Recorrent la Marina...

Som uns privilegiats. L´entorn paisatgístic que ens oferix el nostre País, i en concret la comarca de la Marina és certament únic, bell i paradisíac. No sols podem gaudir d´una mar tant nostra i a la que tant estimem com és la Mediterrània, sinó que fins i tot ens podem trobar en un espai relativament curt de temps dins d´una estampa totalment muntanyenca i rural. Es caracteritza la nostra comarca per la seua costa accidentada i alhora oberta a la mar, nombrosos barrancs, fonts i rierols, camps de conreu dels fruïts típicament mediterranis, forts desnivells traduïts en imponents muntanyes i serralades, així com cingleres escarpades i valls fondes, i també pobles que en molts casos han sabut mantenir l´essència marinera o agrícola que van posseir ja fa uns anys.

Coneguda és la meua afició de bucolitzar tot allò que m´agrada i m´envolta. No vaig a enganyar-vos, les singulars característiques anteriorment mencionades, així com el magnífic clima que gaudim (estius calorosos i hiverns suaus, tot i que amb neus esporàdiques), no han passat desapercebudes per alguna gent, que diguem-ho clar, s´ha aprofitat d´això precissament. Així, no podem negar que l´acció de l´home s´ha fet palesa i ben evident al nostre territori, amb una massiva i abussiva ocupació de la costa, ja siga o bé pels alts gratacels o complexos residencials, així com a urbanitzacions i fins i tot els nous camps de golf que tant poc tenen avore amb la fesonomia del nostre paissatge.

Molta gent que conec, crec que peca (i em puc incloure) moltes voltes d´inamobilitat del seu lloc de residència, basant-se en l´oci que aquest els pot oferir, arribant fins i tot en alguns extrems al xovinisme, és a dir, pensament de que el nostre poble i tot allò que conté és lo millor i que els voltants, els paratges propers o altres llocs no valen la pena. Coneixem molt poc el nostre territori i com ja vaig comentar una volta, fins i tot com vaig dir, pense que s´ha donat una petita desvinculació de la gent amb el seu entorn natural.

Tot açò ho anava pensant en la improvisada a última hora i exitosa excursió que vam emprendre la setmana passada dos grans amics, Leti i Alfonso, i jo, al interior de la nostra comarca. El pintoresc i turístic poble de Guadalest va ser el nostre primer destí. Situat damunt d´un tossal pronunciat i en mig d´una vall que porta el mateix nom, passejar pels seus carrers estrets, costeruts i irregulars és molt plaenter. Evidentment el boom turístic ha calat totalment en aquesta acollidora població, plenant-la de llocs de souvernirs, que en alguns casos m´arriben a sorprendre. No sé jo que té de típic un tratge de gitana i constants al.lusions a corregudes de bous en un idílic indret de la Marina. (dos dels més importants records i trets culturals que s´emporten els turistes, resumits en la irreal i despersonalitzadora frase de typical spanish). Si ens posem a demanar, seria més autèntic si posaren un tratge de les danses, un blusó, al.lusions als mintxos ( un plat típic de la Marina), a la dolçaina i el tabal, etc.

Confrides fou el següent lloc de visita, on tinguérem l´ocasió de pegar un born pels carrerons solitaris (a diferència de Guadalest) i desiguals (herència dels àrabs), on la gent encara té el gust de donar-te el bon dia! Lloc on, ben segur seria una de les meues preferències si em donaren a elegir on viure.

Quan la fam apreta, el millor per a contrarrestar-la és fer-se un bon entrepà de pernil i bons glops d´aigua que brolla a la Font de l´Arbre, paratge idílic al mateix cor de la Serra d´Aitana. I cap allà ens vam encaminar, travessant literalment « un camí de cabres ». És realment agradable sentir la gelor i producte de l´altura, la flaire provinent del timó, romaní, pebrella, sajolida, observar els boscos, evadir-se del món i sobretot eixe silenci interromput únicament pels diversos elements naturals com l´aire, aigua, pardalets, etc... I que meravella per a la vista comprovar la bellesa i color blanc dels bancals i bancals d´ametlers en flor, fenòmen típic a aquestes altures de l´any.

I per a acabar d´arredonir el dia, una curta i aventurera (amb desorientació inclosa) visita a les Fonts de l´Algar, on fa goig vore els nombrosos salts d´aigua així com l´abundant cabal d´aigua que baixa, fruït de la nombrosa quantitat de pluja caiguda enguany a la Marina. No cal dir que vam arribar baldats a casa, però satisfets. Un valencianista com jo, necessita a vegades certes dosis de naturalesa autòctona, paisatges especials i coneixement de nous indrets per a mantenir i donar empenta a eixe sentiment tant bonic com és el d´estimar fervorosament la teua terra. No dubteu a acostar-vos per la Marina, i si així ho feu feu-me-ho saber.

Salut i Natura!

Albert, vaig a descriure´t les fotos. La primera som els tres amics i al fons la Serra Xortà i la Serrella. En la segona és una perpectiva de la Serrella. En la tercera es veu Guadalest i baix de tot el seu pantà. En la quarta estem la meua amiga Leti i jo en la Font de l´Arbre. En la cinquena isc jo recolzant-me en un ametler en flor i rodejat de molts més. I la sisena i darrera és una foto del Riu Algar.

Hui existeix l´amor...demà ja no...

Ho reconec...el fet d´una marcada abstenció amorosa m´afecta...i al mateix temps es suma a que a priori aquestes dades sols em representen un dia orquestrat des de les grans superfícies destinat sobretot per al consum, basant-se en l´amor que hem de professar-nos les persones. Jo que voleu que vos diga...sense ànim de que sone a tòpic de bohemi que no seguix les tradicions mediàtiques i consumistes, a aquesta data li tinc una gran animadversió. Em sembla com expresse al títol que hui és el dia en què existeix l´amor, en què hem de dur-nos bé amb la parella, en què hem d´estar anxoxats, en què li hem de recordar per una volta lo meravellosa que pot arribar a ser, en que hem de comprar un regal (sinó som poquet romàntics). Demà ja ens podem oblidar de tot açò, bramar amb el/la còniuge o anàlegs. Ja ho sé i ho repetix, el fet de que estiga "canino" encara agreuja més aquesta sensació. Per cert, on queda aquella data del 13 de febrer, que alguns companys de gremi (de gremi maxuxos) reivindicàvem com el dia dels fadrins? Ahir no vaig notar cap moviment...

Siga el que siga, si es dóna la bona casualitat de què la meua futura xicona (qui et coneguera...) llig açò, comentar-li la preferència i màxima il.lusió de rebre un regal per exemple un 15 d´agost, en lloc d´un 14 de febrer... I pensar que la piruleta en forma de coret que m´ha regalat hui la que cobrava (ben bonica ella) en el bar de la universitat m´haguera llevat miraculosament tots aquestos prejudicis, com si d´una il.lusió i aparició fugaç de l´amor es tractara...llàstima que al cap i a la fi, tots aquells que passaven, sense cap mena de distinció, eren premiats de la mateixa forma que jo amb una dolça piruleta...

Per cert, i aprofitant aquest dia, tornar a reivindicar el mig oblidat i desplaçat dia dels enamorats valencians, 9 d´octubre, Sant Dionís, del qual ja vaig escriure en un altre post...recordeu-lo ací

Salut i consum!

El plor de l´algaravia ...

...”A Agostí, esperant que gaudisques amb aquest llibre tant com ho he fet jo escrivint-lo”... Són aquestes les paraules humils i sempre agraïdes que em va escriure Vicent Bernabeu a les pàgines inicials del seu llibre, “ El plor de l´Algaravia”, premiat en la VIII Bienal de Narrativa “Vila d´Onil” a l´any 2005.

Fa uns anys, vaig sentir comentar a ma Tia MªCarmen que aquest novel escriptor, així com llicenciat en biologia, regidor de l´ajuntament i treballador a la papereria Ícaro, li va demanar els llibres, “Notas históricas” del cronista oficial d´Onil, ja mort, Don Ramon Sempere. Sembla que cercava informació històrica del nostre benvolgut poble per a elaborar algún escrit o llibre. Diguem que ja em va encuriosir. Però va ser fa poc, quan també ma tia em va comentar que havia tret un llibre a la venda i que havia sigut guardonat...i unes setmanes després me´l va regalar. Aleshores, vaig adquirir un gran compromís i interés per llegir-lo...malgrat que encara em trobava gaudint de una de les mítiques novel.les d´Enric Valor “Temps de Batuda”.

Doncs bé, fa uns dies vaig acabar de llegir-me-lo i em va deixar un gust ben bo. Si ja tot esforç per crear literatura, lectura a través de novel.les o contes em mereix una gran admiració, la utilització del valencià encara li dóna per a mi un plus de càrrega sentimental a més de mostrar un símptoma de la desitjada plena normalització de la nostra llengua en tots els àmbits.

Si parlem del llibre en concret, cal dir que li he trobat una gran avantatge. I és que ens trobem davant d´una lectura que no s´entreté en descripcions ni paràgrafs farragosos i la qual cosa facilita la rapidesa de la narració i alhora la comprensió de la història. Per tant, considere que és totalment apta per als menuts. Destacar també la riquesa lèxica basada en sinònims, frasses fetes, així com les constants al.lusions a personatges i fragments de la literatura clássica com els d´Ulises, Aquiles, Damocles, Androgeu, el laberint del Minotaure, etc, que actuen com una mena de paral.lelismes que guarden certa relació i comparació amb la història principal, molt allunyada en el temps respecte dels clàssics.

Així, cal situar-se a principis del segle XVII en terres meridionals de l´antic Regne de Valencia i en una família de camperols. La problemática prové per la condició que posseïxen alguns membres de la família, ja que són moriscos, és a dir descendents dels musulmans que habitaren aquestes terres però batejats al cristianisme amb la pragmática dels Reis Catòlics de 1502. La desconfiança cap a aquest nombrós col.lectiu va anar augmentant fins que en 1609, Felip III signà un Decret d´expulsió en el que s´obliga a que tots aquestos moriscos abandonen definitivament la seua terra i se´n vagen a les terres de l´altra vora de la Mediterrània, així com també s´ha de remarcar les conseqüències directes d´aquest Decret com són sobretot el despoblament de moltes zones i el trist i injust exili d´aquells hòmens i dones que les havien treballades i que, administrativa i sentimentalment les tenien com a pròpies. És en aquest context on es dóna la particular història de Ferran, un morisc, així com l´aparició de la seua enigmática filla i del seu oncle soldat a Flandes ja retirat.

Sobretot, em va alegrar vore com aquesta novel.la contenia situacions i escenes esdevingudes al meu poblet, Onil. I és que ja tenia jo ganes que algún llibre esmentara a Onil com a lloc important en les seues narracions! Si hi ha alguna cosa a retraure-li al llibre és que m´ha paregut curt, m´he quedat amb ganes de més detalls i més història, cosa que com hem vist abans també té l´avantatge d´afavorir la rapidesa en la lectura...Però no és un defecte, sinó un símptoma de que quan un conte que t´agrada i amb el que has gaudit , et crea la necessitat i ansietat de llegir i saber una miqueta més...mai voldríem que s´acabara!

Sense cap ànim de fer publicitat gratuïta, vos el recomane totalment...

Salut i Lectura!

Sant Blai...

...En primer lloc, hui 3 de febrer, felicitar a tots els Blais. És aquesta una data ben celebrada en alguns punts de la geografia valenciana. De fet, ahir vaig tenir l´ocasió de visitar i tocar la trompeta amb la banda d´Onil en Bocairent (La Vall d´Albaida), un dels pobles de la estimada i bonica Serra Mariola. Sant Blai és el patró d´aquesta vila i per això aquestos dies tenen les seues festes de Moros i Cristians, que tenen l´honor junt a les de Saix, de ser les que obrin el calendari fester de l´any...no seria la primera volta que a Bocairent es pugueren vore a les filaes desfilant mentre nevarseja.

Sant Blai també m´evoca un gust dolç. A tots aquells, com jo, que "ens perd la boqueta", hui tenim l´ocasió de gaudir del dolcet com a goluts. Aquest matí i només alçar-me ha vingut la iaia de missa ja que hui tocava "benir" uns rollets, que per cert me n´he "arrimat" uns quants. Però si hi ha un dolç típic d´aquestes dates i que en Benidorm (no sé en altres pobles) he vist que té certa fama, eixe és la coca o bollet de Sant Blai, feta sobretot d´ametla. Sense cap mena de dubtes vos recomane els que fan a la Pastisseria "Chiki", regentada per uns amics castelluts que com nosaltres residixen a Benidorm. La clau d´aquest dolç és fer sopetes i barrejar-ho amb un got de suc de taronja i anar fent-se-ho amb una cullera. Com veieu, un postre improvisat i ben valencià, sobre tot pel que representa la utilització del nostre més preat cítric: la taronja, la qual no travesa un bon moment. No sé on vaig llegir l´altre dia, una bona i original proposta d´Enric Morera, diputat valencianista de donar suc de taronja a aquells que s´acaben de realitzar una transfussió de sang....

La veritat, és que aquesta barreja de coca de Sant Blai i suc de taronja és una de les coses que m´ajuda i em dona forces per a seguir estudiant. Demà acabe ja amb Drets Reals i Hipotecari, esperant aprovar. Malauradament, no hi va haver sort a l´examen oral de Dret Mercantil. Tinc ganes d´acabar i d´escriure una miqueta més, perquè la veritat açò ho tinc un poc abandonat.

També m´agradaria comentar una miqueta que ahir va ser una data assenyalada. I és que el nostre Rei en Jaume I feia 800 anys. Diversos van ser els actes que es van donar ahir 2 de febrer per a homenatjar a aquell home que creà el Regne de València i al mateix temps inicià la idiosincràsia del poble valencià, basada en una llengua (dos si comptem el interior del País), una història, cultura així com unes lleis i institucions que es van veure truncades al 1707 per aquell Rei Borbó, que compta hui amb la complicitat d´un Estat que continua la seua tasca homogeinitzadora i minimitzadora de la identitat d´un poble que, malgrat que ens pese, li continua ofrenant glòries als seus botxins. Des de la blocosfera valencianista se´ns alentí per a que ahir li retrérem un petit homenatge a Jaume I, mostrant el penó de la conquesta que mostraren els sarraïns de la ciutat de València com a rendició, així com un fragment del Llibre dels Fets. Vos posaré una de les frases més conegudes i que té relació amb el que he esmentat del Penó de la Conquesta:


‘E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta’.

Salut amics!