Fent les Amèriques...

..."Welcome to USA"...Home, moltes gràcies!... Un cartell ben gran amb el fons ornamentat per la bandera americana i aquestes paraules ens donava la benvinguda a eixe país tant odiat o idolatrat segons qui ho mire i que tant dóna que parlar. Jo crec que això del cartell ho fan per alleujar un poc el patiment i l´espera a que sotmeten als estrangers en els controls d´immigració. Cues enormes per a passar un control en què en lloc de "foreingers" (estrangers) pareixem delinqüents...I és que a les nombroses qüestions del tipus, d´on vens? on vas? què fas? què faràs? tens antecedents? s´afegix l´obligació de fer-te una foto (smilee!!) i deixar la teua fingerprint (ço és, emprempta dactilar). I això que mon pare diu que abans en Amèrica, muntar-te a un avió era com fer-ho a un taxi...

En fins, que vaig estar amb la família una setmaneta de vacances Orlando, Florida, on dotoregen de ser l´Orange State. Ja els agradaria als ianquis tindre una horta com la valenciana (tot i que els valencians estiguem carregant-nos-la poc a poc). La veritat és que em va estranyar perquè de tarongers no en vaig vore cap. Moltes petites llacunes i estanys i molt de verd, això sí. Molt bonico tot. I unes infraestructures, carreteres sobretot envejables.

Parlant ja del viatge, sempre és bo desconnectar uns dies de tot (encara que mai ho aconseguisc). A més amb açò del canvi euro/dòlar, el viatge va resultar prou més barat del que ens esperàvem. I m´ha agradat...clar sempre veus coses boniques i que et sorprenen. De tota manera tampoc n´he tornat enamorat. A banda de que havíem estat fa uns anys, tampoc hem fet gran cosa. He descobert a la "vellea" (ja arribarem ja..) que en qualsevol atracció dels diferents parcs que vam visitar, em marege. Quin fracàs tu! També cal dir que a la família li va més un rotllet en plan tranquil.let: esmorçarot, piscineta, prendre el solet, esporàdicament visita a algún parc temàtic, pegar volteta per les nits i dormir prou. A mi també m´agrada, però no sé, no és del tot el tipus de turisme que m´encise.

Últimament, em decante més pel turisme de "contornà" (no coneixem gens el nostre País) junt al turisme per Europa. M´agrada palpar més cultura i sobretot més comoditat. Sobre la cultura, no en vull parlar molt, perquè no és que jo siga molt cult en la matèria. Però vos diré que n´he vist molt poqueta en relació a l´oci. Això sí, la poqueta que vaig tastar, de molta qualitat. Vore el Cirque du Soleil (impressionant) i visitar les instal.lacions de la NASA al Cap Canyaveral paga la pena. Quant a la comoditat, em referix sobretot a les hores que vam gastar en arribar-hi i tornar-hi. Quasi 24 hores des que vaig eixir de ma casa fins que vaig arribar a l´hotel i a l´inrevés!!! Viatges tant llargs m´esgoten!! Però xè, ho reconec i ho agraisc, em considere molt afortunat per viatjar, vore món, conéixer altres idiomes... el que passa és que ser queixó és inherent a la meua persona. Què hem de fer! A les llargues hores de viatge m´han acompanyat quatre llibres que recomane totalment: La Catedral i Entre Naranjos de Blasco Ibañez, així com Lluitadors de Francesc Gisbert i Gràcies per la propina de Ferran Torrent (el darrer boníssim)

També hem perdut les maletes. Tot perquè el vol d´Orlando a Philadelphia es va retrasar, i vam agafar la connexió amb Madrid amb una escena digna del cinema. En un país de velocistes, trobe que vam batir els records per arribar a la porta d´embarcament que per a més inri, ja estava tancada. Nosaltres vam arribar justets, les maletes però, no van poder ser carregades. Vorem si ens arriben...i puc posar-me roba més noveta.

El pròxim viatge serà a setembre. 4 o 5 dies a Galícia, com tots els anys. Un lloc que estime com si fóra ma casa sobre el que ja escriuré algún dia. Fins al moment gaudiré d´un mes d´agost carregat de festes i concerts arreu de les nostres comarques, l´alegria de tornar a vore molta gent i de visitar com no, el meu poble i la meua família. Un menú de luxe...

Salut i estiu

Puig Campana...

...En temps dels àrabs, vingué a aquestes terres el gegant Rotllà, per a combatre’ls. El destí va voler que el gegant i una bella musulmana d’Altea s’enamoraren. Aquest amor, era fort i sincer. No obstant els habitants d’Altea, i com no, de tota la comarca eren contraris d’aquest enamorament, així que entraren en contacte amb un vell i malvat mag. El mag, a través dels seus coneixements, va fer que la bella alteana emmalaltís. Rotllà intentà per tots els seus mitjans curar-la. No obstant el malefici sols tenia un final, en el dia determinat quant el sol es pongués per darrere del Puigcampana, la noia moriria. Arribat el dia i l’hora, el gegant Rotllà, embotjat de ràbia, amb la seva espasa, Durental, va fer dos talls a la muntanya i d’un puntelló n’envia un tros a la mar. Amb aquesta acció aconseguí que la bella alteana tardes mig hora més en finir. Desprès, decebut, s’endinsà dins la mar on va finir ofegat... I segons la llegenda, eixe tallat és el que vindria a ser hui l´illa de Benidorm (que realment és una prolongació geològica de Serra Gelada)...

Inambobible, impassible al transcurs del temps i de les inclemències meteorològiques. Despullat de gran vegetació. Flanquejat per Serra Cortina i amb els seus imponents 1410 metres d´alçària és la primera imatge que veig en obrir la meua finestra i en sentir la lleu fresqueta i reixiu del matí. Tot i que aquesta no és la imatge exacta que veig, m´ha semblat idònia. Amb els ulls encara apegats i mig clucats destrie eixos cingles escarpats i batejats amb els primers rajos de sol o protegits amb grosses nuvolades. Tota una bellesa. Fins i tot compta amb esporàdiques nevades que agreugen el seu encant. Aquest matí, la sensació ha sigut la mateixa i per això no he pogut deixar d´escriure tot açò.

Un dels meus reptes pendents és pujar dalt de tot, sobretot en una nit de lluna plena per arribar al cim abans de l´alba i veure eixe espectàcul que m´han dit al centre excursionista colivenc que és aborronador. D´ací poc mamprendré eixa excursió, però acompanyat...Algú se´n ve?

El valencià a l´Administració de Justícia

En els temps que corren, en què alguns donen a entendre que el castellà està prop d´extingir-se i en què alguns estem apunt d´encendre una gran foguera per sacrificar el Quijote i tota l´excel.lent literatura que existeix en castellà, em referme. El valencià és la meua llengua materna (per cert, voldria aclarir-li a algú que la “Lengua Común” no és la llengua materna de tots). I sense cap obsessió malatissa, és la llengua en la que pense, en la que escric sovint, en la que parle. Vaja, un dels trets més importants que em definix com a persona, que m´identifica i em vincula a un col.lectiu de persones, a una cultura, a una terra... I Bé, no vaig a descobrir cap secret. La situació del valencià/català al País Valencià és com és.Preocupant, alarmant, trista...poseu-li tots aquells qualificatius que cregueu oportuns. I en contra del que ja m´han retret algunes persones, no es tracta d´una percepció subjectiva (que sí la veig dia a dia) sinó objectivament demostrada per diversos i seriosos estudis sociolingüístics. Molts haureu sentit parlar a l´escola de conceptes com el bilingüisme diglòssic, de llengua minoritzada, d´asimetries, etc. No vull aprofundir més en el tema, perquè probablement parle massa sense saber, i després ixen uns textos massa llargs que fins i tot a mi em fan peresa de llegir.

Em preocupa i molt la recessió quant a l´ús de la llengua. I em seguix entristint tota mena d´autoodis, prejudicis i conformismes (si ja la podem parlar, què més vols?). Com si a més haguérem de donar les gràcies. Tot i que a l´àmbit educatiu s´ha avançat des d´aleshores en l´ensenyament del valencià i en valencià (malgrat els 93000 alumnes que havent-ho demanat enguany, s´han vist privats d´aquest dret), paradoxalment l´ús ha anat en sentit contrari. La llei d´ús i ensenyament del valencià de 1983 fou en aquell moment, segons els entesos, una bona llei (tot i que Ciprià Ciscar deia que “vam fer lo que vam poder”) i parlant generalment, estava destinada a la normalització i recuperació de la llengua pròpia dels valencians per a propiciar l´ús i ensenyament, i la conseqüent equiparació total a tots els àmbits amb el castellà. Es tracta d´una Llei que enguany complix 25 anys, per la qual cosa des d´alguns sectors ja es demana una revisió, vist el resultat. Sobretot perquè l´ús, contràriament al que es pretenia, ha retrocedit. La mancança de polítiques serioses i decidides de normalització lingüística per part dels successius governs de la Generalitat és evident. No són suficients les anecdòtiques i fins i tot gracioses campanyes de traure la llengua, de “valencià clar que sí”, de decàlegs pel valencià que queden en un total oblit. Fins i tot l´aliment del conflicte lingüístic i seccessionista per part de l´actual Consell no li fa cap favor (al contrari)a la desitjada normalització.

Estos dies, vaig assistir a un curset de llenguatge jurídic administratiu valencià. Curs que m´ha encantat, en el qual he aprés algunes coses que em serviran de gran ajuda, i en el qual també he pogut comprovar de primera mà certes situacions que ja imaginava. Vam centrar molt el tema en la situació del valencià dins de l´Administració de Justícia...

No, Aquest buït en el text, no ha sigut involuntari. Ha sigut forçat per la simple raó de què en els tres puntets s´haguera pogut acabar el text. Parafrasejant a Ferran Puchades, “el valencià en els jutjats, en l´Administració de Justícia, ni està ni se l´espera”. Xè, una circumstància que em toca de ben propet. I és que la utilització de la nostra llengua en el sistema jurídic valencià no existeix. Encara que existix un dret reconegut a les parts , magistrats, secretaris, advocats, etc. de seguir el procediment en la nostra llengua (excepte si produix indefensió pel desconeixement d´alguna de les parts), la testimonial pràctica ens convida a comprovar la constant vulneració del dret a un procediment sense dilacions indebudes (Xè, una justícia ràpida). I és que fins i tot ja t´avisen que si presentes una demanda en valencià tardarà tot molt més. Altra cosa sorprenent és l´espectacular cos de traductors al valencià amb el que compta el sistema jurisdiccional valencià. Tan sols una dona, a la qual done tot el meu suport, és l´encarregada del servei de traducció al valencià de tots els paperassos produïts per la Justícia al nostre País. I no sé jo si tindrà massa faena. Per contra el cos de traductors a altres llengües com l´anglés compta amb una cinquantena de treballadors que treballen a una empresa privada a la qual li han cedit aquesta tasca. Per cert, està ací, a Benidorm.

Vam estar parlant també de les situacions d´altres territoris de l´estat espanyol, com Galícia, el País Basc o Catalunya, on la situació de les respectives llengües en la justícia és ben minsa, amb unes estadístiques certament pobres en la pràctica (al País Valencià no hi ha ni estadístiques...total, per a què?). Cal destacar alguns programes que s´han dut a terme a Catalunya com el Pla Pilot que crec que inclou fins i tot incentius econòmics als jutges a fi de capacitar-los en la llengua pròpia per a desenvolupar millor la seua tasca.

En resum, el diagnòstic de Ferran Puchades esmenta una sèrie d´obstacles legals, organitzatius, materials, socials i polítics per a la introducció del valencià a l´administració de justícia, així com algunes propostes per poder avançar en el bilingüísme real. Propostes que a àmbit estatal passen pel reconeixement del plurilingüisme de l´estat espanyol, remoure obstacles legals, introducció efectiva de la reforma de l´Oficina Judicial, ajustament competencial a l´Oficina Judicial o la reformulació dels cossos nacionals. Quant a l´àmbit autonòmic proposa uns nous instruments legals, l´exercici de competències pròpies en l´ingrés i provisió de llocs de treballs, la perfilació lingüística de l ´Oficina Judicial, la formació i capacitació del personal, l´aprofitament de la capacitacio lingüística actual del personal al servei de l´administració de justícia (molts en són valencianoparlants), la normativització i estandarització del valencià jurídic (tema resolt amb el Vocabulari jurídic realitzat per l´AVL i que ens van presentar també al curset), però sobretot i molt important, una voluntat política decidida a situar la nostra llengua al lloc on realment es mereix. Vaja, un horitzont ben llunyà. Tot un repte...

Una salutació i un agraïment especial a tots els conferenciants del magnífic curs, com són Josep Ochoa, Virtudes Ochoa, Ferran Puchades, Jordi Davó, Juli Martínez o Artur Ahuir.

Salutacions!