dimecres, 22 de desembre del 2010

L´ "all-in" que vas perdre


L´ambient estava carregat d´un fum pesat i molest que cobria tota la sala. El silenci, tens i respectuós caracteritzava aquella taula on es jugava una partida de pòquer. Després de l´última gran partida en la qual eixires escaldat (d´això en feia un fum d´anys) tingueres una bona temporada de partides petites i efímeres que no et satisfeien en absolut. Aquell dia però, convençut, vas tornar a jugar com cal. A per tot i sense por a res.

Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.

Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.

Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.

I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.

El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Tornaràs a jugar... o sinò acabaràs avorrint la vida...

amparo ha dit...

Sublim!!!

mariam ha dit...

que re-crack!

Alfons ha dit...

Als diners del jugador no li fases lligador.
Proberbi valencia de la Foia de Castalla referent als jugadors de Monte.
Tot el que escrius es d´un gust esquisit, m´encanta.
BON ANY NOU

Anònim ha dit...

Agostineet!!Ets una màquina!
Feia ja un parell de mesos que no llegia el blog, pero una vegada més ha merescut la pena.
Espere que estigues gaudint, i xamant com toca i que t' en recordes dels que estem lluny.
Cuidat molt amic.
Del castellut que mes aprop has tingut i tindrás sempre!Una forta abraçada Mestre

Anònim ha dit...

Agostineet!!Ets una màquina!
Feia ja un parell de mesos que no llegia el blog, pero una vegada més ha merescut la pena.
Espere que estigues gaudint, i xamant com toca i que t' en recordes dels que estem lluny.
Cuidat molt amic.
Del castellut que mes aprop has tingut i tindrás sempre!Una forta abraçada Mestre

Anònim ha dit...

Agostineet!!Ets una màquina!
Feia ja un parell de mesos que no llegia el blog, pero una vegada més ha merescut la pena.
Espere que estigues gaudint, i xamant com toca i que t' en recordes dels que estem lluny.
Cuidat molt amic.
Del castellut que mes aprop has tingut i tindrás sempre!Una forta abraçada Mestre