L´ambient estava carregat d´un fum pesat i molest que cobria tota la sala. El silenci, tens i respectuós caracteritzava aquella taula on es jugava una partida de pòquer. Després de l´última gran partida en la qual eixires escaldat (d´això en feia un fum d´anys) tingueres una bona temporada de partides petites i efímeres que no et satisfeien en absolut. Aquell dia però, convençut, vas tornar a jugar com cal. A per tot i sense por a res.
Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.
Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.
Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.
I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.
El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.
Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.
Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.
Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.
I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.
El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.
