dissabte, 31 de juliol del 2010

Compostel·la

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.














diumenge, 4 de juliol del 2010

Un captaire i un gos

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.