Una vegada, havent
expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes
coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa,
d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença
en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el
diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible.
No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença
segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és
tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar
determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment
reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen
protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una
identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més
egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes
coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques
ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per
la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins
inherents a la condició humana.
Des del punt de vista
general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb
la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen
tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació
pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i
amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses,
vaja.
Per bé que a priori
puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els
interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó
fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i
perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses.
La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del
meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància,
sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen
la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una
caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que
sobre.
I cal dir-ho clar: la
meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que
qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve.
Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la
competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies,
per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic:
mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada
diumenge.
Després d'este bany de
realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i
un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir
parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea
que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma
vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest
blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe
d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de
presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes
les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de
les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació
personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la
redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal.
Màquina avant.
