Al meu pensament, la retòrica pomposa interior s’esgota tot just en el
moment en què el gorrilla em dóna la
benvinguda a l'aparcament del descampat i de manera tàcita em demana alguna
compensació per la seua presumpta diligència a l’hora de tenir cura del meu
cotxe. -Jas! Un euro! Ignore les tarifes d’aquest lloc i tracte, mentre l’home
marxa prest a atendre un altre usuari, de cobrir-me del vent huracanat que
corre en els indrets baixos del Penyal d’Ifac. Calp és dels llocs més ventosos
de la província em van dir una vegada. Núria té fred i jo, ànima samaritana, li
he deixat una de les primeres dessuadores de El Diluvi. Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. L’Ovidi era
taxatiu. Nosaltres decidim començar l’ascensió amb la mateixa decisió, volent
abastar-ho tot des del cim.
Les primeres pendents, encara asfaltades, em retornen a la modèstia i em
recorden la meua participació als Costa
Blanca Trails de Finestrat el dia anterior. Unes agulletes incipients que
van estar forjades durant 20 quilòmetres de carrera per la ruta circular del
Puig Campana, el Collao del Llamp i Sacarest. Un regust competitiu que en el
fons enyorava i que havia deixat oblidat des de l’última cursa a Xaló, feia més
d’un any, en què a banda de tòrcer-me el turmell, vaig comprendre que les meues
estades a la serra no estaven exclusivament destinades a la pressa, als
cronòmetres, a mirar a tothora el terra per no caure un bac.
Són les 10 passades i al començament de la pujada encara no ha eixit el
sol. Per la pista forestal, ampla i democràtica, transiten persones d’edats i
vestuaris variats. Esportistes recents amb roba i pals de Decathlon amb més
pretensions que voluntat. Iaies que pugen panteixant amb el cardat del cap de
setmana en risc per les ventades. Un xiquet fart del tricicle i plorant com una
magdalena. Parelles endiumenjades que es retraten somrients amb el rerefons del
port menut o els relleus mediterranis de Moraira. Instagram, com a pou on
vessar els dubtosos ideals de felicitat, n’espera el contingut.
Això de voler fer cròniques casolanes em fa dur a tothora el mòbil en la
mà, amb la càmera encesa, per tal d’immortalitzar qualsevol visió, moment o
detall que puga inspirar la redacció posterior. I Núria, a qui no se li’n passa
cap detall, pretén aprofitar la circumstància per contravenir una de les meues
veritats i limitacions absolutes: la meua nul·la capacitat fotogènica. Una foto
amb el Morro de Toix darrere, amb propietats enfilades fins el cadamunt. Sembla
que el meu posat emprenyat provinga de la meua animadversió cap a l’urbanisme
salvatge definit a la fotografia. Tanmateix el rictus seriós –mai vull fer-me
fotos– es manté en la instantània que capta com a fons les magnífiques restes
històriques de la Pobla d’Ifac, des d’on les vistes ja prenen certa alçada.
En primer terme, és inevitable dirigir l’esguard a l’indret de les Salines,
aiguamoll que apareix encara tímid per darrere dels edificis. Els qui vivim als
gratacels creats sobre la costa no estem exempts de contradiccions quan pensem
que, tal volta, aquestes imatges que definixen la visió i la pressió
urbanística cap a les zones naturals durant les dècades anteriors, no s’haurien
d’haver produït amb tanta desmesura. Tanmateix, les salines conserven, amb
l’adició del contrast urbanístic, el magnetisme que contenen aquells llocs
singulars, plens de biodiversitat, d’ecosistemes, de vida pròpia. Pres de la
meua ignorància, li assenyale a Núria una concentració d’aus que des de la
distància em semblen flamencs. Que els biòlegs de bota em perdonen
l’atreviment.
La memòria i la vista aèria són conceptes indestriables. La vista de l’actual
casc urbà de Calp, m’evoca certs records musicals que provenen dels concerts a
la Casa de Cultura Jaume Pastor i Fluixà. A l’escenari exterior els companys de
la Rondalla La Barqueta i jo interpretàvem l’arxiconeguda peça de Zorba el Grec
mentre fèiem tota classe de cabrioles per subjectar les partitures al lliure
arbitri d’un vent àcrata, desmesurat. A la sala de concerts vaig fer els
primers solos de fiscorn amb la Unió Musical de Benidorm, interpretant un poc
dubitatiu els difícils passatges de la sarsuela La Gran Via de Chueca i Valverde. El certamen de la Banda de Sella
que vaig abandonar abans del veredicte per tal d’assistir a una calçotada amb
els amics a la Torre de les Maçanes. Els companys d’institut i de conservatori,
d’amistat difuminada pel temps, exòtics, de més enllà del Mascarat. La imatge
infantil d’una mariscada al Port i un amiguet amb la samarreta tacada pel cap
d’un carabiner.
Tot seguit i sense pressa iniciem un zig-zag entre pins deformats pel vent i
arribem fins a la boca del túnel obert al segle XIX, que mena a l’altre vessant
del Penyal des d’on es pot accedir al cim. Fosc i molt esvarós, travessem
l’excavació amb l’ajuda d’una cadena i de la llanterna del mòbil. A dins del
túnel i una volta enfilem el cim, la xafada mai no és còmoda. L’erosió de la
roca és fa palès per la quantitat de turistes, senderistes com nosaltres que
han visitat i no han donat treva a aquest paratge. Em recorda a l’Acròpolis
d’Atenes, on tot eren colzades i a qualsevol lloc hi havia el risc de
relliscar. Comente amb Núria la fòbia que hi mantinc front a la massificació i
qualsevol tipus de concentració de gent. Fins i tot pujant a Ifac ens trobem
amb cues. Pense que jo no tinc remei, ni tan sols el dret de remugar.
Nosaltres, en les mateixes circumstàncies, també som partícips de la
turistificació d’espais tan idíl·lics com aquest. I em pesa. En llocs com
aquest, jo seria partidari de cobrar, encara que fóra una quantitat simbòlica. Què
no es podria limitar l’accés, fins i tot el nostre?
A pesar de totes aquestes cabòries, la magnitud del paratge s’accentua a
mesura que ens enlairem i arribem entresuats al vèrtex geodèsic des d’on tot el
terme de Calp pren un caire relatiu, zenital. Llueix un sol punyent de migdia.
Ignorant absolut de la fauna i la vegetació, copse alguna cosa especial,
endèmica, que atorga l’especialitat merescuda d’aquest paratge. Mentre cantussege
lletres de Paco Muñoz, la llum dibuixa literalment i amb total nitidesa les
serres d’Oltà, Bèrnia, el Puig Campana, el massís d’Aitana, el Puig Llorença o
el Vell Montgó. I respire fondo. Allà dalt, entre foto i foto, esquivant
persones i gossos, només ens permetem el luxe del silenci, l’abric i les
ametles ecològiques que venen al Mercadona. Núria, propietària d’ametlers de
bona marcona ho considera un veritable crim.
Com que la fam apreta i la reserva al Restaurant Baydal ja està feta, ens
disposem a baixar sense pausa. Tanmateix, a pocs metres del cim observem cert
enrenou que es correspon amb els meus renecs inicials. Un home major ha
relliscat, ha caigut un bac, s’ha dislocat el muscle i no es pot menejar. Entre
tota la gentada, escoltem crits de dolor i la voluntat dels familiars d’avisar
a un helicòpter. És en aquest moment quan considere un encert el fet d’haver-me
tret la llicència federativa de muntanya i assegurança que pressupose –com la
gran majoria de gent que practica senderisme– que l’home no té.
En un espai tant reduït, amb tant curiós i aspirant de primers auxilis,
arribem a la conclusió que allà dalt no fem més que destorbar. Quina manera de
posar-nos l’os al cadamunt d’aquell turó! Iniciem la baixada amb rapidesa per
tal de no fer tard a la reserva, observant noves panoràmiques, racons i colors
de la mar. De sobte sentim una remor llunyana i albirem un helicòpter groc, que
marxa prest al rescat del senderista. Amb permís de l’accidentat, l’espectacle
és majestuós: una munió d’aus de tota classe –principalment gavines– responen
al soroll penetrant de les hèlixs de l’helicòpter i abandonen els seus nius o
amagatalls verticals. La concentració de pardals que ens deixa bocabadats,
sembla talment una de les escenes de la pel·lícula The Birds d’Alfred Hitchcock. Quin canyaret que ha armat el pobre
home!
Durant el descens ens creuem amb una parella de Guàrdia Civils que després
de l’accident també han estat avisats a l’efecte. Ben uniformats, els agents de
la Benemèrita munten entresuats i panteixant, maleint per dins als senderistes
del dimoni. Mentrestant, i després de diverses aproximacions fallides,
l’helicòpter aconsegueix fer baixar l’equip de salvament. No cal dir que la
maniobra del rescat, perillosa pel relleu i dificultada pel fort vent, ens
manté a tots amb l’ai al cor.
Malgrat el succeït, tot sempre es relativitza amb un got ben fresc de
cervesa, que engolim només arribar al Restaurant Baydal. Una amanida estàndard,
un polp a la gallega una mica dur i un calamar a la planxa fresc i ben fet són
els àpats que precedeixen a l’arròs del senyoret que resulta generós i
excel·lent. Com a fil conductor, el vi albariño Martín Códax em trasllada al
regust atlàntic de as Rías Baixas i
exerceix un efecte multiplicant. Per acabar d’arrodonir-ho ens servixen un flam
d’ou i una mistela. Tot per l’aire.
Travessant de tornada els túnels del Mascarat i veient els dominis de la
Marina Baixa hom es sent amb eixa sensació de confort que prologa la tornada a
casa. I sobretot amb la satisfacció de poder marcar com a feta una de les
activitats que feia anys que teníem pendents. La sort és que ens en queden
moltes més encara.
