Son

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...

Viure sense tu (Antònia Font)

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.


M´encanta Antònia Font. M´encisa esta cançó.

Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...