No s'esperava aquell
formigueig de gent a eixes hores de la vesprada. Aquell moll
envellit, darrer vestigi de les glòries colonials angleses, era tot
un vesper de compatriotes i forasters delerosos de pujar al ferri que
els conduïa rutinàriament al continent. Un operari disciplinat i un
buit de 4 metres fins la mar bruta els barraven el pas i la
impaciència. Veient que el vehicle s'atracava a poc a poc, els
passatgers que feien cua començaven a posar-se desficiosos i
intentaven guanyar centímetres a costa d'espentar als altres i
avançar de manera sigil·losa. El sentit cívic i pràctic acabava
imposant-se en l'anarquia de la pressa. Allà dalt hi cabien tots. El
ferri, espiritualment britànic, salparia a la mateixa hora.
Tanmateix, la xica de
Wan Chai que es recolzava a la barana d'aquell port, no va pujar. Li
va semblar que aquella dona blanquinosa, d'ulls xinesos i baixa
estatura era una bona mare, ateses les efusives besades d'última
hora que va fer als seus dos fills. Ambdós germans, vestits
d'uniforme i la motxilla carregada de llibres competien entre sí per
tal d'arribar els primers al seient de fusta. L'encarregat, estant els
xicons orfes d'autoritat, els va amonestar. Haurien de comportar-se
durant el trajecte fins al continent.
De sobte, els
grinyolats motors d'aquella barcassa van ressonar sense pietat. L'operari va deslligar aquella corda i va apujar la passarel·la amb
un botó verd. Mentre uns parlaven fort, altres aprofitaven els deu
minuts de travessia per deixondir-se de les pressions quotidianes. La
vella embarcació abandonava l'illa i s'engolava per la badia, cada vegada més reduïda
per la pressió urbanística d'una gran urbs sense cap remordiment ni por
a guanyar-li metres a la mar. Havia de reconéixer que l'horitzó de
gratacels infinits que començaven a oferir tota classe de
lluminàries patrocinades al capvespre, tenia un component de suggestió que el
capficava en la seua nova condició cosmopolita.
Els menuts deien adéu
i la mare, amb un jersei de llana blau i un cabell preciós que
onejava amb el ventijol, s'empetitia en la distància. Li va semblar
que aquella jove s'eixugava el llagrimall amb un mocador, plorant un
acomiadament habitual i indesitjable. Els xiquets però, eren aliens a
tot drama familiar. Allà, asseguts entre ciutadans que els miraven
amb curiositat maquinaven per fer maldats en aquell espai
temporal d'alliberament sense tutela.
Arribant a l'altre
port, més nou i flanquejat per un auditori modern, les maleses només
podien quedar-se en temptativa. El pare els va rebre a Tsim Sha Tsui
amb la indiferència i resignació d'un home ocupat que ha estat
interromput forçosament. Els va saludar sense interés i els va
indicar que el seguiren mentre caminava altiu i sense girar-se. I
ambdós, temorosos de rebre un carxot, el van seguir muts i
disciplinats fins a perdre's de vista entre mig dels taxis rojos i
els passos de zebra multitudinaris que conduïen a l'altra gran
ciutat del continent.
No ho podia albirar amb
nitidesa, però imaginava que aquella xicona de Wan Chai encara
estaria a l'illa, recolzant-se sobre la barana, maleint haver de
compartir la custòdia amb aquell monstre.