...És un tòpic i un costum veure la blogosfera aquestos dies carregada de resums, anècdotes, penes alegries que han esdevingut al 2007, així com desitjos, esperances, propòsits i il.lusions que en molts casos, com ja sabreu, cauen pel seu propi pes a la setmana d´haver començat un nou any.
No vaig a fer ara lloances del 2007, tampoc vaig a dimonitzar-lo. Ha sigut un any normal, amb certes alegries, amb certes desil.lusions... Sobretot sempre em dóna la sensació de que quan finalitza un any, s´ha desaprofitat massa el temps. Sempre ens marquem ( i no és menester que siga el primer dia de l´any) uns plans que malgrat tenir unes ganes enormes per realitzar-los es queden en paper mullat. També podríem parlar de les inquietuts personals a les quals no dediquem massa esforç ni temps. Si fem una ullada general a tot aquest any (encara 2007), m´agarra un penediment de notar com passa un altre any, i o bé per gossera o per falta de temps no hem fet tot allò que ens agradaria, i que per supost continua en peu, per a vore si arriben nous temps més voluntariosos i amb major compromís de la meua persona.
Viatges i excursions (i no quedar-me en casa fent el gos), projectes molt atractius, festes (assistir a la major quantitat d´esdeveniments festius possibles), música (més dedicació i estima), cultura (aprofundir en la nostra), estudis (major planificació), politiqueo (2007, 300 anys després d´aquella trista data per al poble valencià, ha sigut una altra oportunitat perduda, així com la consecució d´ uns resultats decebedors i desil.lusionants per al valencianisme però alhora motivadors a més de major experiència cap al futur més inmediat...). Com tot no s´acomplirà, en que la meitat de coses es facen, ja estaré content. Si és que hem "de pixar amunt"
També he conegut noves i bellíssimes persones que conformen la meua reduïda però alhora sentida llista d´amics. I d´amors..."no comment"...tinc l´esperança de que aquesta sequera (i fent un símil de l´oratge variable que patim a les nostres terres) acabe convertint-se en una pluja torrencial d´estima (que també en necessite).
Per últim, ha sigut a l´any 2007 on he conegut açò dels "blogs". Em pareix una eïna fonamental per a donar a conéixer els teus pensaments així com sentiments. Malgrat ser una feina a voltes pesada i difícil de portar, resulta gratificant vore com la gent respon entrant a llegir el que tu has escrit, que et diguen que els ha agradat, que els ha fet gràcia, o fins i tot i una cosa important i alegre per a mi: trobar-te amb algún comentari per curt que siga. Gràcies a tots per fer que aquest aquest humil i apassionant projecte del "Racó d´Agostinet" siga un motiu de satisfacció.
Bon any companys!...i coneixement amb el "alpiste" (la beguda) eixa nit tant festiva...
Salut i 2008
diumenge, 30 de desembre del 2007
dilluns, 24 de desembre del 2007
Tradicions Nadalenques
Hola companys. Ja sé que per a molts el Nadal s´haurà convertit en tota una hipocresia, i un pretext més per a fomentar el consumisme... No obstant, el Nadal sempre ha tingut molta presència en la vida i cultura dels valencians manifestant-se en moltes tradicions. No m´he pogut resistir a caure en la típica felicitació nadalenca, encara que m´agradaria fer-ho des de la perspectiva que ja he anomenat: les tradicions...Què es fa al vostre poble?
Jo, per la meua situació personal de viure a Benidorm i sentir-me alhora "colivenc" (natural d´Onil), ho veig doblement.
Ací a Benidorm, estos dies sol eixir la banda de música i la colla de dolçainers tocant nadalenques per tots els carrers. A més crec que també posen un mercat de nadal, amb productes típics.
Però sobretot és a Onil on es celebra una tradició la nit de Nadal que és més vella que un bancal i que m´agradaria destacar. Es tracta de la nit dels "fatxos". Crec que és una tradició que encara es manté viva a algún poble de l´Alcoià. Els fatxos són torxes d´espart (la toxa que diuen per allà dalt) fetes mitjançant trenetes unes setmanes abans de nadal a la serra, per a que la nit de Nadal, tothom (xiquets, pares, iaios) isca al carrer, li punxe foc a la punteta i faça el moviment com quan utilitzes una fona. És el que anomenem en Onil "rodar els fatxos".
. La vespra de nadal també continuem cantant l´asguinaldo sobretot amb este verset:
Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,
El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres
El dia de nadal pugem a Onil a ca la tia, on sempre ens espera el tradicional "putxero amb pilotes"
També solem anar a cals familiars per veure si cau algún regalet i poder gaudir d´eixos dolços i beguda de la terra que tant bona és... ("si és que mos agrà tot lo bo"). El dia 26, Sant Esteve, el segon dia de nadal també es sol celebrar en família.
El dia 4 de gener, era per a mí un dia especial. Era el dia del patge. Aquest venia muntat damunt d´un camell amb un boato que anava arreplegant a última hora les cartes dels xiquets que encara no l´havien entregat. La meua cosina Esther i jo anàvem sempre darrere d´ell i de la banda de cornetes que l´anunciava, sentint una i altra volta el mateix discurs que ens encissava. Resumidament i desgraciadament perquè fa tants anys que no vaig deia així: "Pueblo de Onil, después de intensas lluvias, nieves, tornados, y hasta asaltos de bandoleros (la meua pacífica ment es compungia imatginant-se com era possible que als nostres reis d´Orient els pugueren arribar a furtar), mañana llegan a Onil a las 7 de la tarde Sus Majestades los Reyes Magos de Oriente. Salid a recibirlos y no olvidéis llevar la cara bien limpia y las orejas relucientes "...(No cal dir que li gastava a la meua iaia tots els palets estos de furgar-se les orelles, i em pegava la dutxa del segle.)
La nit dels Reis d´Orient també rebem nosaltres els regals. La típica cavalcada on emocionadament veiem als Reis, i posàvem bona cara, pensant que si ens havíem portat mal, en última instància els Reis veient la cara de bons xics que feiem, canviaven el seu veredicte. Així, també tenim per costum per a fer creure als menuts que venen els reis, els deixem una safeta plena de rossegons de pa per a que els camells s´alimenten. El dia 6 de gener també solem anar per casa dels familiars "pa vore si cau alguna cosa".
Moltes tradicions les coneixereu. Però segur que cadascú a sa casa té les seues pròpies...quines són?
Bon Nadal amics. Que no falte una bona misteleta, un bon torró i massapà. Però amb coneixement!
Salutacions d´Agostí
Jo, per la meua situació personal de viure a Benidorm i sentir-me alhora "colivenc" (natural d´Onil), ho veig doblement.
Ací a Benidorm, estos dies sol eixir la banda de música i la colla de dolçainers tocant nadalenques per tots els carrers. A més crec que també posen un mercat de nadal, amb productes típics.
Però sobretot és a Onil on es celebra una tradició la nit de Nadal que és més vella que un bancal i que m´agradaria destacar. Es tracta de la nit dels "fatxos". Crec que és una tradició que encara es manté viva a algún poble de l´Alcoià. Els fatxos són torxes d´espart (la toxa que diuen per allà dalt) fetes mitjançant trenetes unes setmanes abans de nadal a la serra, per a que la nit de Nadal, tothom (xiquets, pares, iaios) isca al carrer, li punxe foc a la punteta i faça el moviment com quan utilitzes una fona. És el que anomenem en Onil "rodar els fatxos".
. La vespra de nadal també continuem cantant l´asguinaldo sobretot amb este verset:
Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,
El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres
El dia de nadal pugem a Onil a ca la tia, on sempre ens espera el tradicional "putxero amb pilotes"
També solem anar a cals familiars per veure si cau algún regalet i poder gaudir d´eixos dolços i beguda de la terra que tant bona és... ("si és que mos agrà tot lo bo"). El dia 26, Sant Esteve, el segon dia de nadal també es sol celebrar en família.
El dia 4 de gener, era per a mí un dia especial. Era el dia del patge. Aquest venia muntat damunt d´un camell amb un boato que anava arreplegant a última hora les cartes dels xiquets que encara no l´havien entregat. La meua cosina Esther i jo anàvem sempre darrere d´ell i de la banda de cornetes que l´anunciava, sentint una i altra volta el mateix discurs que ens encissava. Resumidament i desgraciadament perquè fa tants anys que no vaig deia així: "Pueblo de Onil, después de intensas lluvias, nieves, tornados, y hasta asaltos de bandoleros (la meua pacífica ment es compungia imatginant-se com era possible que als nostres reis d´Orient els pugueren arribar a furtar), mañana llegan a Onil a las 7 de la tarde Sus Majestades los Reyes Magos de Oriente. Salid a recibirlos y no olvidéis llevar la cara bien limpia y las orejas relucientes "...(No cal dir que li gastava a la meua iaia tots els palets estos de furgar-se les orelles, i em pegava la dutxa del segle.)
La nit dels Reis d´Orient també rebem nosaltres els regals. La típica cavalcada on emocionadament veiem als Reis, i posàvem bona cara, pensant que si ens havíem portat mal, en última instància els Reis veient la cara de bons xics que feiem, canviaven el seu veredicte. Així, també tenim per costum per a fer creure als menuts que venen els reis, els deixem una safeta plena de rossegons de pa per a que els camells s´alimenten. El dia 6 de gener també solem anar per casa dels familiars "pa vore si cau alguna cosa".
Moltes tradicions les coneixereu. Però segur que cadascú a sa casa té les seues pròpies...quines són?
Bon Nadal amics. Que no falte una bona misteleta, un bon torró i massapà. Però amb coneixement!
Salutacions d´Agostí
Setmana musical i Sta. Cecília
Hola companys...
Ha sigut una setmana massa intensa musicalment parlant. I és que celebràvem la setmana cultural de Santa Cecília que va culminar ahir amb un espectacular concert així com una gravació de la banda del conservatori.
Destacar també l´audició del meu quintet del conservatori, format per Dani a la tuba, Ximo a la trompa, Víctor al trombó i José Fernando i jo a la trompeta. Segons ens van comentar (no sé si per a quedar bé) vam triomfar i vam agradar...Em vaig trobar molt còmode i satisfet.
Parlant del conservatori...cal esmentar i agrair l´esforç de tots els joves i aprenents músics així com del director Pedro Salinas, que van sacrificar tota la setmana assajant intensament per a que es puguera gravar un cd que anem a presentar a alguns certamens i a vendre per a traure diners ja que ens n´anem al Ferrol de viatge. Si Praise Jerusalem (on destaque un gran protagonisme del paper de corneta interpretat pel ja gran semiprofessional César i jo) va ser apoteòsic; Vents del Garbí, amb presència del compositor inclosa ens va agradar per les seues espectaculars i alhora sentides melodies, harmonies, així com alguns efectes especials com la simulació d´un incendi, que vam haver de crear amb papers de periòdic. La "morrera" això sí va quedar mermada de tanta "pitorrà".Aneu fent cua per a adquirir el cd per una quantitat econòmica. No vos el pense passar pel msn.
Sobretot m´agradaria parlar de la banda durant aquesta setmana. Fa un mes i amb poquet temps per a treballar va vindre Joan Iborra per a fer-se càrrec del concert de Sta. Cecília. No em queda més que agrair-li la quantitat de coses que hem aprés així com haver-me fet gaudir de la música enormement. A banda de ser un gran músic és encara millor psicòleg i motivador. Qualsevol volta que ens parlava tenia unes conseqüències i uns efectes totalment diferents que es feien notar alhora de tornar a tocar. Cregueu-me, és un espectàcul veure-lo dirigir.
Vam assajar ben dur, la qual cosa crec que es va notar al concert d´ahir diumenge al Benidorm Palace. Però la celebració de Sta Cecília és més que tocar. Comentàvem alguns companys i jo que la festa d´enguany ha sigut brutal. I és que juntament amb les picaetes, la loteria i la cistella de Nadal, el sopar de "sobaquillo" (de pa i ratolí que diem al meu poble) va estar carregat d´emoció i celebració. Si ajuntar-te a sopar amb els teus grans amics músics és un privilegi, la festa de després amb entrega de regals de l´àmic invisible (gràcies Eusebi per "L´Agusman" amb barba, patilles, ulleres de pasta i una botella de café licor), el karaoke (on no va poder faltar meua interpretació de Vivir así es morir de amor) així com el ron añejo eixe tan bo, van provocar una animació fora de lo comú. Va ser eixe dia on vaig descobrir la meua faceta de presentador i d´historiador (parlant pel micro de la Revolució industrial d´Alcoi) així com l´inici de la meua carrera política (no sé perquè no em va el mòbil i no puc posar la foto). Però, jo sempre dic que lo important de la festa no és la possible animació que existisca, sinó la companyia que va ser excel.lent. La pluja ens va impedir arreplegar als nous músics, un acte que recorde amb emotivitat, ja que la sensació nerviosa de sentir a la banda com arriba a arreplegar-te és indescriptible. Tots els músics que ho heu passat ho sabeu. A els nous i joves músics dir-los que els arreplegarem i sobretot animar-los a seguir.
I ahir vam tenir el concert. Joan Iborra deia que es podia fer un bon concert i no fer música. Quan es fa música se t´eriça la pell constantment. Doncs dins del meu humil parer musical, vam fer música. I ho vaig dir a tothom. No sols se m´eriçava la pell, sinó que vaig disfrutar de la música tocant com feia temps que no ho feia, sentint cada nota, cada melodia. Si la primera part va ser molt espectacular amb dos obres d´Alfreed Reed així com més clàssica com una Fuga de Bach i una obra per a piano i banda de Rafael Ferro interpretada per ell mateix, la segona part va ser més popular per a la gent ja que van sonar tres sarsueles famoses ( Tambor de Granaderos, La canción del Olvido i la Revoltosa) . I els dos bisos (Adeste Fideles i Vals nº 2 de Shostacovich o com s´escriga) com a mostra d´agraiment foren ja orgàsmics.
I per a acabar de rematar-ho, dinar de buffet en el Hotel Deloix (que després del que vaig menjar crec que entraria en suspensió de pagaments) i barra lliure (que després del que vaig beure crec que entraria en suspensió de pagaments). Com he dit, una companyia molt grata i un ambient molt familiar.
Com a conclusió, un apunt. Possiblement la música no constituisca en el futur una dedicació exclussiva professional, malauradament. Sóc amateur i m´agrada estudiar-la quan puc i quan m´ho puc permetre. Però després d´aquestes emotives experiències musicals vos he de dir que sent unes il.lusions enormes i renovades de seguint gaudint com puga d´allò que m´agrada: fer i sentir la música.
Salut i Música!
Ha sigut una setmana massa intensa musicalment parlant. I és que celebràvem la setmana cultural de Santa Cecília que va culminar ahir amb un espectacular concert així com una gravació de la banda del conservatori.
Destacar també l´audició del meu quintet del conservatori, format per Dani a la tuba, Ximo a la trompa, Víctor al trombó i José Fernando i jo a la trompeta. Segons ens van comentar (no sé si per a quedar bé) vam triomfar i vam agradar...Em vaig trobar molt còmode i satisfet.
Parlant del conservatori...cal esmentar i agrair l´esforç de tots els joves i aprenents músics així com del director Pedro Salinas, que van sacrificar tota la setmana assajant intensament per a que es puguera gravar un cd que anem a presentar a alguns certamens i a vendre per a traure diners ja que ens n´anem al Ferrol de viatge. Si Praise Jerusalem (on destaque un gran protagonisme del paper de corneta interpretat pel ja gran semiprofessional César i jo) va ser apoteòsic; Vents del Garbí, amb presència del compositor inclosa ens va agradar per les seues espectaculars i alhora sentides melodies, harmonies, així com alguns efectes especials com la simulació d´un incendi, que vam haver de crear amb papers de periòdic. La "morrera" això sí va quedar mermada de tanta "pitorrà".Aneu fent cua per a adquirir el cd per una quantitat econòmica. No vos el pense passar pel msn.
Sobretot m´agradaria parlar de la banda durant aquesta setmana. Fa un mes i amb poquet temps per a treballar va vindre Joan Iborra per a fer-se càrrec del concert de Sta. Cecília. No em queda més que agrair-li la quantitat de coses que hem aprés així com haver-me fet gaudir de la música enormement. A banda de ser un gran músic és encara millor psicòleg i motivador. Qualsevol volta que ens parlava tenia unes conseqüències i uns efectes totalment diferents que es feien notar alhora de tornar a tocar. Cregueu-me, és un espectàcul veure-lo dirigir.
Vam assajar ben dur, la qual cosa crec que es va notar al concert d´ahir diumenge al Benidorm Palace. Però la celebració de Sta Cecília és més que tocar. Comentàvem alguns companys i jo que la festa d´enguany ha sigut brutal. I és que juntament amb les picaetes, la loteria i la cistella de Nadal, el sopar de "sobaquillo" (de pa i ratolí que diem al meu poble) va estar carregat d´emoció i celebració. Si ajuntar-te a sopar amb els teus grans amics músics és un privilegi, la festa de després amb entrega de regals de l´àmic invisible (gràcies Eusebi per "L´Agusman" amb barba, patilles, ulleres de pasta i una botella de café licor), el karaoke (on no va poder faltar meua interpretació de Vivir así es morir de amor) així com el ron añejo eixe tan bo, van provocar una animació fora de lo comú. Va ser eixe dia on vaig descobrir la meua faceta de presentador i d´historiador (parlant pel micro de la Revolució industrial d´Alcoi) així com l´inici de la meua carrera política (no sé perquè no em va el mòbil i no puc posar la foto). Però, jo sempre dic que lo important de la festa no és la possible animació que existisca, sinó la companyia que va ser excel.lent. La pluja ens va impedir arreplegar als nous músics, un acte que recorde amb emotivitat, ja que la sensació nerviosa de sentir a la banda com arriba a arreplegar-te és indescriptible. Tots els músics que ho heu passat ho sabeu. A els nous i joves músics dir-los que els arreplegarem i sobretot animar-los a seguir.
I ahir vam tenir el concert. Joan Iborra deia que es podia fer un bon concert i no fer música. Quan es fa música se t´eriça la pell constantment. Doncs dins del meu humil parer musical, vam fer música. I ho vaig dir a tothom. No sols se m´eriçava la pell, sinó que vaig disfrutar de la música tocant com feia temps que no ho feia, sentint cada nota, cada melodia. Si la primera part va ser molt espectacular amb dos obres d´Alfreed Reed així com més clàssica com una Fuga de Bach i una obra per a piano i banda de Rafael Ferro interpretada per ell mateix, la segona part va ser més popular per a la gent ja que van sonar tres sarsueles famoses ( Tambor de Granaderos, La canción del Olvido i la Revoltosa) . I els dos bisos (Adeste Fideles i Vals nº 2 de Shostacovich o com s´escriga) com a mostra d´agraiment foren ja orgàsmics.
I per a acabar de rematar-ho, dinar de buffet en el Hotel Deloix (que després del que vaig menjar crec que entraria en suspensió de pagaments) i barra lliure (que després del que vaig beure crec que entraria en suspensió de pagaments). Com he dit, una companyia molt grata i un ambient molt familiar.
Com a conclusió, un apunt. Possiblement la música no constituisca en el futur una dedicació exclussiva professional, malauradament. Sóc amateur i m´agrada estudiar-la quan puc i quan m´ho puc permetre. Però després d´aquestes emotives experiències musicals vos he de dir que sent unes il.lusions enormes i renovades de seguint gaudint com puga d´allò que m´agrada: fer i sentir la música.
Salut i Música!
dijous, 13 de desembre del 2007
Sobre la Televisió i la censura.
No sé si sabreu que no sóc massa amant de la televisió. No és per cap animadversió. Simplement el fet d´anar sempre amb "el temps apegaet al cul" que diu ma mare m´ho impedix. I quan tinc temps, o bé preferix informar-me per internet, o bé faig el gos, o bé toque algún instrument, o bé estudie ja que enguany des de la universitat s´han proposat dur-nos constantment amb la llengua fora.
Tanmateix, sol fer excepcions quan fan alguns partits de futbol interessants, quan fan els informatius, alguns documentals o dossiers bons, o amb algunes sèries com l´Alqueria Blanca o Cuéntame Cómo Pasó (a vore si es mor Franco ja collons!!).
De tota manera, sempre he mirat amb bons ulls, i sense ànim de ser catalogat ja com un catalanista (paraula dimonitzada per cert), una televisió caracteritzada per la seua qualitat i pel fet d´emetre totalment en la nostra llengua. Eixa és Tv3. Recorde que de menut veia els dibuixos animats, més majoret em vaig enganxar a La Cosa Nostra, a Una Altra cosa (els programes on Buenafuente es va donar a conéixer). Últimament, reconec i pels motius anteriors, que no clicava en moltes ocasions el número "7" que és el canal atribuït en ma casa a Tv3. Si ben és cert, esporàdicament mantenia i mantindré l´audiència a les Telenotícies (molt més plural que altra que paguem els valencians), l´Oratge, o un boníssim i graciós programa com és Polònia.
I dic mantindré, perquè per fortuna a Benidorm es continua veient, ja que crec que el senyal depén del repetidor de Serra Gelada...que dic jo, tardaran molt en tancar-lo? Açò ho dic pel fet ocorregut fa uns dies: al segon intent de fer-ho, han aconseguit (el PP activament i el PSOE omissivament...encara que perquè no dir que també amb algunes conductes actives) tancar el repetidor de la Carrasqueta (Xixona, L´Alacantí) que abastia a les comarques del sud del País Valencià, les emissions de Tv3. Recorde bé la primera volta. Fou un 27 d´abril de 2007, 2 dies després de la trista data del 25 d´abril. No vaig estar, però un parell de centenars es van congregar allà, com si d´una defensa heroica (ho dic per les adversitats de l´oratge) es tractara, per impedir que desconnectaren el repetidor. Ho van aconseguir. Però les conseqüències no es van fer esperar: 300.000 euros de multa a Acció Cultural del País Valencià (propietària dels repetidors). S´ha parlat molt d´este tema, moltíssima gent ha opinat al respecte i jo no vaig a dir res nou...simplement dir la meua i bo.
Abans de tot, desconec parcialment quina és la situació jurídica que ha ocasionat este tancament. Tampoc entenc molt de multiplex i la resta de paraules modernes i tecnològiques (que sabeu que no combreguen massa en mi)De tota manera, i per molt que li pegueu voltes, l´única justificació que li trobe es l´aprofitament d´una oportunitat política basada en coartades molt confuses que l´únic que manifesten es la nul.la voluntat i estima del PP vers la nostra llengua (recordem que Tv3 emet totalment en ella), el seu anticatalanisme malaltís (però mira que trauen vots d´ahí), així com un dels atemptats més greus a la llibertat d´expressió i d´informació que tenim tots. És que resulta ben senzill. Si a algú no li apanya Tv3, xè, que no la mire i bo! És menester privar a molts valencians d´un canal que no controles? Perquè recordem que el major pilar del govern del PP és eixe roí i manipulat CampsNal Nou-nodo...com van a consentir un canal que els traga els colorets quant a qualitat i pluralisme? Volen seguir informant d´allò que volen, d´allò que més els convé sense que cap altre els destorbe...No ho veig d´altra forma. I Si li sumem les dificultats imposades pel mateix Govern de la Generalitat per a alcançar un acord de reciprocitat (per a que es puga vore Canal 9 a Catalunya també), la passivitat actual del PSOE i el Senyor Joan Clos (ministre d´Indústria, turisme i comerç) així com l´actitut imprudent que va tenir el seu antecessor en el càrrec , Josep Montilla (el actual president de la Generalitat de Catalunya) , quan va ocórrer tot açò de la Sexta per a que poguera emetre el Mundial de futbol, la cosa deriva indefugiblement cap a aquesta situació. O siga que li ho han posat "A huevo!" al Camps este!
Ara és l´hora de cridar al cel, de demostrar que aqueixa gent que es plena la boca criticant a Chàvez per tancaments de mitjans contraris a ell, el pren al mateix temps com a model. És l´hora del valencianisme...i al meu parer del Bloc té molt a dir, ja que com a partit majoritari que el representa ha de posar-se les piles i remoure terra i cel si fa falta, per a un fet que desitgem molts encara que ja sone a tòpic: que a partir de març, s´instal.le una nova força valenciana al Congrés dels Diputats, que represente única i exclussivament una veu valenciana que sabem de sobra que el PPSOE, l´àmbit d´actuació i decissió dels quals residix en les seues direccions nacionals a Madrid, no representen. Ja està bé!
Salut i informació!
Tanmateix, sol fer excepcions quan fan alguns partits de futbol interessants, quan fan els informatius, alguns documentals o dossiers bons, o amb algunes sèries com l´Alqueria Blanca o Cuéntame Cómo Pasó (a vore si es mor Franco ja collons!!).
De tota manera, sempre he mirat amb bons ulls, i sense ànim de ser catalogat ja com un catalanista (paraula dimonitzada per cert), una televisió caracteritzada per la seua qualitat i pel fet d´emetre totalment en la nostra llengua. Eixa és Tv3. Recorde que de menut veia els dibuixos animats, més majoret em vaig enganxar a La Cosa Nostra, a Una Altra cosa (els programes on Buenafuente es va donar a conéixer). Últimament, reconec i pels motius anteriors, que no clicava en moltes ocasions el número "7" que és el canal atribuït en ma casa a Tv3. Si ben és cert, esporàdicament mantenia i mantindré l´audiència a les Telenotícies (molt més plural que altra que paguem els valencians), l´Oratge, o un boníssim i graciós programa com és Polònia.
I dic mantindré, perquè per fortuna a Benidorm es continua veient, ja que crec que el senyal depén del repetidor de Serra Gelada...que dic jo, tardaran molt en tancar-lo? Açò ho dic pel fet ocorregut fa uns dies: al segon intent de fer-ho, han aconseguit (el PP activament i el PSOE omissivament...encara que perquè no dir que també amb algunes conductes actives) tancar el repetidor de la Carrasqueta (Xixona, L´Alacantí) que abastia a les comarques del sud del País Valencià, les emissions de Tv3. Recorde bé la primera volta. Fou un 27 d´abril de 2007, 2 dies després de la trista data del 25 d´abril. No vaig estar, però un parell de centenars es van congregar allà, com si d´una defensa heroica (ho dic per les adversitats de l´oratge) es tractara, per impedir que desconnectaren el repetidor. Ho van aconseguir. Però les conseqüències no es van fer esperar: 300.000 euros de multa a Acció Cultural del País Valencià (propietària dels repetidors). S´ha parlat molt d´este tema, moltíssima gent ha opinat al respecte i jo no vaig a dir res nou...simplement dir la meua i bo.
Abans de tot, desconec parcialment quina és la situació jurídica que ha ocasionat este tancament. Tampoc entenc molt de multiplex i la resta de paraules modernes i tecnològiques (que sabeu que no combreguen massa en mi)De tota manera, i per molt que li pegueu voltes, l´única justificació que li trobe es l´aprofitament d´una oportunitat política basada en coartades molt confuses que l´únic que manifesten es la nul.la voluntat i estima del PP vers la nostra llengua (recordem que Tv3 emet totalment en ella), el seu anticatalanisme malaltís (però mira que trauen vots d´ahí), així com un dels atemptats més greus a la llibertat d´expressió i d´informació que tenim tots. És que resulta ben senzill. Si a algú no li apanya Tv3, xè, que no la mire i bo! És menester privar a molts valencians d´un canal que no controles? Perquè recordem que el major pilar del govern del PP és eixe roí i manipulat CampsNal Nou-nodo...com van a consentir un canal que els traga els colorets quant a qualitat i pluralisme? Volen seguir informant d´allò que volen, d´allò que més els convé sense que cap altre els destorbe...No ho veig d´altra forma. I Si li sumem les dificultats imposades pel mateix Govern de la Generalitat per a alcançar un acord de reciprocitat (per a que es puga vore Canal 9 a Catalunya també), la passivitat actual del PSOE i el Senyor Joan Clos (ministre d´Indústria, turisme i comerç) així com l´actitut imprudent que va tenir el seu antecessor en el càrrec , Josep Montilla (el actual president de la Generalitat de Catalunya) , quan va ocórrer tot açò de la Sexta per a que poguera emetre el Mundial de futbol, la cosa deriva indefugiblement cap a aquesta situació. O siga que li ho han posat "A huevo!" al Camps este!
Ara és l´hora de cridar al cel, de demostrar que aqueixa gent que es plena la boca criticant a Chàvez per tancaments de mitjans contraris a ell, el pren al mateix temps com a model. És l´hora del valencianisme...i al meu parer del Bloc té molt a dir, ja que com a partit majoritari que el representa ha de posar-se les piles i remoure terra i cel si fa falta, per a un fet que desitgem molts encara que ja sone a tòpic: que a partir de març, s´instal.le una nova força valenciana al Congrés dels Diputats, que represente única i exclussivament una veu valenciana que sabem de sobra que el PPSOE, l´àmbit d´actuació i decissió dels quals residix en les seues direccions nacionals a Madrid, no representen. Ja està bé!
Salut i informació!
dilluns, 10 de desembre del 2007
Londres...
...Com molts sabreu, ja que sempre ho pregone als quatre vents, el darrer pont de la Constitució vaig visitar Londres, capital anglesa amb molta història, molta cosa que vore (i poc temps al meu parer), moltes cultures unides baix un mateix "paraigües" ( Redéu què necessari es fa aquest aparell en esta humida ciutat)...
Ara, no és la meua intenció ara posar-me a fer una redacció cronòlogica de tot el que he fet a Londres. No pretenc complicar molt l´escriptura. Sols deixar constància de que ho he visitat, he gaudit, i he desconnectat alguns dies de tot allò que m´envolta (encara que amb un "mono" insuportable). Sobretot ho dic per la meua amiga Sole (té un blog enllaçat a la dreta) amb la qual vaig tenir una petita i típica picabaralla en l´anterior post sobre el binomi Castalla-Onil, els seus olis, etc. Aquesta entranyable amiga, dolguda per les evidències que demostren la superioritat colivenca (colivenc = natural d´Onil) no es creia que algú d´Onil pogués viajar tant lluny i sobreviure en Londres. No era possible...I no se li va ocurrir millor cosa que manar una missió d´investigació castelluda (era una família que també va anar de pont), per a comprovar com és això de que els colivencs sigam capaços d´estar un dia fent olives al bancal i al dia següent passejant per Picadilly, Buckinham Palace o el Big Ben... perquè ja és casualitat coincidir al mateix avió i per a més inri al mateix Hotel (en lo gran que és Londres)...Però Sole t´he pillat ja que, els castelluts teniu el bonic "defecte" de què vos feu notar allà a on aneu...i és que la jerga castelluda (tipus : "sagal que vaig a pega-te, a mata-te, a ascopinya-te) així com el seu accent morral no passen desapercebuts per a ningú...Bromes a banda, sempre és grat trobar-te a un paisà fóra de la terreta...
I vaig visitar llocs com el Big Ben, el Parlament, Buckinham Palace, British Museum, National Gallery, el Museu d´història Natural, St. Paul´s Cathedral, Hyde Park, Picadilly, Hamleys, Harrods, un passeig pel Tàmesis (on es va banyar Joan Gaspart) entre altres...i sentint-me com un guiri (d´eixos que venen a benidorm) en Londres, muntat a un bus d´eixos turístics. També destaque la bona sensació viscuda en Stamford Bridge, veient el partit Chelsea - Sunderland (2-0) havent comprat les entrades a revenda just en el moment que passava la policia ( no cagaré merda bona en dos setmanes) que després de fer-nos un petit interrogatori degué de dir: "pobrets il.lusos, ho deixarem córrer". No obstant, sempre queda eixe mal gust d´haver quedat massa coses per vore...Tornarem, segur.
I cal dir que m´he emportat un desgraciat souvenir. Un costipaet que no sé quan el soltaré. I és que en la història ha fet tant de fred i mal oratge com aquest pont...ah, i es menja mal en Londres saps? Qui diga això no té ni puta idea...crec que entre el que he menjat allí i ara que ve Nadal, en Gener la meua bardissa farà fredat. Destacar també el sistema de metro que tenen els Cabrons...és espectacular. Però, no tinc més ganes d´escriure. Qui vullga que pregunte, que com vos ho conte tot per ací, ja no sóc interessant.
M´ha enamorat. Ho recomane totalment, malgrat que no és un lloc fet per a mí. M´ofegue totalment a les grans ciutats i sobretot en llocs i cultures alienes. Encara que m´agrade visitar i conéixer noves formes de viure, sempre que he viatjat he sigut conscient de la sort i el privil.legi de viure a la meua terreta, amb la meua gent i tenir una cultura com la que tenim. Ja diu ma mare que sóc massa casolà...
En tenir fotos, les passaré, com a mera constància de la meua estada a Londres...per si encara hi ha algún castellut o castelluda que té dubtes...
Salut i God save the Queen!
Ara, no és la meua intenció ara posar-me a fer una redacció cronòlogica de tot el que he fet a Londres. No pretenc complicar molt l´escriptura. Sols deixar constància de que ho he visitat, he gaudit, i he desconnectat alguns dies de tot allò que m´envolta (encara que amb un "mono" insuportable). Sobretot ho dic per la meua amiga Sole (té un blog enllaçat a la dreta) amb la qual vaig tenir una petita i típica picabaralla en l´anterior post sobre el binomi Castalla-Onil, els seus olis, etc. Aquesta entranyable amiga, dolguda per les evidències que demostren la superioritat colivenca (colivenc = natural d´Onil) no es creia que algú d´Onil pogués viajar tant lluny i sobreviure en Londres. No era possible...I no se li va ocurrir millor cosa que manar una missió d´investigació castelluda (era una família que també va anar de pont), per a comprovar com és això de que els colivencs sigam capaços d´estar un dia fent olives al bancal i al dia següent passejant per Picadilly, Buckinham Palace o el Big Ben... perquè ja és casualitat coincidir al mateix avió i per a més inri al mateix Hotel (en lo gran que és Londres)...Però Sole t´he pillat ja que, els castelluts teniu el bonic "defecte" de què vos feu notar allà a on aneu...i és que la jerga castelluda (tipus : "sagal que vaig a pega-te, a mata-te, a ascopinya-te) així com el seu accent morral no passen desapercebuts per a ningú...Bromes a banda, sempre és grat trobar-te a un paisà fóra de la terreta...
I vaig visitar llocs com el Big Ben, el Parlament, Buckinham Palace, British Museum, National Gallery, el Museu d´història Natural, St. Paul´s Cathedral, Hyde Park, Picadilly, Hamleys, Harrods, un passeig pel Tàmesis (on es va banyar Joan Gaspart) entre altres...i sentint-me com un guiri (d´eixos que venen a benidorm) en Londres, muntat a un bus d´eixos turístics. També destaque la bona sensació viscuda en Stamford Bridge, veient el partit Chelsea - Sunderland (2-0) havent comprat les entrades a revenda just en el moment que passava la policia ( no cagaré merda bona en dos setmanes) que després de fer-nos un petit interrogatori degué de dir: "pobrets il.lusos, ho deixarem córrer". No obstant, sempre queda eixe mal gust d´haver quedat massa coses per vore...Tornarem, segur.
I cal dir que m´he emportat un desgraciat souvenir. Un costipaet que no sé quan el soltaré. I és que en la història ha fet tant de fred i mal oratge com aquest pont...ah, i es menja mal en Londres saps? Qui diga això no té ni puta idea...crec que entre el que he menjat allí i ara que ve Nadal, en Gener la meua bardissa farà fredat. Destacar també el sistema de metro que tenen els Cabrons...és espectacular. Però, no tinc més ganes d´escriure. Qui vullga que pregunte, que com vos ho conte tot per ací, ja no sóc interessant.
M´ha enamorat. Ho recomane totalment, malgrat que no és un lloc fet per a mí. M´ofegue totalment a les grans ciutats i sobretot en llocs i cultures alienes. Encara que m´agrade visitar i conéixer noves formes de viure, sempre que he viatjat he sigut conscient de la sort i el privil.legi de viure a la meua terreta, amb la meua gent i tenir una cultura com la que tenim. Ja diu ma mare que sóc massa casolà...
En tenir fotos, les passaré, com a mera constància de la meua estada a Londres...per si encara hi ha algún castellut o castelluda que té dubtes...
Salut i God save the Queen!
dilluns, 3 de desembre del 2007
Fer olives...
... Aquest cap de setmana vaig pujar a Onil, per canviar un poc d´ambient, perquè tenia ganes de vore a la benvolguda iaia Maria "La garranxa", que feia un parell de setmanes havia patit un baixó de tensió i un mareig fortet...està ja molt bé, feta una fadrina jovençola que li dic jo. Així també, m´apetia fer la visita a la resta de família pròxima, amb la que li tinc molta unió així com una gran estima...i per descomptat a alguns amics que no tinc l´oportunitat de vore molt a sovint...amb els quals vaig agarrar un semipetet d´eixos graciosos i d´exaltació valencianista-colivenca...
I és que, com és sabut, tots els anys per desembre/gener és l´època de "fer olives". Quan dic "fer" no em referix a fabricar-les, sinó a plegar-les...No sé com ho dieu als vostres pobles però a Onil ho diem així, i ja m´ha tocat fer aquesta matització un fum de voltes per ací per la Marina Baixa ja que lo més típic són els delicats nyespros (i més coses clar), sobretot a la costeruda vila d´inesborrable record per a mi, Callosa d´en Sarrià (on supose que també es farà oli).
Tanmateix, he tornat un poc decebut. Ja em va comentar la gent que fa un parell de dissabtes feia un fred que raïa. Va gelar sobretot a la Marjal d´Onil, on per als qui no ho sapiau a les nits d´hivern fa més fred que a la mateixa estepa siberiana. Allà mon tio Quilis té un bancalet de vora 50 oliveres, que l´estime com si fóra meu. No dóna per a molt, consum propi i ja està.Vaig decidir arrimar-me i repassar les oliveres “pa vore com estava el tinglao”. Desolador. Tots els arbres ben carregats d´olives amb un color grogós, símptoma i conseqüència del mal oratge que va fer malbé aquestos fruïts que donen eixe oli que tant ens agrada mullar...sobretot si és el d´Onil que no té res que envejar a eixos olis tant famosos de Jaén. Prova d´això són els nombrosos restaurants que l´empren...Fins i tot, l´oli de Castalla, el poble del costat no té ni punt de comparació amb el nostre...(ta que si Sole?).
bon ramat de cabres i una bassa per a regar, amb una dona que m´estime (XD)...xè un romàntic en tota regla que malgrat no odiar el progrés i els avanços tecnològics, vol seguir mantenint les últimes reminiscències d´una vida condemnada sens dubte a desaparéixer. Una vida mil.lenària de molts hòmens i dones que tenien al camp la seua principal font d´ingressos. Una vida duríssima i desagraïda, però alhora bonica i enriquidora. Una vida estretament lligada a la natura.
Si no és enguany, a l´altre tornarem a fer olives allà pels dies de Nadal. Tampoc passa res si aquesta temporada no n´arrepleguem...De fet el meu iaio Agostí “l´osso” que en pau descanse (no se el perquè del malnom), li deia a mon pare que ell ja havia fet olives i faena, per a ell, per als seus fills, per als seus néts, per als seus besnéts, rebesnéts així com per a tota la posterior nissaga...
Salut i oli!
Per cert, i com sóc un xic de contrastos, passe de xafar un bancal d´oliveres a anar-me´n el dimecres a Londres de pont, a xafar metros, carrers plens de gent i a vore un poc de món, que també està bé. Ja vos contaré com ha anat la cosa.
Albert, la primera foto és la branca d´una olivera carregada d´olives. La segona és la meua mà amb 4 o 5 olives gelades, la tercera és una foto a la llarga del bancal d´oliveres de mon tio i la quarta i darrera que la pose ací baix és la vista d´Onil i la seua Serra desde el mateix bancal. Salut!
dilluns, 26 de novembre del 2007
Novembre...
...Ahir de vesprada, amb l´avorriment totalment present vaig triar l´opció d´escoltar música...Les cançons es reproduien a l´atzar, de tal forma que igual eixia una cançó del regueton eixe ( qui va ser el maleït que m´ho va passar pel msn?), així com danses populars, marxes mores, pasdobles, música clàssica, pop, Camilo Sesto i sobretot molta música en la nostra llengua, ja siga Raimon, Lluís Llach, Al Tall o altres grups més moderns com la Gossa Sorda i Obrint Pas entre altres...
Fou una cançó d´aquest darrer grup la que em va cridar l´atenció, encara que ja l ´havia sentida. Novembre. No vos ha passat mai que quan sentiu una cançó que vos agrada la torneu a posar infinitat de voltes seguides fins que vos la sabeu de memòria? A mi em va passar ahir...i aprofitant la casualitat que coincidia amb el mes que s´acaba dins d´una setmana em va semblar oportú escriure d´açò al blog i...oh! novetat que manifesta la modernització d´aquest blog: He posat un reproductor per a que la pugau sentir (cosa que molts no fareu)... Ho sé, últimament estic buït d´idees i he d´aprofitar qualsevol cosa que passa per a mantenir un blog mas que siga dignament. Fins i tot, algún amic em recrimina a bones maneres que no m´implique més en la política. Però la falta de gana, temps i l´agobio de la carrera arriba per moments a desbordar-me...A qui se li ocurrix posar un examen a les 10 del matí?
Molts coneixereu Obrint Pas, no vaig a descobrir-lo jo ara. És un grup amb una barreja d´estils, amb lletres diguem-ne polítiques (el dia que escolte una cançó pop en valencià a qualsevol pub o discoteca del País Valencià seré el més feliç del món). El grup més famós que canta en valencià, i que sempre que actua congrega multitut de persones. M´agrada moltíssim el paper que realitza el vent metall (trombó i trompeta) així com el so de la dolçaina (un crack el Gironés) que a banda de sentar-li al grup com oli a un cresol, li dóna eixe toc valencià i folk que m´encisa. La seua música al mateix temps provoca moltes voltes unes ganes increïbles de botar, cridar i com no espentar al personal, encara que aquesta cançó que he triat és de les més calmades...
El mes de novembre, i sense ànim de repetir-me en allò que vaig dir sobre la tardor, és un període bonic per a mi. A banda dels nombrosos esdeveniments, és quan sorgixen multitut de plans a curt termini, la sensació pròxima del nadal, la variabilitat de l´oratge, quan passeges i veus els arbres nuets i les fulles enlairant-se i amuntegant-se pel mig del carrer...
No vull allargar-me. M´agradaria també donar les gràcies perquè el meu blog s´haja inclòs en la nova pàgina de Blogs Valencianistes (enllaçada a la dreta). Una eina fonamental per al valencianisme sens dubte. Compartir espai amb persones com Enric Morera, Nomdedeu, Pere Fuset i altres companys de Valencianisme.com és tot un plaer. I Respecte a Valencianisme.com (portal també enllaçat a la dreta), felicitar-lo pel seu 7é aniversari, malgrat que no podré assistir a eixe sopar. Encara que no sóc una persona que participe molt al fòrum, no deixe de llegir tots els fils, que a banda de ser molt interessants trobe que m´han il.lustrat i ensenyat en moltes coses i sobretot a estimar més i millor el meu País. A tots els companys, el meu agraïment...
Salut gentola!
Fou una cançó d´aquest darrer grup la que em va cridar l´atenció, encara que ja l ´havia sentida. Novembre. No vos ha passat mai que quan sentiu una cançó que vos agrada la torneu a posar infinitat de voltes seguides fins que vos la sabeu de memòria? A mi em va passar ahir...i aprofitant la casualitat que coincidia amb el mes que s´acaba dins d´una setmana em va semblar oportú escriure d´açò al blog i...oh! novetat que manifesta la modernització d´aquest blog: He posat un reproductor per a que la pugau sentir (cosa que molts no fareu)... Ho sé, últimament estic buït d´idees i he d´aprofitar qualsevol cosa que passa per a mantenir un blog mas que siga dignament. Fins i tot, algún amic em recrimina a bones maneres que no m´implique més en la política. Però la falta de gana, temps i l´agobio de la carrera arriba per moments a desbordar-me...A qui se li ocurrix posar un examen a les 10 del matí?
Molts coneixereu Obrint Pas, no vaig a descobrir-lo jo ara. És un grup amb una barreja d´estils, amb lletres diguem-ne polítiques (el dia que escolte una cançó pop en valencià a qualsevol pub o discoteca del País Valencià seré el més feliç del món). El grup més famós que canta en valencià, i que sempre que actua congrega multitut de persones. M´agrada moltíssim el paper que realitza el vent metall (trombó i trompeta) així com el so de la dolçaina (un crack el Gironés) que a banda de sentar-li al grup com oli a un cresol, li dóna eixe toc valencià i folk que m´encisa. La seua música al mateix temps provoca moltes voltes unes ganes increïbles de botar, cridar i com no espentar al personal, encara que aquesta cançó que he triat és de les més calmades...
El mes de novembre, i sense ànim de repetir-me en allò que vaig dir sobre la tardor, és un període bonic per a mi. A banda dels nombrosos esdeveniments, és quan sorgixen multitut de plans a curt termini, la sensació pròxima del nadal, la variabilitat de l´oratge, quan passeges i veus els arbres nuets i les fulles enlairant-se i amuntegant-se pel mig del carrer...
No vull allargar-me. M´agradaria també donar les gràcies perquè el meu blog s´haja inclòs en la nova pàgina de Blogs Valencianistes (enllaçada a la dreta). Una eina fonamental per al valencianisme sens dubte. Compartir espai amb persones com Enric Morera, Nomdedeu, Pere Fuset i altres companys de Valencianisme.com és tot un plaer. I Respecte a Valencianisme.com (portal també enllaçat a la dreta), felicitar-lo pel seu 7é aniversari, malgrat que no podré assistir a eixe sopar. Encara que no sóc una persona que participe molt al fòrum, no deixe de llegir tots els fils, que a banda de ser molt interessants trobe que m´han il.lustrat i ensenyat en moltes coses i sobretot a estimar més i millor el meu País. A tots els companys, el meu agraïment...
Salut gentola!
diumenge, 18 de novembre del 2007
Festes patronals de Benidorm 2007...
...Feia dies que pretenia escriure sobre com van transcórrer les festes patronals de Benidorm, l´esdeveniment per excel.lència per als benidormers que durant eixos dies es transformen i gaudixen d´una manera sobrenatural. Amics músics i companys de penya m´ho han demanat. Tem haver creat moltes expectatives a les quals el contingut d´este post no puga respondre. He perdut una poqueta d´inspiració postfestes ja que ja han passat uns dies des que el castell de focs (molt bo per a mí per cert) va cloure eixos dies en que la privació, la vergonya i el saber estar queden relegats. Un altre motiu de tardança ha sigut el poc material fotogràfic que m´heu proporcionat per a adornar un poc el blog...últimament haureu comprovat que estic cuidant un poc l´estètica de la pàgina, però poca cosa. N´estic esperant encara...
No és nou saber que Benidorm ha crescut molt en nombre de població durant els últims. Tampoc ens pot estranyar que augments tant notables de població comporten al mateix temps que el grau d´arrelament a les tradicions, al sentiment com a poble, a unes festes populars i en definitiva a tot un fet cultural minve alarmantment. Comparant amb altres pobles, sempre he tingut aquesta sensació. No obstant no estic del tot encertat. Durant aquest curt període fester, he pogut comprovar que el "benidormisme" ix del cau en que pareix estar amagat i es manifesta davant tothom, recordant vells temps, bonics sentiments identitaris com a poble, germanor, fins i tot una certa valenciania sense complexos. Vaig sentir a algú dir fa temps encertadament, que a Benidorm en festes, hi ha certs moments en que pareix que es retrocedisca 50 anys en el temps, i que es torne a ser aquell poble mariner i familiar que fou abans.
Feia anys que no vivia aquestes festes directament, ja que la penya Tots contents, la dels pares, sols la xafava per a dinar i sopar. Fou enguany, durant els primers mesos quan després d´una suculenta oferta(XD), vaig estimar fitxar per la Penya Tot Previst amb molts dels membres de la qual m´unien llaços musicals a més d´amistosos. M´apetia tenir penya, m´apetia participar directament en els actes de la festa amb gent coneguda i compromesa, enyorava sentir-me fester en Benidorm. Ja era hora de deixar de ser un profitós i saquejador de penyes alienes. A més el fet de contribuir mínimament a que unes festes populars vagen avant donava també una mena de nova empenta al meu present i confessat valencianisme.
He d´agrair a la Penya Tot Previst, perquè ha aconseguit complir aquestes aspiracions i expectatives que havia dipositat en el retorn a la festa. Encara em sorprén a mi i a molta gent que una penya tant jove assolisca eixe grau de compromís i d´implicació en la festa. I és per estos motius a més d´il.lusió, treball, esforç, diversió, amistat, companyerisme que una penya nounata com la nostra esdevé al mateix temps una penya igual de veterana que les altres. Premis com el tercer de la gymkhana (manos arriba, esto es un atraco) així com el primer de l´engalanament de carrer i penya (ben merescut, ja que les meues mans van tenir una influència decisiva en el resultat final...XD, enhorabona a aquells que vos ho vau currar de deveres) corroboren el que he dit.
Però no tot són lloances... La moció de censura que vaig presentar contra Chente Presidente (a banda de bromes, un president carismàtic, totalment organitzat, previsor i fester alhora) està en peu. Ahir vaig publicar un dels punts més importants del programa com és el de suprimir tota classe de begudes i reminiscències que s´assemblen al gyntonic diurètic eixe que em poseu, i instaurar un nou sistema on sols les begudes valencianes, ja siga el café licor, la mistela, la cassalla (que no cazalla) o l´herberet de Mariola entre altres, tinguen cabuda.
Com sempre, la meua Unió Musical va complir amb els actes previstos amb la solemnitat que la caracteritza encara que amb algunes polèmiques incloses que no crec que siga l´hora de comentar. Què nerviosisme i il.lusió al mateix temps, el fet de solejar amb el fiscorn en la sarsuela anomenada "Agua, Azucarillos y aguardiente". Malgrat no ser una persona religiosa, m´encanta tocar en les processons. S´ha de sentir com de boniques són les marxes de processó, i en especial em va encantar una que es diu "Jerusalén".
Si haguera de destacar un acte entre tots els que vam gaudir, eixe seria el Rock Previst, un festival de Rock organitzat per la meua penya el dissabte de nit. Malgrat el imprevist que va suposar aquell esclafit tant fort en la corrent elèctrica que pensàvem que donaria fi al concert, al final es va poder celebrar, i que bé ho vam passar.
Així, voldria agrair en primer lloc a la meua penya que apostara tant fort per aquest esdeveniment. En segon lloc a tots els organitzadors que varen col.laborar amb nosaltres per a que tot aniguera bé. També agrair la presència de grans amics i gent coneguda de la Unió Musical, de la resta de penyes, amics íntims als quals vaig oblidar agrair amb el micro obert, i altres vinguts des de molts punts de la Marina, ja siga la Vila Joiosa, Altea, Orxeta, La Nucía, Polop, Finestrat, Callosa...fins i tot d´Onil!
També donar l´enhorabona a grups com la Cosecha del Olvido ( Dani i Sebas, felicitacions per l´estrena), a 9 Lunas, a Crash (on el nostre amic i company de penya Alfredo destaca pel ritme de la bateria) i sobretot a Skatimat per haver-me permés com heu comprovat en les fotos, tocar el llaüt amb ells en la cançó de Sant Antoni Ermità/ball dels dimonis.
Skatimat és un grup que barreja l´ska actual no deixant de banda els instruments i la música pròpia de la nostra terra. Compte ahí dins amb la presència de grandíssims amics i bellísimes persones compromeses amb el valencianisme. Així, he d´agrair-los personalment que siguen valents i respectuosos amb la nostra llengua, ja que de molts és ben sabut que la música, el teatre, el cinema i la cultura en general en valencià, no gaudix del suport i recolzament que caldria esperar per part d´institucions públiques, mitjans audiovisuals i la societat en general, que més que menysprear-ho fins i tot ignora que existix. Per això, hem de fer una crida a tota aquesta gent i un suport a tots aquests grups, per a que s´ajude a reviscolar, a dignificar i a situar eixe patrimoni cultural tant emotiu i important que tenim en el lloc que es mereix.
Donar l´enhorabona també a la Comissió de Festes per les festes organitzades així com a l´Associació de Penyes que crec que ho van fer de perles. Prova d´açò es el pernil que ens regalaren que a continuació voreu com va acabar.
Esperem les festes de l´any 2008 amb emoció...
Salut i festa!
P.D. Albert, la primera foto és la de la Penya Tot previst, malgrat que no estem ni la meitat dels components. Les tres següents són fotos del concert en que ix jo tocant el llaüt amb Skatimat. Per últim, la darrera foto sóc jo pegant-li mossos al que va quedar de pernil o cuixot que diuen en Alcoi. Salut!
No és nou saber que Benidorm ha crescut molt en nombre de població durant els últims. Tampoc ens pot estranyar que augments tant notables de població comporten al mateix temps que el grau d´arrelament a les tradicions, al sentiment com a poble, a unes festes populars i en definitiva a tot un fet cultural minve alarmantment. Comparant amb altres pobles, sempre he tingut aquesta sensació. No obstant no estic del tot encertat. Durant aquest curt període fester, he pogut comprovar que el "benidormisme" ix del cau en que pareix estar amagat i es manifesta davant tothom, recordant vells temps, bonics sentiments identitaris com a poble, germanor, fins i tot una certa valenciania sense complexos. Vaig sentir a algú dir fa temps encertadament, que a Benidorm en festes, hi ha certs moments en que pareix que es retrocedisca 50 anys en el temps, i que es torne a ser aquell poble mariner i familiar que fou abans.
Feia anys que no vivia aquestes festes directament, ja que la penya Tots contents, la dels pares, sols la xafava per a dinar i sopar. Fou enguany, durant els primers mesos quan després d´una suculenta oferta(XD), vaig estimar fitxar per la Penya Tot Previst amb molts dels membres de la qual m´unien llaços musicals a més d´amistosos. M´apetia tenir penya, m´apetia participar directament en els actes de la festa amb gent coneguda i compromesa, enyorava sentir-me fester en Benidorm. Ja era hora de deixar de ser un profitós i saquejador de penyes alienes. A més el fet de contribuir mínimament a que unes festes populars vagen avant donava també una mena de nova empenta al meu present i confessat valencianisme.He d´agrair a la Penya Tot Previst, perquè ha aconseguit complir aquestes aspiracions i expectatives que havia dipositat en el retorn a la festa. Encara em sorprén a mi i a molta gent que una penya tant jove assolisca eixe grau de compromís i d´implicació en la festa. I és per estos motius a més d´il.lusió, treball, esforç, diversió, amistat, companyerisme que una penya nounata com la nostra esdevé al mateix temps una penya igual de veterana que les altres. Premis com el tercer de la gymkhana (manos arriba, esto es un atraco) així com el primer de l´engalanament de carrer i penya (ben merescut, ja que les meues mans van tenir una influència decisiva en el resultat final...XD, enhorabona a aquells que vos ho vau currar de deveres) corroboren el que he dit.
Però no tot són lloances... La moció de censura que vaig presentar contra Chente Presidente (a banda de bromes, un president carismàtic, totalment organitzat, previsor i fester alhora) està en peu. Ahir vaig publicar un dels punts més importants del programa com és el de suprimir tota classe de begudes i reminiscències que s´assemblen al gyntonic diurètic eixe que em poseu, i instaurar un nou sistema on sols les begudes valencianes, ja siga el café licor, la mistela, la cassalla (que no cazalla) o l´herberet de Mariola entre altres, tinguen cabuda.
Com sempre, la meua Unió Musical va complir amb els actes previstos amb la solemnitat que la caracteritza encara que amb algunes polèmiques incloses que no crec que siga l´hora de comentar. Què nerviosisme i il.lusió al mateix temps, el fet de solejar amb el fiscorn en la sarsuela anomenada "Agua, Azucarillos y aguardiente". Malgrat no ser una persona religiosa, m´encanta tocar en les processons. S´ha de sentir com de boniques són les marxes de processó, i en especial em va encantar una que es diu "Jerusalén".
Si haguera de destacar un acte entre tots els que vam gaudir, eixe seria el Rock Previst, un festival de Rock organitzat per la meua penya el dissabte de nit. Malgrat el imprevist que va suposar aquell esclafit tant fort en la corrent elèctrica que pensàvem que donaria fi al concert, al final es va poder celebrar, i que bé ho vam passar.
Així, voldria agrair en primer lloc a la meua penya que apostara tant fort per aquest esdeveniment. En segon lloc a tots els organitzadors que varen col.laborar amb nosaltres per a que tot aniguera bé. També agrair la presència de grans amics i gent coneguda de la Unió Musical, de la resta de penyes, amics íntims als quals vaig oblidar agrair amb el micro obert, i altres vinguts des de molts punts de la Marina, ja siga la Vila Joiosa, Altea, Orxeta, La Nucía, Polop, Finestrat, Callosa...fins i tot d´Onil!
També donar l´enhorabona a grups com la Cosecha del Olvido ( Dani i Sebas, felicitacions per l´estrena), a 9 Lunas, a Crash (on el nostre amic i company de penya Alfredo destaca pel ritme de la bateria) i sobretot a Skatimat per haver-me permés com heu comprovat en les fotos, tocar el llaüt amb ells en la cançó de Sant Antoni Ermità/ball dels dimonis.
Skatimat és un grup que barreja l´ska actual no deixant de banda els instruments i la música pròpia de la nostra terra. Compte ahí dins amb la presència de grandíssims amics i bellísimes persones compromeses amb el valencianisme. Així, he d´agrair-los personalment que siguen valents i respectuosos amb la nostra llengua, ja que de molts és ben sabut que la música, el teatre, el cinema i la cultura en general en valencià, no gaudix del suport i recolzament que caldria esperar per part d´institucions públiques, mitjans audiovisuals i la societat en general, que més que menysprear-ho fins i tot ignora que existix. Per això, hem de fer una crida a tota aquesta gent i un suport a tots aquests grups, per a que s´ajude a reviscolar, a dignificar i a situar eixe patrimoni cultural tant emotiu i important que tenim en el lloc que es mereix.
Donar l´enhorabona també a la Comissió de Festes per les festes organitzades així com a l´Associació de Penyes que crec que ho van fer de perles. Prova d´açò es el pernil que ens regalaren que a continuació voreu com va acabar.
Esperem les festes de l´any 2008 amb emoció...
Salut i festa!
P.D. Albert, la primera foto és la de la Penya Tot previst, malgrat que no estem ni la meitat dels components. Les tres següents són fotos del concert en que ix jo tocant el llaüt amb Skatimat. Per últim, la darrera foto sóc jo pegant-li mossos al que va quedar de pernil o cuixot que diuen en Alcoi. Salut!
diumenge, 4 de novembre del 2007
Sobre la tardor i tots sants...
...Mentre ens endinsem en la tardor pel camí indefugible cap al hivern, anem notant eixes primeres gelors que ens ataquen, que comporten costipats que no desapareixen de mi fins l´estiu següent... Així estic, mocós, amb els ulls llagrimosos, amb una veu trencada i d´ultratumba i segur que amb la gola roja com un titot. Però, sincerament, estime la tardor. Tal volta siga perquè representa un sentiment de melàngia amb el qual puga sentir-me identificat. Són dies grisos, tristos, ventosos que m´atrauen. Em sent bé a la tardor. També és una època de molta activitat com a mi m´agrada...
Així, a banda dels nombrosos actes i preparatius per a les festes majors patronals de Benidorm amb la jove però ja consagrada Penya Tot Previst (pàgina web en l´apartat d´enllaços), apleguem a una data tant significativa i tant valenciana com és el dia de Tots Sants. No és la meua pretensió començar un debat sobre l´aparició en els últims anys d´eixa festa forana i per a mi un poc inútil com és la de Halloween. Tanmateix, no ho critique... si ho passeu bé i vos divertiu ja n´estic content. No obstant, pegueu-li una ulladeta al blog de la meua benvolguda amiga Sole (enllaç a la dreta) on d´una forma clara i senzilla explica el sentiment que tenim alguns al voltant d´aquesta nova festa.
Com tots els 1 de novembre, la nostra visita obligada és a Onil. Malgrat ser un dia trist, ja que recordem i visitem als que ja no estan entre nosaltres, m´agrada anar al cementeri en eixa data. A banda del record trist de recordar-te´n de la mort d´una persona, aquestes memòries es capgiren cap a un sentiment alegre i simpàtic quan recordem anècdotes gracioses, moments bonics viscuts, frases cèlebres, o fins i tot quan et trauen semblances amb alguns avantpassats. I és que al cementeri d´Onil en tinc molts. Així, mentre "peguem la volteta" que solem dir, em trobe amb molta gent coneguda que fa temps que no veig, amb la que establim una curta però agradable conversa.
Durant la visita al cementeri, vaig poder comprovar certes coses: com al dia de la Mare de Déu de la Salut, existeix una competició sobre moda i vestits. A vore qui va millor vestida? Tot açò comporta una actitut xafardejadora i maruja de totes les ties Maries. I com no, el mateix passa amb l´ornament dels panteons o làpides. Pareix que en lloc de retre-li un homenatge al mort, tot es tracte de vore qui ha posat el ramell més bonic, si les flors són naturals i no de plàstic, si "ai xica que poqueta cosa que li han posat enguany al pobre". Sincerament, no crec que posar més quantitat de diners en adornar les làpides siga sinònim d´un major record. Cadascú porta dins de si el record que té i ja està, per a mi eixe és el millor homenatge.
Un esdeveniment que no podem passar per alt durant la festivitat de Tots Sants, és la fira que té lloc a Cocentaina. Fira antiga (m´ampare en Déu!! des de 1346!!) i tradicional. Des de la ignorància i curiositat, sens dubte la Fira al carrer més important de tot el País Valencià. I com no, Agostí com a bon patriota (XD) no va faltar a la cita amb amics tant compromesos amb la cultura com Alfonso, tant servicials i encantadors com Sofia. M´encanta la Fira, admire Cocentaina. La juxtaposició Fira i Cocentaina es conjuga en una cosa digna de vore. Paradetes pels carrers estrets i irregulars, sinònim d´un passat musulmà, a més del meravellós Palau i la infinitat d´oficis tradicionals dels que podem gaudir, conferixen a aquesta Fira una espectacularitat i un sentiment de visitar anteriors èpoques. No obstant, és una Fira ampla en la que caben elements tant tradicionals com el menjar i la beguda , productes per al camp, eïnes, productes artesanals passant per un soc àrab fins a coses més modernes com cotxes i fins i tot l´oferta particular que em van fer per a que m´operara de la vista amb un làser... Senzillament un goig.
Vaig carregar poquet però amb qualitat...Un quilo de dàtils a més del conegut, anunciat i ofertat com arroooooooooop i tallaeeeeetes...i meeeeerda per les voreeeeetes (aquesta coletilla evidentment no és obra del venedor) . Una delícia per al paladar que estic gaudint estos dies de costipat...
Vos ho recomane totalment. L´any que ve jo repetiré...qui se´n ve?
Salutacions!
A Albert (valcat): La primera foto és un bosc a la tardor i el seu color. La segona, és un carrer estret de cocentaina ple de gent amb les seues paradetes. La tercera, és un carrer ple de camions. La Quarta, és un artesà treballant el ferro, com si fóra un fornal. I la cinquena i darrera és un perol amb el meravellós i valencià "arrop i tallaetes".
divendres, 26 d’octubre del 2007
La borreta
A
dinar! La
iaia no és una persona afecta a les solemnitats ni té la paciència
de dir-ho dues voltes. L'ordre, taxativa, és ben contundent i ens
avisa de la seua predisposició a començar la menjada, amb o sense
comensals. I fa bé. Des de l'advertència i per tal de seure alhora,
només comptem amb el lapse de temps en què escudella complits plats
de calent i trau el companatge del pastador. El ritual té lloc tots
els dies a la una. La dinàmica socioeconòmica també modula els
horaris de casa. Fa anys que la sirena de les fàbriques, estrident i
puntual, va establir l'hora d'eixida a les 13 hores, i des
d'aleshores moltes taules colivenques han preservat el costum de
dinar prompte. A Benidorm jo dine a les 14h ben passades, fins i tot
les 15h quan se'ns fa tard. Però els hàbits de la iaia són
inalterables: dinar a les 13h, berenar a les 17h i sopar a les 21h. I
qui no estiga, ja s'ho farà gelat.
Tinc una extremada devoció per la meua iaia a nivell sentimental, covada a base d'estima i cura d'anys. En el terreny culinari he de dir que el seu tracte amorós i pacient, la senzillesa tradicional i la justa mesura que aplica a tots els plats no tenen rival. Els sabors quotidians de la infantesa determinen els gustos i predileccions gastronòmiques futures. Els meus ideals platònic al voltant de l'arròs amb conill, l'arròs de peix, les llenties, les calaveres amb bufanda, els gaspatxos, l'olleta, el putxero, els caragols, les coquetes fregides, les coques d'oli, els mulladors o l'aigua civada, és aquell que gira en torn a les receptes de Maria la de Faraón, altrament Maria la Garranxa. I ho anuncie com un dels pocs dogmes que reconec en aquesta vida, ben adobats – cal dir-ho tot- pels records i moments de felicitat adjunts.
Hi
ha però, un plat que no he citat a la llista de bon sangonera. I
obviar-ho no respon a cap oblit casual sinó a l'especialitat que
m'obliga a fer-li un post individualitzat. Parle, altiu i sense
complexos, de la borreta, un dels guisats nacionals de les comarques
centrals valencianes. Efectivament, té un àmbit geogràfic
d'elaboració prou estés, raó per la qual la borreta és
heterogènia, diversa segons els pobles, gustos i persones.
Categòricament parlant, la de la iaia Maria és exquisida,
consistent i regeneradora. Un dels majors privilegis que el paladar
dels seus nets es pot permetre. La meua cosina Esther, artista i
afectiva, a
qui convoquem sempre que hi ha borreta per a dinar,
idolatra encara més aquest guisat fins
al punt de mullar amb quera eixa barreja de verdura tendra, creïlles
desfetes i molles sobtades de bacallar.
Un
espectacle ben lligat per hores de cocció i productes del mercat. El
combustible endogen i elemental que pot arribar a reviscolar un mort
després d'una nit de Mig Any o calfar un desvalgut durant els
habituals dies d'hivern cru que
alguns esperem i altres patixen a la Foia.
Una
llesca de pa, un got d'aigua -suplementàriament
un dit de vi negre contundent-
i bon profit.
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Educació per a la ciutadania en anglés...i l´anglés en valencià!
Després del controvertit anunci de que s´impartisca la nova assignatura "Educació per a la ciutadania" en anglés, per part del molt honorable president Camps, diverses han sigut les reaccions.
Com sabeu aquest blog vetla per mantenir vigents els valors valencianistes, tradicionals, de la terra i sobretot en defensa de la nostra llengua. Però tot açò no està renyit en què de volta en quan es puga barrejar amb una miqueta d´humor que de ben segur a tots ens fa falta. També he d´agrair al meu amic Pepe Cuevas (el nostre cabo d´esquadra) que m´haja proporcionat aquesta informació.
Doncs això, que els pareixeria a tots vostés que davant la decisió del govern valencià de donar l´educació per a la ciutadania en anglés, nosaltres ens plantàrem i exigírem que les hores lectives de llengua anglesa foren impartides en valencià? Per a tenir més arguments, seguit vos deixe una sèrie d´exemples que donen una orientació sobre la dinàmica de les classes. Allà va:
Take the candle because the procession is long.
Agarra el ciri que la processó és llarga.
As shit by irrigation ditch.
Com cagalló per sèquia.
Every rock makes wall.
Tota pedra fa pared.
The fig of your mother!
La figa de ta mare!
That one who is not, does not find himself.
Qui no està, no s´encontra.
Give the trompa back to the boy!
Torna-li la trompa al xic!
The Mother who goes!
La mare que va!
And the father who comes back!
I el pare que torna!
take care, don´t scald.
Tin cuidao no t'escaldes.
It rains a little bit, but although it rains a little, it rains
enough.
Plou poc, però pa lo poc que plou, plou prou.
Throws more a count´s hair...
Tira més un pel de figa...
Next nothing says the newspaper.
Casi res porta el diari.
What goes forward, goes forward.
Lo que va davant, va davant.
Good morning in the morning!
Bon dia, pel matí!
And now what are we doing with the stock/hot liquid?
I ara què fem del caldo?
Always the same song!
Sempre la mateixa cançó!
I would like to see you by a little hole!
M´agradaria vore´t per un foradet!
Che, today are we going to see the gunpowderdisplay?
Che, hui anem a vore la mascletá?
Reballs how much water is falling down!
Recollons quina aigua cau!
The count of your aunt
La figa ta tia
I shit in the salad sea!
Me cague en la mar salá!
The mother who has give birth!
La mare que t'ha parit!
Go to do the wank!
Ves te'n a fer la mà!
Ai if your you wanted and I left myself.
Ai si tu volgueres i jo em deixara.
The thing has testicles!
Té collons la cosa!
....Bo dir-vos que com diem a dret, açò no és una classificació numerus clausus, és a dir una llista tancada d´exemples, per tant tot aquell que vullga aportar alguna traducció per a que aquesta gent veja que anem seriosament, pot escriureu i ho afegiré...Afanyeu-vos!
Salut i llengua!
Com sabeu aquest blog vetla per mantenir vigents els valors valencianistes, tradicionals, de la terra i sobretot en defensa de la nostra llengua. Però tot açò no està renyit en què de volta en quan es puga barrejar amb una miqueta d´humor que de ben segur a tots ens fa falta. També he d´agrair al meu amic Pepe Cuevas (el nostre cabo d´esquadra) que m´haja proporcionat aquesta informació.
Doncs això, que els pareixeria a tots vostés que davant la decisió del govern valencià de donar l´educació per a la ciutadania en anglés, nosaltres ens plantàrem i exigírem que les hores lectives de llengua anglesa foren impartides en valencià? Per a tenir més arguments, seguit vos deixe una sèrie d´exemples que donen una orientació sobre la dinàmica de les classes. Allà va:
Take the candle because the procession is long.
Agarra el ciri que la processó és llarga.
As shit by irrigation ditch.
Com cagalló per sèquia.
Every rock makes wall.
Tota pedra fa pared.
The fig of your mother!
La figa de ta mare!
That one who is not, does not find himself.
Qui no està, no s´encontra.
Give the trompa back to the boy!
Torna-li la trompa al xic!
The Mother who goes!
La mare que va!
And the father who comes back!
I el pare que torna!
take care, don´t scald.
Tin cuidao no t'escaldes.
It rains a little bit, but although it rains a little, it rains
enough.
Plou poc, però pa lo poc que plou, plou prou.
Throws more a count´s hair...
Tira més un pel de figa...
Next nothing says the newspaper.
Casi res porta el diari.
What goes forward, goes forward.
Lo que va davant, va davant.
Good morning in the morning!
Bon dia, pel matí!
And now what are we doing with the stock/hot liquid?
I ara què fem del caldo?
Always the same song!
Sempre la mateixa cançó!
I would like to see you by a little hole!
M´agradaria vore´t per un foradet!
Che, today are we going to see the gunpowderdisplay?
Che, hui anem a vore la mascletá?
Reballs how much water is falling down!
Recollons quina aigua cau!
The count of your aunt
La figa ta tia
I shit in the salad sea!
Me cague en la mar salá!
The mother who has give birth!
La mare que t'ha parit!
Go to do the wank!
Ves te'n a fer la mà!
Ai if your you wanted and I left myself.
Ai si tu volgueres i jo em deixara.
The thing has testicles!
Té collons la cosa!
....Bo dir-vos que com diem a dret, açò no és una classificació numerus clausus, és a dir una llista tancada d´exemples, per tant tot aquell que vullga aportar alguna traducció per a que aquesta gent veja que anem seriosament, pot escriureu i ho afegiré...Afanyeu-vos!
Salut i llengua!
dimarts, 9 d’octubre del 2007
Feliç 9 d´ octubre
Valencians i valencianes, persones que veniu de fora i que també compartiu aquest sentiment tant bonic com és el de pertànyer a un poble com el nostre, vos desitge a tots que passeu un feliç 9 d´octubre, que sobretot per a mi representa més que una data en què no es fa faena, no s´estudia o es fa el gos, sinó que per a mi significa la diada nacional del nostre País Valencià. Dia per a mostrar i manifestar el nostre orgull per allò que sentim i desitgem: Un País Valencià lliure i sobirà!
Amb este post tant sols pretenc retre-li un petit homenatge a aquest importantíssim dia. Per a aquells que vos heu quedat desitjosos de més, vos recomane que entreu al blog http://lamatadejonc.blogspot.com del meu company Xavi Galbis, on en l´últim post expressa d´una forma senzilla però totalment encertada al meu parer quin és el sentiment del qual parle. Feu-li la visita
Ah! i sigueu un poc detallistes i compreu-li una "mocadorà" a la xicona!
Salut!
9 d´octubre. Visca el País Valencià!
diumenge, 7 d’octubre del 2007
9 d´octubre...Dia dels enamorats valencians...
...No perles, no. No vos sulfureu, continue sense estar enamorat...Per tant no podré celebrar en parella una festivitat tan especial per a tots els valencians com és el 9 d´octubre, que a banda de constituir la nostra diada nacional, representa també el dia de Sant Dionís (patró dels forners i dels pastissers) i el dia dels enamorats valencians (sí és que existeix l´amor...XD).
I aquesta data especial, es celebra mitjançant una tradició molt antiga, més vella que un bancal que diria jo, que de ben segur molts de vosaltres haureu escoltat o fins i tot gaudit: "La mocadorà", tradició que consisteix en què els hòmens que festegen, regalen a les seues respectives parelles una sèrie de dolços de massapà en forma d´hortalisses i fruïtes de l´horta, la piuleta i el tronador, tots ells embolicats per un mocador que també es regala i que s´ha de guardar tots els anys com a mostra d´un amor que malgrat el pas del temps, no minva.
Parlem un poc d´història. Segons s´ha dit, quan el Rei en Jaume I va entrar a València el dia 9 d´octubre de 1238, els musulmans que habitaven la ciutat van aprofitar per a ofrenar a Na Violant, esposa del Rei Jaume, les hortalisses i fruïtes típiques de l´horta de València, embolicades amb mocadors de seda.
D´altra banda, la commemoració del 9 d´octubre començà a celebrar-se allà pel 1331. Però sobretot aquesta festivitat va prendre un caire especial allà pel segle XV, en què es festejava l´entrada del Rei a la ciutat amb un acompanyament espectacular d´uns coets singulars anomenats "piulets i tronadors" que es llançaven des dels terrats de la ciutat (especialment des del Palau de la Generalitat). I és que la pòlvora i els valencians sempre hem tingut una relació ben especial.
No obstant, totes les historietes tenen la seua crisi. Així, el major botxí dels valencians, el botifler Felip V de Borbó, una volta conquerit el nostre País va abolir a més dels Furs, qualsevol costum o mostra
de valencianitat. I aquesta festivitat no va poder escapar de les prohibicions. Aleshores, per a burlar les mateixes, els pastissers van començar a el.laborar uns pastissets en forma d´aquells coets (la piula i el tronador) que ja no es podien fer sonar, i de fruïtes i verdures en record a aquell present del qual ja hem parlat.
També he trobat per internet que hi ha qui ha volgut veure en aquest costum reminiscències d’un antic culte a la fertilitat: les dues peces de massapà, la piuleta i el tronador, són una representació dels òrgans sexuals masculins i femenins, i les dolces fruitetes, el resultat de la unió carnal. Si és que mira que som malpensats sempre!
Actualment, malgrat els intents globalitzadors del dia de Sant Valentí com a dia dels enamorats per part dels "Talls anglesos" i similars per a forrar-se (Com no, cal recordar la mítica frase de que l´amor és un invent del Corte Inglés), cal dir que afortunadament aquesta tradició es manté molt viva i arrelada entre els valencians.
Així que, amics, vos propose una cosa. Per què no traslladeu eixe dia dels enamorats, eixe dia de sopars amb ciris rojos, eixe dia de colònies, arracades o d´ossets de peluix amb corets al 9 d´Octubre i per a fer-ho més especial si cap, ho acompanyeu amb la tradicional "mocadorà"? Sens dubte si jo fóra el destinatari n´estaria ben content i orgullós... Malauradament no tinc eixa sort i oportunitat que gaudiu alguns de vosaltres... Aprofiteu!
Salut, amor i dolços!
I aquesta data especial, es celebra mitjançant una tradició molt antiga, més vella que un bancal que diria jo, que de ben segur molts de vosaltres haureu escoltat o fins i tot gaudit: "La mocadorà", tradició que consisteix en què els hòmens que festegen, regalen a les seues respectives parelles una sèrie de dolços de massapà en forma d´hortalisses i fruïtes de l´horta, la piuleta i el tronador, tots ells embolicats per un mocador que també es regala i que s´ha de guardar tots els anys com a mostra d´un amor que malgrat el pas del temps, no minva.
Parlem un poc d´història. Segons s´ha dit, quan el Rei en Jaume I va entrar a València el dia 9 d´octubre de 1238, els musulmans que habitaven la ciutat van aprofitar per a ofrenar a Na Violant, esposa del Rei Jaume, les hortalisses i fruïtes típiques de l´horta de València, embolicades amb mocadors de seda.D´altra banda, la commemoració del 9 d´octubre començà a celebrar-se allà pel 1331. Però sobretot aquesta festivitat va prendre un caire especial allà pel segle XV, en què es festejava l´entrada del Rei a la ciutat amb un acompanyament espectacular d´uns coets singulars anomenats "piulets i tronadors" que es llançaven des dels terrats de la ciutat (especialment des del Palau de la Generalitat). I és que la pòlvora i els valencians sempre hem tingut una relació ben especial.
No obstant, totes les historietes tenen la seua crisi. Així, el major botxí dels valencians, el botifler Felip V de Borbó, una volta conquerit el nostre País va abolir a més dels Furs, qualsevol costum o mostra
de valencianitat. I aquesta festivitat no va poder escapar de les prohibicions. Aleshores, per a burlar les mateixes, els pastissers van començar a el.laborar uns pastissets en forma d´aquells coets (la piula i el tronador) que ja no es podien fer sonar, i de fruïtes i verdures en record a aquell present del qual ja hem parlat.També he trobat per internet que hi ha qui ha volgut veure en aquest costum reminiscències d’un antic culte a la fertilitat: les dues peces de massapà, la piuleta i el tronador, són una representació dels òrgans sexuals masculins i femenins, i les dolces fruitetes, el resultat de la unió carnal. Si és que mira que som malpensats sempre!
Actualment, malgrat els intents globalitzadors del dia de Sant Valentí com a dia dels enamorats per part dels "Talls anglesos" i similars per a forrar-se (Com no, cal recordar la mítica frase de que l´amor és un invent del Corte Inglés), cal dir que afortunadament aquesta tradició es manté molt viva i arrelada entre els valencians.
Així que, amics, vos propose una cosa. Per què no traslladeu eixe dia dels enamorats, eixe dia de sopars amb ciris rojos, eixe dia de colònies, arracades o d´ossets de peluix amb corets al 9 d´Octubre i per a fer-ho més especial si cap, ho acompanyeu amb la tradicional "mocadorà"? Sens dubte si jo fóra el destinatari n´estaria ben content i orgullós... Malauradament no tinc eixa sort i oportunitat que gaudiu alguns de vosaltres... Aprofiteu!
Salut, amor i dolços!
dissabte, 29 de setembre del 2007
Altra agressió sense resposta...
... Com veieu en la foto, dimecres de matinada, Santi Rosado, un regidor del BLOC a Mislata va patir una pallissa per part d´un grup de gent de l´extrema dreta espanyolista.
Segons la notícia (un poquet resumida) este home estava en l´Associació artística i musical de Mislata, quan van sentir que tres persones llançaven tres pedres al local. Ell i un altre van eixir i els van seguir per a identificar-los, fins que es van trobar en un grup més nombrós de "fatxes" com van dir ells, els quals van agredir a Santi Rosado que va haver de fugir i anar al centre de Salut per a que l´atengueren. Just després va anar a la comissària a denunciar els fets, i per a afegir un poc més de surrealisme a la situació, li van dir que no entenien el valencià, la qual cosa va fer que Santi haguera de redactar la denúncia per ell mateix. Cal afegir, que ja havia sigut amenaçat en fòrums d´España 2000, on també s´havien donat les seues dades, instant a que se li fera una visiteta, per la qual cosa va presentar una denúncia que no va ser admesa per la jutgessa.
Com veieu, les agressions a la gent valencianista i compromesa amb el País continua. Gent que patixen des de fa molts anys la violència d´aquestos grupúsculs, representada en agressions físiques o atacs a les seus. I no, no són fets puntuals... estan convertint-se en fets habituals, i el més trist és que sempre van acompanyats d´una vergonyosa impunitat per als agressors a més d´un nul ressó mediàtic. Quina ràbia i impotència, sentir fa poc segons el Govern Central, que les agressions patides per valencianistes el 5 de maig a València són culpa de l´entorn radical del nacionalisme valencià radical. Ara la culpa de que ens arreen per anar a uns concerts resulta que és nostra! Repetix : VERGONYÓS...
I ara jo dic...açò no és Kale Borroca? que els valencianistes hagen de suportar en moltes ocasions agressions feixistes? que hagen de vore com són atacades les seues seus mentre que els agressors continuen fent-ho amb total impunitat? que reben aquest tracte policial i judicial? Per cert, on està la famosa llei de partits per a ser aplicada en este moment a España 2000, eixe "gran partit defensor de los ardores patrios", un partit totalment xenòfob que no dubta a emprar la violència a la mínima ocasió que se li preste.
Açò ix en Campsnal nou - nodo? o és què sols s´agredix i s´amenaça a gent (la qual cosa condemne totalment) que s´identifica amb un projecte nacional que jo personalment respecte però no compartisc? Com veieu, hi ha una violència de la que s´ha d´informar, i altra la qual s´ha d´ocultar al coneixement de la societat...
A banda de dir en primer lloc que jo condemne qualsevol tipus de violència provinga de qui provinga, pense que hi ha diferents formes de mesurar les agressions. Si són produïdes contra els valencianistes, sabem de bestreta que es saldaran en una total impunitat per als agressors...Què ens ho mereixem? Hem de callar?
Sobretot Santi, (Encobert), company forer també de Valencianisme.com, enviar-te una forta abraçada i molts ànims, i sobretot una consigna: Les agressions d´aquesta gent no seran prou, no podran callar aquest sentiment tant bonic com és el de defensar i estimar la nostra Terra i la nostra cultura!
Salut i País!
dimarts, 25 de setembre del 2007
Tornar a començar...
...Abans de tot, volia agrair unes paraules que un amic m´ha dedicat al seu Blog fent referència a aquell post sobre l´amor que vaig escriure i que m´han fet pensar i alhora tenir un motiu d´alegria, comfort a més d´una sensació de recolzament. Ell és Pere ( http://totopemi.blogspot.com ), com jo, ell és un Fliscorno mutant, eixa espècie reduïda que existeix a les bandes, que pot presumir alhora de gaudir del caràcter brillant i senyorial de la trompeta,i al mateix temps posseir eixa tendresa i misteri que conferix el dolç so del fiscorn. També anunciar-te a tu i als que lligen açò que em pense que ja sóc ex-dolçainer (per gaudir millor del nostre instrument) i al mateix temps sóc un futur i hipotètic tabaleter. Ja vorem...
...Com tots sabreu, ahir dilluns vam començar de nou la universitat, eixe gran lloc que cadascú interpreta d´una manera. L´any passat em vaig fer una classificació:
Una primera categoria són aquells estudien com a cosacos, tenen poca vida social i acaben formant part del mobiliari de la biblioteca (però arrasen). Altres, inexplicablement malgrat ser persones festeres, faeneres i sociables a més no poder imiten als de la primera categoria quant a resultats. També existeixen eixos que no peguen un brot, els va la marxa, però en el temps apegadet al cul i amb molts patiments finals, aconseguixen complir i aprovar. I per fi, existeixen tots eixos bohemios o hare krisnas que tenen la pretensió de canviar el món fumant caspèlos en la gespa i fent-se cerveses a mansalva, tenint conversacions transcendentals sense entrar a classe (naturalment no aproven). Però xè, ben respectable és. La universitat no seria el mateix sense aquestos entranyables companys...Tot forma part de l´ambient universitari. Algú forma part d´altra categoria?
Sí ho reconec, m´he vist temptat per aquesta última categoria. Anar a passar el dia i fer el gos és una activitat molt atractiva. Però molts que em coneixen diuen que sóc un agarrat. No collons, no sóc un agarrat, simplement a mi em fa regomell tirar els diners que altres guanyen fent faena, al fem. I encara anant a classe, tinc la sensació de que estem tirant-los... I per cert, hui he rebut la bona notícia de que els divendres del segon quadrimestre no tindré classe... Quina temptació més bona i alhora perillosa, la d´eixir tots els dijousos pel barrio!
Hui ho comentàvem...estem a tercer, i ens dóna la sensació de què no sabem molt més de quan vam entrar. Sempre que ens pregunten alguna cosa, a mi m´agarra algo! Tant burrot sóc? M´han servit d´alguna cosa aquestos anys? Tinc l´esperança de que la vertadera universitat arribe una volta acabada la carrera, quan la necessitat d´actuar aparega, aquesta siga la que ens faça aprendre i al mateix temps ens conferisca l´experiència necessària...
I què voleu que vos diga? Tenia ganes de tornar a la rutina.I és que es dóna la paradoxa de que quan no estem en ella la trobem a faltar, i quan duem un temps seguint-la l´odiem...Puta rutina! Fins i tot tinc ganes de posar-me ja a treballar i a viure amb agobios. Ja sé, el dia d´abans d´un exàmen a les 4 del matí em penediré d´aquestes paraules. Però no sols és això, també et retrobes amb eixes bellíssimes persones que has conegut a la universitat, els esmorçarets, les xarraetes, cursets, conferències, politiqueo... "mos agrà tot lo bo!"
Sobretot trobava a faltar el conservatori, la rondalla, la banda. Després d´un estiu de xarangueo,(que molt ben pagat per cert) ja tenia ganes de canviar el xip i tornar a ser un finolis, a picar blanet, a tocar pianet i dolcet que és com més disfrute, encara que alguns pensen el contrari i m´enquadren en el bloc de la burrera...
Malgrat això, comence el curs frustrat. Sí. Tinc la sensació de no haver aprofitat aquestos tres mesos sense quasi obligacions. Quan acabes el curs i amb la sort de tenir-lo net, et venen a la ment molts plans i molta il.lusió per realitzar-los. Quan acaben les vacances i no has fet tot allò que voldries senta mal. Ara ja no ho puc fer. No obstant ací també hi ha una paradoxa que m´ocorre prou a sovint. Quant més temps tinc, menys l´aprofite, i quan en tinc poquet faig el possible per aprofitar-me´n. I açò també es pot aplicar als estudis, supose que per la mala organització. Tots els anys em propose: "enguany m´organitzaré millor", res no hi ha manera. Ja em va dir un psicòleg a primària que això era innat en la meua personalitat. Però xè com dic tots els anys, enguany em compromet públicament ací davant de tots a canviar!
Au Caxorros! Espere que comenceu bé el curs, que vos poseu tots els dies una horeta a estudiar, i que no feu massa els pendons...
Salut i Universitat!
...Com tots sabreu, ahir dilluns vam començar de nou la universitat, eixe gran lloc que cadascú interpreta d´una manera. L´any passat em vaig fer una classificació:
Una primera categoria són aquells estudien com a cosacos, tenen poca vida social i acaben formant part del mobiliari de la biblioteca (però arrasen). Altres, inexplicablement malgrat ser persones festeres, faeneres i sociables a més no poder imiten als de la primera categoria quant a resultats. També existeixen eixos que no peguen un brot, els va la marxa, però en el temps apegadet al cul i amb molts patiments finals, aconseguixen complir i aprovar. I per fi, existeixen tots eixos bohemios o hare krisnas que tenen la pretensió de canviar el món fumant caspèlos en la gespa i fent-se cerveses a mansalva, tenint conversacions transcendentals sense entrar a classe (naturalment no aproven). Però xè, ben respectable és. La universitat no seria el mateix sense aquestos entranyables companys...Tot forma part de l´ambient universitari. Algú forma part d´altra categoria?
Sí ho reconec, m´he vist temptat per aquesta última categoria. Anar a passar el dia i fer el gos és una activitat molt atractiva. Però molts que em coneixen diuen que sóc un agarrat. No collons, no sóc un agarrat, simplement a mi em fa regomell tirar els diners que altres guanyen fent faena, al fem. I encara anant a classe, tinc la sensació de que estem tirant-los... I per cert, hui he rebut la bona notícia de que els divendres del segon quadrimestre no tindré classe... Quina temptació més bona i alhora perillosa, la d´eixir tots els dijousos pel barrio!
Hui ho comentàvem...estem a tercer, i ens dóna la sensació de què no sabem molt més de quan vam entrar. Sempre que ens pregunten alguna cosa, a mi m´agarra algo! Tant burrot sóc? M´han servit d´alguna cosa aquestos anys? Tinc l´esperança de que la vertadera universitat arribe una volta acabada la carrera, quan la necessitat d´actuar aparega, aquesta siga la que ens faça aprendre i al mateix temps ens conferisca l´experiència necessària...
I què voleu que vos diga? Tenia ganes de tornar a la rutina.I és que es dóna la paradoxa de que quan no estem en ella la trobem a faltar, i quan duem un temps seguint-la l´odiem...Puta rutina! Fins i tot tinc ganes de posar-me ja a treballar i a viure amb agobios. Ja sé, el dia d´abans d´un exàmen a les 4 del matí em penediré d´aquestes paraules. Però no sols és això, també et retrobes amb eixes bellíssimes persones que has conegut a la universitat, els esmorçarets, les xarraetes, cursets, conferències, politiqueo... "mos agrà tot lo bo!"
Sobretot trobava a faltar el conservatori, la rondalla, la banda. Després d´un estiu de xarangueo,(que molt ben pagat per cert) ja tenia ganes de canviar el xip i tornar a ser un finolis, a picar blanet, a tocar pianet i dolcet que és com més disfrute, encara que alguns pensen el contrari i m´enquadren en el bloc de la burrera...
Malgrat això, comence el curs frustrat. Sí. Tinc la sensació de no haver aprofitat aquestos tres mesos sense quasi obligacions. Quan acabes el curs i amb la sort de tenir-lo net, et venen a la ment molts plans i molta il.lusió per realitzar-los. Quan acaben les vacances i no has fet tot allò que voldries senta mal. Ara ja no ho puc fer. No obstant ací també hi ha una paradoxa que m´ocorre prou a sovint. Quant més temps tinc, menys l´aprofite, i quan en tinc poquet faig el possible per aprofitar-me´n. I açò també es pot aplicar als estudis, supose que per la mala organització. Tots els anys em propose: "enguany m´organitzaré millor", res no hi ha manera. Ja em va dir un psicòleg a primària que això era innat en la meua personalitat. Però xè com dic tots els anys, enguany em compromet públicament ací davant de tots a canviar!
Au Caxorros! Espere que comenceu bé el curs, que vos poseu tots els dies una horeta a estudiar, i que no feu massa els pendons...
Salut i Universitat!
dimecres, 19 de setembre del 2007
La pluja
Sóc
un senzill enamorat dels dies nuvolats i de pluja. Modestament, he de
reconéixer que aquesta afirmació no és cap heroïcitat, ateses les
condicions climàtiques de la nostra terra, amb llargues temporades
de sequera, pantans buits, carenes pelades i zones en procés de
desertització. Al meu País la pluja no sap ploure, però quan ho fa
amb coneixement, de manera generosa i amb bondat, és una vertadera
delícia que, per la seua estranyesa em fa romandre recolzat a la
finestra durant una bona estona. Les primeres gotes, amb les seues
emanacions nassals diverses i barrejades, em reconcilien amb la
condició natural, sovint eixuta i desagraïda. Al mateix temps, la
memòria em transporta als racons d'infantesa, des d'on m'encantava
mirant aquelles algavessades esperant la programació de l'Oratge i
volent esdevenir un futur meteoròleg. Em pareixia que plovia molt
més que no ara i els bancals estaven vius, plens de flaires
heterogènies i caragols amb la banya fora. Els carrers d'Onil amb
les seues tronades estiuenques i els canalons a vessar, eren rius
urbans directes a la Marjal. Des de darrere de les reixes del pati
d'aquell Col·legi Mestre Gaspar López, voltat de les primeres zones
rústiques de Benidorm, les tamborinades d'aigua conferien un bell
espectacle primaveral de pins nets i alenades intenses de joia.
Quan
refaig aquestes observacions avorrides des de casa estant, aprofite
per a perdre el temps fixant-me en aquelles persones solitàries que
obrin el paraigua i passegen, per necessitat o per plaer, botant i
fugint dels nombrosos tolls. Els carrers però, són generalment
deserts. L'excepcionalitat de la pluja, per curta i minsa que siga,
ens fa recloure'ns ràpidament sota qualsevol sostre, com si l'aigua,
altrament beneïda, fóra un component tòxic, àcid i totalment
perjudicial per a la terra o els cabells. Jo, que de tant en tant
gaudisc dels ruixats sense coberta, tracte de caminar i xiular sota
la pluja. I així arribe a casa, net d'esperit i mullat fins els
ossos, derivant-se la broma tot plegat en bona cosa de constipats i
advertències de pulmonia.
Em
sent còmode durant aquestos dies de pluja, tranquils, grisos,
tristos i melangiosos, que reflectixen en bona mesura la meua
personalitat.
dilluns, 10 de setembre del 2007
Existeix l´amor?
De
vegades, quan em dessonille a mitjan nit o durant el trajecte diari
amb l'autobús cap a la universitat, em faig aquest tipus de
preguntes, intentant esbrinar alguna resposta mínimament
autocomplaent. Certament, com que sóc un desqueferat sense remei,
compte amb massa temps per a barrinar aquest tipus de qüestions
diguem-ne metafísiques, originades sobre tot pel fet de la mancança,
el desconeixement absolut i una desesperança gens excessiva.
L'escepticisme, pel que fa als afers amorosos -que no carnals-, és
llarg i quasi total, condemnant-me a l'abstinència i a només veure
les dones des del punt de vista de l'amistat, la simpatia o l'instint
atàvic de mascle. Que ningú s'ofenga per aquesta claredat primària
i contradictòria: com a resultat de la meua simplesa m'agraden les
dones boniques i esparpellades. A tenor de les convencions amoroses
habituals, m'embafen tota classe d'artificis i cursileries d'infaust
record.
Enamoradís
de menut, i fins ben entrada l'adolescència, em trobe en un estat
constant d'apatia amorosa que, imagine, ve en gran part determinat
per la incapacitat manifesta de ser objecte d'amor, desig o
curiositat. Fa anys, quan jo establia eixa classe de sinergies
unilaterals generalment no correspostes, vivia en una bambolla
d'inutilitat dolça, creient en tota mena d'esperances remotes i
exercint de pesat amb moltes dones efímeres, en una temptativa de
poligàmia. No cal dir que tot allò van ser intents frustrats,
malgrat el romanticisme militant, l'encoratjament per a covards que
donava l'aparició dels missatges i les noves xarxes socials o
l'excés de confiança.
Davant
aquesta sequera, certa tendresa en les paraules i el nul èxit per a
les dones, no són poques les veus -entre elles la de ma mare- que
qüestionen la meua condició sexual, inquirint-me si és que sóc
gai. Eres maruselo? La meua tolerància cap a l'homosexualitat
és absolutíssima, i les amistats del gremi molt estimades, però no
és el cas. Ni de lluny. El pobre conreu del sexe femení ve motivat,
exclusivament per la meua falta de picardia, per la vergonya que cria
ronya i l'avorriment del perfeccionista. Amb tot, el desig hi roman
ben ferm, sense escletxes ni dubtes transcendentals.
Segons
els cànons morals relatius al nucli familiar com a exemple de
desenvolupament natural, albire una maduresa solitària, capritxosa i
egoista. De desordre, excessos i balafiaments. I generalment ho
celebre, atesa la meua incapacitat de suportar a gran quantitat de
persones i els meus afanys ascetes de solitud sense compromís.
dilluns, 20 d’agost del 2007
El Café-Licor
Quan
algú a la nostra zona és fester i músic al mateix temps, no se'n
pot fugir de determinades experiències intrínseques ni d'algunes
begudes de consum habitual. Com que la cassalla neutralitza les
papil·les gustatives i l'herbero deprimix l'esperit a l'endemà,
únicament faré esment al café-licor, elixir de Déus, remenador de
panxes, estimulant de gresques i facilitador de vocabularis afectius.
Crec
recordar amb absoluta fidelitat la primera vegada que vaig tastar el
café. Realment
no
me n'orgullisc massa.
Em sembla que va ser a una boda i jo aniria
pels
catorze anys i mig. Com que
ja comptava
amb
una
veu d'homenet, les
patilles ben frondoses i el de la barra anava ocupat amunt i avall
sense
parar massa esment,
vaig pensar que la millor forma de donar compliment a la vanitat d'un
adolescent presumptuós era anar a per un gotet del que fóra, encara
que no m'agradara, per tal de fer visible la incipient homenia davant
els altres comensals. Jo, que era prou inepte pel que fa als afers
etílics i de la vida, pensava fer-me el
típic
whisky infecte amb qualsevol cosa, però el del costat -atorguem-li
la condició hipotètica d'alcoià
o socarrat-
va demanar un plis plai decididament.
Va ser cosa d'una mil·lèsima de segon. Com que em resultava un nom
tan transgressor, tot
seguit, de manera instintiva,
en vaig demanar
un altre, fent paleses la germanor i la
fraternitat
que sempre regnen entre companys de barres, encara que no s'hagen
vist mai o formen part de cosmovisions antagòniques.
Aquell
got de tub venia sense gel, amb un dit de bromera, com marquen els
cànons, però estava calent perquè les botelles no
s'havien ficat a
temps a
la nevera.
Pecat mortal en
aquells indrets de la Mariola.
Malgrat tot, a banda de la pròpia satisfacció juvenil, he de
reconéixer que el
magnetisme d'aquell
beuratge em
va agradar cosa
de no dir.
Perduda la por inicial, el cambrer va accedir a servir-me'n uns
quants al llarg de la nit, sense cap exigència, sense parar esment
al meu estat arriscat, jovenívol i decadent. Em trobava tan poderós
que ballava sense rubor i vaig anar a parar a fer cabrioles
impossibles dins d'un camp de golf contigu. Vaig arribar a casa fet
un Sant Llàtzer, amb
la
panxa rebolicada, amb blaüres per tot el cos, sense corbata i amb la
camisa plena de taques de tota
la gama de
pantones.
Arran
d'aquella experiència caòtica -que
confesse avergonyit, amb l'alleujament
i la
cicatrització que donen
els anys-,
em vaig interessar per aquella beguda endògena. Així doncs, és
vox
populi
la
popularitat del cafè
licor a les comarques centrals valencianes i específicament dogma de
fe a la zona d'Alcoi i Cocentaina, pobles que rivalitzen i
reivindiquen la seua paternitat. En efecte, en un context de
revolució industrial al Segle XIX amb
telers i papereres a ple rendiment, els
curts
descansos,
les
tavernes suspectes i
les filaes
insalubres
constituïren
espais
propicis
per a les escasses diversions extra-laborals del proletari. No cal ni
dir que aquelles perilloses
expansions feren que el cafè licor, beguda
perniciosa,
no fóra inicialment ben vist per la senyoralla ni
pel clero.
Amb eixes premisses, el cafè-gelat va anar
quallant
en l'imaginari popular com una beguda pròpia, del poble. El meu
besavi Domingo
mateix,
conreava el consum del cafè d'una manera habitual i ben cerimoniosa.
Així, em
conten que durant
els seus
estiuejos a Benidorm, la marraixa i els barrals ben plens
constituïren
ferramentes indestriables del seu equipatge de mà, que anaven
buidant-se a poc a poc, a força
de
colpets, a l'empar d'aquelles delitoses vesprades gaudides des de la
terrassa. El
gust dogmàtic que professe pel cafè troba en aquest antecedent
familiar doncs,
una
mena d'herència o
fidelitat espiritual.
Em
reconec un mecenes enamorat d'aquestes libacions del dimoni. Des
d'aquell episodi infaust, he ingerit bona cosa de plis plais, he
compartit estones festeres de mentireta i he descobert el cafè amb
casera -com el pantera-. Fins i tot, durant les Festes de Castell de
Castells amb els amics Vaquer, ens va atrevir a tastar el pingüí,
poció valenciana que barreja aquest estimulant amb l'orxata. Amb
recança però, confessaré que la meua tolerància al cafè ha anat
a la baixa, comportant-me algunes nits d'insomni, matins de malestar,
cremors, i alteracions emocionals de l'ànima. La ingesta d'aquest
refresc s'ha convertit, a hores d'ara, en un excés extraordinari
reservat exclusivament per a certs dies de Festa, una solemnitat
eventual prèviament seleccionada en el calendari.
Amb
tot hi ha un fet que és evident. Arriba el mes d'abril, arriba
l'estiu i reviscola al meu interior aquell vici irredempt, atàvic i
quasi ulcèric del café-licor. Aquesta beguda, que em convida a
transgredir motles i retrocedir com un homínid prehistòric en
l'evolució natural de l'ésser humà, és absolutament nociva,
efímera i rebolicadora però -ai las!-, comporta tal grau de
germanor, de poc trellat i d'acidesa verbal que, per a tots aquells
que ens estimem els petits plaers de la vida i sempre tenim set,
se'ns fa llastimosament imprescindible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)