Casori

Ho pensava mentre li acaronava els abundants cabells, li descordava la camisa i la besava amb la inexperiència pròpia d´un pubertari d´edat incerta, que prompte deixaria de ser-ho. Aquella nit era una excepció. L´especialitat d´aquella ocasió residia en això, en la seguretat de saber que es tractava de la primera i l´última. Ell ho intuïa des que en un moment de la festa, ella li féu un senyal, indicant-li la porta que donava al carrer. Convençut del temps limitat, s´afanyava desmanyotat a gaudir-la, a retindre-la per recordar-la, a intentar sorpendre-la, com si les paraules condicionades d´avís i termini que ella li havia pronunciat moments abans, pugueren ensorrar-se en un no res.

No podia ser. Allò no tenia solució de continuïtat. Ell que s´havia empenyat en vore-la com a la seua particular Pauleta conquerida per l´Aleix, dos personatges amb els quals havia fruït mesos abans durant una de les seues recents lectures. Fou al cap i a la fi, un dels seus primers desencissos en un afer tan bonic i refill de puta com pot arribar a ser l´amor. L´edat manifestament superior, ho impedia tot. Fins i tot li feia vergonya calcular la diferència. Maldava per l´obsessió malaltissa que li provocaven les dones molt més majors que ell. Un afecte que barrejava la luxúria, la morbositat, i la sensació de sentir-se cuidat.

A trenc d´alba ella va marxar, vestint-se sense fer soroll, sense acomiadar-se. Ell però, la va escoltar amb la resignació de tot segon home que veu com l´amant retorna a la normalitat i trenca sense cap regomell amb l´excepció. Així es va quedar, tot el matí, despert amb els ulls clucs. La frustració tan sols li va durar uns dies, el temps necessari per a que altra dona cobrirà la vacant que ella havia deixat lliure. En van passar moltes més, amb major o menor afecte, provisionalment, però al remat amb la mateixa dissort. Totes aquestes experiències el van reafermar en el seu escepticisme, i poc a poc li van confirmar aquella cruel sentència d´un bon amic que definia l´amor com un quadre que tan sols es pinta amb el pixorro.

Fa poc, va tornar a saber d´ella. Es casava enguany amb un bon home. Havia canviat molt, però seguia sent la mateixa. Ja no l´estimava, però la seguia volent. Amb els ulls tristos i les faccions influenciades pel record i el constant desert que travessava, li va desitjar sort.

Silenci?

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!