Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.
Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.
No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.
Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.
No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.
Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.
Gràcies.
Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.
No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.
Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.
No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.
Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.
Gràcies.
