El silenci absolut testimonia la desfeta. Pobles sense gent, històries
personals que cauen en l’oblit, sons, animals, treballs i cultures perdudes per
sempre més, teules i bigues assolades, cases travessades per l’heura invasora i
clivellades entre enderrocs irreversibles. He de confessar, ara que acabe de
llegir La lluvia amarilla, que les
imatges buides d’Ainielle m’han corprès profundament. El llibre, escrit per
Julio Llamazares a l’any 1988, transcorre amb la cruesa del relat en primera
persona del darrer habitant d’aquest llogaret dels Pirineus aragonesos que va
ser definitivament abandonat a principis dels 70. A cavall entre l’oblit, la
bogeria i el conreu obsessiu de la memòria, Andrés experimenta la trista
partença dels darrers veïns, el posterior suïcidi de la seua dona Sabina,
passant a sobreviure durant anys i estacions en aquest lloc remot, sense quasi
cap contacte exterior, amb la sola companyia d’una gosseta que mimetitza del
seu amo aquest sentiment amarg de soledat.
De manera casual, l’escriptor Jesús Moncada va publicar el mateix any Camí de Sirga, una altra novel·la
excelsa que narra, entre altres circumstàncies, l’abandonament forçat de
l’antic poble de Mequinensa per la implantació d’un embassament i el trasllat
dels seus habitants a un altre nucli construït ex professo. Pitjor sort van córrer els nadius d’Argusino, municipi
de Samora que a l'any 1967 va ser inundat i destruït per un pantà. Coses
d’aquell “desarrollismo” i del progrés mal entès. A diferència d'altres pobles,
els seus habitants no van tindre un de nou i es van veure obligats a emigrar
altres localitats o parts de l'Estat. Encara em ressonen al cap les paraules de
l’amic colivenc Pepe García: jo vaig nàixer a un poble que ja no existeix.
Reconec que totes aquestes contalles i causes perdudes, allunyades de tot el
pragmatisme bèstia que impera als nostres dies em provoquen molta melangia i
cert sentiment d’aproximació dolça. La passió pels centres històrics, la
preocupació pels masos perduts a la serra, l’atracció vers tota classe de llocs
decrèpits, etc. Tot plegat, en bona mesura, em va fer treballar un estiu a
l’Associació del Barri Vell de Castalla com a pràctica del màster de
Desenvolupament Local a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, al qual
vam tractar el problema del despoblament de les comarques interiors des de
diverses vessants acadèmiques i socials. Diagnòstics exhaustius, posada en
valor del patrimoni natural, cultural, humà, propostes de redreçament, utopies compartides
amb bona gent que de ben segur van inspirar la companya Glòria Tello,
treballadora incansable, sempre rodejada de gats, amant del poble de Fanzara i
que hui és tota una regidora de cultura de la ciutat de València. Poca broma.
És veritat. Existeix certa visió bucòlica, còmodament enfocada des de
l’angle 100% urbanita, que només contempla els aspectes tranquils i sostenibles
dels nuclis rurals, ignora en moltes ocasions les asprors de la terra, la flagrant
manca de serveis, la llunyania de molts tràmits quotidians i administratius,
així com moltes altres raons i vicissituds sociològiques que faciliten l’èxode
dels habitants –cal fer esment especial als joves- que es veuen forçats a
abandonar el seu trosset de món particular cap a les ciutats a la recerca
d’oportunitats.
I què podem fer doncs a banda de pontificar còmodament des del balcó d’un
gratacel vora la mar? Moltes dificultats realistes, cap vareta màgica i massa
desitjos sense un corpus teòric solvent que els sostinga. No obstant crec
principalment que cal assumir la consciència i combatre els prejudicis que
assenyalen que progrés i ruralitat són incompatibles. Reivindicar la utilitat
de l’escola rural, que unes mínimes infraestructures conviden a quedar-s’hi,
que els serveis bàsics i quotidians estiguen a tocar i faciliten la vida digna.
L’existència d’oportunitats. La presència d’iniciatives. Valorar la magnitud de
les coses xicotetes, la proximitat, la felicitat senzilla, la cohesió, les
festes, la cultura, les associacions. La sensació d’obrir la porta i trobar-te
al carrer, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l’estiu, la
genuïnitat de la llengua. Plaers bucòlics i idealitzats en contraposició a la
pressa, al formigó, a l’anonimat, la desconfiança i despersonalització de les
àrees metropolitanes.
I sobre tot estar disposat a confessar-te que, qualsevol dia, no importarà
abandonar l’urbs per tal de retrobar la nostra Arcàdia i refer conjuntament el
vell camí cap a la felicitat.
