dijous, 19 d’agost del 2021

La nit

La nit és llarga. La nit.

Raimon, que amb la seua música ha fixat moments concrets de generacions anteriors a la meua i alguns de la meua joventut, l’encerta de manera òbvia, inapel·lable.

Quan estic a soles són moltes les nits que passe en vetla, pres de l’insomni alimentat pels avatars de la rutina. Insomni que és fidel company des d’aquelles matinades humides de Southampton de ja fa una dècada. Qui m’havia de dir a mi que aquelles interrupcions del son causades per la cridòria constant dels companys de residència que venien de festa a les hores de matines es gravarien a foc en el meu rellotge biològic? Encara sort que vaig exercir la meua revenja a manera de llei selvàtica però callada, que si de bovo no em moriré, de bovo faré. Però tot això són figues d’un altre paner.

Aquest estat de vigília hipnopòmpica és propici a la introspecció personal, a la magnificació de les preocupacions, a l’avaluació amb perspectiva de totes aquelles errades comeses des de l’època de l’efervescència juvenil fins l’actual, en què ja apareix alguna cana i les lògiques preocupacions. A pesar de l’ansietat que em provoca la proximitat de l’alarma les hores primes transcorren en un estat d’autèntica lucidesa. Entre idees redemptores que mai es materialitzen, el vol de les lectures que substitueixen els somnis o la revelació d’estratègies comercials hi ha un moment hipnòtic que fa que aquests desordres vitals paguen la pena: la filera de llum dels vaixells de pescadors de la Vila, formigues de la nit, que naveguen per darrere de l’Illa de Benidorm a la recerca de la pesquera.


I quan despunta l’alba i l’abaltiment guanya terreny sempre em sobrevé la mateixa disjuntiva: O bé caure novament als braços de Morfeu i despertar al poc amb sensació d’extenuació o bé donar continuïtat a la vida de mussol. No és gens fàcil.

Amb tot sempre arribe a la mateixa conclusió: no existeix millor melatonina que notar el braç i la respiració constant de la xica que estime.

diumenge, 7 de març del 2021

Qui va ser l'últim?


No és gens bo fer-se constantment l’haraquiri però entre els defectes que porte a la motxilla darrerament hi ha un que es manifesta de forma constant. Estic tocat, sense remei, per un deix de melangia que no avisa, que em para pel carrer, per la muntanya o dins d’espais tancats amb la voluntat de capficar-me en reflexions una miqueta taciturnes. Desproveït de discursos abrandats i amant del silenci sense remei, he vist com a partir dels 30 anys han anat decaient les paraules, els maximalismes i les trinxeres, submergint-me en un estat lineal de nostàlgia permanent que no sé ben bé explicar. Potser he acabat onejant la bandera blanca amb un posat molt marcat de conformisme i escepticisme general.

Algú pensarà que es tracta d’un símptoma de maduresa i és veritat que a mesura que vaig fent-me major les prioritats vitals i pecuniàries es redirigeixen inevitablement cap al terreny de les certeses i la seguretat personal: obligacions, inversions personals, préstecs o projectes de futur. Però he de confessar que l’eròtica dels diners multiplicats m’avorrix cosa de no dir i per contra m’interessen cada vegada més els temes que estan fora del rogle del pragmatisme i la immediatesa en què gira la cosmovisió occidental en general. La dicotomia desagraïda del privilegi: mentre que possibilita aquests pensaments desqueferats jo el visc sense ambició, amb relativa indiferència.

Els darrers caps de setmana de confinament perimetral els he dedicat a vagarejar pel terme de València amb la meua parella. Els qui som de naturalesa tranquil·la, amb certa aversió a la concentració urbana, el soroll i la rapidesa que genera la ciutat, preferim fer aquests passejos per la muntanya en benefici de la introspecció. Però com diu l’historiador Vicent Baydal, València no s’acaba mai i en quinze minuts pots plantar-te davant la geometria suggeridora de l’horta, de solcs rectilinis, de sèquies centenàries i la fetor dels adobs. Un paisatge heretat que viu a cavall entre l’autenticitat i la dinàmica del progrés. La ciutat i les carreteres mai no queden lluny i per l’aire es respira la proximitat de la desfeta. Sorprèn, pel contrast, algunes imatges que mostren la contigüitat  –posem per cas– d’un camp de cebes encara treballat i l’autovia V-21 o un bloc de pisos. Com nuclis de població –antigues illes rodejades per un mar de cultius– es troben al bell mig d'edificis de nova construcció i d'àmplies avingudes. No és infreqüent trobar-se pel centre urbà testimonis arquitectònics decimonònics o de principis del segle XX que conviuen amb edificis anodins, funcionals que trenquen l’harmonia i posen de manifest la dèria urbanicida de les darreres dècades. 

Per damunt de totes estes coses voldria destacar el cas més flagrant que he pogut experimentar durant aquests caps de setmana: passejar pels carrers de Natzaret i descobrir alhora mostres d’autèntica decrepitud i racons que encara conserven el caràcter d’un barri autèntic, mariner, sense mar. Amb un posat situacionista em vaig trobar tot just al carrer de l’antiga platja, on l’arena es va transformar fa 35 anys en un mur impersonal, i la mar en una plataforma logística del port tot just acabat d'ampliar. I els veïns restaren per sempre més sense el tast de salobre freqüent, quasi imperceptible, que conferix d’identitat als habitants d’aquests llogarets de la Mediterrània.

No sé si és perquè estic tocat d’un romanticisme recalcitrant però confesse que aquest xoc de realitats, d’un món que s’acaba i d’altre que comença, em somouen l’ànima fins conduir-me cap a un estat perenne de malenconia que em fa imaginar vides hipotètiques, rutines i llocs desapareguts. I entre els murs caiguts, els indrets abandonats i les veus apagades sempre em formule les mateixes preguntes:

Qui va ser l'últim? Com serà la tristor de l’última persona que va viure aquell paisatge inalterat?