De sants i santes...

Amb certa perplexitat m´he quedat este matí a l´oficina, quan una xica m´ha amollat un tendre "Felicidades". Gràcies xè. No recordava que hui era Sant Agustí, i no he pogut deixar d´esbossar un lleu somriure. Si sóc sincer, no tinc cap tipus d´interés especial en celebrar aquesta commemoració eclesiàstica perquè sóc un descregut, però tradicionalment sempre hem fet alguna cosa. Aprofitant que mon pare porta el mateix nom que jo i que el meu cosí Manelet complix anys, tinc gravades en la memòria algunes celebracions familiars (més aviat "fartaes"), algun regal no merescut, així com la felicitació recíproca amb Agustí pare i la incondicional de les dos iaies. La iaia colivenca enguany m´ha fallat, ja que davant les meues insistències sols recordava que hui divendres, l´única cosa destacable era "La Plaça" (el mercat) a Onil. Com m´havia cridat per a preguntar-me per si estava millor de les cagueroles, no li ho tinc en compte.

Malgrat aquesta poca fe, és paradoxal que m´entristisca i enyore com es perd oralment la tradició d´identificar els dies pels noms dels sants. M´agrada molt sentir com la gent major es referix al 29 de juny com el dia de Sant Pere, 24 de juliol com el de Santa Anna, al 3 de febrer com el de Sant Blai, etc. Per cert, a Onil sempre he sentit com els majors canvien /sant/ per /sent/ (/sentana/, /sentantoni/, /sentpere/). A propòsit, no sé on vaig llegir que l´expressió "vas fet un sentllaç" ( estat molt lamentable, sobretot ple de ferides o contusions) es deu a l´acurtament oral de Sant Llàtzer, un pobre leprós citat en l'Antic Testament i personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist. Curiositats...

Em dóna la sensació que aquesta entrada és un tant circumstancial, per a plenar un buït que durava massa. En agost l´agenda està massa apretada. Estic gaudint d´un estiu musical junt a un intent de conversió a sellardo que em preocupa. Assajos de tot tipus, actuacions de Gatxull, concert d´homenatge als moriscos de Sella amb el Col·lectiu d´artistes d´aquest poble, festes de Bolulla amb la Banda d´Agostí, etc. M´alegre d´haver conegut a totes aquestes persones de Sella. No puc deixar de dir que em trobe agust, actiu, valorat i estimat...Mereixen un post apart, que de manera agossarada, em compromet a redactar...

Iaia i amics, estic millor de les cagueroles...

Sant Agostí Tiralí

"Aigua civà"

Quan era menut em passava tot l'estiu a Onil. Com a persona tranquil·la, sempre he cercat això, la calma que a Benidorm és difícil trobar en aquestes dates. Tot i això, allà dalt no parava en torreta. Jugar al carrer, passejar per la serra, visitar casetes, estar amb els meus cosins i amiguets...Era feliç, certament.

Quan u va fent-se majoret, comencen a sorgir-li compromisos, noves inquietuds, ganes de vore llocs més enllà dels coneguts, i per tant la meua rutina estiuenca ja no és la mateixa que en els anys d'infantesa. No obstant això, després d´ un mes i mig sense anar-hi, em va vindre un atac sobtat d'enyor per aquells temps, pel poble així com pels familiars i bons amics que allà conserve. No m´ ho vaig pensar dues voltes, i allà que vaig anar amb el cotxe nou (que ja no s'ofega pujant el Maigmó).

Una de les coses que més recorde d'aquells anys, eren els dinars de la iaia la una de la vesprada (l´ horari de fàbrica que diem allà). No gosaré discutir als lectors el major o menor grau culinari de les respectives iaies. És un afer personalíssim. Supose que cadascú té en la seua iaia o mare, la referència inamovible i quasi dogmàtica en l'art de menjar. Sobretot esperava amb deler aquell granissat que l´ àvia feia tots els matins quasi de manera mecanitzada però sàvia. “L'aigua civà” (aigua civada) que a la meua cosina Esther i a mi ens agradava caldoseta i que assaboríem mentre veiem la televisió. Alguns dies l'acompanyàvem amb una borleta de mantecao. Mel.

Feia tant de temps que no la tastava (s'ha de tindre en compte que aquest postre és estacional), que quan vaig arribar el diumenge a ca la iaia li vaig preguntar si n'havia fet, sabent de bestreta que anava a dir-me que sí, perquè la dona vulgues o no vulgues, ja coneix les meues debilitats. Exquisida. Com no, també em vaig tacar la camisa. Una cosa estranya en mi...També vaig decidir que volia palesar tot açò al blog, així que al dia següent li vaig pregar a la iaia que realitzarà l'elaboració davant meua, mentre feia fotos i prenia nota. Em va remugar un poc perquè li vaig donar un poc de quefer preguntant i fent la mona, però volia saber-ho tot per a poder mostrar-vos-ho amb absoluta fidelitat. Ací vos deixe els ingredients, el procés, i algunes instantànies que il·lustren l´ explicació.

Salut i aigua civada!

Ingredients per a dos persones: Aigua, malta, sucre, café i nescafé.

El procés consistix en plenar una olleta d'aigua i encendre el foc. Mentre se li afigen dos cullerades de malta (civada torrada) i dos de café. S'ha de remenar i deixar que bulla un poc, per a després afluixar-li el foc i provar de que el foc no puga sobreeixir. Després es cola tot en un perolet com el de la foto. A continuació, se li ha d'abocar sucre a voluntat, depenent de com de dolç voleu que estiga (podeu anar tastant). Més tard se li afig mitja cullerada de Nescafé, i es tornar a remenar. Per últim, s'ha de deixar que es gele, i així clavar el recipient al congelador. Quan estiga granissat es servix.