diumenge, 30 de desembre del 2007

Enguany, l´any vinent...

...És un tòpic i un costum veure la blogosfera aquestos dies carregada de resums, anècdotes, penes alegries que han esdevingut al 2007, així com desitjos, esperances, propòsits i il.lusions que en molts casos, com ja sabreu, cauen pel seu propi pes a la setmana d´haver començat un nou any.

No vaig a fer ara lloances del 2007, tampoc vaig a dimonitzar-lo. Ha sigut un any normal, amb certes alegries, amb certes desil.lusions... Sobretot sempre em dóna la sensació de que quan finalitza un any, s´ha desaprofitat massa el temps. Sempre ens marquem ( i no és menester que siga el primer dia de l´any) uns plans que malgrat tenir unes ganes enormes per realitzar-los es queden en paper mullat. També podríem parlar de les inquietuts personals a les quals no dediquem massa esforç ni temps. Si fem una ullada general a tot aquest any (encara 2007), m´agarra un penediment de notar com passa un altre any, i o bé per gossera o per falta de temps no hem fet tot allò que ens agradaria, i que per supost continua en peu, per a vore si arriben nous temps més voluntariosos i amb major compromís de la meua persona.

Viatges i excursions (i no quedar-me en casa fent el gos), projectes molt atractius, festes (assistir a la major quantitat d´esdeveniments festius possibles), música (més dedicació i estima), cultura (aprofundir en la nostra), estudis (major planificació), politiqueo (2007, 300 anys després d´aquella trista data per al poble valencià, ha sigut una altra oportunitat perduda, així com la consecució d´ uns resultats decebedors i desil.lusionants per al valencianisme però alhora motivadors a més de major experiència cap al futur més inmediat...). Com tot no s´acomplirà, en que la meitat de coses es facen, ja estaré content. Si és que hem "de pixar amunt"

També he conegut noves i bellíssimes persones que conformen la meua reduïda però alhora sentida llista d´amics. I d´amors..."no comment"...tinc l´esperança de que aquesta sequera (i fent un símil de l´oratge variable que patim a les nostres terres) acabe convertint-se en una pluja torrencial d´estima (que també en necessite).

Per últim, ha sigut a l´any 2007 on he conegut açò dels "blogs". Em pareix una eïna fonamental per a donar a conéixer els teus pensaments així com sentiments. Malgrat ser una feina a voltes pesada i difícil de portar, resulta gratificant vore com la gent respon entrant a llegir el que tu has escrit, que et diguen que els ha agradat, que els ha fet gràcia, o fins i tot i una cosa important i alegre per a mi: trobar-te amb algún comentari per curt que siga. Gràcies a tots per fer que aquest aquest humil i apassionant projecte del "Racó d´Agostinet" siga un motiu de satisfacció.

Bon any companys!...i coneixement amb el "alpiste" (la beguda) eixa nit tant festiva...

Salut i 2008

dilluns, 24 de desembre del 2007

Tradicions Nadalenques

Hola companys. Ja sé que per a molts el Nadal s´haurà convertit en tota una hipocresia, i un pretext més per a fomentar el consumisme... No obstant, el Nadal sempre ha tingut molta presència en la vida i cultura dels valencians manifestant-se en moltes tradicions. No m´he pogut resistir a caure en la típica felicitació nadalenca, encara que m´agradaria fer-ho des de la perspectiva que ja he anomenat: les tradicions...Què es fa al vostre poble?

Jo, per la meua situació personal de viure a Benidorm i sentir-me alhora "colivenc" (natural d´Onil), ho veig doblement.

Ací a Benidorm, estos dies sol eixir la banda de música i la colla de dolçainers tocant nadalenques per tots els carrers. A més crec que també posen un mercat de nadal, amb productes típics.

Però sobretot és a Onil on es celebra una tradició la nit de Nadal que és més vella que un bancal i que m´agradaria destacar. Es tracta de la nit dels "fatxos". Crec que és una tradició que encara es manté viva a algún poble de l´Alcoià. Els fatxos són torxes d´espart (la toxa que diuen per allà dalt) fetes mitjançant trenetes unes setmanes abans de nadal a la serra, per a que la nit de Nadal, tothom (xiquets, pares, iaios) isca al carrer, li punxe foc a la punteta i faça el moviment com quan utilitzes una fona. És el que anomenem en Onil "rodar els fatxos".

. La vespra de nadal també continuem cantant l´asguinaldo sobretot amb este verset:

Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,

El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres

El dia de nadal pugem a Onil a ca la tia, on sempre ens espera el tradicional "putxero amb pilotes"

També solem anar a cals familiars per veure si cau algún regalet i poder gaudir d´eixos dolços i beguda de la terra que tant bona és... ("si és que mos agrà tot lo bo"). El dia 26, Sant Esteve, el segon dia de nadal també es sol celebrar en família.

El dia 4 de gener, era per a mí un dia especial. Era el dia del patge. Aquest venia muntat damunt d´un camell amb un boato que anava arreplegant a última hora les cartes dels xiquets que encara no l´havien entregat. La meua cosina Esther i jo anàvem sempre darrere d´ell i de la banda de cornetes que l´anunciava, sentint una i altra volta el mateix discurs que ens encissava. Resumidament i desgraciadament perquè fa tants anys que no vaig deia així: "Pueblo de Onil, después de intensas lluvias, nieves, tornados, y hasta asaltos de bandoleros (la meua pacífica ment es compungia imatginant-se com era possible que als nostres reis d´Orient els pugueren arribar a furtar), mañana llegan a Onil a las 7 de la tarde Sus Majestades los Reyes Magos de Oriente. Salid a recibirlos y no olvidéis llevar la cara bien limpia y las orejas relucientes "...(No cal dir que li gastava a la meua iaia tots els palets estos de furgar-se les orelles, i em pegava la dutxa del segle.)

La nit dels Reis d´Orient també rebem nosaltres els regals. La típica cavalcada on emocionadament veiem als Reis, i posàvem bona cara, pensant que si ens havíem portat mal, en última instància els Reis veient la cara de bons xics que feiem, canviaven el seu veredicte. Així, també tenim per costum per a fer creure als menuts que venen els reis, els deixem una safeta plena de rossegons de pa per a que els camells s´alimenten. El dia 6 de gener també solem anar per casa dels familiars "pa vore si cau alguna cosa".

Moltes tradicions les coneixereu. Però segur que cadascú a sa casa té les seues pròpies...quines són?

Bon Nadal amics. Que no falte una bona misteleta, un bon torró i massapà. Però amb coneixement!

Salutacions d´Agostí

Setmana musical i Sta. Cecília

Hola companys...

Ha sigut una setmana massa intensa musicalment parlant. I és que celebràvem la setmana cultural de Santa Cecília que va culminar ahir amb un espectacular concert així com una gravació de la banda del conservatori.

Destacar també l´audició del meu quintet del conservatori, format per Dani a la tuba, Ximo a la trompa, Víctor al trombó i José Fernando i jo a la trompeta. Segons ens van comentar (no sé si per a quedar bé) vam triomfar i vam agradar...Em vaig trobar molt còmode i satisfet.

Parlant del conservatori...cal esmentar i agrair l´esforç de tots els joves i aprenents músics així com del director Pedro Salinas, que van sacrificar tota la setmana assajant intensament per a que es puguera gravar un cd que anem a presentar a alguns certamens i a vendre per a traure diners ja que ens n´anem al Ferrol de viatge. Si Praise Jerusalem (on destaque un gran protagonisme del paper de corneta interpretat pel ja gran semiprofessional César i jo) va ser apoteòsic; Vents del Garbí, amb presència del compositor inclosa ens va agradar per les seues espectaculars i alhora sentides melodies, harmonies, així com alguns efectes especials com la simulació d´un incendi, que vam haver de crear amb papers de periòdic. La "morrera" això sí va quedar mermada de tanta "pitorrà".Aneu fent cua per a adquirir el cd per una quantitat econòmica. No vos el pense passar pel msn.

Sobretot m´agradaria parlar de la banda durant aquesta setmana. Fa un mes i amb poquet temps per a treballar va vindre Joan Iborra per a fer-se càrrec del concert de Sta. Cecília. No em queda més que agrair-li la quantitat de coses que hem aprés així com haver-me fet gaudir de la música enormement. A banda de ser un gran músic és encara millor psicòleg i motivador. Qualsevol volta que ens parlava tenia unes conseqüències i uns efectes totalment diferents que es feien notar alhora de tornar a tocar. Cregueu-me, és un espectàcul veure-lo dirigir.

Vam assajar ben dur, la qual cosa crec que es va notar al concert d´ahir diumenge al Benidorm Palace. Però la celebració de Sta Cecília és més que tocar. Comentàvem alguns companys i jo que la festa d´enguany ha sigut brutal. I és que juntament amb les picaetes, la loteria i la cistella de Nadal, el sopar de "sobaquillo" (de pa i ratolí que diem al meu poble) va estar carregat d´emoció i celebració. Si ajuntar-te a sopar amb els teus grans amics músics és un privilegi, la festa de després amb entrega de regals de l´àmic invisible (gràcies Eusebi per "L´Agusman" amb barba, patilles, ulleres de pasta i una botella de café licor), el karaoke (on no va poder faltar meua interpretació de Vivir así es morir de amor) així com el ron añejo eixe tan bo, van provocar una animació fora de lo comú. Va ser eixe dia on vaig descobrir la meua faceta de presentador i d´historiador (parlant pel micro de la Revolució industrial d´Alcoi) així com l´inici de la meua carrera política (no sé perquè no em va el mòbil i no puc posar la foto). Però, jo sempre dic que lo important de la festa no és la possible animació que existisca, sinó la companyia que va ser excel.lent. La pluja ens va impedir arreplegar als nous músics, un acte que recorde amb emotivitat, ja que la sensació nerviosa de sentir a la banda com arriba a arreplegar-te és indescriptible. Tots els músics que ho heu passat ho sabeu. A els nous i joves músics dir-los que els arreplegarem i sobretot animar-los a seguir.

I ahir vam tenir el concert. Joan Iborra deia que es podia fer un bon concert i no fer música. Quan es fa música se t´eriça la pell constantment. Doncs dins del meu humil parer musical, vam fer música. I ho vaig dir a tothom. No sols se m´eriçava la pell, sinó que vaig disfrutar de la música tocant com feia temps que no ho feia, sentint cada nota, cada melodia. Si la primera part va ser molt espectacular amb dos obres d´Alfreed Reed així com més clàssica com una Fuga de Bach i una obra per a piano i banda de Rafael Ferro interpretada per ell mateix, la segona part va ser més popular per a la gent ja que van sonar tres sarsueles famoses ( Tambor de Granaderos, La canción del Olvido i la Revoltosa) . I els dos bisos (Adeste Fideles i Vals nº 2 de Shostacovich o com s´escriga) com a mostra d´agraiment foren ja orgàsmics.

I per a acabar de rematar-ho, dinar de buffet en el Hotel Deloix (que després del que vaig menjar crec que entraria en suspensió de pagaments) i barra lliure (que després del que vaig beure crec que entraria en suspensió de pagaments). Com he dit, una companyia molt grata i un ambient molt familiar.

Com a conclusió, un apunt. Possiblement la música no constituisca en el futur una dedicació exclussiva professional, malauradament. Sóc amateur i m´agrada estudiar-la quan puc i quan m´ho puc permetre. Però després d´aquestes emotives experiències musicals vos he de dir que sent unes il.lusions enormes i renovades de seguint gaudint com puga d´allò que m´agrada: fer i sentir la música.

Salut i Música!

dijous, 13 de desembre del 2007

Sobre la Televisió i la censura.

No sé si sabreu que no sóc massa amant de la televisió. No és per cap animadversió. Simplement el fet d´anar sempre amb "el temps apegaet al cul" que diu ma mare m´ho impedix. I quan tinc temps, o bé preferix informar-me per internet, o bé faig el gos, o bé toque algún instrument, o bé estudie ja que enguany des de la universitat s´han proposat dur-nos constantment amb la llengua fora.

Tanmateix, sol fer excepcions quan fan alguns partits de futbol interessants, quan fan els informatius, alguns documentals o dossiers bons, o amb algunes sèries com l´Alqueria Blanca o Cuéntame Cómo Pasó (a vore si es mor Franco ja collons!!).

De tota manera, sempre he mirat amb bons ulls, i sense ànim de ser catalogat ja com un catalanista (paraula dimonitzada per cert), una televisió caracteritzada per la seua qualitat i pel fet d´emetre totalment en la nostra llengua. Eixa és Tv3. Recorde que de menut veia els dibuixos animats, més majoret em vaig enganxar a La Cosa Nostra, a Una Altra cosa (els programes on Buenafuente es va donar a conéixer). Últimament, reconec i pels motius anteriors, que no clicava en moltes ocasions el número "7" que és el canal atribuït en ma casa a Tv3. Si ben és cert, esporàdicament mantenia i mantindré l´audiència a les Telenotícies (molt més plural que altra que paguem els valencians), l´Oratge, o un boníssim i graciós programa com és Polònia.

I dic mantindré, perquè per fortuna a Benidorm es continua veient, ja que crec que el senyal depén del repetidor de Serra Gelada...que dic jo, tardaran molt en tancar-lo? Açò ho dic pel fet ocorregut fa uns dies: al segon intent de fer-ho, han aconseguit (el PP activament i el PSOE omissivament...encara que perquè no dir que també amb algunes conductes actives) tancar el repetidor de la Carrasqueta (Xixona, L´Alacantí) que abastia a les comarques del sud del País Valencià, les emissions de Tv3. Recorde bé la primera volta. Fou un 27 d´abril de 2007, 2 dies després de la trista data del 25 d´abril. No vaig estar, però un parell de centenars es van congregar allà, com si d´una defensa heroica (ho dic per les adversitats de l´oratge) es tractara, per impedir que desconnectaren el repetidor. Ho van aconseguir. Però les conseqüències no es van fer esperar: 300.000 euros de multa a Acció Cultural del País Valencià (propietària dels repetidors). S´ha parlat molt d´este tema, moltíssima gent ha opinat al respecte i jo no vaig a dir res nou...simplement dir la meua i bo.

Abans de tot, desconec parcialment quina és la situació jurídica que ha ocasionat este tancament. Tampoc entenc molt de multiplex i la resta de paraules modernes i tecnològiques (que sabeu que no combreguen massa en mi)De tota manera, i per molt que li pegueu voltes, l´única justificació que li trobe es l´aprofitament d´una oportunitat política basada en coartades molt confuses que l´únic que manifesten es la nul.la voluntat i estima del PP vers la nostra llengua (recordem que Tv3 emet totalment en ella), el seu anticatalanisme malaltís (però mira que trauen vots d´ahí), així com un dels atemptats més greus a la llibertat d´expressió i d´informació que tenim tots. És que resulta ben senzill. Si a algú no li apanya Tv3, xè, que no la mire i bo! És menester privar a molts valencians d´un canal que no controles? Perquè recordem que el major pilar del govern del PP és eixe roí i manipulat CampsNal Nou-nodo...com van a consentir un canal que els traga els colorets quant a qualitat i pluralisme? Volen seguir informant d´allò que volen, d´allò que més els convé sense que cap altre els destorbe...No ho veig d´altra forma. I Si li sumem les dificultats imposades pel mateix Govern de la Generalitat per a alcançar un acord de reciprocitat (per a que es puga vore Canal 9 a Catalunya també), la passivitat actual del PSOE i el Senyor Joan Clos (ministre d´Indústria, turisme i comerç) així com l´actitut imprudent que va tenir el seu antecessor en el càrrec , Josep Montilla (el actual president de la Generalitat de Catalunya) , quan va ocórrer tot açò de la Sexta per a que poguera emetre el Mundial de futbol, la cosa deriva indefugiblement cap a aquesta situació. O siga que li ho han posat "A huevo!" al Camps este!

Ara és l´hora de cridar al cel, de demostrar que aqueixa gent que es plena la boca criticant a Chàvez per tancaments de mitjans contraris a ell, el pren al mateix temps com a model. És l´hora del valencianisme...i al meu parer del Bloc té molt a dir, ja que com a partit majoritari que el representa ha de posar-se les piles i remoure terra i cel si fa falta, per a un fet que desitgem molts encara que ja sone a tòpic: que a partir de març, s´instal.le una nova força valenciana al Congrés dels Diputats, que represente única i exclussivament una veu valenciana que sabem de sobra que el PPSOE, l´àmbit d´actuació i decissió dels quals residix en les seues direccions nacionals a Madrid, no representen. Ja està bé!

Salut i informació!

dilluns, 10 de desembre del 2007

Londres...

...Com molts sabreu, ja que sempre ho pregone als quatre vents, el darrer pont de la Constitució vaig visitar Londres, capital anglesa amb molta història, molta cosa que vore (i poc temps al meu parer), moltes cultures unides baix un mateix "paraigües" ( Redéu què necessari es fa aquest aparell en esta humida ciutat)...

Ara, no és la meua intenció ara posar-me a fer una redacció cronòlogica de tot el que he fet a Londres. No pretenc complicar molt l´escriptura. Sols deixar constància de que ho he visitat, he gaudit, i he desconnectat alguns dies de tot allò que m´envolta (encara que amb un "mono" insuportable). Sobretot ho dic per la meua amiga Sole (té un blog enllaçat a la dreta) amb la qual vaig tenir una petita i típica picabaralla en l´anterior post sobre el binomi Castalla-Onil, els seus olis, etc. Aquesta entranyable amiga, dolguda per les evidències que demostren la superioritat colivenca (colivenc = natural d´Onil) no es creia que algú d´Onil pogués viajar tant lluny i sobreviure en Londres. No era possible...I no se li va ocurrir millor cosa que manar una missió d´investigació castelluda (era una família que també va anar de pont), per a comprovar com és això de que els colivencs sigam capaços d´estar un dia fent olives al bancal i al dia següent passejant per Picadilly, Buckinham Palace o el Big Ben... perquè ja és casualitat coincidir al mateix avió i per a més inri al mateix Hotel (en lo gran que és Londres)...Però Sole t´he pillat ja que, els castelluts teniu el bonic "defecte" de què vos feu notar allà a on aneu...i és que la jerga castelluda (tipus : "sagal que vaig a pega-te, a mata-te, a ascopinya-te) així com el seu accent morral no passen desapercebuts per a ningú...Bromes a banda, sempre és grat trobar-te a un paisà fóra de la terreta...

I vaig visitar llocs com el Big Ben, el Parlament, Buckinham Palace, British Museum, National Gallery, el Museu d´història Natural, St. Paul´s Cathedral, Hyde Park, Picadilly, Hamleys, Harrods, un passeig pel Tàmesis (on es va banyar Joan Gaspart) entre altres...i sentint-me com un guiri (d´eixos que venen a benidorm) en Londres, muntat a un bus d´eixos turístics. També destaque la bona sensació viscuda en Stamford Bridge, veient el partit Chelsea - Sunderland (2-0) havent comprat les entrades a revenda just en el moment que passava la policia ( no cagaré merda bona en dos setmanes) que després de fer-nos un petit interrogatori degué de dir: "pobrets il.lusos, ho deixarem córrer". No obstant, sempre queda eixe mal gust d´haver quedat massa coses per vore...Tornarem, segur.

I cal dir que m´he emportat un desgraciat souvenir. Un costipaet que no sé quan el soltaré. I és que en la història ha fet tant de fred i mal oratge com aquest pont...ah, i es menja mal en Londres saps? Qui diga això no té ni puta idea...crec que entre el que he menjat allí i ara que ve Nadal, en Gener la meua bardissa farà fredat. Destacar també el sistema de metro que tenen els Cabrons...és espectacular. Però, no tinc més ganes d´escriure. Qui vullga que pregunte, que com vos ho conte tot per ací, ja no sóc interessant.

M´ha enamorat. Ho recomane totalment, malgrat que no és un lloc fet per a mí. M´ofegue totalment a les grans ciutats i sobretot en llocs i cultures alienes. Encara que m´agrade visitar i conéixer noves formes de viure, sempre que he viatjat he sigut conscient de la sort i el privil.legi de viure a la meua terreta, amb la meua gent i tenir una cultura com la que tenim. Ja diu ma mare que sóc massa casolà...

En tenir fotos, les passaré, com a mera constància de la meua estada a Londres...per si encara hi ha algún castellut o castelluda que té dubtes...

Salut i God save the Queen!

dilluns, 3 de desembre del 2007

Fer olives...


... Aquest cap de setmana vaig pujar a Onil, per canviar un poc d´ambient, perquè tenia ganes de vore a la benvolguda iaia Maria "La garranxa", que feia un parell de setmanes havia patit un baixó de tensió i un mareig fortet...està ja molt bé, feta una fadrina jovençola que li dic jo. Així també, m´apetia fer la visita a la resta de família pròxima, amb la que li tinc molta unió així com una gran estima...i per descomptat a alguns amics que no tinc l´oportunitat de vore molt a sovint...amb els quals vaig agarrar un semipetet d´eixos graciosos i d´exaltació valencianista-colivenca...

I és que, com és sabut, tots els anys per desembre/gener és l´època de "fer olives". Quan dic "fer" no em referix a fabricar-les, sinó a plegar-les...No sé com ho dieu als vostres pobles però a Onil ho diem així, i ja m´ha tocat fer aquesta matització un fum de voltes per ací per la Marina Baixa ja que lo més típic són els delicats nyespros (i més coses clar), sobretot a la costeruda vila d´inesborrable record per a mi, Callosa d´en Sarrià (on supose que també es farà oli).

Tanmateix, he tornat un poc decebut. Ja em va comentar la gent que fa un parell de dissabtes feia un fred que raïa. Va gelar sobretot a la Marjal d´Onil, on per als qui no ho sapiau a les nits d´hivern fa més fred que a la mateixa estepa siberiana. Allà mon tio Quilis té un bancalet de vora 50 oliveres, que l´estime com si fóra meu. No dóna per a molt, consum propi i ja està.Vaig decidir arrimar-me i repassar les oliveres “pa vore com estava el tinglao”. Desolador. Tots els arbres ben carregats d´olives amb un color grogós, símptoma i conseqüència del mal oratge que va fer malbé aquestos fruïts que donen eixe oli que tant ens agrada mullar...sobretot si és el d´Onil que no té res que envejar a eixos olis tant famosos de Jaén. Prova d´això són els nombrosos restaurants que l´empren...Fins i tot, l´oli de Castalla, el poble del costat no té ni punt de comparació amb el nostre...(ta que si Sole?).

Què voleu que vos diga? M´agrada fer olives de bon matí, plegar-les de terra, agafar una branca ben plena, passar el rastell i sentir com cauen bona cosa d´olives als meus peus dins les lones, abocar-les al cabàs, i posar el “passaor” per a que totes les fulles i pedretes no es barrejen amb el futur oli. Com ja sabeu, sóc massa nostàlgic... No sé a qui li vaig dir una volta, que seria feliç vivint en un mas aïllat pel mig de la serra, amb molts bancals per a conrear, rodejat de boscos, amb fred a l´hivern per a poder encendre la foraca, amb tot l´aviram al corral junt als conills, amb un bon ramat de cabres i una bassa per a regar, amb una dona que m´estime (XD)...xè un romàntic en tota regla que malgrat no odiar el progrés i els avanços tecnològics, vol seguir mantenint les últimes reminiscències d´una vida condemnada sens dubte a desaparéixer. Una vida mil.lenària de molts hòmens i dones que tenien al camp la seua principal font d´ingressos. Una vida duríssima i desagraïda, però alhora bonica i enriquidora. Una vida estretament lligada a la natura.

En general, i relacionat amb açò, trobe alarmant la desvinculació total que últimament ha patit l´ésser humà cap al medi natural i tots els seus elements. Em fa llàstima vore com la gent (i he d´incloure´m) pateix d´un desconeixement malaltís vers la natura, el camp, la vida rural. I xè, no estic exposant una d´eixes teories que propugnaven el retorn de l´home a la vida totalment dependent de la natura, sinó senzillament que no caiguem tant fàcilment en l´oblit cap a una vida i unes activitats que perquè no dir-ho, també conformen de manera significativa la rica cultura dels valencians.

Si no és enguany, a l´altre tornarem a fer olives allà pels dies de Nadal. Tampoc passa res si aquesta temporada no n´arrepleguem...De fet el meu iaio Agostí “l´osso” que en pau descanse (no se el perquè del malnom), li deia a mon pare que ell ja havia fet olives i faena, per a ell, per als seus fills, per als seus néts, per als seus besnéts, rebesnéts així com per a tota la posterior nissaga...

Salut i oli!

Per cert, i com sóc un xic de contrastos, passe de xafar un bancal d´oliveres a anar-me´n el dimecres a Londres de pont, a xafar metros, carrers plens de gent i a vore un poc de món, que també està bé. Ja vos contaré com ha anat la cosa.

Albert, la primera foto és la branca d´una olivera carregada d´olives. La segona és la meua mà amb 4 o 5 olives gelades, la tercera és una foto a la llarga del bancal d´oliveres de mon tio i la quarta i darrera que la pose ací baix és la vista d´Onil i la seua Serra desde el mateix bancal. Salut!