dissabte, 24 de gener del 2009

Em crema l´ànima...

...Ara mateix, visc en directe i guaite des de la meua finestra, com a mer espectador de la desgràcia, un Puig Campana en flames. De dalt a baix. Malgrat que ha minvat prou, també s´estén també pel Ponoig. No sé realment que puc escriure. Estic completament abatut. En estos moments em sent molt impotent. Sembla que l´incendi estiga controlat, apreciació gens fiable amb aquest fortíssim i càlid vent de ponent que ha sigut protagonista de nord a sud del nostre País. I incomprensiblement, no puc deixar d´admirar-me i de bonegar-me a mi mateix, per eixa antitesi que sura pel meu cos, per eixa contradicció interna de vore com de bonica i sensacionalment màgica es troba ara mateix la nostra volguda muntanya.

Per als que som de la Marina Baixa, el Puig Campana no és una muntanya qualsevol. Es tracta d´un punt de referència simbòlic, imponent, al que tots tenim una activa o passiva, però certa estima. Fa uns mesos, vaig escriure sobre les sensacions que em produïa el fet d´alçar-me cada matí, apujar la persiana i trobarme-lo. També fa poc vaig relatar, com de feixuga i plaentera va ser aquella ascensió als 1410 metres que té el seu cim. Quan alguna volta he expressat la paraula" nacionalista" (que no és la que més m´agrada, però bé) per a definir-me, no ho feia tan sols des de la perspectiva política o més o menys abstracta, subjectiva i sentimental que envolta aquesta qüestió. També ho entenc, des d´una vessant material, d´estima per la meua terra en concret, pels paratges, rius i muntanyes que donen aquesta fesonomia tant particular al nostre País; estima que es veu reforçada per les constants agressions urbanístiques i paisatgístiques que hem vingut patint durant tants anys, i per la certa vulnerabilitat dels nostres espais naturals a fenòmens com aquest...Com si experimentares la sensació de que injustament et furten una cosa que et pertany, que és inherent a tu...

Aquest matí, després de prohibir a la meua iaia eixir al carrer i de vore com l´aire havia tombat un petit camió en una revolta de baix de ma casa, he vist allà al fons, darrere de la Serra Cortina una columna de fum, que m´ha fet encendre totes les alarmes. Ja per la vesprada, la vista des de Benidorm o l´Alfàs del Pi era certament esglaiadora. Per a tremolar. No sé a quantes persones han arribat a desallotjar a la Nucia. I el pitjor de tot, no sé exactament com lluirà demà la imatge del nostre Puig Campana, com tots els dies quan alce la persiana. No vull mirar. Em fa molta malícia. Em crema l´ànima. Ja em va ocórrer, quan descendint per la cara nord, un extens bosc de pins s´havia convertit des de feia dos anys en una imatge tant tètrica i empobrida. Fou una visió tant trista, que a banda del nuc a la gola, vaig haver d´afanyar-me a eixir d´allà. Així, últimament era freqüent sentir el comentari de com de verda estava la muntanya. Han sigut dos anys plujosos, i la terra ho agraix. Se n´ha anat tot en orris en un moment...Quin disgust. Quina desgràcia. No puc parar de plànyer-me. Significa una pèrdua tant gran...Fins a quan tornarem a gaudir del mateix paisatge? Faran l´efecte d´erosió, les pluges torrencials que sovintegen aquestes contrades? Tindré el suficient valor de tornar a pujar? Estic mirant pels prismàtics...mare, quines flamerades! Per a posar-se a plorar...

Adéu Puig Campana. Fins prompte.

diumenge, 18 de gener del 2009

La prescripció tributària...

Demà tinc examen de Dret Financer i Tributari. No ha sigut una de les assignatures que m´ha apassionat, però era força interessant per la seua utilitat pràctica. Des que sóc menut, no he parat de sentir a la gent cagant-se en els impostos. Bé. Supose que per al sosteniment de les despeses públiques (que tots reclamem sempre fermament) són necessaris. No vull aprofundir més...

El cas és que, havia de superar una avaluació continuada, consistent en participar molt a classe i preparar-me temes. Faena feta. Així, l´examen de demà consistirà en exposar oralment un dels punts del llibre que jo trie. Un mer tràmit. Bo, això crec jo. És un poc complicat preparar estes proves, perquè quant menys coses tens per a estudiar, més et costa posar-te. Et confies massa. M´ho acabe de mirar i rellegir i no sé si m´ho sé. Havia pensat en amollar-li-ho a ma mare i a la meua iaia que estan remugant en el saló, però crec que els avorrirà massa i no pararan d´interrompre´m. De sobte, m´ha vingut al cap aquesta eina, tant valuosa i al mateix temps oblidada, per a exposar el tema de demà. Vaig a vore si sóc capaç de recitar-ho tot sense haver de recórrer a l´esquema. Segurament no vos semble interessant. Tanmateix tots els que llegiu açò, sou o sereu contribuents i sempre podreu aprofitar-vos d´un oblit (que no sol ocórrer) de l´Administració a l´hora de exigir-vos la respectiva quota tributària (o siga, els impostos xè!). Va, comence:

-La prescripció tributària es regula en els articles 66 a 70 de la Llei General Tributària.
-Concepte: és una forma d´extinció de l´obligació tributària que es produix per la concurrència de dos factors: el transcurs del temps i la inactivitat del creditor (l´administració tributària).
-Prescriuen als 4 anys (termini general) els drets següents:
a) Dret de l´administració a liquidar i concretar la quota tributària
b)Dret de l´administració a cobrar (supòsit més freqüent). Xè, dret a exigir que es pague el deute tributari.
c) Dret de l´administració a sancionar, o siga, si des del moment en que es fa una infracció l´administració no es posa en contacte amb l´infractor en 4 anys es produix la prescripció.
d)Dret del contribuent a sol· licitar la devolució o reembossament d´ingressos indeguts.

- Quant al còmput del termini de la prescripció (art.67 LGT), s´inicia:
a) Al dia següent de que finalitze el termini per a fer la declaració.
b) Al dia següent de que finalitze el termini per a pagar.
c) Al dia següent d´haver-se comés la infracció tributària
d)Al dia següent en que s´haja fet l´ingrés indegut.

- Quant a la interrupció, es diferencia de la suspensió (que s´aplica en altres Estats com per exemple Alemanya) en que s´inicia de nou el còmput del termini de la prescripció des de zero. Podem esmentar 3 causes:

a)Actuació administrativa que siga coneguda pel contribuent i que estiga relacionada amb la liquidació, recaptació, inspecció o assegurament del deute. Amb açò ja no es donaria el pressupòsit d´inactivitat de l´Administració. Concretem els requisits:
· Ha de tractar-se d´una actuació procedimental (inspecció, liquidació, recaptació, assegurament)
· Ha de tenir com a objecte avançar en eixe procediment (no simplement interrompre-lo)
· S´ha de fer amb coneixement formal del contribuent
· Ha de tindre una relació directa amb el deute concret de que es tracte.

b) La interposició de reclamacions o recursos tant per l´Administració com per l´obligat tributari
c) Qualsevol actuació tendent a pagar el deute
d Qualsevol acció de l´Administració dirigida a efectuar la devolució o reembossament dels ingressos indeguts..

- Si transcorre aquest termini general de 4 anys, l´aplicació de la prescripció es fa d´ofici (per l´Administració), sense que calga que la invoque el contribuent. Així, l´Administració té el deure de donar el deute per prescrit... I a tu, no et toca pagar! UE!

Bé, reconec que he fet trampa, i he mirat quatre o cinc voltes el full. O siga, que no m´ho sé bé. Vaig a vore si seguisc. Qui sap, igual d´ací a un parell d´horetes ho torne a intentar al facebook o al tuenti. Els exàmens estos fan que de vegades en beguem l´enteniment i haguem de recórrer a tot açò. El dimecres s´acaba...A seguir estudiant!

Salut i visca la prescripció!

diumenge, 11 de gener del 2009

Qua Qua...


Ho lamente. No he pogut resistir-me per un dia (bo, i també algunes nits quan vaig bufat) a cridar un poc l´atenció. Des que va començar l´any no he parat d´estudiar i estic fart. Fins i tot jo, estic sorprés. I això que no he començat els exàmens encara. Per això, aprofite una estoneta, per a ser un poc egoista i llepó i per a fer-me un petit homenatge, després d´haver-me engolit tota matèria relativa a convenis col.lectius, expedients de regulació, extinció, interrupció i suspensió del contracte de treball, les prestacions salarials...para para, que no m´ho puc llevar del cap!

Tots els 12 de gener sempre t´alçaves amb la sensació de que hui el petit món que t´envolta estava un poc més pendent de tu. La veritat és que tots els 12 de gener pareixies més devanit i dotor del que solies estar-ho sovint. La mare et despertava amb moltes besades i cantant-te el cumpleaños feliz. Sí, en castellà, perquè l´apegalosa cançó d´aniversari de la Babalà, no va cuallar massa en els xiquets i de rebot en la societat valenciana...com era? (Recollons pandereta! Ara no me´n recorde!) Sempre tenies molts regals, quantitat que dissortadament, hui no esperes tenir. Bo, sí. A banda del meravellós regal que t´espera a l´examen oral de Dret del Treball, la teua famosa i benvolguda iaia que tantes voltes nomenes al blog, ja t´ha obsequiat amb un sobret (estalvi tot!). I et conformes. Hui no rebràs massa felicitacions. No patisques! les 3 o 4 que sempre esperes especialment, t´arribaran. I et conformes. Hui te n´adones que vas consolidant-te en la vintena.22. Ta mare no para d´amollar-te que realment, el teu comportament denota que estàs fet un auelot. 22 ja en són massa com per a anar acomençant a plantejar-te molts reptes, i un futur molt incert i gens clar. 22 en són molts com per a inútilment, creure que l´arròs està començant a passar-se´n. Però, ai las! ho penses! Però estàs tranquil.

En el simbolisme enfitador i un poc desgraciat, que dia rere dia anem inventant-nos, existeix una lleja i anguniosa metàfora que consisteix a comparar els 22 recent complits amb dos ànecs. "Dos patitos"... No t´agrada, però hui, irremeiablement la toleres. Ja me´n recorde:

Que sigues molt feliç,
al teu aniversaaari,
que faces molts més anys,
Que en faces més de cent!

Salut i res més.



dissabte, 3 de gener del 2009

Terra promesa...buscant-te i sense trobar-te...

D ´ ençà que vaig començar a llegir al mestre Enric Valor amb les seues rondalles valencianes, vaig notar algun paral·lelisme amb mi. No vos esglaieu. Tot i que de vegades ho intente i em faig l´ aspirant, ni escric tant bé, ni tinc la capacitat literària ni tampoc els coneixements de la cultura popular nadiua (i no tant nadiua), meteorològica o botànica , filològica, política o bé nacional (nacionalista) que ell hi tenia. És l´estima profunda per una terra que geogràficament, gairebé compartim, reforçada sobretot per la relativa llunyania a la qual ens hem vist sotmesos en els anys de la nostra joventut.

Açò de cap d´ any, Nadal, sempre em provoca una certa melangia. Jo crec que tot es deu a que estic una mica desqueferat (i no serà per necessitat d´estudi, que els exàmens ja estan girant el cantó). De sobte t´agafa una desgana general, unes ganes de refugiar-te en un passat que no has viscut, que va ser i que no tornarà a ser, però que tu mateix i de manera infructuosa t´ entestes en redescobrir. Una oda a la memòria. Un plany dirigit cap a certs elements, persones i situacions que probable i malauradament no deixes mai d´ idealitzar i de bucolitzar més del compte. I ací estic, acabat d´alçar a les 2 del matí, havent pegat mil voltes pel llit i aconseguit desatacar els llençols de baix del matalaf (la qual cosa farà que em gele en tornar a gitar-me), on m´ han arribat tants pensaments i reflexions que han aconseguit desvetllar –me. I ací es troba ú, sense saber ben bé que dir ni perquè s´ ha posat a escriure, lliurant les dos mans i els dits, fent-ho com aquell cavaller que amb el dubte de quina senda triar davant un encreuament de camins, va deixar anar les regnes del cavall o atzembla (segons riquesa), per a que aquest triara quin caminoi s ´havia de seguir. Realitzant també un exercici d´ incoherència i un cant a la confusió i semibogeria (o bogeria sencera) que de vegades patix ú mateix, sense saber ni si és bo o roí. Simplement es sap que es patix i prou.

Enric Valor i el seu cicle de Cassana és el retrobament amb aquell iaio que vaig perdre quan, jo, un xiquet tímid, observador i sensible, només tenia 10 anys. Un avi al que estimava amb devoció augmentada per la distància i pel poc temps que podíem gaudir junts. Un referent, que hui, continua sent-ho, indefugiblement. Un record que mai s´ha arribat a esvair i que ha reviscolat arran d´ aquestes lectures en que tot, el lèxic, les referències a l´ oratge i al paisatge que envoltava l´ enlairada vila colivenca, el tracte, l´ ànim, aquella forma de viure, aquell arrelament a la seua cultura, terra i identitat, que em recorden també a aquell bonic text que el company Amadeu li dedicava al seu iaio Vicent. Un record tant gran que provoca algunes llàgrimes ben dissimulades quan algú té la intenció de lloar-lo o remembrar-lo.

Enric Valor i la seua obra també suposen el reforçament d´ una estima cap al poble del qual no sóc nadiu, però si aborigen. Tanmateix, es dóna una aparença que de tant bucòlica com he dit adés, arriba a quasi no existir i a ser frustrant quan t´ ensopegues amb la realitat diferent, empobrida. Unes il·lusions i esperances, un món apart (i probablement ja exhaurit) que dissortadament no veus reflexat al teu voltant. I és ací, on la culpa no pot recaure cap a res ni ningú, sinó només cap a ú mateix, per creure aferrissadament en la idealització i no en la realitat, difícil, sí, però que al cap i a la fi no deixa de ser moltes voltes satisfactòria.

Vet ací un apèndix de la malenconia que sovint sura sobre esta personeta tant complicada d´ entendre fins i tot per a ell mateix. Reflexions d´una nit d´hivern, fetes per un desqueferat que no pot dormir.

Ja tinc son. Bona nit.