No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant, conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió.
Tots hem tingut alguna nit especial. La d´ahir era de lluna. Una lluna on abans es trobaven les mirades. Reconec que a mi em calia una com aquestes. De manera passiva, sense cap tipus de protagonisme ni situació en primera persona. D´observar i gaudir de manera il·limitada tots aquells poemes escoltats i pronunciats amb tanta sinceritat i passió, i musicats en el mateix moment, amb una adequació perfecta.
Un context com aquest entendreix l´ànima i fa brollar tots aquells sentiments que sempre ens costen d´expressar. Anit, em passaven un a un per la ment amb tota la seua extensió, amb totes les seues virtuts, amb tota classe d´esperança i somni de fer-se realitat. Em vaig sentir molt desarmat i vulnerable mentre escoltava aquells versos o històries recitades amb eixa delicadesa màgica. Tot allò tenia un efecte instantani, alegre, emotiu o trist. Fins i tot, en estos moments en que pense què he d´escriure, voldria cuidar tant els mots per reflectir fidelment, adequar-me i apropar-me a tot allò. Foren moments únics i probablement irrepetibles. La màgia del moment residia en això, en la improvisació i en la senzillesa. Ja estava bé.
Ahir vaig estar temptat de véncer tota classe de por i prejudici. No vaig ser capaç. Jo no sóc ni poeta, ni compositor. Em costa improvisar. Sempre he cregut que faig les coses d´una manera lògica i deductiva, amb un esquema o línia preestablerta o preparada. Un repte per a 2010? No obstant això, em vaig sentir molt orgullós de que els meus AMICS i AMIGUES ho foren.
La Nit de Nadal, és especial. L'ambient familiar al caliu del foc i de les nadalenques, els àpats abundants o les estrenes són elements indestriables durant aquesta vetlada. A més, la nit del 24 de desembre és una data on algunes localitats tenen el costum d'encendre focs, ja siguen fogueres o torxes fetes amb tot tipus d'herbes. És el cas del meu poble, Onil, on es celebra La Nit dels Fatxos. Els fatxos, són unes torxes que es fan a mà amb l'espart de la Serra d'Onil, durant tot el mes de desembre. El Centre Excursionista Colivenc organitza tallers per a tot aquell que en vullga aprendre. Com veieu al vídeo, gràcies a la seua tasca i a la de molts particulars que pugen a la serra a crear-se els seus propis fatxos, s'ha recuperat una tradició que estava extingint-se fins al punt de fer-la popular i ineludible en aquest indret de l'Alcoià.
A Onil, aquest material se li diu concretament "totxa", és a dir, l'espart sec que afavorix que es punxe foc més ràpidament. L'espartet verd que es troba a la part superior de la planta servix com a lligassa i nuc a través de tot el fatxo. S'encén per la part baixa i va rodant-se de forma circular fins que es consumix.
No vull ser un xovinista, ni atribuir-li tan sols a Onil l'essència d'aquesta tradició. Fa uns anys, llegint les rondalles d'Enric Valor vaig observar que quan emprava la paraula "xamela" es referia a una torxa d'espígol, que els xiquets de l'Alcoià solen portar enceses pels carrers durant la Nit de Nadal. També coneixia que la tradició era ben present a Relleu, amb el nom d'eixames. De Tibi, Xixona o Biar fa temps em van comentar alguna referència. Llegint aquest article de la revista Barcella (que vos recomane per tal d'aprofundir en el tema), he pogut comprovar que encara roman la tradició a molts altres pobles de l'Alacantí i del Comtat, amb altres noms i algunes diferències, però amb el mateix esperit.
Els seus orígens són immemorials, provinents d'aquells ritus pagans que en cada solstici feien servir el foc com a element fonamental (recordeu la Nit de Sant Joan). També es parla que els antics pastors utilitzaven els fatxos per a il·luminar-se i donar calor a la llar durant el fred. Aquest ritus, com tants altres, va ser objecte d'una cristianització posterior. L'element del foc, un dels trets característics de la nostra cultura, emprat de manera genèrica i devota, s'estén de nord a sud del País Valencià, així com a bona part de la Mediterrània.
Aquesta vesprada, la Plaça de l'Ajuntament d´Onil estarà de gom a gom, amb menuts, jòvens, adults i vells que rodaran fatxos i gaudiran del concurs que tots els anys es duu a terme. Un concurs amb diferents variants, segons el tamany -premi per al més gran i i per al més menut-, la bellesa artística, així com segons l'edat dels "rodaors" -premi per al més jove i per al més major-. I paral·lelament a la magnitud d'aquest espectacle, els menuts van a demanar l´asguinaldo a totes les portes amb la tonada tradicional: Que li direm, que li direm Que mos done l´asquinaldo que si no no mon anem, Que li direm, que li direm!
El asguinaldo son tonyes, figues i ametles torraes i un tros de cansalà i rastres de botifarres
A la Unió Musical de Benidorm celebrem la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics un mes després. La raó és pragmàtica i convenient. No hi ha temps material per a preparar un concert diferent entre el segon diumenge de novembre (Festes Majors Patronals de Benidorm) i la darrera setmana del mateix mes. De totes formes, ho fem de bon gust sabent la proximitat del Nadal. Enguany hem tornat a fer un llibret, en el qual em van demanar que col·laborara escrivint un article. No m´agrada massa perquè el vaig escriure a correcuita, i sembla una redacció de l´escola però si apareix a mil llibrets, com no havia de fer-ho al meu blog?. Au, ací vos el deixe.
Així és. Per als que som músics arrelats des de ben menuts a la nostra banda, aquestos dies adquireixen tanta prioritat i especialitat que els intentem viure al màxim. Tant se val les obligacions o preocupacions quotidianes. Són unes jornades aquestes, les que anunciem en el ja tradicional llibret, que intentem gaudir amb intensitat des de la perspectiva social, sentimental, amistosa, familiar i per descomptat musical.
Es multipliquen les hores d´ assajos, les reunions, els retrobaments, els maldecaps, les cerveses...Tot val per enllestir la feina que es vorà satisfeta durant la Setmana gran. Les Jornades en Honor a Sta.Cecília. Una setmana farcida d´ actuacions, audicions, preparatius que any rere any s´ augmenten degut a la incipient Orquestra de Corda, així com la consolidació de la Banda Juvenil, i la constatació de l´ escola com una font que nodreix abundantment de bons músics les nostres diferents seccions.
7 dies que es veuen culminats en un cap de setmana que de ben segur tots tenim marcat en roig a l´ agenda. Un divendres d´ assaig general en que fa goig vore tanta gent i escoltar com es manifesta a la nostra oïda el fruït del treball realitzat durant les anteriors setmanes. Un dissabte d´ emocions per als nous músics, que directament ens transmeten als altres quan anem a arreplegar-los en cercavila. Un sopar de sobaquillo, de germanor... i de festa, que cadascú interpreta com vol. Un diumenge de concert extraordinari, de nervis, de públic fidel, desitjós de sentir a la seua banda, de dinarot.
Una Sta. Cecília especial, perquè a banda de viure-la com a músic, l´ experimentaré per primera volta com a directiu. Un binomi difícil però compatible i gratificant. Han sigut uns mesos d´ il·lusió i treball, que m´ han deixat un sabor agredolç, ja que tota classe d´ obligacions i entrebancs, m´ han impedit dedicar-li tot el temps i estima que aquesta entitat mereix. Ho sent. No obstant això, no tot són ombres i he pogut estar acompanyat d´ un ambient boníssim, d´ un alt grau de compromís i treball per part dels companys.
També he pogut gaudir del nostre estimat i a voltes descuidat bloc, amb el qual intentem mantenir-vos informats de tot allò que tenim previst pròximament. I per descomptat, he de mencionar l´ orgull de comprovar que aquell tímid suggeriment d´ Agenda Cultural trimestral ha esdevingut una proposta carregada de bons concerts, d´ èxit i de bon ambient, assolint així l´ objectiu prioritari de convertir la nostra seu en un centre social d´ aplec de músics, socis i amics de la música.
Sols m´ agradaria demanar-vos compromís per la vostra banda, i estima per la música. També vull agrair als companys Ginés i Gaspar el gran esforç que han fet per a que aquest llibret es publique i desitjar-vos com a amic, que aprofiteu al màxim la nostra gran celebració.
Durant les darreres setmanes, he tingut la sensació de no escriure correctament la meua llengua. De parlar, ja ni en parlem. De fet, ara mateix dubte que a la primera línia d´aquest post no hi haja cap errada ortogràfica.
Aquest tebi malestar es deu a la sèrie d´inquisidors lingüístics (alguns amb animus iniuriandi) que m´he trobat i que vinculen indefugiblement la gran admiració, compromís i respecte sacrosant que sent per la meua llengua, amb la condició sine qua non d´haver d´expressar-me oralment i per escrit amb una perfecció que m´astora. I què voleu que vos diga? Ho sent. Jo no sóc cap gurú, manà o vellet amb barba blanca que ho sap tot amb eixa seguretat característica.
Que la meua vida siga un dubte constant ja no sorprén ningú. El dubte genèric però, es veu extrapolat amb tendències quasi obsessives a l´afer concret. I el tema lingüístic no pot fugir. Certament, he passat hores i hores corregint catàlegs al català, entrades del blog o redaccions per una simple i pura inseguretat. Una de les coses que m´encisa del valencià és la capacitat de seguir aprenent tots els dies, de saber que demà descobriré noves paraules ja esoltades, o que despús-demà trauré del calaix de l´oblit aquells refranys o frases fetes, o bé aquelles regles gramaticals que de manera lògica i deductiva havia vingut aplicant.
La meua història vinculada al valencià és curiosa però segurament comuna a molts. Tots els meus ascendents són valencians de parla (fins i tot amb certes dificultats amb el castellà). Mentre a casa era educat en la llengua pròpia del País, a la guarderia i l´escola ho feia tot en castellà, a excepció de les poques i no massa productives hores per llei que li dedicàvem al català. Aquest context no afavoria un gran compromís sinó una relativa desafecció. El valencià el reduia a un àmbit molt familiar, ja que el gastava en casa o al meu poble. I em semblava normal. Al pati de l´escola, a les classes i activitats extraescolars vaig adquirir la consciència de que el castellà era la llengua usual i vàlida per a qualsevol tipus de relació o conversa.
Fou un encert en aquest sentit fer l´ESO i el batxillerat a Callosa d´en Sarrià, on em vaig trobar un ambient procliu on podia fer extensible la meua condició lingüística més enllà de l´àmbit familiar. Em sentia còmode i me´n recordava del meu iaio, d´aquell valencià quasi arcaic, de muntanya i ple de sentències com les del Tio Pep, el de l´Alqueria Blanca. Vaig anar poc a poc adquirint compromís i fent meues aquelles reivindicacions que reclamaven dignitat, igualtat i normalitat per al valencià, tot just quan començava a assumir una consciència nacional diferent a l´espanyola.
Malgrat aquestes circumstàncies, la meua educació va seguir desenvolupant-se de forma quasi exclusiva, en castellà. No sé si resulta una obvietat, però afirme agossaradament que les línies en castellà no garanteixen una mínima capacitat oral o escrita en la nostra llengua. I no serà pels esforços dels nostres mestres de valencià, sinó pel context monolingüe d´aquestes línies que tenen el valencià com un afegitó. Les circumstàncies alienes a l´àmbit escolar (mitjans de comunicació, oferta cultural, promoció institucional, nacionalisme lingüístic espanyol inconscient, normal i quotidià, etc.) tampoc ajuden gaire. Davant d´aquesta situació, recorde molts companys que no li donaven la suficient importància (era de las asignaturas marías), que acudien als exàmens de valencià conscients de què els hi restarien el límit màxim de dos punts per faltes ortogràfiques. Castellà era "Lengua" (normal). Valencià, "Valenciano" (excepcional o secundari). Nuestra literatura se hacía en castellano (y sabéis? me encanta). La nostra literatura restava com un color o matís que no rebia la mateixa importància. Heus ací la superioritat implícita d´una, i la minorització manifesta de l´altra.
Front a aquesta situació em vaig vore obligat a esprémer al màxim les insuficients hores de valencià, intentant assumir totes les regles gramaticals, vocabulari, ortografia. M´apassionava. També vaig tindre però, un punt d´autodidacta fent-me un quadern de faltes, llegint llibres o interessant-me per altres variants, la qual cosa em va permetre presentar-me al mitjà i superar-lo.
Reconec que després d´uns anys, l´oblit, la nul·la exigència ortogràfica a les classes de Dret o la reducció de lectures han minvat el meu nivell ortogràfic. He esmerçat massa temps escrivint tot açò (el tema ho requeria), sabent de bestreta que trobareu errades. No m´importa que me les comuniqueu. De veritat.
En definitiva, considere més important l´aposta per la normalització, l´interés, un major ús social, que no pas el puritanisme o la perfecció absoluta. Hem de procurar escriure correctament i cada dia millor, però reflexant aquesta necessitat amb paciència, de manera metodològica, pragmàtica i sense arrogància. No vos exigiré cap requisit lingüístic (ni idiomàtic) per a escriure a aquest blog. Espere que vosaltres tampoc. Jo procuraré fer-ho el millor que sé. Tanmateix vos demane flexibilitat i comprensió.
Vaig aprendre molt i em vaig reafirmar en allò que ja creia. La setmana passada vaig assistir a un curset impartit per Assamblea per la Pau a la Universitat d´Alacant que tractava sobre els reptes dels objectius de desenvolupament global, atenent a la Declaració del Mil·leni de l´any 2000. Vam tractars afers tan interessants com els objectius de desenvolupament, les trampes del comerç internacional, el deute públic extern dels països pobres així com tota mena de propostes, iniciatives o experiències tendents a millorar aquesta situació.
L´any 2000, sota l´ auspici de Nacions Unides, 189 països, entre ells l´Estat Espanyol, signen la Declaració del Mil·leni, compremetent-se a aconseguir, per a l´any 2015, els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, com un primer pas per a reduir la pobresa i convertir el dret al desenvolupament en una realitat pera tots i totes.
Els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni plantegen metes mínimes i realistes, emmarcades en els drets humants. No obstant, nou anys després, els Objectius corren el risc de no ser assolits si el compromís mundial no s´intensifica. Probablement siga un poc redundant i repetitiu, però convé recordar les disposicions, per a que no se´ns oblide. Per a que recarreguem el nostre compromís.
- Objectiu 1: erradicar la pobresa extrema i la fam.
Reduir a la meitat entre 1990 i 2015 el percentatge de persones amb ingressos inferiors a un dòlar.
Assolir la plena ocupació i productiva, i el treball decent per a tothom, incloses les dones i els joves.
Reduir a la meitat, entre 1990 i 2015, el percentatge de persones que patisquen fam
Vetlar per a que, a l´any 2015, els xiquets i xiquetes de tot el món puguen finalitzar un cicle complet d´ensenyament primari.
- Objectiu 3: Promoure la igualtat entre els gèneres i l´autonomia de la dona.
Eliminar les desigualtats entre els gèneres a l´ensenyament primari i secundari, preferiblement per a l´any 2005, i a tots els nivells de l´ensenyament abans de la fi de l´any 2015.
- Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil.
Reduir en 2/3 parts, entre 1990 i 2015, la mortalitat dels xiquets i xiquetes menors de 5 anys.
- Objectiu 5: Millorar la salut materna.
Reduir, entre 1990 i 2015, la mortalitat materna en 3/4 parts.
Assolir, per a 2015, l´accés universal a la asalut reproductiva.
- Objectiu 6: Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.
Haver detingut i començat a reduir, per a l´any 2015, la propagació del VIH/SIDA.
Assolir, per a 2010, l´ accés universal al tractament de la infecció per VIH a aquells que ho necessiten.
Haver començat a reduir, per a l´any 2015, la incidència del paludisme i altres malalties greus.
- Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
Incorporar els principis del desenvolupament sostenible en les polítiques i els programes nacionals i invertir la pèrdua de recursos del medi ambient.
Rreduir la pèrdua de diversitat biològica assolint, per a 2010, una reducció en la taxa de pèrdua.
Reduir a la meitat, per a l´any 2015, el percentatge de persones que manquen d´accés sostenible a aigua potable.
- Objectiu 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.
Desenvolupar encara més un sistema comercial i financer obert, basat en normes, previsible i no discriminatori. S´inclou el compromís d´aconseguir una bona gestió dels afers públics i la reducció de la pobresa, en cada país i en el pla internacional.
Atendre les necessitats especials dels països menys avançats. S´inclou l´accés lliure d´aranzels i quotes de les exportacions dels països menys avançats, el programa millorat d´alleujament del deute dels països pobres molt endeutats, la cancel·lació del deute bilateral oficial, i la concessió d´una assistència per al desenvolupament més generosa als països que hagen expressat la seua determinació de reduir la pobresa.
Atendre les necessitats especials dels països sense litoral i dels xicotets Estats insulars en desenvolupament.
Encarar de manera general els problemes del deute dels països en desenvolupament amb mesures nacionals i internacionals amb la finalitat de fer el deute sostenible a llarg termini.
En cooperació amb les empreses farmacèutiques, proporcionar accés als medicaments essencials en els països en desenvolupament.
En col·laboració amb el sector privat, vetlar per a que es puguen aprofitar els beneficis de les noves tecnologies, en particular de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.
Si vos sóc sincer, no conec el nom científic ni el que utilitzen els biòlegs en l´actualitat. De casualitat he trobat una fotografia al google, que vos podrà mostrar el que volia palesar hui. "Auelo", un nom que he sentit a Onil per a designar eixa classe d´espora que naix en determinats matolls i que adopta una forma redona semblant al cotó en pèl o una volva de neu. Es tracta d´una estructura biològica que s´enlaira amb facilitat, i que està formada per un centre del qual naixen molts filets blanquets.
No sé el perquè de la nomenclatura d´aquest element. Jo l´associe a la meua innocent infantesa, quan jugava amb els amiguets pels carrers colivencs o feia aquells passejos amb el iaio cap al cementeri i l´ermita on descansa durant quasi tot l´any la Mare de Déu de la Salut d´Onil. Recorde que als cosins i a mi ens feia molta il·lusió trobar-ne i anar darrere d´ells mentre s´escapolien de les nostres mans, degut al lliure arbitri del vent en eixe moment. No els seguíem debades. Des que erem menuts, ens havíem contat que els auelos que tròbarem, tenien la facultat de concedir-nos un desig que no havíem de manifestar públicament. Una volta els agafàvem al vol, amb cura de no destrossar la seua fina silueta, havíem de retenir-los i desitjar. Seguidament bufàvem fort, deixant que aquestes espores continuaren amb les seues oscil·lacions.
Somric en recordar allò que delerava. Malgrat el racionalisme i versemblaça que vaig atorgar a aquestos "auelos", les pretensions no es van acomplir. Massa demanava jo. I és que, sempre acabava marxant d´Onil mirant el seu contorn per la finestra de darrere del cotxe (privilegi no apte per als menuts de hui) i dient amb eixe to trist i ploró "Adéu Onil, Adéu". Tampoc he vist guanyar encara un títol al meu equip de futbol, l´Athlètic de Bilbao, malgrat que any rere any ho veia possible (ma que era innocent!). Casualment, l´any passat estigué apunt d´assolir aquesta fita, i jo en directe. Aquella xiqueta de cara bonica i de constitució grosseta tampoc em va correspondre a aquell amor d´infants que mantenia en silenci, a pesar dels meus esforços per marcar gols, o parar-ne quan ella mirava. Jo era d´aquells que eren triats dels últims per a fer un partidet. Crec que per oblit o per nul possibilisme em vaig fer un descregut de totes aquestes coses
Fa unes setmanes vaig anar amb Gatxull a Benilloba, a fer un concert. Del concert, tan sols comentaré que vam eixir del pas. Prou. D´aquest petit poble del Comtat no havia tingut massa experiència. Sempre l´he tingut com un indret de pas per a anar a Alcoi travessant Confrides, en el qual paràvem de tant en tant al bar La Ponderosa. Alguns amics provenen d´allà també. Desficiós i pensarós vaig abandonar el concert per perdre´m durant una bona estona pel nucli antic, una de les meues debilitats de tot poble valencià. Un passeig de mitjanit per carrerons, carrers estrets, costeruts i irregulars que em reflectien eixe passat morisc, tan atractiu per a mi.
Recorde que mentre enfilava a soles un dels carrers principals amb eixe silenci de poble sols trencat pels lleus sons de les llars i el ventíjol suau, vaig vore baixar per una costera un d´aquestos auelos. Vaig dubtar, però entendrit pels records i els darrers esdeveniments, em vaig ajupir per a no deixar-lo marxar. De nou, anys després, en tenia un a les meues mans. El vaig observar durant uns minuts, aturat a un cantó. Empassant-me tota classe de prejudicis i amb predisposició, vaig desitjar decididament. Vaig desitjar i bufar amb tanta intensitat que aquell vent fluix es va emportar l´auelo, perdent-se aquest per damunt de les teulades...
Fou el Darrer Diumenge d´Octubre. No vaig eixir el dissabte perquè el divendres ja havia fet un poc el salvatge, així que em vaig quedar a casa. Jugava el Sevilla, i reproduien Alejandro Magno. Un pla no massa atractiu, sóc conscient. No sé com, vaig acabar parlant amb la meua cosina M.Carmen que volia convéncer-me d´anar diumenge a les 8 del matí a Onil. El Centre Excursionista Colivenc (del qual forme part quasi de manera fantasmagòrica) visitava la Font Roja. " Que matine un altre! " - vaig refusar-.
Queda pendent. Quan em vaig despertar plàcidament (recorde que eixa nit havíem guanyat una hora), vaig sentir regomell. M´agrada el senderisme, passejar pel camp, muntanya. I és que jo sóc d´eixos que li fan fotos a qualsevol pedra o matoll de timonet. I fa massa temps que ho he abandonat. Em vaig plantejar recórrer Serra Gelada de nord a sud. Pensat i fet. Vaig vessar bona dosi de vaselina als peus, vaig espolsar les botes oblidades, i vaig carregar la motxilla amb aigua, fruïta i una empanadeta d´espinacs reblanida, que em va causar una cremor horrible.
El cotxe es va quedar a l´Albir (Alfàs del Pi). Reconec que en la pujada a les antenes quasi trac els budells. " Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues".diuen els vells. Una volta dalt (438 metres sobre el nivell del mar) tot és més fàcil. Un trajecte que seguint l´argot ciclista, és de trencacames (pujades i baixades constants). L´itinerari fou d´allò més recomfortant. A l´esquerra la mar, els penyasegats tan impressionants que palesen com d´accidentada és la nostra amenaçada i malmesa costa. Fins i tot s´albirava amb una sorprenent claredat l´illa d´Eivissa. A la dreta, la nostra benvolguda Marina amb totes les serralades més boniques que mai. Puig Campana, Ponoig, Aitana, Bèrnia, l´Aixortà, la Serrella... Ja en el Racó de l´Oix (Benidorm) vaig demanar taxi. M´ho mereixia. Un diumenge de reconciliació personal i amb la natura, de meditació, de silenci. Un dilluns d´agulletes assassines. Espere que quan vegeu les fotografies, pugueu entendre aquestes bogeries que de tant en tant se m´ocorren. Sobren paraules i manquen més gràfiques.
Les classes de Dret Financer i Tributari II són una merda. Sí. M´avorrixen. Em dóna la sensació d´estar perdent l´oportunitat d´aprendre qüestions de gran utilitat pràctica respecte al sistema impositiu, és a dir, els impostos concrets que ens afecten dia a dia, directa o indirectament.
Probablement no m´esforce massa, però cal dir que el sistema d´avaluació no suposa cap al·licient per a mi. Si tens un gran nombre de participacions en forma d´exposició d´epígrafs o formulació de preguntes (en gran mesura inútils i oportunistes) superes l´avaluació contínua que et dóna dret a anar a l´examen oral triant un epígraf concret. Sembla fàcil i democràtic, ta que sí? La praxis quotidiana reflexa una altra realitat. No he vist tanta competitivitat en ma vida. Eixim a galtades per participar, hi ha companys que rectifiquen fins i tot les comes dels altres companys. A més, la gent arriba un quart d´hora abans d´iniciar la classe, per situar-se en els llocs capdavanters i a l´esquerra de la mestra, que és on sembla que aquesta té la preferència visual (i no sé si política). Mentre que jo he participat tres voltes en tot el curs, hi ha gent que de tant esparpellada, en porta més de 10. Ja pots passar-te classes senceres amb el braç alçat sense obtindre cap atenció.
L´altre dia, acabant-se la classe dedicada a les deduccions sobre l´IRPF, i prou molest per no haver pogut participar, vaig vore el cel obert. Ho he de reconéixer. Va ser una pregunta forçada per les circumstàncies però també provocada per la perplexitat. Ja ho havia llegit feia uns mesos als diaris, però em va sorprendre que tothom s´ho engolira i ningú diguera res.
Tractàvem la deducció per naixement d´un fill. Sí, els famosos 2500 euros anunciats per Zapatero, que pots minorar en la teua declaració o bé sol·licitar l´abonament en efectiu. A priori, i sense aprofundir, sembla una bona mesura, social, justa. Com diu el mestre Asencio, a mi tot açò em sembla una "enganyifa", gens socialista (malgrat la procedència) provocada per les ganes de titulars fàcils i efectius. La meua pregunta (aparentment ingènua, però ben conscient) anava dirigida en el sentit de saber si aquestes deduccions de 2500 euros per fill nascut, seguien algun criteri de progressivitat, és a dir, si els que menys tenen, tenien accés a una major prestació econòmica a diferència de les persones amb major poder adquisitiu, en aquest sentit. Silenci sepulcral.
El que em va matar, va ser la resposta. "Aquestes deduccions són igual per a tothom i no estan orientades a satisfer socialment els que menys tenen, sinó exclusivament al foment de la natalitat". Nyas coca! t´a dao, o t´a rosao? Vaig assentir externament amb ànim solidari, perquè ja era l´hora d´acabar i els companys no paraven de bufar i volien fugir.
Em va sobtar l´argument de la natalitat. O siga, voleu dir que 2500 euros suposen un argument de pes per a que les parelles riques o molt riques decidisquen engendrar un fill? Jo crec que cada volta que estos tenen un fill es moren de la risa. 2500 euros de les arques públiques, innecessaris i a fons perdut. Pareix que els diguen "Ieee! folleu rics, que encara vos subvencionem el bateig (missa i convit) de la criatura i tot!".
Ara cal fer-se preguntes en el sentit invers. Fomenten la natalitat els 2500 euros en les parelles amb menys recursos econòmics? A mi em pareixen ben pocs (que parlen mares de xiquets nounats), però bé, són una ajudeta que no crec que determine cap decisió. Per què no es seguixen els criteris bàsics i justos de donar més al que menys té? Perquè no es distribuixen aquestos diners equitativament, a les parelles amb menys recursos? Discriminació positiva. Majors prestacions per a aquestos, i menys o res (ho sent, que no arribeu a fi de mes) per a les parelles amb fortuna. Em sembla lògic. És veritablement una mesura social i socialista? ...Ja m´agradaria a mi sentir el que pensaria Pablo Iglesias que en glòria estiga...
En fins, que alguns continuen pixant fora de test. Ai las!...Però al cap i a la fi, la mestra em va apuntar positivament la intervenció...
“ És València 9 d´Octubre, no podran fer-nos callar”
Fa més de dos dies, i encara m´ astore quan ho recorde. Vaig passar un dels moments més angoixants de ma vida amb els companys del BLOC que per primera volta havia convocat a la militància i als simpatitzants a acudir a un acte oblidat i segrestat pels antivalencians. La Processó Cívica en la que es passeja la Senyera pels carrers de València.
Denunciades les amenaces prèvies, així com garantida la “seguretat” per part del Delegat del Govern, Ricardo Peralta (PSOE) vam decidir apropar-nos per a reivindicar pacíficamenti amb total respecte, el valencianisme de progrés en el que creiem i en el que considerem que és el nostre dia. Es tractava de recuperar espais, de mostrar que el valencianisme de conciliació avança, supera conflictes i es presenta com una opció seriosa amb vocació de govern. Mentre aquest grupuscles desfilaven com si res, la policia no ens va deixar participar argumentant que no ens podia garantir la nostra seguretat. Certament, la protecció era ben minsa quan ens havien promés tot el contrari.
Els més de mig centenar de valencianistes que allà ens vam trobar (juntament amb els dos diputats autonòmics) del BLOC, Enric Morera i Josep Maria Pañella), ens vam vore envoltats d´ un ambient tant hostil i violent, que per moments vaig vore perillar seriosament la nostra integritat. Amenaces intimidatòries, intents d´agressió, llançament d´ ous i altres objectes, carreres, por, nervis... Vaig poder comprovar in situ i en primera persona la violència i amenaça feixista que actua al País Valencià amb tota la impunitat del món, amb la connivència tàcita del PPSOE que sempre miren cap a un altre costat i s´ espolsen tota classe de responsabilitats. I a sobre, encara tenen la barra d´ incloure a tots en el mateix sac. No senyors! Ja en tenim prou! Són massa agressions feixistes patides en els últims anys al nostre País i reflexades en el informe Raxen, com per a començar a assumir el problema i actuar en conseqüència. Situacions que en altre lloc i context, hagueren rebut una repercussió als mitjans infinitament major.
Molt s´ ha parlat en altres blocs i webs (fins i tot vídeos) d´ aquestos lamentables fets. Jo podria parlar-ne molt més, contar-ho tot fil per randa, però se me fa costera amunt recordar. Vaig patir tanta ansietat que em vaig vore obligat a abandonar temporalment el grup. Des de fora em vaig dedicar a observar un per un, les cares dels meus companys. Expressions digníssimes i fermes que em van fer sentir orgullós de tots ells i que decidira reincorporar-me. Caminant, envoltats de policies com si fórem nosaltres els delinqüents, ho vaig acabar d´ entendre. Em reaferme cada dia més.Estic en el lloc adequat, forme part d´ una organització a voltes criticable, a voltes incomprensible, però que compta amb la millor gent del País. A tots ells, la meua profunda admiració.
Salut, llibertat, democràcia i BLOC
Una forta abraçada per al company i amic administrador de Valencianisme.com que va ser apallissat la vespra del 9 d´ octubre.
A mig dia, quan avançava a correcuita per no perdre l´autobús que em tornara a Benidorm he hagut d´aturar-me dos minuts. A la Plaça d´Europa, contigua a la Facultat de Dret hi actuava Pau Alabajos, un dels cantautors valencians i en valencià més valorats. Encara que poc a poc, he anat escoltant-lo últimament amb assiduïtat. Les seues cançons acompanyades per la violinista són de les que m´agraden. De vegades un tant monyes, de vegades un tant paral·les a mi. I és que em sorprén, perquè sovint reflexa amb exactitud el meu pensament i expressa amb fidelitat el que jo he volgut però no he sabut dir. Li estic agraït certament.
Poc a poc s´acosta la Diada Nacional del País Valencià. Dia gran per a reivindicar allò que fòrem, i allò que volem seguir sent. Jornada de records i retrobaments, de carregar les piles cap al compromís del redreçament nacional i de construir un País Valencià més digne, més just, democràtic, i més valencià.
Aprofitant l´avinentesa, vos deixe amb la cançó que m´ha retingut eixe parell de minuts i que quasi fa que l´autobús marxara sense esperar-me. Tampoc tinc temps d´escriure així que em permet la llicència de substituir els mots pels sons. Segur que vos agrada.
Salut i País!
A tots els que patixen amor, els envie una mocadorà virtual per Sant Dionís, patró dels enamorats i enamorades valencians.
Ahir va ploure a Benidorm. Com feia anys que no veia ploure. Probablement, algun creient ho atribuisca a un càstig de la divinitat, donat l´ espectacle tant mediocre i esperpèntic que s´ ha donat les últimes setmanes a Benidorm. La pluja però, no va impedir que el meu homònim Agustín Navarro accedira a l´ alcaldia després de la presentació de la tant polèmica i mediàtica moció de censura. No vaig assistir. Reconec que vaig perdre les ganes, i a més tenia massa faena. Però vaig tenir l´ ocasió d´ observar els resums televisius a l´ajuntament, on es trobaven alguns coneguts que actuaven com si foren hooligans d´ equips anglesos. Bé, de totes formes, he de dir que em vaig alegrar de vore-vos...
Portem tot l´estiu albirant la moció, des que el senyor Bañuls va abandonar la seua regidoria, i posteriorment va passar a ser no adscrit. A partir d´ací hi ha hagut un clima de tensions, d´acusacions que a mi m´ha avergonyit sincerament. Veig a un PP molt prepotent com si açò fóra el seu coto privat després de tants anys de majories absolutes i d´amiguismes. Per contra, veig a un PSOE que amb l´excusa de l´ endeutament (que el patisc indirectament) i la ingovernabilitat (que en gran mesura la hi ha), camufla un ànim de revenja per aquella moció de l´any 91 que va possibilitar l´accés de Zaplana a l´alcaldia.
He tingut contactes amb el grup socialista i amb molts militants amics (fins i tot els pares de Leire Pajín van ser els meus mestres) pel fet de ser directiu de la Unió Musical, i deixant a banda les qüestions personals, i sent extremadament agosarat no els veig nivell ni capacitat per a ser l´alternativa de govern a aquesta “especial ciutat”. A més de les moltes diferències en les qüestions nacionals i fins i tot socials, no m´inspiren gaire confiança política per a dirigir aquest ajuntament. Probablement, siga qüestió de feeling, com deia Pep Guardiola. Fins a aquest estiu, he vist una política municipal avorrida, marcada en gran part per l´acomodament que facilita el bipartidisme i tanta majoria absoluta. Trobava a faltar més veus dins del consistori, principalment la del valencianisme polític i de progrés.
La tornada de Bañuls com a independent (recordem el seu passat, certament lligat al BLOC al 2003) la valore negativament. Sent sincer, no tinc el plaer de conéixer-lo ni tampoc massa opinió política sobre ell. L´he vist sempre amb massa aspiracions polítiques, que m´agradaria pensar que són de bona fe, per la seua estima a Benidorm. Recorde amb inexactitud, com una volta fa uns anys va abocar en un plenari un cabàs de terra de la Partida d´Armanello en la cadira de l´alcalde Pérez Devesa, per afectar-li als seus interessos o als de familiars, no recorde bé. Em va sorprendre que tornaren a confiar en ell i em consta que han passat d´ell fins al cul. Dit això, no puc deixar de criticar que aprofite la seua acta com a regidor triat per unes sigles, en lloc de deixar-la a un altre, ser coherent i començar de nou. Probablement, la seua carrera política s´haja acabat ací. No sé si seria convenient, per part del BLOC tornar a sondejar-lo per a una probable coalició.
Sent objectiu, no veig gens bé la moció, i així ho he fet saber a tot aquell que m´ho ha preguntat. La situació actual és esperpèntica. Uns concejals socialistes que es donen de baixa del partit (amb el recolzament de l´agrupació local) per salvar el cul i voler deixar lliure de pecat a una organització i els seus dirigents, per a tornar un temps després (amics militants socialistes dixerunt). Allò que uns han criticat ho fan altres, que al seu torn ja van bramar en altres mocions patides, airejant la seua castedat. Uns fets, que per damunt de partidismes, van en contra de l´ ètica política més elemental. Tot açò, a mi em desil·lusiona, i em demostra la necessitat d´una regeneració democràtica urgent, començant per l´ajuntament de la meua ciutat i amb l´extensió que vosaltres vullgueu donar-li. Regeneració que ha de començar pel PPSOE.
En tot cas, i atenent al consuetudinari marge de confiança, li desitge al nou govern municipal molta sort i tranquil·litat durant aquestos pròxims 20 mesos. I a 2011 vorem que passa...
Bé, s´acaba l´estiu i ja tenim els primers símptomes de tardor. Pluges intenses i benvingudes, ambient més fresc i soportable. Ja no dormisquege únicament amb calçotets. Ha sigut un període estival curt pels maleïts exàmens de juliol, però ben variat, intens i dinàmic. He fet una gira prou completa, i encara així he deixat massa coses per fer i vore. Em sap molt greu. Un estiu que ha variat entre la felicitat i el patiment. Especial, diria jo. Altre símptoma evident és el retorn a la facultat. Un retorn amarg, trencador, però en certa mesura desitjat. Un curs, en el que m´he de plantejar seriosament el futur.
Quan vaig triar la carrera que desenvolupe ara mateix, reconec que no va ser una decisió diguem-ne vocacional. Uns mesos abans tenia algunes altres preferències que no van quallar, bé per desil·lusions o altres raons que tampoc cal valorar ara mateix. Sent sincer, vaig vore en Dret una opció atractiva i interessant, i ho vaig escollir. A hores d´ ara no me´ n penedisc. Escorcollar pels ordenaments, aprendre nous arguments, llenguatges i interpretacions jurídiques ha sigut una tasca a voltes avorrida, a voltes insuficient, però globalment profitosa.
A hores d´ ara estem en el període de matriculació del que vindrà a ser el meu 5é any. Huihe començat el nou curs acadèmic (cada any s´ inicia abans collons!) amb una voluntat organitzativa i de treball que espere que no se´n vaja en orris abans d´ arribar l´ octubre. Ja seria prou. Si res estrany no passa, enguany serà l´ any que deixe quasi per acabada aquesta carrera, a excepció d´ alguna assignatura solta i crèdits de lliure configuració que per major comoditat horària deixaré per al pròxim curs, en altra universitat que m´ agradaria que estigués dins del domini lingüístic.Són aquestos, uns moments en els quals veus com aquell horitzó llunyà, ja el tens a l´ abast de la mà, quasi aconseguit no sense patiment, però amb una continuïtat que em fa moderadament satisfet. No obstant això fa uns dies que ho barrine. No deixe de fer-me preguntes relacionades amb el futur que, probablement per la seua magnitud o incertesa em provoquen una certa por.
I després què? Què vull fer? Seguiré estudiant? On estaré? Perdré el temps, o tot m´ anirà bé? Com m´ hauré de plantejar els afers extraacadèmics ? Fins a quin punt m´ han d´ afectar? I la música? És una altra opció o quedarà com fins ara en una fidel admiració?
Massa preguntes. Doncs això, incertesa total i absoluta.
Ho recorde amb exactitud. Fou al tradicional concert dominical de Festes Patronals de Benidorm que vam celebrar al Carrer Gambo. Les condicions d´acústica com d´infraestructura eren un tant precàries. Però ai, amics! This is Benidorm! De tota manera aquella vesprada fou per a mi especial. Probablement siga una mica tendre, i per això acostume a gravar fidelment en la memòria tots els meus debuts. Al cap em ve el primer passacarrer amb la Banda, on em costava portar el pas tocant el magnífic pasdoble “Operador”. Aquella vesprada debutava com a solista amb el fiscorn(He de reconéixer que aquest instrument és el meu ullet dret).L a nit anterior havia comés la imprudència greu d´ anar a tocar amb la xaranga Tiki Taka pels carrers de Benidorm, restant la meua morrera un poc perjudicada. Amb els dits tremolosos vaig començar en el tutti de la Pastoral de l´Arlésienne fins que em va tocar armar-me de valor i començar a interpretar els nombrosos solos de fiscorn que té la transcripció d´ aquesta obra de Bizet per a banda simfònica. Miraculosament no vaig fallar ni una nota. Com de devanit estava quan Don Rafael em va fer alçar de la cadira junt amb els altres solistes, Sebastián Carmona (flauta), Toti Orts (oboè) i Jsk Vaquer (trompa).
Els companys em van felicitar afectuosament. Però el que realment em va arribar va ser vore com una volta finalitzat el concert, Don Rafael es va dirigir a mi, em va donar la mà, i em digué: “Agustí, enhorabuena. Te suena muy bien el fliscorno. Tu serás un buen músico”. Malgrat que aquestos vaticinis s´han quedat un poc estancats i a mig camí (excuses i raons per a un altre dia), guarde amb apreci aquelles paraules que van suposar un reforç a l´autoestima i una motivació extra per a seguir aventurant-me en el cruel i bonic món de la música.
Em venien al cap tots aquestos records, quan despus ahir, acompanyava a l´amic Vicent Ortega per a que aprovara l´assignatura d´orquestra. Vaig eixir orgullós tant pel seu aprovat, pels companys i la seua gran qualitat musical, i sobretot pel repertori. A l´ Arlésienne com a obra obligada, li va acompanyar la Boda de Luís Alonso com a lliure, ja que la teníem ben assajada. Va sonar molt bétot. El diumenge ho celebrarem com cal a l´horta de Vicentet.
Passant ja a parlar de tecnicismes musicals, en els quals no aprofundiré molt per no ser més atrevit del que toca, L´Arlésienne (“La xica d´ Arlés”, un poble de la Provença on per cert hi va haver molta emigració valenciana) es dividix en dos suites. La primera fou estrenada a l´ any 1872. La segona, que vam tocar nosaltres, va ser arranjada i publicada per Ernest Guiraud en 1879, completant el treball d´un Georges Bizet ja traspassat. Aquesta es dividix al seu temps en altres quatre moviments: A) Pastoral, B) Intermezzo, C) Minuetto, D) Farandola (el més conegut i interpretat). Els solos de fiscorn es concentren als dos primers sobretot, amb compromesos intervals d´octava, així com duos amb la flauta i la trompa. El tercer moviment és l´hora de la flauta, que s´ha de lluir i mostrar tots els seus recursos. La farandola comença amb un temps de marxa (La marxa dels Reis) per a passar a un 2/4 allegro vivo que requerix una bona digitació, per acabar amb un final digne d´aplaudiment i crits emocionats.
Vos deixe amb alguna mostra d´orquestra, la formació originària, que no té al fiscorn com un dels seus instruments integrants. No he trobat cap versió de banda que em satisfera així que ja avisaré quan la tornem a tocar, per a que vingueu a escoltar i a saludar-me.
Amb certa perplexitat m´he quedat este matí a l´oficina, quan una xica m´ha amollat un tendre "Felicidades". Gràcies xè. No recordava que hui era Sant Agustí, i no he pogut deixar d´esbossar un lleu somriure. Si sóc sincer, no tinc cap tipus d´interés especial en celebrar aquesta commemoració eclesiàstica perquè sóc un descregut, però tradicionalment sempre hem fet alguna cosa. Aprofitant que mon pare porta el mateix nom que jo i que el meu cosí Manelet complix anys, tinc gravades en la memòria algunes celebracions familiars (més aviat "fartaes"), algun regal no merescut, així com la felicitació recíproca amb Agustí pare i la incondicional de les dos iaies. La iaia colivenca enguany m´ha fallat, ja que davant les meues insistències sols recordava que hui divendres, l´única cosa destacable era "La Plaça" (el mercat) a Onil. Com m´havia cridat per a preguntar-me per si estava millor de les cagueroles, no li ho tinc en compte.
Malgrat aquesta poca fe, és paradoxal que m´entristisca i enyore com es perd oralment la tradició d´identificar els dies pels noms dels sants. M´agrada molt sentir com la gent major es referix al 29 de juny com el dia de Sant Pere, 24 de juliol com el de Santa Anna, al 3 de febrer com el de Sant Blai, etc. Per cert, a Onil sempre he sentit com els majors canvien /sant/ per /sent/ (/sentana/, /sentantoni/, /sentpere/). A propòsit, no sé on vaig llegir que l´expressió "vas fet un sentllaç" ( estat molt lamentable, sobretot ple de ferides o contusions) es deu a l´acurtament oral de Sant Llàtzer, un pobre leprós citat en l'Antic Testament i personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist. Curiositats...
Em dóna la sensació que aquesta entrada és un tant circumstancial, per a plenar un buït que durava massa. En agost l´agenda està massa apretada. Estic gaudint d´un estiu musical junt a un intent de conversió a sellardo que em preocupa. Assajos de tot tipus, actuacions de Gatxull, concert d´homenatge als moriscos de Sella amb el Col·lectiu d´artistes d´aquest poble, festes de Bolulla amb la Banda d´Agostí, etc. M´alegre d´haver conegut a totes aquestes persones de Sella. No puc deixar de dir que em trobe agust, actiu, valorat i estimat...Mereixen un post apart, que de manera agossarada, em compromet a redactar...
Quan era menut em passava tot l'estiu a Onil. Com a persona tranquil·la, sempre he cercat això, la calma que a Benidorm és difícil trobar en aquestes dates. Tot i això, allà dalt no parava en torreta. Jugar al carrer, passejar per la serra, visitar casetes, estar amb els meus cosins i amiguets...Era feliç, certament.
Quan u va fent-se majoret, comencen a sorgir-li compromisos, noves inquietuds, ganes de vore llocs més enllà dels coneguts, i per tant la meua rutina estiuenca ja no és la mateixa que en els anys d'infantesa. No obstant això, després d´ un mes i mig sense anar-hi, em va vindre un atac sobtat d'enyor per aquells temps, pel poble així com pels familiars i bons amics que allà conserve. No m´ ho vaig pensar dues voltes, i allà que vaig anar amb el cotxe nou (que ja no s'ofega pujant el Maigmó).
Una de les coses que més recorde d'aquells anys, eren els dinars de la iaia la una de la vesprada (l´ horari de fàbrica que diem allà). No gosaré discutir als lectors el major o menor grau culinari de les respectives iaies. És un afer personalíssim. Supose que cadascú té en la seua iaia o mare, la referència inamovible i quasi dogmàtica en l'art de menjar. Sobretot esperava amb deler aquell granissat que l´ àvia feia tots els matins quasi de manera mecanitzada però sàvia. “L'aigua civà” (aigua civada) que a la meua cosina Esther i a mi ens agradava caldoseta i que assaboríem mentre veiem la televisió. Alguns dies l'acompanyàvem amb una borleta de mantecao. Mel.
Feia tant de temps que no la tastava (s'ha de tindre en compte que aquest postre és estacional), que quan vaig arribar el diumenge a ca la iaia li vaig preguntar si n'havia fet, sabent de bestreta que anava a dir-me que sí, perquè la dona vulgues o no vulgues, ja coneix les meues debilitats. Exquisida. Com no, també em vaig tacar la camisa. Una cosa estranya en mi...També vaig decidir que volia palesar tot açò al blog, així que al dia següent li vaig pregar a la iaia que realitzarà l'elaboració davant meua, mentre feia fotos i prenia nota. Em va remugar un poc perquè li vaig donar un poc de quefer preguntant i fent la mona, però volia saber-ho tot per a poder mostrar-vos-ho amb absoluta fidelitat. Ací vos deixe els ingredients, el procés, i algunes instantànies que il·lustren l´ explicació.
Salut i aigua civada!
Ingredients per a dos persones: Aigua, malta, sucre, café i nescafé.
El procés consistix en plenar una olleta d'aigua i encendre el foc. Mentre se li afigen dos cullerades de malta (civada torrada) i dos de café. S'ha de remenar i deixar que bulla un poc, per a després afluixar-li el foc i provar de que el foc no puga sobreeixir. Després es cola tot en un perolet com el de la foto. A continuació, se li ha d'abocar sucre a voluntat, depenent de com de dolç voleu que estiga (podeu anar tastant). Més tard se li afig mitja cullerada de Nescafé, i es tornar a remenar. Per últim, s'ha de deixar que es gele, i així clavar el recipient al congelador. Quan estiga granissat es servix.
Ara mateix, acabe de passar l´última pàgina del llibre. Sempre que açò ocorre em quede uns moments parat, amb la mirada distreta, imaginant com seguiria el fil de la història, pensant en les conclusions, cercant paral.lelismes personals. En aquest moment, estic canviant d´hemisferi, tancat a un avió que no sé quantes hores porta volant, ni tampoc quantes li´n queden. Està fosc i tothom dorm. Hi ha però, un vell barbut que roman despert uns metres més avant, qui sap si per insomni, tristesa o desfici. Com jo no tinc gaire son i el context és un tant hermètic i avorrit, no em queda altra que llegir o meditar. Acabada la primera tasca, opte per la segona. Aquest llibre ha estat més que bé. Especial. Llibre idoni, per a un moment adequat.
Des que fa que vaig amb ell, i encara no l´havia engolit. Aquest volum no és precissament una lectura difícil. Està molt ben escrit. I és lleuger. Tanmateix, cada paràgraf contenia una frase que havia de subratllar i consegüentment analitzar. A priori, no tinc res a vore amb el llibre. No obstant, tenia la sensació de llegir-lo amb quatre ulls, els meus i els d´altra persona que s´asseia al meu costat i recolzava el seu cap en el meu muscle, amb una companyonia que em recomfortava i que delere sempre. Amb aquesta obra he pogut reflexionar sobre l´enyor a aquelles persones que hem perdut i que no tornaran mai més, sobre la necessitat d´esperar allò que desitgem pacientment i sense precipitacions, sabent que les coses comporten un temps i un ritme que no podem alterar unilateralment, atenent de manera exclusiva a la nostra voluntat. També he pogut sentir que l´estima, una volta es sent, puja com la bromera sense que pugues ni vullgues aturar-la. És cert, que no s´aprén. Hi ha sentiments que han estat molts anys apaivagats, i que agraixes que el llibre els done paraules, apariència física, concrecció en el mateix instant que tu comences a sentir-los. He pogut barrinar sobre l´atractiu, difícil i conreat món del desig, experimentant-lo també. Ocasionalment, m´ha contagiat una certa por a perdre, a tornar de nou a l´ostracisme més absolut. Fins i tot no he deixat de sentir recança perquè en algun moment la gelosia i la impaciència s´apoderava de mi incomprensiblement.
Independentment de que les expectatives es vegen frustrades o no, me´n recordaré sempre d´aquest llibre. Ara ho comprenc. Definitivament, hi ha una dona en mi...
Farà cosa d´ 11 anys els pares es van comprar un Opel Astra verd que substituïa al “Gitano” (Un Corsa...era massa cabró també en aquells temps). Recorde perfectament l´ oloreta de nou que tant poc m´agrada, l´ aire acondicionat, o aquelles finestres que deixaven de funcionar de manera manual. Allò em semblava un luxe.
Anys més tard, allà pel 2005, una volta complits els 18,em vaig traure el carné a una autoescola que no pense citar perquè, després dels cacaus que ens vam deixar (era massa burrot) m´ hauria d´ haver organitzat un homenatge com a mínim. Crec que a tots estos la paraula crisi els ha de fer una gràcia profunda... També vaig fer pràctiques amb l´ Astra. Ara que han passat els anys i la vergonya, puc descobrir el secret d´ haver-li fotut una tamborinà grossa i incomprensible mentre practicava amb mon pare de copilot. Vaig plorar i tot.
Heretar “l´ astreta” va suposar per a mi major llibertat i independència. El cotxe es va convertir en un nou espai personal. No necessitava molestar ningú per a anar on volguera. Podia visitar a qui fóra i on fóra sense haver de donar explicacions. Fins i tot adquiria la capacitat d´ assistir a molts esdeveniments anteriorment vetats per manca de disponibilitat logística o voluntat d´ altres per acostar -m´hi. Ara ho entenc. En fins, començar a viure...
Sovint volem declarar-nos com a no materialistes. Hi ha coses però, que s´ aprenen a estimar amb el temps per la relació continuada i quotidiana o per la gran necessitat que exercixen sobre nosaltres. No ha sigut un cotxe perfecte. De fet li ha fallat unes quantes voltes el motor d´ arrancada i l´ he hagut de portar al taller altres tantes. Però li tinc un apreci especial.
Enguany els meus estimats governs (central i autonòmic) han posat en marxa un pla Renove, que crec que amb la finalitat de reactivar el mercat i retirar els vehicles vells, permet canviar un cotxe per un altre, rebaixant- li al nou una determinada quantitat a compte del primer. El cotxet ja té uns anys, i ens hem volgut aprofitar de l´ ocasió ja que el preu era assequible . Així que, anem a comprar un Seat Ibiza Sport Negre. Sí un d´ eixos pa fer-se el xulet que diu mon pare.
Me´ n recordaré sempre de l´ Astra. Ma mare diu que és igual de marrano que l´ amo. No és del tot verídic. Sí és cert que l´ he netejat tres o quatre voltes des que el tinc, que té un dit de pols per dins i que deixe a la lliure decisió de l´ oratge la seua neteja exterior. És essència i feeling. No el puc concebir d´ altra manera. Però compte! Que jo sí que em rente els baixos tots els dies! Amb ell he recorregut bona part de la Marina, L´ Alcoià – Comptat o l´ Alacantí, i he gaudit d´ indrets paisatgístics valencians que em semblen idíl·lics. He pogut assistir a nombroses festes i revetlles, fent la tasca posterior de taxista de borratxos i malalts. El cotxet ha arribat a profanar els carrers de Benidorm o Alacant amb música a tot volum d´ Al Tall, Lluís Llach, Raimon, així com L´ ambaixador Cristià o Als moros vells entre tantes altres peces de música festera. També ha rivalitzat dissimuladament als semàfors amb música d´ Antònia Font, Gatxull, La Gossa o Obrint Pas front a maquejats vehicles revivaleros o reguetoneros. Excepcionalment, també he gastat el clàxon per a saludar xicones flamenques que prèviament no coneixia. També he provat a fer algun trompo amb un èxit més que nul. Perdoneu-me la vida.
Sempre va carregat de trastos, com poden ser instruments, cadires, paraigües, tovalloles, gots o llibres. Amb ell he cercat l´ ombra del garrofer que diuen que és la millor per a dormir. I he becat. També he dinat, berenat i sopat. Nombroses han sigut les persones que m´ han acompanyat, amb les quals he pogut gaudir de converses profundes i existencials, discussions, cançons o somriures dels quals el cotxe ha estat testimoni. Per fortuna o per desgràcia, no he tingut l´ ocasió de cardar (o com es diga al vostre poble) al seient de darrere, restant així la disjuntiva de saber si era tant morbós i incòmode com deien. Una volta vaig conéixer una alcoiana amb una ferida com el puny als ronyons, per haver-se fregat contínuament amb el cinturó de seguretat mentre gaudia d´ una escena com la de Titànic. Vaig perdre les ganes, la veritat.
A conseqüència del meu esperit intrínsecament despistat, he tingut algun contratemps. L´ altre dia, després d´ una nit boja a Sella vaig perdre les claus, i va ser tota una odisea recuperar-lo. Quantes voltes m´ he cagat en tot en arribar al cotxe i vore les finestres abaixades o el segur pujat. Fins i tot, amb els instruments al maleter...
Té algun bony i altres colps i senyals creats per altres conductors imprudents, o per xulos de platja que no tenen altra cosa millor que fer. Seria injust no reconéixer que jo també estacione “al toc”. Al cotxe porten quatre anys posant-li quasi totes les setmanes multes de la zona blava que ni he pagat, ni pense pagar. També ha sigut víctima d´ altres sancions per estacionar en zona de càrrega i descàrrega així com, ha tingut el plaer de visitar el dipòsit municipal, on he hagut d´ anar a rescatar-lo unes quantes voltes, ara sí, rascant-me de valent la butxaca.
Massa anècdotes, per a no sentir-se indiferent ni trist, el dia que definitivament l´ haja d´ entregar, quan apague el motor, puge el fre de mà i el tanque per última volta Adéu cotxet, adéu! A vore si tots aquells que heu pujat, teniu la poca vergonya de comentar xe! Fixeu-vos en la pols i les "rascaes"...