No sé quants
mesos han transcorregut des que vaig abdicar de l’anterior pseudònim a les
xarxes socials –més identificable, arrelat i personal– i vaig apostar de manera
massa atrevida pel de Frederic Genovard. Recorde un cúmul de circumstàncies que
em van conduir un dia, de sobte, a canviar de sobrenom, com si volguera trobar
cert anonimat dins d’aquestes eines de socialització, com si ignorara que només
participant i acceptant condicions il·legibles des de l’inici ja li hem venut
l’ànima al dimoni. Disculpeu-me la ingenuïtat. Alguns dies encara somnie en
fer-me eremita virtual.
Tot va nàixer a
partir d’uns fets cleptòmans que m’afectaven indirecta o directament, amb tics
mafiosos i dignes de guió cinematogràfic que ja quan siga vell podré escriure
fil per randa. De manera coetània vaig travessar per un període molt fosc
d’inseguretat, de crisi existencial que feia necessari un reinici general, fins
i tot a risc de perdre les poques certeses que romanen en aquest castell interior
de sorra.
La tria de
qüestions menors com la modificació del nom d’usuari va vindre motivada per una
mescla de temor i desig de canvi. D’altra banda la meua participació a les
xarxes socials havia decrescut, passant d’un paper ben actiu i fins i tot en
ocasions una mica ridícul, a un d’espectador, d’usuari esporàdic i reflexiu. De
primeres, el pseudònim de Frederic Genovard va causar doncs en alguns amics
certa estranyesa, fins i tot gràcia per la poca freqüència del nom i del
cognom. Encara hi ha gent que no sap trobar-me, ni com etiquetar-me o que em
pregunta si soc jo el que s’amaga darrere del sobrenom valorià.
El que al
principi fou una broma darrerament m’avergonyix cosa de no dir ja que la tria
és immensament pretensiosa, atesa la magnitud de l’autor del llibre on conviu
el personatge. Frederic Genovard és la figura protagonista de dues de les tres
novel·les de la Trilogia de Cassana d’Enric Valor: Temps de Batuda i Enllà de l’Horitzó. No debades ell és qui adopta
el paper de narrador en primera persona, donant peu a les interpretacions
autobiogràfiques de l’escriptor de Castalla. Situades cronològicament ambdues
novel·les a la Guerra Civil Espanyola, l’alçament militar es produix quan
aquest mestre resident a València està de vacances a Cassana fent-se càrrec del
mas de l’Almussai, propietat que acaba d’heretar d’una parenta llunyana. L’ús
literari de Cassana i l’Almussai obeix al poble de Castalla i a Planisses, mas
de muntanya en runes, que va ser propietat de la família, i una font clara d’inspiració
per a Valor.
Si les famoses
Rondalles Valencianes ja van calar ben fondo al meu esperit adolescent, els
tres volums de la Trilogia de Cassana van suposar tota una revelació a l’etapa
universitària, durant la qual, en més d’una ocasió, vaig substituir les
arideses jurídiques per la lectura apassionada d’uns relats monumentals, alhora
que pròxims, com ara les novel·les de Valor. En aquells dies llunyans en els
quals encara em permetia el luxe de somniar sense obligacions ni regomells, la
figura de Frederic Genovard se’m va presentar humilment com un mirall
suggeridor. Salvant tota classe de distàncies intel·lectuals i temporals, una
sèrie de paral·lelismes m’unien al protagonista.
De primeres, l’àmbit espacial en què s’ubiquen molts passatges de les novel·les és ben pròxim a la meua arcàdia de la infantesa: Onil. A només tres quilòmetres de distància, les descripcions dels racons de Cassana, els paratges i les muntanyes que encerclen la comarca se’m presenten a la ment com una successió d’imatges exactes a mode de pel·lícula. Recorde amb certa nostàlgia aquell estiu de 2012 durant el qual vaig treballar a l’Associació del Casc Antic de Castalla que tenia la seu a la barberia del meu admirat Alfons. Una de les iniciatives que més van reeixir a les xarxes socials i de la qual –cosa estranya– estic particularment orgullós va consistir en vincular fotos antigues del nucli antic amb descripcions trobades a les novel·les. L’exactitud d’algunes d’elles em va arribar a emocionar en més d’una ocasió.
En aquelles
línies el professor retroba, molts anys després, el seu poble de naixença i de
jocs infantils, del qual va marxar a causa d’una desfeta econòmica familiar.
L’analogia de la pàtria perduda, és a dir el lloc que determina certa
identitat, que vincula amb un passat i uns avantpassats i on es fixen molts
dels moments de felicitat a la memòria se’m presenta constantment en la següent
dicotomia: sempre existix un lloc estimat i cada vegada menys sovintejat.
A mesura que
fullejava la trilogia, trobava constantment per al meu delit un seguit de
faenes i costums que m’havien contat –o que fins i tot havia viscut directa o
indirectament–, aquella manera de ser muntanyarda amb aquell vocabulari i
locucions endèmiques i remotament escoltades als meus iaios, a persones ja
finades, a veritables savis d’una quotidianitat arrabassada pels avanços i la
desídia dels qui l’hem ignorada, menyspreada o no l’hem sabuda preservar.
Frederic, com ara jo, provenia (amb el parèntesi del daltabaix financer de
la família) d’una certa posició privilegiada que suposava la font de moltes
contradiccions, reflexions, debats interns que tal volta no li corresponien,
però es veien provocats per una vessant humanista, empàtica i democratitzant
que surava per damunt de tot. No puc deixar de mencionar l’amor a la llengua pròpia
que està en clar retrocés, que perd el seu caràcter genuí generació rere
generació o la projecció i normalització d’una identitat pròpia –ni millor ni
pitjor que cap altra– que sobreviu a la inòpia uniformitzadora de l’Estat, als
autoodis i al maremàgnum de la globalització i el pragmatisme.
La cirereta del
pastís de tot aquest cúmul de coincidències s’hi troba en la sincronia
espiritual: un respecte sacrosant per la nostra màtria natural, per l’oratge,
el cicle de les estacions com a rellotge de vida i de conreus, la predilecció pel
“laberint orogràfic del migjorn valencià”, les passejades per la serra a la
recerca de l’ataràxia, de la pau de l’ànima i la relativització de tots els
mals.
El costat trist
de tota aquesta història és que el 95% de la gent desconeix que l’elecció de
Frederic Genovard com a àlies per la meua part ha estat una gosadia impròpia
del meu sentit del ridícul. Com si ara qualsevol illetrat adoptara els
sobrenoms de Jean Valjean, Aureliano Buendía o Rodion Romànovitx Raskòlnikov sense cap tipus de
vergonya torera. Tot açò és un més dels factors que denoten els ínfims percentatges de lectura en
general i l’estat precari de la literatura en valencià en particular.
Servisca aquest raonament
com una nova abdicació de sobrenom, però sobre tot com a homenatge particular a
Frederic Genovard, a Enric Valor i el meu reconeixement cap a la literatura en
general com a mitjà d'empoderament, de realització i prevenció d’odis, que vehicula somnis i
afavoreix la introspecció i la tolerància. En definitiva, que ens fa millors persones.
