Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.
Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.
dilluns, 7 de juny del 2010
dijous, 3 de juny del 2010
Poema frustrat
L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.
No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.
Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.
Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.
De moment, seguirem provant amb la prosa.
No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.
Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.
Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.
De moment, seguirem provant amb la prosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)