Que sigues molt feliç al teu aniversi...

“Que sigues molt feliç al teu aniversari, que faces molts més anys, que en faces més de 100”...Una mítica cançoneta que recorde gratament de l´A Babalà i que va constituir a la meua infància un intent, fins i tot desesperat, de normalitzar la meua llengua en àmbits tan concrets i feliços com la cridòria enfervorida i desafinada de la xicalla, que es produïa en qualsevol festa d´aniversari. I bé, hui ni és un xiquet ni sóc jo l´afortunat de complir anys. M´agradaria celebrar l´any de vida d´aquest humil però alhora gratificador Blog. Cert és que no he pogut fer la felicitació abans, i que ell em perdone, perquè a qui no li agrada que el feliciten el dia exacte en que suma un any més? M´he retrassat més d´una setmana per les festes alcoianes i colivenques (que m´han tingut totalment capficat i emocionat, i de les quals pense parlar) però sí tenia la intenció de recordar aquell 18 d´abril del 2007, en què influenciat per la creixent moda en general i de certes amistats, de crear-se una bitàcora personal, vaig decidir a arriscar-me a aquesta aventura de fer-se sentir (o llegir) i d´expressar en lletra totes aquelles inquietuds, idees, satisfaccions, decepcions i desitjos que ens comporta el dia a dia.

Reconec que mantenir un blog actiu és si més no, ben difícil. Hem comentat moltes voltes que la conjunció de manca de temps i gossera és la causa principal de perllongats períodes d´inactivitat. Altres voltes no tens tema del qual parlar, i si el tens no t´agrada com ha quedat i l´esborres. Fins i tot he arribat a pensar la retirada. Però l´alegria de vore com augmenta el comptador de visites, l´aparició d´un nou comentari, les paraules afalagadores dels amics, algunes sorpreses i recents amistats conegudes en la blogosfera fan que la ponderació dels pros i els contres es decante cap als pros. I que continue així! A alguns no els agradarà, però jo ho faig amb tota l´estima del món, amb l´esperança de que quan algú em diga que li ha agradat em faça sentir per uns segons ben feliç. Perquè esta que presente és la meua personalitat, no hi ha una altra amagada.

Vos haig de dir que quan vaig iniciar “el Racó d´Agostinet”volia orientar-lo cap al terreny polític. Prompte em vaig donar compte que ni tinc el suficient coneixement per fer-ho i que altres amics i companys que ho fan satisfactòriament per mí. I així, l´he direccionat cap als àmbits on em sent més còmode com les tradicions i costums que m´envolten, així com vivències, viatges música i fins i tot el complicat i subjectiu tema de l´amor. Tanmateix, he intentat rela cionar i mantenir el valor valencianista en tots els temes, com si es tractara d´una cortina de fons que donara color a cada escrit. Valencianisme real i normalitzat dins de l´anormalitat que suposa tenir una consciència nacional diferent a la quasi totalitat de la societat valenciana amb la qual hem de començar a comptar i a escoltar, llevar-nos tots eixos escuts i barreres que ens impedixen mirar més enllà i que encara a alguns els evoca l´abstracte Poble Valencià. Valencianisme que s´ha vist “guardonat” amb la inclusió d´aquest espai dins del privilegiat i enriquidor espai de Blogs Valencianistes. Un altre dels honors que m´anima a seguir.

M´han llegit i escrit moltes persones, als quals els agraix que hagen pogut suportar textos realment extensos i farragosos perdent una mica del seu temps. Amics íntims, coneguts, escriptors, músics, fins i tot personatges importants. Quin goig! He estat pensant que faré una llista de la gent que m´ha comentat, seguint un poc el model que l´amic colivenc Pasqui va fer a l´aniversari del seu blog, i els tres primers que més comentaris tinguen rebran un simbòlic però agraït premi “Agostí Tiralí” que encara m´he de pensar.

Gràcies a tots

Recordar també una efemèride. Hui, 25 d´abril, fa 301 anys de la desfeta d´Almansa amb les conseqüències nefastes que va patir posteriorment el nostre País Valencià. Ho vaig recordar fa un any ací. A tots aquells valencianistes animar-vos no sols a seguir mantenit viva la flama, sinó a fer que any rere any augmente.

Salut!

Els Valencians d´Algèria...

..."Per a l´amic Agustí, tan participatiu de la nostra història. Espere que disfrutes amb la lectura. Una abraçada...". És així com Geli, la mare del meu amic Vicent, em feia aquesta senzilla i bonica dedicatòria, la qual agraisc de bestreta, ja no per la meua "participació" que és ben nul.la, sinó per una mena de reconeixement del gran l´interés que tinc per la història i la cultura del poble valencià. Un honor.

Cal dir que Geli (Àngela-Rosa Menages) és coautora d´aquest llibre amb Joan-Lluís Monjo. Sempre en casa havia sentit de retruc, com feia prou anys hi va haver una tendència d´emigració cap a Algèria de valencians de les comarques del sud del País Valencià (sobretot de les dos Marines), que buscaven sortir d´una situació econòmica gens agradable. Fins i tot, a Onil no sé on vaig llegir o escoltar, que l´ofici de gelater colivenc va tenir també la seua representació en aquelles contrades nordafricanes. Certs noms com Jean, Michel o François en persones valencianoparlants també em demostraven aquesta emigració. Tanmateix mai havia sentit tanta curiositat fins que vaig vore a un programa de festes patronals 2007 de Benidorm que hi havia una presentació del llibre "Els Valencians d´Algèria" la qual va comptar amb una excel.lent introducció del filòleg Francesc-Xavier Llorca i Ibi i la posterior explicació i resum dels autors del contingut del llibre. Tot açò, davant d´un saló d´actes de l´Ajuntament ple de gom a gom, de gent encuriosida com jo i fins i tot de moltes persones emocionades que havien viscut en primera persona aquestes vivències. Haguera sigut criminal no haver comprat el llibre, que com podeu imaginar vos el recomane a tots. Obra que per a major mèrit, ha guanyat el premi Bernat Capó.

És aquest, un llibre en el qual es reivindica la memòria i aportació a la societat valenciana del patrimoni cultural dels valencians que van formar part de la ja excolònia francesa d´Algèria, des de les primeres manifestacions de presència valenciana allà a l´any 1830 fins al 1962, any en què va tindre lloc la guerra d´independència algeriana que provocà la fugida de tota aquesta gent fins als diversos llocs d´origen del País Valencià o fins a la República Francesa. Obra descriptiva basada en una sèrie d´explicacions i d´ entrevistes a les persones que tingueren un contacte directe amb aquesta realitat i d´aspectes tan quotidians com la manera de viure, el manteniment d´oficis valencians com el de torroner o gelater, la gastronomia, la llengua, la interculturalitat, els estereotips socials, el manteniment dels costums i l´enyorança dels pobles originaris, etc. Entrevistes que d´altra banda respecten en la transcripció fidedígnament la manera de parlar de la persona entrevistada, la qual cosa ens mostra les influències lingüístiques sobretot franceses que van rebre en aquesta inmigració i que han aportat en certa mesura als seus llocs d´origen, (l´anomenat dialecte patuet valencià) així com les peculiaritats dialectals i fonètiques que cada poble i comarca té. Entrevistes en què es deixa entreveure la melàngia dels informants per aquella terra perduda, per l´estil de vida molt més modern del que tenien les nostres comarques en aquells moments.

M´he quedat en ganes de contar-vos més coses. Sobretot perquè el llibre inclou molts més temes i més detallats dels quals vos he parlat. Un llibre no exempt passatges humorístics així com d´un grat i estimat record per aquella terra que va acollir un gran nombre de valencians durant el més d´un segle en què hi va haver presència. Si voleu saber-ne més, el compreu. No vaig a trair la norma consuetudinària de no contar molt més que una mena de introducció o resum dels llibres o pel.lícules que he vist. Pense que no vos decebrà. Fets històrics com aquestos no poden caure en l´oblit ni deixar de formar part de la cultura dels valencians i en concret dels valencianistes.

Salut i història!

Torne a estar enamorat...

...Li diuen Xeno. Ens vam conéixer ahir, al centre d´Alacant, a través d´un bon amic, al qual també li va semblar bonica. Havíem contactat per internet i des d´aquell dia em va produir una impressió excel.lent. Sí, sé que peque un poc de superficial...però i qui no ho ha fet mai? Estem coneixent-nos, explorant-nos, graduant la nostra complicitat i compatibilitat. Vam quedar per berenar...i de poc més i me la berene jo a ella. Hui hem estat tot el dia junts, fins i tot ara està sobre les meues cuixes...De volta en quant deixe d´escriure, l´agafe amb les dos mans, com si d´una nina de porcellana es tractara, i el contacte tendre dels nostres llavis produix una màgia i atmosfera diguem-ne musical.És jove, blaneta, delicada. Ella sap cantar. Ella canta condicioanda per mí, la qual cosa li provoca certes limitacions. Però canta amb tot el sentiment i entrega que un xic com jo té la capacitat de donar-li. Està lluenta, néta i brillant, símptoma d´haver trobat a algú que deveres l´estima.

De tota manera, hem considerat precipitat donar el pas ara. ja mateix. Volem viure uns dies intensos per comprovar si realment estem fets l´un per l´altre. Ens hem donat un termini que s´extingeix el divendres. Si allarguem molt dissabte de matí. Reconec que a voltes em falta personalitat suficient, però necessite aprovació i consell d´amics propers...fins i tot que exercisquen "pràctica" per avaluar la seua qualitat, com si d´una infidelitat consentida es tractara. Pràctica que jo duc a terme moltes voltes a la setmana amb diferents subjectes i que fins i tot arriben a ser familiars de Xeno. Les vull molt també i no pense deixar-les de costat.

Com quasi tota núvia, ens ix una miqueta careta ja siga o bé per adquisició o manteniment, i tot açò ho dic sense cap connotació misògina o masclista, ja que qualsevol despesa en ella la faré ben agust. Com deia el meu iaio, càrrega a gust no pesa.

Ja vos contaré el divendres si Xeno Yamaha (en Do) és meua…

Nota: davant la constant abstinencia amorosa apareixen aquestos deliris i desvariacions que conduixen indefugiblement a l´amor per certes coses materials, ja no perquè siga un materialista, sinó perquè alguns d´estos objectes aconseguixen ser el mitjà pel qual expressem les nostres il.lusions i fem allò que més ens agrada i ens fa veritablement feliços: la música.

Salutacions i poc trellat