L'Hereu d'En Sarrià

No és menyspreu, sinó una profunda i reconeguda ignorància. Soc tan profà en en els dominis de la història de l’art, que a ulls meus em commou més una escena viva i quotidiana que qualsevol monument o relíquia antiga. Les escenes paisatgístiques verges, sotmeses a l’avenir de les estacions, son un vertader bàlsam per a l’ànima. Els recents passejos pels mercats A’ Piscarìa de Catània o la Vuccirìa de Palerm, tot observant budells de peix per terra, collages geomètrics de fruites i verdures, baix els crits suggeridors dels venedors em reconcilien amb la condició humana i mediterrània.

Hi ha però una altra certesa visual que em trasbalsa l’esperit: l’ordenació dels llibres en prestatgeries de biblioteques, de llibreries, de cases particulars o bé en les ben trobades Fires del Llibre al carrer. Hi puc passar hores rastrejant amb el coll tort, entre l’anarquia dels volums dels llocs antics o l’organització matemàtica, temàtica i abecedària de les botigues.

A l’estiu de 2022, vam passar uns dies per Santander fugint de la basca i amb el goig humà d’agafar per fi la rebequeta. Aquell matí d’agost l’havíem invertit en un passeig memorable des de la Platja de la Maruca fins a la del Sardinero al costat d’una costa verda i salvatge, de penya-segats joves, de sorolls i efluvis cantàbrics. Hi pot residir més bellesa que en aquells vora 10 quilòmetres de natura i pau?

Com l'únic vici destacable que tenim la meua parella i jo és ser de morro fi, havíem quedat per dinar un bon bon peix a ‘La Bombi’, restaurant emblemàtic de la capital càntabra. De camí, abans d’arribar al monument dedicat als ‘raqueros’ vam observar com una sèrie de paradetes disposades per tots els Jardins de Pereda anunciaven una fira de llibres. La tranquil·litat d’anar sense pressa ens va permetre parar uns minuts.

Allà, entre nombroses parades i muntons desordenats, vaig parar atenció en la portada de El «Hereu» de En Sarriá de Rafael Pérez y Pérez.No negaré que el fet idiomàtic va actuar com accelerador de la curiositat. Trobar un llibre a Cantàbria que fa menció als vocables hereu i Sarrià és, si més no, una estranyesa. L’autor, per al meu total desconeixement era de Quatretondeta (El Comtat) des d’on no fa molts anys vam realitzar aquella –memorable també– ruta dels Frares, al cor de la Serrella. De fullejar el llibre vaig extraure la sensació d’antiguitat per l’olor tancat i el color engroguit de les pàgines. Allà entre mig hi vaig divisar la paraula Callosa o altres indrets de la Marina Baixa, cosa que va fer que acabara decidint la seua adquisició. 3 mísers euros i la mirada sorpresa i encuriosida del llibreter, que es desfeia d’un volum que de ben segur ha estat testimoni d’anys i molts quilòmetres.

No fa massa que vaig tancar la darrera pàgina del llibre amb una bona sensació. El llibre, escrit en 1963 en un castellà una mica antic i ampul·lós per als temps que corren, no s’està de descriure amb minuciositat i molta bellesa paratges que em resulten ben propers, psicologies de diferents personatges o fets històrics del Segle XIII i XIV. La història dels dos fills de Bernat d’En Sarrià, Vidal i Arnau, la bonhomia i coratge del primer front a l’ambició desmesurada del segon, que no dubta en provocar de manera miserable la caiguda del primogènit per tal d’assolir la condició d’Hereu dels dominis de l’Almirant. Entre les referències paisatgístiques i les descripcions ben detallades, hi trobem també mencions al joc de pilota com aquestes:

“Entraban por uno de sus arrabales cuando llegó hasta ellos el mosconeo de la plebe reunida, por las trazas, en algun lugar en fiesta. Al rumor de los comentos solían seguir unos silencios intensos y largos, que volvían a romperse otra vez con gritos de triunfo o de protesta.

Salía una vieja de una casucha de adobes, cargada con una esportilla, y a ella se dirigió el Caballero.

-Decidme, buena madre..., ¿qué acontece en la villa, que hasta nosotros llegan esos clamores?

La anciana miró atentamente al jinete, y por lo visto descubrió tras el manto de viaje la buena traza y alta condición del Caballero, por lo que muy respetuosamente respondióle:

-No más, mi noble señor, que un reñido partido de pelota. Los de Xaló vinieron a desafiar a los de Callosa, y están jugándose los morabetines a espuertas. Aquí lo toman muy fuerte eso de ferir la pellota...”

Amb només un sol llibre, Rafael Pérez y Pérez ha esdevingut tot un descobriment. Ignore si ha estat objecte d’homenatges o estudis profunds. Em sembla que la seua obra, que pel que veig va ser dilatada i molt prolífica, és ben desconeguda per a la majoria de valencians d’aquestes comarques que rodegen l’Aitana. Mai és tard per estudiar, recuperar i dignificar l’autor de Quatretondeta.