Carrer Saüc

 Article publicat al Llibre de Festes de Moros i Cristians d'Onil de 2025

Sempre voldria parlar de frivolitats, però sembla que arrastre el solatge d’algun cromosoma melangiós. Tocat per la vareta màgica de la nostàlgia irremeiable, patisc regularment ressaques emocionals que em traslladen a temps remots, experiències inabastables. Cada volta que torne a Onil em sacsegen sensacions contradictòries que van des de l’eufòria inicial, l’assumpció de certa normalitat vilatana durant els moments que hi visc o la repetida tristesa de la marxa. Sempre ha estat així des que de menut m’acomiadava per la finestra de darrere del cotxe, tot creuant la bella Marjal.

Quan hom diu que la pàtria és la infantesa ho veig reflectit en Onil, on m’identifiquen certs codis indesxifrables de comportament, de vida, de paraules absorbides de les persones que m’han envoltat i que se’t queden gravades a foc, de manera inconscient, durant el creixement i que mai abandones, per molt lluny que t’hi trobes, per molt de temps que hi passe. La meua pàtria és la meua infantesa perquè hi és allà on recorde la plena felicitat i on tinc la confortable sensació de tornar.

Per sort, recorde els meus anys de xiquet rodejat de xarxes de seguretat, orfe de preocupacions, destinatari d’una estima desaforada a vegades implícita però sempre present, i no suficientment retornada per la meua part. La meua família, menció especial als meus iaios –Pepe Faraón i Maria Beneyto–, que són els que ja no estan, em van tractar com un rei. Jo no soc massa donat a l’expressió, però no hi ha dia que no els professe internament devoció i els pregunte de tant en tant, mentre fixe els ulls en la claraboia, obtenint per resposta que diga sempre la veritat.

Malgrat que la casa familiar s’ha reformat quasi al complet, encara hi ha indrets de la mateixa que em transporten 20 o 30 anys enrere. Estímuls sensorials en forma d’olors, sabors, frescor, llum o sorolls que es filtren i mesclen dins la meua ànima i em conferixen una agradable sensació d’hospitalitat retornada. Aquests sentiments casolans no només romanen intramurs sinó que ultrapassen la frontera de casa i es projecten al carrer, el carrer Saüc.

En un altre temps remot, l’últim carrer del poble, rep el nom de l’arbre que hi havia enfront i té una disposició en angle recte, amb una riba, “la ribeta”, que li atorga una fisonomia particular.

Lloc de pas natural entre la part baixa i la zona monumental i el nucli antic, va ser testimoni de les primeres aventures i boniques amistats quasi perdudes. Xiquets de Salamanca, cosins, veïns, jocs de carrer, la loteria, Llar del Jubilat, les tronades d’estiu, l’antic costum, hui molt a la baixa de prendre la fresca amb els veïns mentre la xicalla gaudia de jocs encara analògics. Fórem nosaltres els darrers xiquets desvirtualitzats?

De vegades, en les nits d’estiu, entre els badalls d’una finestra semioberta i amb el record de la mosquitera a mesura que ja no tinc (què se’n deguera fer?) encara m’arriba la mateixa frescor. A l’alba, en ple estat hipnopòmpic en què somnie i crec que encara soc un xiquet, sent que algú remuga i em tapa amb el llençol a fi que no em constipe.

És aleshores quan sent que estic a casa.

L'Hereu d'En Sarrià

No és menyspreu, sinó una profunda i reconeguda ignorància. Soc tan profà en en els dominis de la història de l’art, que a ulls meus em commou més una escena viva i quotidiana que qualsevol monument o relíquia antiga. Les escenes paisatgístiques verges, sotmeses a l’avenir de les estacions, son un vertader bàlsam per a l’ànima. Els recents passejos pels mercats A’ Piscarìa de Catània o la Vuccirìa de Palerm, tot observant budells de peix per terra, collages geomètrics de fruites i verdures, baix els crits suggeridors dels venedors em reconcilien amb la condició humana i mediterrània.

Hi ha però una altra certesa visual que em trasbalsa l’esperit: l’ordenació dels llibres en prestatgeries de biblioteques, de llibreries, de cases particulars o bé en les ben trobades Fires del Llibre al carrer. Hi puc passar hores rastrejant amb el coll tort, entre l’anarquia dels volums dels llocs antics o l’organització matemàtica, temàtica i abecedària de les botigues.

A l’estiu de 2022, vam passar uns dies per Santander fugint de la basca i amb el goig humà d’agafar per fi la rebequeta. Aquell matí d’agost l’havíem invertit en un passeig memorable des de la Platja de la Maruca fins a la del Sardinero al costat d’una costa verda i salvatge, de penya-segats joves, de sorolls i efluvis cantàbrics. Hi pot residir més bellesa que en aquells vora 10 quilòmetres de natura i pau?

Com l'únic vici destacable que tenim la meua parella i jo és ser de morro fi, havíem quedat per dinar un bon bon peix a ‘La Bombi’, restaurant emblemàtic de la capital càntabra. De camí, abans d’arribar al monument dedicat als ‘raqueros’ vam observar com una sèrie de paradetes disposades per tots els Jardins de Pereda anunciaven una fira de llibres. La tranquil·litat d’anar sense pressa ens va permetre parar uns minuts.

Allà, entre nombroses parades i muntons desordenats, vaig parar atenció en la portada de El «Hereu» de En Sarriá de Rafael Pérez y Pérez.No negaré que el fet idiomàtic va actuar com accelerador de la curiositat. Trobar un llibre a Cantàbria que fa menció als vocables hereu i Sarrià és, si més no, una estranyesa. L’autor, per al meu total desconeixement era de Quatretondeta (El Comtat) des d’on no fa molts anys vam realitzar aquella –memorable també– ruta dels Frares, al cor de la Serrella. De fullejar el llibre vaig extraure la sensació d’antiguitat per l’olor tancat i el color engroguit de les pàgines. Allà entre mig hi vaig divisar la paraula Callosa o altres indrets de la Marina Baixa, cosa que va fer que acabara decidint la seua adquisició. 3 mísers euros i la mirada sorpresa i encuriosida del llibreter, que es desfeia d’un volum que de ben segur ha estat testimoni d’anys i molts quilòmetres.

No fa massa que vaig tancar la darrera pàgina del llibre amb una bona sensació. El llibre, escrit en 1963 en un castellà una mica antic i ampul·lós per als temps que corren, no s’està de descriure amb minuciositat i molta bellesa paratges que em resulten ben propers, psicologies de diferents personatges o fets històrics del Segle XIII i XIV. La història dels dos fills de Bernat d’En Sarrià, Vidal i Arnau, la bonhomia i coratge del primer front a l’ambició desmesurada del segon, que no dubta en provocar de manera miserable la caiguda del primogènit per tal d’assolir la condició d’Hereu dels dominis de l’Almirant. Entre les referències paisatgístiques i les descripcions ben detallades, hi trobem també mencions al joc de pilota com aquestes:

“Entraban por uno de sus arrabales cuando llegó hasta ellos el mosconeo de la plebe reunida, por las trazas, en algun lugar en fiesta. Al rumor de los comentos solían seguir unos silencios intensos y largos, que volvían a romperse otra vez con gritos de triunfo o de protesta.

Salía una vieja de una casucha de adobes, cargada con una esportilla, y a ella se dirigió el Caballero.

-Decidme, buena madre..., ¿qué acontece en la villa, que hasta nosotros llegan esos clamores?

La anciana miró atentamente al jinete, y por lo visto descubrió tras el manto de viaje la buena traza y alta condición del Caballero, por lo que muy respetuosamente respondióle:

-No más, mi noble señor, que un reñido partido de pelota. Los de Xaló vinieron a desafiar a los de Callosa, y están jugándose los morabetines a espuertas. Aquí lo toman muy fuerte eso de ferir la pellota...”

Amb només un sol llibre, Rafael Pérez y Pérez ha esdevingut tot un descobriment. Ignore si ha estat objecte d’homenatges o estudis profunds. Em sembla que la seua obra, que pel que veig va ser dilatada i molt prolífica, és ben desconeguda per a la majoria de valencians d’aquestes comarques que rodegen l’Aitana. Mai és tard per estudiar, recuperar i dignificar l’autor de Quatretondeta.

Fantasmes

No sé qui va abandonar a qui, si la política a mi o si va ser a l’inrevés. El cas és que durant els darrers 7 o 8 anys he anat desempallegant-me’n silenciosament, com qui no vol la cosa, testimoniant, sense queixar-me, actituds, vicis, pràctiques administratives i discursos que no han servit més que per consolidar el meu escepticisme envers tot eixe món infecte. La meua vanitat és tan fràgil que fins i tot no he gosat donar-me importància ni a les xarxes ni a les taules, amb crítiques reiterades, a la recerca de la meua independència o satisfacció de l’ego propi. Puc afirmar sense por, que de tot allò en què creia i defensava amb vehemència només en resten tres o quatre idees bàsiques –faves comptades– que no han estat substituïdes sinó per la incredulitat, la comoditat o simplement la inòpia.

A pesar de tot, d’aquell món de colorets i maximalismes que hi vaig viure en els primers anys de joventut no me’n penedisc en absolut, perquè vaig bastir un corpus d’aprenentatge, d’experiències, d’afectes i d’amistats –sobretot algunes amistats– que encara conserve amb una melangia ben acusada. Serà que estic fent-me major. Serà que almenys hi vivíem un poc més tranquils i feliços.

A més de la demoscòpia, la Llei d’Hont o el seguiment frenètic de les nits electorals, un dels vicis que encara conserve i practique amb deler és consultar les llistes municipals acabades d’eixir del forn. Fullejar el BOP d’Alacant és un exercici curiós alhora que sorprenent pel que t’hi trobes. Des de professionals de la política, gent amb l’únic mèrit del carnet, anguiletes de la res pública, mediocres sense solució, llepaculs sense escrúpols o persones més roïnes que la tinya; fins a personalitats cultes i interessants, individus amb gestió contrastada en l’àmbit privat, gent que mai havies catalogat, o d’altres amb un vertader sentit de vocació pel veïnat.

Mai havia donat massa importància, però enguany, desconfiat de mena com soc, he detectat llistes –sobretot a pobles molt menuts– sospitoses de ser ‘fantasma’, és a dir, encapçalades o conformades íntegrament per gent sense cap vinculació al municipi on seran objecte de sufragi passiu. PP, PSOE, Compromís, Vox, etc. a la recerca d’un grapat de vots de quatre despistats o dogmàtics de partit, a fi que computen per a la Diputació o per a futures subvencions. Independentment d’aquesta estratègia, absolutament criticable i gens regeneradora, això de presentar paracaigudistes o «cuneros» que no han xafat un poble en sa vida em sembla fora de tota lògica o sentit comú. Fins i tot hi ha dels que obtenen representació o arriben a ser alcaldes!

A mi em direu el que voldreu, i segurament hi haja algun argument que em puga fer replantejar-m’ho, però em costa molt justificar este tipus de pràctiques que redunden en una pobra percepció de la política, en la consolidació d’una partitocràcia en la qual, tant els que estaven, com els que estan, com els que entren, tenen al partit –vull pensar que amb excepcions– com el centre i fi últim de seua activitat política.

I de les llistes obertes quan en parlem?

La nit

La nit és llarga. La nit.

Raimon, que amb la seua música ha fixat moments concrets de generacions anteriors a la meua i alguns de la meua joventut, l’encerta de manera òbvia, inapel·lable.

Quan estic a soles són moltes les nits que passe en vetla, pres de l’insomni alimentat pels avatars de la rutina. Insomni que és fidel company des d’aquelles matinades humides de Southampton de ja fa una dècada. Qui m’havia de dir a mi que aquelles interrupcions del son causades per la cridòria constant dels companys de residència que venien de festa a les hores de matines es gravarien a foc en el meu rellotge biològic? Encara sort que vaig exercir la meua revenja a manera de llei selvàtica però callada, que si de bovo no em moriré, de bovo faré. Però tot això són figues d’un altre paner.

Aquest estat de vigília hipnopòmpica és propici a la introspecció personal, a la magnificació de les preocupacions, a l’avaluació amb perspectiva de totes aquelles errades comeses des de l’època de l’efervescència juvenil fins l’actual, en què ja apareix alguna cana i les lògiques preocupacions. A pesar de l’ansietat que em provoca la proximitat de l’alarma les hores primes transcorren en un estat d’autèntica lucidesa. Entre idees redemptores que mai es materialitzen, el vol de les lectures que substitueixen els somnis o la revelació d’estratègies comercials hi ha un moment hipnòtic que fa que aquests desordres vitals paguen la pena: la filera de llum dels vaixells de pescadors de la Vila, formigues de la nit, que naveguen per darrere de l’Illa de Benidorm a la recerca de la pesquera.

I quan despunta l’alba i l’abaltiment guanya terreny sempre em sobrevé la mateixa disjuntiva: O bé caure novament als braços de Morfeu i despertar al poc amb sensació d’extenuació o bé donar continuïtat a la vida de mussol. No és gens fàcil.

Amb tot sempre arribe a la mateixa conclusió: no existeix millor melatonina que notar el braç i la respiració constant de la xica que estime.

Qui va ser l'últim?

No és gens bo fer-se constantment l’haraquiri però entre els defectes que porte a la motxilla darrerament hi ha un que es manifesta de forma constant. Estic tocat, sense remei, per un deix de melangia que no avisa, que em para pel carrer, per la muntanya o dins d’espais tancats amb la voluntat de capficar-me en reflexions una miqueta taciturnes. Desproveït de discursos abrandats i amant del silenci sense remei, he vist com a partir dels 30 anys han anat decaient les paraules, els maximalismes i les trinxeres, submergint-me en un estat lineal de nostàlgia permanent que no sé ben bé explicar. Potser he acabat onejant la bandera blanca amb un posat molt marcat de conformisme i escepticisme general.

Algú pensarà que es tracta d’un símptoma de maduresa i és veritat que a mesura que vaig fent-me major les prioritats vitals i pecuniàries es redirigeixen inevitablement cap al terreny de les certeses i la seguretat personal: obligacions, inversions personals, préstecs o projectes de futur. Però he de confessar que l’eròtica dels diners multiplicats m’avorrix cosa de no dir i per contra m’interessen cada vegada més els temes que estan fora del rogle del pragmatisme i la immediatesa en què gira la cosmovisió occidental en general. La dicotomia desagraïda del privilegi: mentre que possibilita aquests pensaments desqueferats jo el visc sense ambició, amb relativa indiferència.

Els darrers caps de setmana de confinament perimetral els he dedicat a vagarejar pel terme de València amb la meua parella. Els qui som de naturalesa tranquil·la, amb certa aversió a la concentració urbana, el soroll i la rapidesa que genera la ciutat, preferim fer aquests passejos per la muntanya en benefici de la introspecció. Però com diu l’historiador Vicent Baydal, València no s’acaba mai i en quinze minuts pots plantar-te davant la geometria suggeridora de l’horta, de solcs rectilinis, de sèquies centenàries i la fetor dels adobs. Un paisatge heretat que viu a cavall entre l’autenticitat i la dinàmica del progrés. La ciutat i les carreteres mai no queden lluny i per l’aire es respira la proximitat de la desfeta. Sorprèn, pel contrast, algunes imatges que mostren la contigüitat  –posem per cas– d’un camp de cebes encara treballat i l’autovia V-21 o un bloc de pisos. Com nuclis de població –antigues illes rodejades per un mar de cultius– es troben al bell mig d'edificis de nova construcció i d'àmplies avingudes. No és infreqüent trobar-se pel centre urbà testimonis arquitectònics decimonònics o de principis del segle XX que conviuen amb edificis anodins, funcionals que trenquen l’harmonia i posen de manifest la dèria urbanicida de les darreres dècades. 

Per damunt de totes estes coses voldria destacar el cas més flagrant que he pogut experimentar durant aquests caps de setmana: passejar pels carrers de Natzaret i descobrir alhora mostres d’autèntica decrepitud i racons que encara conserven el caràcter d’un barri autèntic, mariner, sense mar. Amb un posat situacionista em vaig trobar tot just al carrer de l’antiga platja, on l’arena es va transformar fa 35 anys en un mur impersonal, i la mar en una plataforma logística del port tot just acabat d'ampliar. I els veïns restaren per sempre més sense el tast de salobre freqüent, quasi imperceptible, que conferix d’identitat als habitants d’aquests llogarets de la Mediterrània.

No sé si és perquè estic tocat d’un romanticisme recalcitrant però confesse que aquest xoc de realitats, d’un món que s’acaba i d’altre que comença, em somouen l’ànima fins conduir-me cap a un estat perenne de malenconia que em fa imaginar vides hipotètiques, rutines i llocs desapareguts. I entre els murs caiguts, els indrets abandonats i les veus apagades sempre em formule les mateixes preguntes:

Qui va ser l'últim? Com serà la tristor de l’última persona que va viure aquell paisatge inalterat?

 

Frederic Genovard

No sé quants mesos han transcorregut des que vaig abdicar de l’anterior pseudònim a les xarxes socials –més identificable, arrelat i personal– i vaig apostar de manera massa atrevida pel de Frederic Genovard. Recorde un cúmul de circumstàncies que em van conduir un dia, de sobte, a canviar de sobrenom, com si volguera trobar cert anonimat dins d’aquestes eines de socialització, com si ignorara que només participant i acceptant condicions il·legibles des de l’inici ja li hem venut l’ànima al dimoni. Disculpeu-me la ingenuïtat. Alguns dies encara somnie en fer-me eremita virtual.

Tot va nàixer a partir d’uns fets cleptòmans que m’afectaven indirecta o directament, amb tics mafiosos i dignes de guió cinematogràfic que ja quan siga vell podré escriure fil per randa. De manera coetània vaig travessar per un període molt fosc d’inseguretat, de crisi existencial que feia necessari un reinici general, fins i tot a risc de perdre les poques certeses que romanen en aquest castell interior de sorra.

La tria de qüestions menors com la modificació del nom d’usuari va vindre motivada per una mescla de temor i desig de canvi. D’altra banda la meua participació a les xarxes socials havia decrescut, passant d’un paper ben actiu i fins i tot en ocasions una mica ridícul, a un d’espectador, d’usuari esporàdic i reflexiu. De primeres, el pseudònim de Frederic Genovard va causar doncs en alguns amics certa estranyesa, fins i tot gràcia per la poca freqüència del nom i del cognom. Encara hi ha gent que no sap trobar-me, ni com etiquetar-me o que em pregunta si soc jo el que s’amaga darrere del sobrenom valorià.

El que al principi fou una broma darrerament m’avergonyix cosa de no dir ja que la tria és immensament pretensiosa, atesa la magnitud de l’autor del llibre on conviu el personatge. Frederic Genovard és la figura protagonista de dues de les tres novel·les de la Trilogia de Cassana d’Enric Valor: Temps de Batuda i Enllà de l’Horitzó. No debades ell és qui adopta el paper de narrador en primera persona, donant peu a les interpretacions autobiogràfiques de l’escriptor de Castalla. Situades cronològicament ambdues novel·les a la Guerra Civil Espanyola, l’alçament militar es produix quan aquest mestre resident a València està de vacances a Cassana fent-se càrrec del mas de l’Almussai, propietat que acaba d’heretar d’una parenta llunyana. L’ús literari de Cassana i l’Almussai obeix al poble de Castalla i a Planisses, mas de muntanya en runes, que va ser propietat de la família, i una font clara d’inspiració per a Valor.

Si les famoses Rondalles Valencianes ja van calar ben fondo al meu esperit adolescent, els tres volums de la Trilogia de Cassana van suposar tota una revelació a l’etapa universitària, durant la qual, en més d’una ocasió, vaig substituir les arideses jurídiques per la lectura apassionada d’uns relats monumentals, alhora que pròxims, com ara les novel·les de Valor. En aquells dies llunyans en els quals encara em permetia el luxe de somniar sense obligacions ni regomells, la figura de Frederic Genovard se’m va presentar humilment com un mirall suggeridor. Salvant tota classe de distàncies intel·lectuals i temporals, una sèrie de paral·lelismes m’unien al protagonista.

De primeres, l’àmbit espacial en què s’ubiquen molts passatges de les novel·les és ben pròxim a la meua arcàdia de la infantesa: Onil. A només tres quilòmetres de distància, les descripcions dels racons de Cassana, els paratges i les muntanyes que encerclen la comarca se’m presenten a la ment com una successió d’imatges exactes a mode de pel·lícula. Recorde amb certa nostàlgia aquell estiu de 2012 durant el qual vaig treballar a l’Associació del Casc Antic de Castalla que tenia la seu a la barberia del meu admirat Alfons. Una de les iniciatives que més van reeixir a les xarxes socials i de la qual –cosa estranya– estic particularment orgullós va consistir en vincular fotos antigues del nucli antic amb descripcions trobades a les novel·les. L’exactitud d’algunes d’elles em va arribar a emocionar en més d’una ocasió.

En aquelles línies el professor retroba, molts anys després, el seu poble de naixença i de jocs infantils, del qual va marxar a causa d’una desfeta econòmica familiar. L’analogia de la pàtria perduda, és a dir el lloc que determina certa identitat, que vincula amb un passat i uns avantpassats i on es fixen molts dels moments de felicitat a la memòria se’m presenta constantment en la següent dicotomia: sempre existix un lloc estimat i cada vegada menys sovintejat.

A mesura que fullejava la trilogia, trobava constantment per al meu delit un seguit de faenes i costums que m’havien contat –o que fins i tot havia viscut directa o indirectament–, aquella manera de ser muntanyarda amb aquell vocabulari i locucions endèmiques i remotament escoltades als meus iaios, a persones ja finades, a veritables savis d’una quotidianitat arrabassada pels avanços i la desídia dels qui l’hem ignorada, menyspreada o no l’hem sabuda preservar.

Frederic, com ara jo, provenia (amb el parèntesi del daltabaix financer de la família) d’una certa posició privilegiada que suposava la font de moltes contradiccions, reflexions, debats interns que tal volta no li corresponien, però es veien provocats per una vessant humanista, empàtica i democratitzant que surava per damunt de tot. No puc deixar de mencionar l’amor a la llengua pròpia que està en clar retrocés, que perd el seu caràcter genuí generació rere generació o la projecció i normalització d’una identitat pròpia –ni millor ni pitjor que cap altra– que sobreviu a la inòpia uniformitzadora de l’Estat, als autoodis i al maremàgnum de la globalització i el pragmatisme.

La cirereta del pastís de tot aquest cúmul de coincidències s’hi troba en la sincronia espiritual: un respecte sacrosant per la nostra màtria natural, per l’oratge, el cicle de les estacions com a rellotge de vida i de conreus, la predilecció pel “laberint orogràfic del migjorn valencià”, les passejades per la serra a la recerca de l’ataràxia, de la pau de l’ànima i la relativització de tots els mals.

El costat trist de tota aquesta història és que el 95% de la gent desconeix que l’elecció de Frederic Genovard com a àlies per la meua part ha estat una gosadia impròpia del meu sentit del ridícul. Com si ara qualsevol illetrat adoptara els sobrenoms de Jean Valjean, Aureliano Buendía o Rodion Romànovitx Raskòlnikov sense cap tipus de vergonya torera. Tot açò és un més dels factors que denoten els ínfims percentatges de lectura en general i l’estat precari de la literatura en valencià en particular.

Servisca aquest raonament com una nova abdicació de sobrenom, però sobre tot com a homenatge particular a Frederic Genovard, a Enric Valor i el meu reconeixement cap a la literatura en general com a mitjà d'empoderament, de realització i prevenció d’odis, que vehicula somnis i afavoreix la introspecció i la tolerància. En definitiva, que ens fa millors persones.

 

Confinament

En temps de confinament la introspecció ha esdevingut necessitat i rutina. Sembla que això de recargolar-se en la pròpia closca ens proveeix de noves disjuntives que, sumades a les velles, alimenten el desori de les nostres ànimes.

Confesse que, malgrat les obligacions i els compromisos, cada vegada omplic més el rebost personal de lectures en detriment de l’exercici de l’escriptura i les manifestacions verbals. L’assoliment de certa edat, les errades comeses, els categorismes reconeguts de joventut o les nombroses contradiccions colpegen amb constància el meu corpus ideològic i vital i em col·loquen en una posició pública d’excessiva prudència. En època de contrastos i polaritats, no és moment per als tebis, els moderats o els empàtics. Els qui ni la fiquem ni la traiem, vaja.

En aquest estat d’hivernació, allunyats de qualsevol batalla fratricida o debat abraonat, sempre ens queda el refugi de la lectura. De llegir articles d’opinió, literatura clàssica, piulades de Twitter amb més o menys trellat, novel·les, estudis, llibres en valencià, anglés o castellà.

No obstant això, feia temps que volia escriure al voltant del confinament i descriure’l, sense massa litúrgies, com un dels períodes més feliços i reconfortants de la meua vida. Així, de primeres, aquesta afirmació pot resultar insidiosa, ofensiva, fins i tot imprudent. En quin cap cap aquest optimisme en època de pandèmia, patiments colaterals, crisi econòmica a la vista, incerteses i cancel·lacions de tot tipus? La veritat és que en soc conscient i per descomptat ben permeable a les desgràcies individuals i col·lectives, presents i futures. Però com en moltes altres ocasions de la meua existència he caigut de quatre potes, com els gats.

El (tele)treball ininterromput durant aquests mesos ha significat una xarxa de seguretat que molts han perdut o perdran a conseqüència del coronavirus. Resulta obvi que no anem del tot bé quan molta gent veu que l’esdevenir proper de la seua vida està abocat a una sort de funambulisme. Però a més de la garantia cabdal de la faena, tancar-se amb forrellat ha estat el millor remei casolà –valga la redundància– contra el nomadisme dels viatges, la pressa o el deliri de guanyar l’última pesseta. Avançada la trentena i de naturalesa extremadament tranquil·la, la meua ànima és més procliu a les certeses quotidianes que a tota classe de sotracs i aventures que la societat meritocràtica ens fa perseguir amb tota classe de clixés i pressions. Això de voler ser els millors, de guanyar més diners que el veí, fins i tot d’afonar-lo si l’ocasió així ho permet, és el reflex de la cultura competitiva imperant, de vanitats insuportables. Estic cansat de les vides exemplars, de les carreres personals de ciència ficció que amaguen tota classe de mesquineses per damunt de qualsevol intent de felicitat sense artificis. Però segur que estic equivocat i m’olore el que és pitjor: tal vegada eixa supèrbia i la pràctica contínua de la humiliació siguen els orígens i els mitjans de la satisfacció plena. Que hi farem els conformats!

Les vacances sense imbècils, intolerants i voltors de tota sèrie han estat acompanyades d’un sentiment oposat d’amor i companyonia amb la meua parella. Aquest inici de la convivència, forçat i avançat per la pandèmia, delerat des de feia temps ha tingut un efecte intern balsàmic, ple de satisfaccions recíproques, de compartir experiències quotidianes, d’endreçar la casa i il·lusionar-se en el futur, la naixença de noves complicitats i dependències, el luxe de dormir acompanyat huit hores seguides amb la persona que estime. I la sensació plaent, estable d’haver encertat de totes totes. Cal buscar contes de fades si la clau rau en el respecte, l’estima i la senzillesa del dia a dia?

I per últim tot és més fàcil si només obrir la finestra copsem la variabilitat primaverenca de la mar. Josep Pla ja deia que «davant la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.» No hem pogut xafar les sendes velles, ni tan sols en uns mesos festers, ben humits i agraïts des de la vessant meteorològica. Però allà davant hi era sempre la nostra Mediterrània acompanyant-nos en moments de reflexió, de dubtes, de cervesa o de penjar simplement tota l’estesa.

Al cap i a la fi, davant de tot el que hem viscut qui som nosaltres? A colació de la pregunta m’agradaria cloure aquestes reflexions anàrquiques amb una sentència taxativa de Joan Borja quan al seu article Nyespros, coronavirus i supersticions diu «I que potser no és tan mala cosa recordar que no som els amos i senyors, sinó —només— els convidats d’aquest món.»

Amb invitació o sense, seria massa atrevit demanar que ens tornaren a confinar una setmaneta més?