient. Moltes salutacions.

Salut i música!

Agost festiu...

...Últimament no pare per casa. Revisant el blog un poquet, he vist que feia més d´una setmana que no escrivia i això no pot ser. Sóc partidari d´una mínima continuïtat en açò dels blogs, perquè a banda de ser entretingut per a mí, la constància també es traduix en un major interés, moltes més visites i comentaris de tot eixe nucli reduït de persones atrevides, que s´aventuren a llegir post rere post temes a voltes llargs i farragosos, a voltes polítics, a voltes personals, a voltes nostàlgics, o a voltes simplement de poc trellat. Gràcies a tots de nou...

La raó d´aquesta absència és ben senzilla i alegre. He estat en les festes de tres pobles. Cocentaina, Dénia i Castell de Castells. He tornat encantat. Cada dia que passa em sent més orgullós de la cultura i les festes del País Valencià. Partint de molta desconeixença cap a totes les festes d´arreu del món (i que tindria un gran plaer en visitar), afirme sense cap vergonya que les festes valencianes són úniques. Passant des de la madalena, falles, fogueres, moros i cristians, misteri, festes majors i patronals, de barri i moltes altres que me´n deixe, el poble valencià té el privilegi de gaudir de celebracions tant variades, acompanyades d´un bon clima i d´eixa personalitat tant alegre i mediterrània que ens caracteritza. Les festes per a nosaltres representen molt més que una certa diversió. La festa és sentiment, cultura, identitat d´un poble. La festa representa els esforços, les il.lusions i les despeses de molta gent que es desviu per elles per a passar uns dies inoblidables i emotius amb la nostra gent. La festa és temps de retrobaments, de record d´aquells que han faltat, de noves amistats i fins i tot amors. La festa és espera. La festa també és indefugiblement, música i gastronomia. Quin goig i enuig al mateix temps, de saber la quantitat de festes que ens queden per visitar! Sempre ho he dit. Jo de major voldria ser un d´eixos reporters d´arrels, la revista o a la fresca, que es passen tot l´any recorrent de nord a súd les festes del nostre País. On m´he d´apuntar?

Començant per Cocentaina, no acabaria mai. Les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Hipòlit no són qualsevol cosa. I ho dic clarament. No tenen res que envejar a les d´Alcoi. Des de la fenomenal setmana cultural plena de concerts de música festera (sensacional la Unió Musical) arribant a "l´entrà". Acompanyat de mon tio socarrat Manolo, ma tia Luci i els meus cosinets Manel i Maria, vaig poder gaudir d´una espectacularitat en els boatos, en els colpidors tratges ( quin crack, Ximo), passant per l´aspecte musical absolutament destacat amb la quantitat de músics i la qualitat de les peces interpretades, així com l´ambient de tot un poble volcat en les festes i el context inmillorable del Palau Comtal. Per cert, els tostonets i la mentireta d´"aigua-llimó" negra, mel de romer...

Seguidament, i convidat pels meus amics Manolo Noguera, pare i fill, (aquest darrer primer tro de la Filà Walies) vaig participar activament en les festes de moros i cristians de Dénia. Entre gent important però alhora molt humil i senzilla em vaig sentir com si fóra un més de la Filà. Quina manera de menjar! Són les de Dénia, unes festes molt joves però amb un futur garantit al 100%. Allà em vaig donar compte que festa i turisme són un binomi ben perfecte i compatible. És un encert que en períodes de plena ocupació hostelera, s´haja plenat un probable buït amb unes festes de moros i cristians que el públic forani i turista sap apreciar quasi amb ferma devoció. Desfilar al carrer Campos, amb milers de persones (que aplaudixen, no com a Onil) i flashos és una experiència molt gratificant. I per descomptat, unes festes destinades en gran mesura al turisme no provoquen ni molt menys en els festers una pèrdua de diversió, sentiment i germanor. He conegut gent molt bona. L´any que ve torne. Segur.

A continuació, vaig tindre el plaer de que el meu amic Xavi Vaquer i la seua família em convidaren un any més a les festes patronals de Castell de Castells i als quals vull agrair de nou, el tracte fabulós que em van dispensar. Castells, és un poble menut reclòs en el fons d´un indret envoltat de muntanyes i serralades tant emblemàtiques com la Serrella o la Serra d´Alfaro. Amb una apariència àrabiga típica dels pobles valencians de muntanya, amb les cases apilotonades, els carreronets estrets, costeruts i irregulars que no em cansaria mai de passejar amunt i avall, i amb la sensació d´estar respirant un aire pur,Castell de Castells val la pena visitar-lo ja siguen o no festes. Una celebració il.lusionant de poble xicotet en el quasi bé tothom s´involucra. Des de la humil i graciosa desfilada de carrosses, les partides de pilota, les carreres de xiquets, els nombrosos passacarrers, les divertides orquestres i verbenes que animen la nit fresqueta, passant per la tradició que es manté en molts pobles valencians, en què els festers (o quintos) de 17 ó 18 anys organitzen amb molt d´esforç durant tot l´any tota mena d´activitats a fi de recaptar diners per a gastar-los en les festes. Quin ambient més sa i què bona gent aquella amb la qual vaig compartir, a banda d´unes bones xulles, uns quants pingüinos (Café licor amb orxata).

Haurà quedat clara la múltiple recomanació, no? Tot i això m´agradaria disculpar-me amb tots aquells que em van convidar a Festes de la Nucia, Polop o a la "Vaca" de Castalla on m´haguera agradat moltíssim haver estat. Això de posar moltíssimes festes en les mateixes dades és un problema i un impediment. No sempre podem complir com voldríem... Quin poble en festes podríem visitar pròximament? Alguna recomanació? Alguna invitació?...S´admeten suggerències i propostes.

Que visquen les nostres festes!

Salutacions

Política i alcohol, el binomi imperfecte...

En certes ocasions, bevem un poc més del compte. No vaig a enganyar-vos, a les nits bascoses d´estiu, una bona mentireta o un plis-plaiet fresquet senten com oli a un cresol. El problema esdevé quan encoratjat pel retrobament amb grans amics (que a banda de ser bons, conviden), l´ambient festiu, la caloreta i el gust tant bo d´una beguda tant nostra com el café-licor, te´n fas tres, o quatre, o cinc o...bé deixem-ho estar.

No sóc jo una persona de bufar-me ni molt, ni massa sovint (o almenys això intente per un problema de fetge que vaig patir fa pocs anys). Però les reaccions són d´allò més peculiars i diverses. Des del pet viciós i calent (i no em pregunteu més), passant pel romàntic, poeta, esportista, ballador...i fins i tot amb certes dosis d´agressivitat que ja m´han provocat algún xicotet malentés. Mea Culpa. Però, últimament destaca sobre la resta el pet polític. I em fa molta ràbia, sobretot al dia següent (aaai no ho faré méees!!). La veritat és que molta gent ja em coneix per on tire. No m´avergonyisc. Parlant d´una manera molt superficial i general (i fins i tot poc fonamentada) puc dir que sentimentalment combregue amb el valencianisme, ideològicament amb la socialdemocràcia i políticament amb el BLOC(sempre amb ànim crític i constructiu) ja que crec que és el que més respon amb les meues inquietuds i idees, i basicament (perquè no dir-ho?) per l´enorme qualitat humana i personal (grans companys i amics) que hi he trobat. Tampoc cal dir res més. Cadascú és com és i prou.

Però, ai las! Últimament, a mitjan “sarao” m´ha pegat per allò del proselitisme que vaig llegir en un llibre de Blasco Ibañez. Trobe que era La Catedral. Qui sap si enfervorits o confiats per l´alcohol, comencem a trobar tota classe de solucions per al món en general i per al País Valencià en particular. Dels altres no criticaré res. Hui toca autocrítica. I és que parlar de política en eixes situacions pot resultar fins i tot contraproduent per a mi i per al que defense. M´explique. Primerament, puc afirmar ( i sense falsa modèstia,) que els meus coneixements de política són semblants als de botànica, molt fluixets i primaris però que em desperten interés. Això provoca que algú amb dos dits de front (o amb dos copes de menys), tinga fàcil la tasca de rebatir-los. Tot i això, a voltes ha colat. Seguidament, podem parlar d´una comprovada regla de tres: a més alcohol, més radicalitat. I això de ser un intolerant i dogmàtic, no m´apanya. A continuació, podem passar a l´àmbit “social”. Agostinet, no es pot parlar de política quan estàs de festa, encara que mai sigues tu el que acomences. Ni és el moment adequat, i a més pot restar punts en el sector femení (jo crec que estic sota zero i baixant). També, i segons la companyia, recobre un cert esperit pancatalanista que creia haver abandonat (i amb tots els meus respectes pels nombrosos amics “panques “ als que aprecie molt) una volta passada la primera adolescència.

De tota manera, he de destacar un aspecte positiu. Comprovat. En estos estats, la possibilitat de cedir i d´arribar a consensos es multiplica per mil. Ja em va comentar un mestre de Dret Administratiu que la Constitució Espanyola de 1978 es va gestar en sopars i amb algún wisquixeli de més. Ja m´imagine al dia següent a més d´un ponent amb una ressaca de por i sobretot amb la sensació de que li haurien colat més d´un gol per tot l´escaire.

D´aquesta manera i aprofitant que quan escric en aquest blog la gent em pren una mica més seriosament, demane disculpes a tot aquell o aquella que haja pogut ofendre, incomodar, o destorbar, parlant d´estos temes. La política i la festa són un binomi imperfecte. Així que, a qui li parle de totes aquestes qüestions una nit de parranda , el convidaré automàticament a un plis plai...

I canviem de tema.

Salut

"Mon anem a Agost, a Agost mon anem!"

“Mon anem a Agost, a Agost mon anem!” criden enfervorits les xiquetes i xiquets colivencs la vesprada del 31 de juliol, tot i que amb la col.laboració d´alguns veïns ja “granaets” amb evidents símptomes de nostàlgia...

Ahir vaig pujar a Onil per a visitar i dinar amb la família i com no per a pegar un born pel poble. En la conversa em van recordar l´esdeveniment curiós que des de fa molts anys es celebra al poble, la vespra de l´1 d´Agost . En consonància amb el canvi de mes s´organitza una cercavila amb dolçaina i tablaet, que comença a la Placeta de la Malva, a la part alta del poble. Allí es reunixen tots els menuts per tal de fer un recorregut cridant la frase del títol, pels carrers colivencs fins a l´Ajuntament, on els esperen tota classe de llepolies i encara millor, un autobús amb la intenció de transportar a tots els xiquets a Agost (l´Alacantí). Com veieu, es fa palés el simbolisme i la coincidència del canvi de mes amb el nom de la localitat del sud valencià. Tanmateix, no sé que ocorre que l´autobús mai arriba i ha de donar mitja volta a la rotonda que hi ha a l´entrada d´Onil. D´excuses n´he sentit un fum: “Algú li ha punxat foc al Maigmó i està la carretera tallada!”, “s´ha trencat l´autocar!”, “Ha plogut tant que Agost està negat d´aigua!”, “S´ha mort (ai pobret meu!) l´alcalde d´Agost!”. Val a dir per si encara no ho heu esbrinat, que es tracta d´una mentireta que els pobres xiquets, innocents s´ho creuen i que com la història del Pare Noël, o els Reis Mags d´Orient, no ens desvelen fins que ja tenim uns certs anyets i una certa experiència per a dir “Açò que és! Si tots els anys passa alguna cosa és que açò ha de ser un “anganyabobos”! En fins, que és molt graciós vore com els xiquets emprenyats, amb la motxilla preparada, amb un bon àpat d´entrepans i un sac de dormir han de tornar a ses cases.

Encara recorde aquells 31 de juliol que em passava tot el dia nerviós esperant l´esdeveniment al qual anava acompanyat de la meua cosina Esther i per al qual mon tio Quilis ens preparava uns bons entrepans de pernil i uns quants sucs (no havíem de carregar massa la motxilla!). Recorde també que m´imaginava Agost com una espècie de paradís on anàvem a passar una estància celestial i divertida. Sobretot em ric quan em ve al cap l´enuig que portava damunt en saber que no podríem anar i la infinitat de solucions i alternatives curioses que proposàvem. Recorde també que fins i tot imaginant-me-ho, no m´ho volia acabar de creure quan la meua iaia em va dir que tot això era mentida...Ja estic en el mode/ estat melàngia On.

Quants anys té aquesta curiosa tradició? La veritat és que no tinc ni idea, a internet no he trobat res. Pot ser uns 60, 70, 80 (?). No obstant, sí que sé que va ser el “Tio Barça”, un gelater que era germà de la meua besàvia, la “Tia Tona Alejos” (de la qual tinc algunes històries que contar) el que va començar a organitzar aquesta tradició. No sé si ja s´havia fet abans o ho va inventar ell mateix. Així, ell que vivia en la Plaça de la Malva (d´on ix el recorregut) era l´encarregat d´apuntar als xiquets que volien anar a Agost. Així, es va assolir un major entreteniment per als xiquets en l´estiu. I és que sempre ho dic: els valencians fem festa per qualsevol cosa! Tot i això, la meua iaia ahir estava remugona...”això de mon anem a Agost ja s´ho han copiat en Castalla!”...en fins, els castelluts estos és que ens volen molt...XD

Salut i Agost!

Fent les Amèriques...

..."Welcome to USA"...Home, moltes gràcies!... Un cartell ben gran amb el fons ornamentat per la bandera americana i aquestes paraules ens donava la benvinguda a eixe país tant odiat o idolatrat segons qui ho mire i que tant dóna que parlar. Jo crec que això del cartell ho fan per alleujar un poc el patiment i l´espera a que sotmeten als estrangers en els controls d´immigració. Cues enormes per a passar un control en què en lloc de "foreingers" (estrangers) pareixem delinqüents...I és que a les nombroses qüestions del tipus, d´on vens? on vas? què fas? què faràs? tens antecedents? s´afegix l´obligació de fer-te una foto (smilee!!) i deixar la teua fingerprint (ço és, emprempta dactilar). I això que mon pare diu que abans en Amèrica, muntar-te a un avió era com fer-ho a un taxi...

En fins, que vaig estar amb la família una setmaneta de vacances Orlando, Florida, on dotoregen de ser l´Orange State. Ja els agradaria als ianquis tindre una horta com la valenciana (tot i que els valencians estiguem carregant-nos-la poc a poc). La veritat és que em va estranyar perquè de tarongers no en vaig vore cap. Moltes petites llacunes i estanys i molt de verd, això sí. Molt bonico tot. I unes infraestructures, carreteres sobretot envejables.

Parlant ja del viatge, sempre és bo desconnectar uns dies de tot (encara que mai ho aconseguisc). A més amb açò del canvi euro/dòlar, el viatge va resultar prou més barat del que ens esperàvem. I m´ha agradat...clar sempre veus coses boniques i que et sorprenen. De tota manera tampoc n´he tornat enamorat. A banda de que havíem estat fa uns anys, tampoc hem fet gran cosa. He descobert a la "vellea" (ja arribarem ja..) que en qualsevol atracció dels diferents parcs que vam visitar, em marege. Quin fracàs tu! També cal dir que a la família li va més un rotllet en plan tranquil.let: esmorçarot, piscineta, prendre el solet, esporàdicament visita a algún parc temàtic, pegar volteta per les nits i dormir prou. A mi també m´agrada, però no sé, no és del tot el tipus de turisme que m´encise.

Últimament, em decante més pel turisme de "contornà" (no coneixem gens el nostre País) junt al turisme per Europa. M´agrada palpar més cultura i sobretot més comoditat. Sobre la cultura, no en vull parlar molt, perquè no és que jo siga molt cult en la matèria. Però vos diré que n´he vist molt poqueta en relació a l´oci. Això sí, la poqueta que vaig tastar, de molta qualitat. Vore el Cirque du Soleil (impressionant) i visitar les instal.lacions de la NASA al Cap Canyaveral paga la pena. Quant a la comoditat, em referix sobretot a les hores que vam gastar en arribar-hi i tornar-hi. Quasi 24 hores des que vaig eixir de ma casa fins que vaig arribar a l´hotel i a l´inrevés!!! Viatges tant llargs m´esgoten!! Però xè, ho reconec i ho agraisc, em considere molt afortunat per viatjar, vore món, conéixer altres idiomes... el que passa és que ser queixó és inherent a la meua persona. Què hem de fer! A les llargues hores de viatge m´han acompanyat quatre llibres que recomane totalment: La Catedral i Entre Naranjos de Blasco Ibañez, així com Lluitadors de Francesc Gisbert i Gràcies per la propina de Ferran Torrent (el darrer boníssim)

També hem perdut les maletes. Tot perquè el vol d´Orlando a Philadelphia es va retrasar, i vam agafar la connexió amb Madrid amb una escena digna del cinema. En un país de velocistes, trobe que vam batir els records per arribar a la porta d´embarcament que per a més inri, ja estava tancada. Nosaltres vam arribar justets, les maletes però, no van poder ser carregades. Vorem si ens arriben...i puc posar-me roba més noveta.

El pròxim viatge serà a setembre. 4 o 5 dies a Galícia, com tots els anys. Un lloc que estime com si fóra ma casa sobre el que ja escriuré algún dia. Fins al moment gaudiré d´un mes d´agost carregat de festes i concerts arreu de les nostres comarques, l´alegria de tornar a vore molta gent i de visitar com no, el meu poble i la meua família. Un menú de luxe...

Salut i estiu

Puig Campana...

...En temps dels àrabs, vingué a aquestes terres el gegant Rotllà, per a combatre’ls. El destí va voler que el gegant i una bella musulmana d’Altea s’enamoraren. Aquest amor, era fort i sincer. No obstant els habitants d’Altea, i com no, de tota la comarca eren contraris d’aquest enamorament, així que entraren en contacte amb un vell i malvat mag. El mag, a través dels seus coneixements, va fer que la bella alteana emmalaltís. Rotllà intentà per tots els seus mitjans curar-la. No obstant el malefici sols tenia un final, en el dia determinat quant el sol es pongués per darrere del Puigcampana, la noia moriria. Arribat el dia i l’hora, el gegant Rotllà, embotjat de ràbia, amb la seva espasa, Durental, va fer dos talls a la muntanya i d’un puntelló n’envia un tros a la mar. Amb aquesta acció aconseguí que la bella alteana tardes mig hora més en finir. Desprès, decebut, s’endinsà dins la mar on va finir ofegat... I segons la llegenda, eixe tallat és el que vindria a ser hui l´illa de Benidorm (que realment és una prolongació geològica de Serra Gelada)...

Inambobible, impassible al transcurs del temps i de les inclemències meteorològiques. Despullat de gran vegetació. Flanquejat per Serra Cortina i amb els seus imponents 1410 metres d´alçària és la primera imatge que veig en obrir la meua finestra i en sentir la lleu fresqueta i reixiu del matí. Tot i que aquesta no és la imatge exacta que veig, m´ha semblat idònia. Amb els ulls encara apegats i mig clucats destrie eixos cingles escarpats i batejats amb els primers rajos de sol o protegits amb grosses nuvolades. Tota una bellesa. Fins i tot compta amb esporàdiques nevades que agreugen el seu encant. Aquest matí, la sensació ha sigut la mateixa i per això no he pogut deixar d´escriure tot açò.

Un dels meus reptes pendents és pujar dalt de tot, sobretot en una nit de lluna plena per arribar al cim abans de l´alba i veure eixe espectàcul que m´han dit al centre excursionista colivenc que és aborronador. D´ací poc mamprendré eixa excursió, però acompanyat...Algú se´n ve?

El valencià a l´Administració de Justícia

En els temps que corren, en què alguns donen a entendre que el castellà està prop d´extingir-se i en què alguns estem apunt d´encendre una gran foguera per sacrificar el Quijote i tota l´excel.lent literatura que existeix en castellà, em referme. El valencià és la meua llengua materna (per cert, voldria aclarir-li a algú que la “Lengua Común” no és la llengua materna de tots). I sense cap obsessió malatissa, és la llengua en la que pense, en la que escric sovint, en la que parle. Vaja, un dels trets més importants que em definix com a persona, que m´identifica i em vincula a un col.lectiu de persones, a una cultura, a una terra... I Bé, no vaig a descobrir cap secret. La situació del valencià/català al País Valencià és com és.Preocupant, alarmant, trista...poseu-li tots aquells qualificatius que cregueu oportuns. I en contra del que ja m´han retret algunes persones, no es tracta d´una percepció subjectiva (que sí la veig dia a dia) sinó objectivament demostrada per diversos i seriosos estudis sociolingüístics. Molts haureu sentit parlar a l´escola de conceptes com el bilingüisme diglòssic, de llengua minoritzada, d´asimetries, etc. No vull aprofundir més en el tema, perquè probablement parle massa sense saber, i després ixen uns textos massa llargs que fins i tot a mi em fan peresa de llegir.

Em preocupa i molt la recessió quant a l´ús de la llengua. I em seguix entristint tota mena d´autoodis, prejudicis i conformismes (si ja la podem parlar, què més vols?). Com si a més haguérem de donar les gràcies. Tot i que a l´àmbit educatiu s´ha avançat des d´aleshores en l´ensenyament del valencià i en valencià (malgrat els 93000 alumnes que havent-ho demanat enguany, s´han vist privats d´aquest dret), paradoxalment l´ús ha anat en sentit contrari. La llei d´ús i ensenyament del valencià de 1983 fou en aquell moment, segons els entesos, una bona llei (tot i que Ciprià Ciscar deia que “vam fer lo que vam poder”) i parlant generalment, estava destinada a la normalització i recuperació de la llengua pròpia dels valencians per a propiciar l´ús i ensenyament, i la conseqüent equiparació total a tots els àmbits amb el castellà. Es tracta d´una Llei que enguany complix 25 anys, per la qual cosa des d´alguns sectors ja es demana una revisió, vist el resultat. Sobretot perquè l´ús, contràriament al que es pretenia, ha retrocedit. La mancança de polítiques serioses i decidides de normalització lingüística per part dels successius governs de la Generalitat és evident. No són suficients les anecdòtiques i fins i tot gracioses campanyes de traure la llengua, de “valencià clar que sí”, de decàlegs pel valencià que queden en un total oblit. Fins i tot l´aliment del conflicte lingüístic i seccessionista per part de l´actual Consell no li fa cap favor (al contrari)a la desitjada normalització.

Estos dies, vaig assistir a un curset de llenguatge jurídic administratiu valencià. Curs que m´ha encantat, en el qual he aprés algunes coses que em serviran de gran ajuda, i en el qual també he pogut comprovar de primera mà certes situacions que ja imaginava. Vam centrar molt el tema en la situació del valencià dins de l´Administració de Justícia...

No, Aquest buït en el text, no ha sigut involuntari. Ha sigut forçat per la simple raó de què en els tres puntets s´haguera pogut acabar el text. Parafrasejant a Ferran Puchades, “el valencià en els jutjats, en l´Administració de Justícia, ni està ni se l´espera”. Xè, una circumstància que em toca de ben propet. I és que la utilització de la nostra llengua en el sistema jurídic valencià no existeix. Encara que existix un dret reconegut a les parts , magistrats, secretaris, advocats, etc. de seguir el procediment en la nostra llengua (excepte si produix indefensió pel desconeixement d´alguna de les parts), la testimonial pràctica ens convida a comprovar la constant vulneració del dret a un procediment sense dilacions indebudes (Xè, una justícia ràpida). I és que fins i tot ja t´avisen que si presentes una demanda en valencià tardarà tot molt més. Altra cosa sorprenent és l´espectacular cos de traductors al valencià amb el que compta el sistema jurisdiccional valencià. Tan sols una dona, a la qual done tot el meu suport, és l´encarregada del servei de traducció al valencià de tots els paperassos produïts per la Justícia al nostre País. I no sé jo si tindrà massa faena. Per contra el cos de traductors a altres llengües com l´anglés compta amb una cinquantena de treballadors que treballen a una empresa privada a la qual li han cedit aquesta tasca. Per cert, està ací, a Benidorm.

Vam estar parlant també de les situacions d´altres territoris de l´estat espanyol, com Galícia, el País Basc o Catalunya, on la situació de les respectives llengües en la justícia és ben minsa, amb unes estadístiques certament pobres en la pràctica (al País Valencià no hi ha ni estadístiques...total, per a què?). Cal destacar alguns programes que s´han dut a terme a Catalunya com el Pla Pilot que crec que inclou fins i tot incentius econòmics als jutges a fi de capacitar-los en la llengua pròpia per a desenvolupar millor la seua tasca.

En resum, el diagnòstic de Ferran Puchades esmenta una sèrie d´obstacles legals, organitzatius, materials, socials i polítics per a la introducció del valencià a l´administració de justícia, així com algunes propostes per poder avançar en el bilingüísme real. Propostes que a àmbit estatal passen pel reconeixement del plurilingüisme de l´estat espanyol, remoure obstacles legals, introducció efectiva de la reforma de l´Oficina Judicial, ajustament competencial a l´Oficina Judicial o la reformulació dels cossos nacionals. Quant a l´àmbit autonòmic proposa uns nous instruments legals, l´exercici de competències pròpies en l´ingrés i provisió de llocs de treballs, la perfilació lingüística de l ´Oficina Judicial, la formació i capacitació del personal, l´aprofitament de la capacitacio lingüística actual del personal al servei de l´administració de justícia (molts en són valencianoparlants), la normativització i estandarització del valencià jurídic (tema resolt amb el Vocabulari jurídic realitzat per l´AVL i que ens van presentar també al curset), però sobretot i molt important, una voluntat política decidida a situar la nostra llengua al lloc on realment es mereix. Vaja, un horitzont ben llunyà. Tot un repte...

Una salutació i un agraïment especial a tots els conferenciants del magnífic curs, com són Josep Ochoa, Virtudes Ochoa, Ferran Puchades, Jordi Davó, Juli Martínez o Artur Ahuir.

Salutacions!