SANTA CECÍLIA 2008

Ja està ací. Ha arribat el cap de setmana, la celebració que tots els músics esperem durant tot l´any. És la nostra festa gran dedicada a la patrona de la música, Santa Cecília a la que li tenim una certa devoció tant els músics que creuen, com aquells que som un poc descreguts. La veritat és que motius més festius que religiosos són els que ens emocionen. Com sempre, i per quasi coincidència amb les nostres Festes Majors Patronals, la nosta particular Sta. Cecília la celebrem a finals del mes de desembre, tot i que aquesta volta ha sigut fins i tot després de Nadal. No importa. Ens espera un cap de setmana intens, musical i festivament parlant.

És el moment en que una colla de xiquets i adolescents, aprenents encara del seu instrument i de la música, entren a formar part de la Banda. Després de 2,3,4 anys d´aprenentatge dur i sacrificat, i de passar per la Banda Juvenil, és el seu dia gran. Dia que tots els músics guardem en la memòria com un dels més especials de la nostra vida. S´estrena el flamant uniforme, (que al pas dels anys esdevindrà un poc brut i descolorit), els pares es muden, has de tenir la cara lluenta, les orelles ben netes, t´has d´afaitar la primerenca barbeta rosa que comença a nàixer en la teua careta encara semiinfantil. Et dirigixes al lloc on ha de passar la Banda realitzant eixa cercàvila dedicada a la patrona i en la que t´arreplegaran a tu i als teus companys, juntament. És una llàstima, que el notable creixement de Benidorm faça quasi impossible la tradició en que la Unió Musical arreplegaria als músics casa per casa. Mal menor. No passa res. Estàs nerviós. No saps que fer. De sobte, i a la llunyania, sents un pasdoble. Operador! (quin pasdoble més formidable!). La Banda s´acosta. Les traques mesclades amb la música ho anuncien. Ja veus la bandera, el Director, els baixos, bombardins i trombons, girar el cantó. Ja és la teua Banda. El Director s´arrima. Et besa. Et dóna la mà i et felicita. El teu moment, acompanyat ara pels acords de Segrelles, més traques i uns quants flashos per a immortalitzar l´instant. La mare s´emociona i L´auela plora. Uns quants músics en actiu trenquen la formació, tan sols per a vore com el seu fill, germà, cosí o simple amic, viu eixe moment especial. Nombrosos guiris amb cara aflamada, llambreguen amb simpatia, i fan també fotos a una de les tradicions musicals que podem dir que es celebra generalitzadament de nord a sud del País Valencià. Si n´estan d´encuriosits, aquestos britànics! Seguidament, et situes al capdavant de l´agrupació musical. Festa en Benidorm! del nostre mestre Rafael Doménech. Com no! Ens dirigim a missa, i mentre van caient més flashos i mirades de satisfacció dels teus familiars i amics. La gent t´aplaudix. És el teu moment de glòria que mai oblidaràs estigues on estigues, seguisques o no sent músic. T´esperen molts anys de música, de moltíssim més aprenentatge, de noves amistats i qui sap si amors, de divendres nit ocupats, de més assajos, de més celebracions de Sta.Cecília, de situacions emocionants i d´altres més tristes.

Ser músic, al cap i a la fi, és una mena de privilegi que ens diferencia humilment de la resta...

Per això, m´agradaria donar l´enhorabona particular i col.lectiva de tots nosaltres, els músics que ja som en la Banda, a tots aquells nous músics que s´incorporen enguany a la Unió Musical de Benidorm. Gaudiu, i que almenys demà no ploga com l´any passat, i que també fem un bon concert! Amb el permís de la música sou els principals protagonistes:

Flautes: Juan Fernández de Bobadilla Fuster; Tania González Campoy; Elena Sempere Ballester

Clarinets: Vicky Greeven; Marta Mora López; Ángel Luís Aparicio

Saxos: Jaime Jesús Pérez Esteban; Miguel Navarrete López;

Beatriz Igualada Escribano

Trompeta: Emo Kostadinov

Trombons: Tomás Trigo Ferrer; Pepe Picó Orozco

Violoncelos: Eugenia Alvado Cabrera; Irene Torres Pascual

Percussió: Luís Martínez Molines

CONTINUA A www.umbenidorm.blogspot.com

De loteries i anècdotes...

Fugint una miqueta de tots els “topicassos” puristes i anticapitalistes que pul·lulen i que sent al meu voltant, parlaré un poc de Loteria. De la tradicional Grossa de Nadal. Primerament, una de les frases que més es repetiran hui. “Ni la pedrea!” . Certament, a títol individual mai jugue. Altra cosa, són mons pares que entre compromisos, intercanvis i històries es deixen una considerable quantitat de cacaus. Xè, no m´ atrau, i no per ideologia ni res d´ això. No m´ atrau i prou. Tanmateix, tenia dos paperetes que regalaven a la Banda i a la Rondalla, i que amb un cert i fins i tot vergonyós afany de riquesa m´ he afanyat a comprovar. De forment ni un gra.

Tenia una certa esperança de seguir amb la ratxa iniciada amb la porra del Barça – R. Madrid en la que vaig guanyar 16 euros. I que em perdonen aquells que siguen del meu Athlètic de Bilbao o tots aquells valencianistes, perquè mai havia cantat tant un gol del Barça. Enguany estic gaudint molt amb els jugadors blaugrana, tot s´ha de dir.

Recorde, si més no, certes anècdotes relacionades amb la Grossa de Nadal que m´apetix contar, que hui tinc certa melàngia. Si alguns recordeu, fa un parell d´anys el 1er Premi va recaure en el número 20297. Jo, la nit anterior havia eixit de festa per Alacant i havia “carregat” una miquitiua. Quan m´alce a les 10:30 del matí i pose Canal 9, pensava que seguia borratxo. Titular: “La Grossa arriba a Onil (d´on sóc) i a Benidorm (on visc)”. De sobte, veig que entrevisten a Marité, la lotera, que és la tia de la meua ex-xicona. Als dos minuts entrevisten a Merce Mira, l´ alcaldessa. I seguidament a la meua Iaia Maria!!!!, ja que sa casa quasi fita amb l´ Administració. En eixos moments, tenia més emoció per vore-la a ella que per la hipotètica sort. Quasi plore quan la vaig vore eixint de casa amb el seu davantal típic a xafardejar, i quan 6 o 7 micros (o carxofes que diu ella), d´A3, de C9, de Cuatro, T5, TVE van anar a entrevistar-la a la porta. I xè, mai m´havia rist tant, quan davant de tanta carxofeta i tantes preguntetes, la pobra dona l ´únic que va saber respondre (i en un valencià ben pur i sonor) va ser: “Recollons, xica. Tant a propiu queu tenia, i no m´ha tocat ni un quinzet, però m´alegre de que li haja tocat a gent del poble”. No sé jo si els mitjans espanyols li posarien traductor, és probable. I ja el súmmum que va agreujar el meu somriure, va ser quan me´n vaig recordar que eixos dies la pobra no portava dentadura. Ho va passar mal, però com de devanida va estar tot el Nadal cada volta que la paraven pel poble! Això sí, encara no sabem a qui li va tocar la Loteria aquell dia. I és que segons els de Castalla, els d´ Onil som més secs que el mugró d´ una bacora. Jo tampoc ho diria...

Aquell dia, també va tocar a una Administració de Benidorm, que està molt prop de la meua Banda de Música. Ma´ que és casualitat! També va tocar la Grossa a una Administració de la Rambla d´ Alacant, on el dia anterior, abans d´ eixir de festa havíem bromejat uns quants d´ entrar a comprar un decimet. “Agostinet, per on passes deixes sort” em deien alguns amics. No obstant a nosaltres, com deia la meua iaia, ni un quinzet.

Si anem uns anys enrere, cal dir que mon pare tenia un “amic” que era President d´una Falla, i que sempre, després de passar Reis el visitava per a parlar i per a cobrar-li la Loteria, encara que no haguera tocat. Mon pare ho feia de bon gust i per compromís, com he dit. Que casualitat, que un any va tocar la Grossa, i per casa, ni va tornar l´home aquell ni quasi es va saber res d´ell, llevat que es va enemistar amb mitja família i mig poble. “Por el interés te quiero Andrés” (Andrés, es dia, certament).

Xè, el que tinc curiositat de saber, és de si al senyor Carlos Fabra haurà sigut premiat per enèsima volta, i si consegüentment es traurà “la pirula” en la seu d´ Esquerra Unida. Cada volta que veig, o sent a este homenet, m´aferme en la convicció de que no vivim a un País normal.

Quant al hipotètic premi, mai he tingut la certesa de per a que el faria servir. Sé que el fet de tenir els diners en mà, malva a les persones, però un bon pessiguet si que l´ haguera destinat a causes solidàries (com ONG´s o altres fundacions) o bé valencianistes. Els probables deutes també s´ hagueren vist afectats positivament. I com a capritxos confessables, m´agradaria comprar-me un bon fiscorn, i si sobra un pianet (no cal que siga de cola), i si torna a sobrar, voldria visitar diversos llocs que estan pendents del binomi temps suficient/diners suficients.

I a vosaltres, vos ha tocat?

Salut, i que la sort vos acompanye.

Barcelona...

En els últims anys, he tingut la fortuna d´aprofitar com toca, el pont de la prostitució i de la putíssima, que alguns diuen en to de verba (cal avisar, que el nacionalisme espanyol, últimament mossega i té els nervis a flor de pell). Si en 2006 va ser Praga, 2007 va ser el torn per a Londres. A tots dos llocs, feia un fred que raïa, no cal dir-ho, però vaig gaudir com un xiquet d´altres cultures (xè, si jo pensava que el nacionalisme es curava viatjant! L´ espanyol almenys, no ho crec. Què coses...) així com van ser uns dies que diuen per a desconnectar i estar amb els pares.

Enguany, i sense tanta gelor, me n´he anat a soles a un lloc més proper per a nosaltres, els valencians (invocant una mica al meu admirat, que no divinitzat, Joan Fuster). La capital del Principat, ha estat la meua destinació. Barcelona, la ciutat Comtal. Barna o BCN, per als neourbanites. Havia estat dues voltes. Bé, ara crec que tres. Una volta quan era menut i que em vaig posar prou malaltós, una altra que tornat de Terrassa vam visitar una oficina, i altra on vam anar a vore jugar al meu Athletic de Bilbao, que per cert va guanyar 1 – 2 amb gol de Santi Ezquerro (que després al Barça es va arrear la vida d´ un corregidor. Tot s´ha de dir). Aquesta volta, volíem haver anat a vore el Barça – València, però trobe que vam fer bé de no anar-hi. Per a recordar, la tana que ens van espolsar a nosaltres, els valencians (torna-li la trompa al xic).

La qüestió és que havia d´haver anat a tocar amb Gatxull a un concurs de les JEROCK que es celebrava el 5 de desembre, i que crec que és on el diputat Tardà va cridar allò de “Mori el Borbó, visca la República!” (quina, per cert?). Aneu amb cura, amics, quan crideu allò que cantava Al Tall de “li tallarem la cua, a Felip de Borbó!” (càntic indefugible per a tot valencianista com toca, xè), que de reivindicatiu a terrorista hi ha poc menys d´ un pas. No vam anar, perquè creiem que les JERC no ens van posar les millors condicions per a anar-hi. Quina discussió al Racó Català per cert! Tot semioblidat.

Malgrat, la frustració de no poder anar, em va fer molta goleta, visitar Barcelona, a més de que allà, a una bonica residència, hi tinc a la Glòria, una gran amiga de tota la vida que s´ha portat molt bé amb mi estos dies. També he conegut a Mercè, Maria, etc. Molt bona gent i més xafardera encara, com jo , vaja. I més que m´ agradaria anar, però que tarde quasi 5 hores l´ Euromed d´ Alacant a Barcelona és una poca vergonya. Senyors! Quants anys portem reivindicant i apostant pel corredor mediterrani que els successius governs de socialistos i populistos ens han negat o han ignorat amb segura premeditació? Ja està bé de tant model radial sobre Madrid home! En fins, una quimera...Però bé, em va servir almenys per a llegir-me, gairebé, la darrera novel.la d´Enric Valor, Enllà de l´Horitzó. Com sempre, insuperable...

M´ha encantat esguardar de prop el Tibidabo, passejar pel Passeig de Gràcia, admirar la Pedrera i la Casa Batlló, arribar a la Plaça Catalunya, observar L´ajuntament i el Palau de la Generalitat, baixar per les rambles, vore un port que denotava un volum comercial enorme, llambregar amb curiositat i deteniment els Mercats de Santa Llúcia i Sant Antoni, així com la visita frustrada a la Sagrada Família, o “Sagrados Andamios” (8 euros per vore sacs d´algeps, tones de ferralla i pols és una broma de mal gust), o bé el plaer de comprovar l´alt grau de normalització lingüística de la nostra llengua. De tota manera, a qui em torne a dir que el castellà està estigmatitzat, mal vist o en perill li espolse una mullà que se´n recorda de mi tota la vida. No hem de deixar-nos enganyar per mitjans de comunicació totalment manipuladors de la realitat i tendenciosos. La realitat (prou superficial, és cert) que vaig descobrir no és com la pinten, dissortadament per a alguns.

La veritat és que ú, es queda sempre amb ganes de més. Per això tornaré. Ho pensava quan des del seient del tren, veia allunyar-se Barcelona a les darreres hores del capvespre. No sé quan, però tornaré.

Salut i Barcelona!

P.D. Albert, la primera foto és la frontera de la Casa Batlló, la segona una foto a la Plaça Catalunya amb la meua amiga Glòria, la tercera isc jo a la porta del Palau de la Generalitat (amb ulls tancats, es veu que era un moment molt especial) i l´escut amb la senyera per damunt de mí. La quarta isc jo al costat d´una paraeta on venien material independentista no sols català, sinó també basc (quina basquitis tenen alguns, xè!). Isc amb un somriure de burleta i emprenyadoret... No vaig poder evitar la temptació.

Salut company!

Llengua d´arraix...

...Essent 28 d´agost, dia de Sant Agustí, ma mare em va portar un regalet. Ja sabreu que jo, en tot açò dels sants i verges, sóc un poc descregut, però al cap i a la fi, per al que ens convé (festivitats, ponts, regalets) sí que ho tenim en compte. També en tinc a vegades, d’ hipocresia. Bé, es tractava de Llengua d´Arraix. La parla almadravera valenciana. I l´autor m´era ben conegut. Francesc-Xavier Llorca Ibi és un filòleg, benidormer de soca-rel i que com jo toca el fiscorn a la banda germana “L´illa de Benidorm”, tot i que també fou músic en la UMB , la meua. He tingut el plaer d´haver parlat amb ell en algun acte electoral del quasi inexistent BLOC, i he sentit nomenar algunes de les seues obres que llegiré segur. Vaja, un home intel·lectual i compromés.

El contacte continu de l´home amb la mar ha sigut ben important al llarg dels segles i ha esdevingut una font d´ alimentació i comercialització dels recursos que es troben al seu si. L´almadrava com a art de pesca de la tonyina, mitjançant un sistema de xàrcies disposades a l´efecte, va ocupar la vida i va ser el mode de subsistència de moltes famílies de la Marina, especialment de Benidorm, on hi es va establir a 1580 la seua primera almadrava. Van ser moltes les almadraves calades tant a les costes del País Valencià (Sobretot a la Marina), com a altres indrets costaners del Mediterrani (Andalusia, Múrcia, Catalunya Balears, Sicília, Nord d´Àfrica) on la nombrosa presència d´ arraixos (capitans de l´almadrava) i mariners benidormers palesava la gran especialització, supremacia i importància d´un poble com Benidorm, en l´art de capturar un peix blau molt preat, com és la tonyina. Art, que per contra, va deixar de calar-se al 1952 en aquesta vila.

Donada la gran varietat idiomàtica i riquesa cultural de les diferents costes de la Mediterrània, i al mateix temps, el contacte continu dels almadravers de tots aquestos indrets, es va produir una barreja lingüística on s´arribaven a confondre molts mots valencians que han influenciat en la parla almadravera de llengües romàniques i d´altres com l´àrab, així com castellanismes (o més concretament andalusismes), arabismes, italianismes, lusismes, i alguns anglicismes i germanismes que es van introduir en la parla comuna d´aquells almadravers valencians. Parla que a banda d´ haver servit per a establir moltíssima nomenclatura toponímica, actualment viu en un estat de perill d´ extinció. Xè, quanta paraula que desconeixia! De tota manera, no esmentaré res per no fer-ho molt llarg, i per comminar-vos a que vos llegiu el llibre, perquè paga la pena.

Per això, és d´enorme mèrit el treball realitzat per Francesc - Xavier, pel gran valor que té recopilar i palesar totes aquestes particularitats d´una parla extinta i de fer que no caiga en la ignorància i l’oblit més absolut aquell poblet mariner ben valencià que hi fou i que no tornarà a ser-ho. Un passat, un patrimoni cultural, lingüístic i identitari que no el podem esborrar com si res. Una activitat que marcava l´ agenda anual d´aquella vila, sobretot en l´aspecte festiu. Així, la celebració de les festes majors patronals el segon cap de setmana de novembre, respon a la data en que tornaven els hòmens de l´almadrava de Ceuta (l´última de la temporada) i a la impossibilitat de fer-ho el dia de la Mare de Déu del Sofratge (17 de març), ja que molts benidormers se n´ havien anat a treballar a moltes almadraves llunyanes.

Unes festes que van ser fa poc i que no vaig tindre el plaer de tastar per complet, però sí suficientment com per a gaudir-les i no presentar-me a un examen oral important (molt mal Agostí, molt mal). Uns dies en que àdhuc, es veuen infinitat de banderes quatribarrades que pengen als balcons i que servixen com a fons on s´escriuen els noms de les penyes, però , que en cap cas revelen un significat de caire polític, sinó merament folklòric.

Unes festes, en les que no sé perquè, em dóna la sensació de que eixa ciutat que tant desarrelada, impersonal i postissa em pareix a voltes, reviscola aquelles essències, aquella identitat i fins i tot aquella llengua que pareixia amagada i reduïda a un pla plenament folklòric. Coses de romàntics...què hi farem!

Salut i almadrava

A llegir s ´ha dit!

10.000 visites i 10.000 gràcies

Tot i que jo crec que, açò de commemorar números redons em pareix una xominà molt estesa en mitjans de comunicació, blogs, etc. a mí m´ha agradat sempre fer de borrego i copiar un poc el que fa la resta (fruït de la poca imaginació i originalitat que tinc, tot s´ha de dir). També cal que reste mèrits a l´esdeveniment virtual, perquè si ho pense bé unes milanta visites (o més) les hauré fet jo.

Així és que, agafant-me a este clau, i tenint un ànim indirecte de mantenir aquest blog amb unes constants vitals fluixes, però amb una continuïtat esperançadora de temps millors tant en disponibilitat i creació, com en ganes.

A més, és una bona ocasió per a agrair directament a tots aquells (cada dia més comptats) que entren molts dies trobant-se el mateix, que són capaços d´engolir-se totes eixes parrafades que amolle, que perden 5 minuts, que comenten de manera il.lustrativa i amb un esporàdic poc trellat, i sobretot aquelles referències positives que he sentit unes quantes voltes, i que et fan sentir molt pagat i satisfet, atenent també a un estat personal en què els canvis d´ànims són prou oscil.lants. El blog aquest, a banda de ser un refugi personal on és fàcil evadir-se, també ha sigut una font de dosis d´autoestima positiva.

Trobe que és de justícia agrair-ho de volta en quant, encara que siga en dos o tres minuts, amb dos o tres senzills paràgrafs i de manera un poc " desubstancià".

Per cert, estic acabant-me de llegir un llibre sobre una part ben important del passat de Benidorm, que m´agradaria comentar ací. En acabar serà...

Fins al moment, moltes salutacions i 10.000 gràcies (ara crec que en són 10.025!)

GRACIS ANTÒNIA FONT, GRACIS...

Acab d´arribar ara mateix de vore i sentir als Antònia Font acompanyats per sa Orquesta Filharmònica de sa Universitat d´Alacant. La veritat és que podria haver deixat aquesta entrada per a demà, però les sensacions que tinc ara mateix, en calent, no crec que les torne a tenir aviat. A la paraula concert, li podeu afegir tots els epítets que vos puguen connotar sensacions d´alegria, satisfacció, emoció, grandesa...i encertareu. Com no, m´he tornat a passar per l´angonal un examen de Dret Civil III (Família), "però que m'és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla" (Astronauta Rimador). Duia massa temps esperant este concert i no m´ha decebut en absolut.

Juntament amb tota la gent que plenava totes les butaques del Paranimf de la Facultat de Dret, estava jo amb alguns amics, coneguts i fins i tot mestres. Encara roman la meua pell eriçada i em fan mal les mans d´aplaudir, encara estic suant de botar amb Wa yeah! i tinc la veu presa de cridar "Alegria", amb pressió diafragmàtica inclosa..

Amb el plaer d´estar sentint sa parla mallorquina (ho sent, però no he trigat gaire a passar a escriure en el meu català, çò és, el meu valencià), han fet un repàs a l´últim CD Coser i Cantar, on de forma tant innovadora com original, es barreja eixe pop tant personal amb el so melòdic i variat que ofereix una orquestra clàssica. Uns arranjaments fets per Miquel Aguiló, que ha sabut conjugar a la perfecció dos formes de fer música tant diferents en estil i context. Un resultat que hem pogut gaudir a través de cançons tant mítiques com Tokio m´és igual, Mecanismes, Dins d´aquest iglú, Bamboo, Vitamina Sol, Vos estim a tots igual, passant per Amazones a sa Lluna, Armando rampas, Holidays, Tots els motors, Batiscafo Katiuscas, etc. I de regal, Darrera una revista, Viure sense tu, i de nou Alegria i Wa yeah. Encara sent emocionat al meu cap, els acords de Joan Miquel Oliver, la veu preciosa de Pau Debon, el ritme marcat per Pere Debon, el baix de Joan Roca, així com el greu marcat pel baix de Joan Roca.

Tot i que respecte, fugint de tot tipus de dogmatisme (sobretot pel relativisme que envolta el món de la música), que a algú no li agrade aquest estil, quina alegria em fa comprovar com tota la música, iniciatives i produccions de qualitat fetes en la nostra llengua augmenten satisfactòriament i estan per damunt de tot eixe apartheid mediàtic, de tot eixe uniformisme simplificador i ignorant, de tota eixa passivitat dolosa de les institucions, consegüentment traslladada a una bona part de la nostra societat. Per això voldria agrair la tasca, esforç i compromís que des de la Universitat d´Alacant, el secretariat de cultura i el de promoció lingüística de la mateixa, estan demostrant habitualment per tal d´apropar-nos a tot allò referent a la importància del nostre idioma, cultura i identitat.

Desitge tornar a gaudir d´ells el més prompte possible. Han sigut dos hores especials i inoblidables, que repetirem sens dubte quan la proximitat i coincidència ho permeten. Me´n vaig a gitar-me, esgotat però ben pagat de satisfacció.

Gracis Antònia Font, Gracis...

L´educació al País Valencià, digna de sainet...

Abans de tot excusar l´absència d´activitat en aquest blog. Jo sé que relativament, no és una pàgina molt visitada, però tres o quatre amics ja m´han arreat un petit bonegó per la manca de continuïtat que, com si d´una relació causa/efecte es tractara, provoca que entre cada volta menys gent (tot i que anem arrimant-nos a les 10.000 visites!). Tinc previst escriure sobre les causes i les prioritats que impedixen un correcte i constant funcionament d´aquest blog, però ai las! són aquestes, les mateixes causes sobre les que pretenc escriure, les que m´obstaculitzen a fer-ho. Tot un embolic. Ho sé.

Recorde que fa ja més d´un any, molt sorprés per la iniciativa del consell d´impartir l´assignatura d´Educació per a la ciutadania en anglés, vaig escriure i copiar un post on amb una miqueta de poc trellat i mala lleteta, expressava que si aquesta assignatura s´impartira en anglés, les classes d´anglés s´haurien d´impartir en valencià. Unes quantes frases traduïdes del valencià més genuí ho il·lustraven. Reconec que en aquell moment pensava que es tractava d´una broma de mal gust i que no s´acabaria aplicant...però xè, és que amb el Govern Camps tot és possible (la interminable llista de barracons, el funcionament alarmant i desastrós del sistema sanitari, tancament i censura de certs mitjans i manipulació d´altres al seu servei, estatutets de la vergonya i un llarg etcètera).

No tinc cap prejudici. Jo sé que l´anglés, tractant-se hui en dia de l´esperanto mercantil en un món globalitzat, és menester que s´aprenga, de tal forma que (i repetint una frase ben conreada al món polític i mediàtic) quan els xiquets acaben l´escola hagen assolit una capacitació trilingüe com a mínim (sí senyors, també parle del valencià, poca broma...). Però, és esta la millor manera d´aconseguir aquest objectiu? (La pregunta no és retòrica, sinó que la faig per a que es conteste, com a fruït de la ignorància).

La veritat és últimament sent una sensació d´enuig, quan molta gent s´expressa en termes jurídics i legals com si estiguera parlant de futbol. No pretenc caure en el mateix parany parlant d´aspectes educatius que si bé m´interessen prou, no crec que tinga atorgada una suficient legitimació per a fer-ho. Tanmateix, sóc conscient del clam unànim provinent de la comunitat educativa (mestres, sindicats de l´educació, experts en pedagogia) vers aquest decret dictat pel senyor conseller Font de Mora (Fountain of Blackberry, com ell mateix s´anomenava, o Blackberry Fountain, com així li va corregir Enric Morera, secretari general del BLOC, al plenari de les Corts), que pel que sembla sap més de malaeducació que no de bona (ho sent, jo també ho he sigut i ho sóc voltes, de maleducat).

Tot i que al voltant d´aquesta assignatura s´haurien de debatre més encara sobre els continguts, no pareix que inicialment haja sigut valorada negativament pel món de l´ensenyança. L´aprofundiment en el tema dels drets humans és per a mí un tema clau i fonamental. Tanmateix s´argumenta que el decret d´impartir-la en anglés, en lloc de en valencià o castellà, és simplement un pretext inadmissible d´oposició política contra l´executiu central (i no pretenc ser un perdonavides del Psoe), i que amb l´educació no es juga.

D´altra banda s´expressa la poca preparació en llengua anglesa dels mestres de filosofia per a impartir l´assignatura, així com per part dels xiquets comprendre-la de manera suficient. Fruït d´aquest desconeixement, s´ha previst que mentre que el mestre dóna lliçó en valencià o castellà, hi haja un traductor simultani a l´anglés, la qual cosa s´ha entés com una falta de respecte al mestre així com s´ha arribat a qualificar com a mètode antipedagògic (estic imaginant-me, com a xiquet bord que era, la meua riseta fluixa davant tal esperpèntica situació). Per a acabar d ´adobar la cosa, s´han previst continues inspeccions per a comprovar que tot es faça com s´ha manat i proveït, sota l´amenaça de sancions sí així no ocorre. Un poc surrealista, ho sé. També he arribat a sentir que no convé introduir l´anglés en aquesta matèria, pels seus continguts abstractes, que dificultarien un bon aprenentatge (s´ha dit que seria millor introduir l´anglés en altres matèries que no continguen conceptes tant abstractes).

Perdoneu-me, no volia caure en el parany però ho he acabat fent. Evidentment, m´agradaria seguir comptant amb les opinions de tots aquells que estigueu relacionats amb el món educatiu. Segurament tindreu arguments o contraarguments més bons, més legítims i més fàcils d´explicar que els que ací s´han esmentat. De tota manera m´agradaria aprofitar aquesta entrada per a manar tot el meu suport a la comunitat educativa davant les amenaces i les dèries autoritàries que venen practicant-se des de la Conselleria d´Educació. Sou vosaltres els que sabeu millor que ningú, com s´ha d´educar i com no s´ha d´educar (important factor) en les escoles. Per tant, el meu recolzament a totes les mobilitzacions i queixes orientades en eixe sentit.

Salut i educació!

P.D. Amb la inclusió d´aquest graciós sainet, que com a major exponent d´un humor ben valencià vos recomane que llegiu, m´agradaria fer-li també un petit homenatge a la meua amiga Andrea Aspas que m´ho va passar per correu electrònic i que s´enfada amb mí perquè diu que no li faig cas, mentre que ella sí que ho fa sovint. Espere que et desenfades i que et faça il·lusió saber que et tinc un gran apreci. Amb les amistats m´ocorre el mateix que amb el Blog, les deixe un poc de costat involuntàriament, per la quantitat de faena, embolics i tantes coses al cap que tinc. Ens vorem prompte...

Albert, quan ho lliges et descriuré el sainet. Segur que t´agrada...

Salut

9 d´octubre. 2008. València...

..."Construïm el Valencianisme, 9 d´octubre Diada Nacional", així resava la pancarta darrere de la qual, quasi mig centenar de valencianistes, militants i simpatitzants del Bloc Jove així com de República Valenciana, ens aplegàrem per a celebrar i reivindicar el que considerem normal i de justícia: el dia gran dels valencians i el redreçament nacional del nostre poble. Així que, sabent de bestreta, que anàvem a trobar-nos tota classe d´hostilitats i de comportaments ben antidemocràtics, allà vam estar, sense provocar a ningú i respectant totes aquelles formes diferents (i tant diferents a nosaltres) de vore el valencianisme. 9 d´Octubre de 2008, un dia que no se m´oblidarà mai. Avise. El text serà llarguet...

No puc oblidar-me de la vespra del nostre dia, on realitzàrem la nostra particular ofrena al Rei Jaume, i on posteriorment tingué lloc un bon concert dut a terme per Arròs Caldós, així com els grans Sva-ters. Malauradament, tot no va poder eixir bé, ja que la benvolguda Rita Barberà, va voler posar tota classe d´entrebancs per a que la festa no es duguera a terme. No es va poder muntar la barra (Visca la Barra Lliure!) que hauria d´haver sufragat les despeses del concert. Altre intent de censura que no va poder evitar que compartira la "burrera" amb nombrosos companys, dels quals he de dir que estic encantat d´haver-los conegut i del tracte rebut. Sobretot perquè em van facilitar la Seu per a dormir, damunt de cartrons, però ben agust que ho vaig fer.

Havent rebut nombroses amenaces d´agressions als fòrums d´internet, intentant persuadir-nos de què era millor quedar-nos a casa, uns 40 valencianistes esmorçàrem i estiguérem a prop de la Plaça de l´Ajuntament, esperant a incorporar-nos a la marxa cívica pels carrers de València. Des d´allà vam poder comprovar alegrement, com des de la seu d´UV es desplegava una estrelada valenciana. No combregue en absolut amb aquesta formació, però reconec que va ser tot un gest valent davant tots aquells grupúsculs espanyolistes que freguen el feixisme i que estan apoderant-se sota un pseudovalencianisme de la Processó Cívica.

Ara ve la grossa...Uns minuts més tard, i mentre s´esperava a que la Reial Senyera baixara de l´Ajuntament, en el balcó d´un edifici contigu a aquest, alguns membres d´Esquerra Republicana del País Valencià i les seues joventuts desplegaren una estelada independentista dels Països Catalans. No cal recordar l´anticatalanisme que es respira a València. Una estelada enorme des d´un sisé pis que provocà tot un terratrèmol i la ira descontrolada de quasi bé tota la gent que es concentrava a la Plaça de l´Ajuntament. Molts d´aquests feren un seguit d´actes violents, intentant accedir a l´edifici, per la qual cosa, la marxa cívica es va haver de retardar durant mitja hora. El clima de tensió i d´hostilitat va augmentar arran d´aquest incident.

I si em permenteu, m´agradaria fer un estiró d´orelles a ERPV i a les JERPV. I no per l´acte, que és per a mí molt lliure i legítim, però que de conseqüències polítiques positives i constructives no li´n veig cap. Deveres, és una vergonya que al País Valencià no es puguen expressar aquestes idees sense por a rebre vara, però trobe que en esta ocasió han caigut en l´infantilisme, la provocació fàcil (i torne a dir, legítima, per descomptat) així com no han sabut mesurar les conseqüències. Quan es va despenjar l´estelada, moltes de les persones que estàvem baix, ens ho vam prendre en primer moment a risa i curiositat. Jo no ho haguera fet (ni per sentiments ni per oportunitat) però la idea en sí, és original, i el cabreig i impotència de tots eixos feixistes(no vull catalogar així a tota la plaça de l´Ajuntament) haguera sigut per a gravar-lo. Aquesta sensació em va durar dos minuts, és a dir, fins al moment en que em vaig posar a pensar en les probables conseqüències. Sobretot en la nostra integritat...

Jo sé que a mí i als companys se´ns hagueren volgut menjar haguera passat lo de la bandera o no. De fet, en l´anunci ja es deia que la nostra presència era entesa com una provocació, i alguns fòrums que inciten la intolerància i la violència ja havien parlat de rebre-nos "càlidament". El problema, és que simplement, la despenjada de l´estelada va provocar i alimentar que tota aquesta animadversió i hostilitat augmentara considerablement. I quan això passa, estes persones busquen un blanc fàcil, al seu abast, per a que pague el seu considerable enuig. Fórem nosaltres. Vaig sentir diverses vegades com la gent deia "Estos son los de la bandera!" Sí ja pretenien intimidar-nos, la bandereta va ser el pretext ideal i la justificació perfecta per a fer-ho amb la segura i major connivència de molta gent.

Clar que la culpa de possibles agressions no la té ERPV, però crec que aquesta formació no va saber mesurar les conseqüències, sobretot sabent clarament que allà baix hi havien uns valencianistes (als que per cert, pensaven afegir-se) que si ja estaven en el punt de mira passaren a ser el blanc perfecte. Van pensar tant sols de forma egoista i partidista. No saben avisar encara que siguen 5 minuts abans? No van preveure les posteriors reaccions?

Ja en la marxa, i situats desafortunadament per la policia entre el partit d´ultra dreta espanyolista Coalició Valenciana i els violents del GAV va acomençar la tensió. No havia estat tant nerviós ni havia descarregat tanta adrenalina en la vida. Vaig sentir durant una hora seguida la violència surant per damunt de mí. Ens van realitzar fotos que ara estan penjades en internet (o no), amb les nostres cares ben visibles, com si de dianes es tractaren. No havia patit tants insults i amenaces mai. Vaig sentir perles del tipus: nazis, terroristes catalanistes, traïdors, fills de putes, tots aquestos apel.latius provinents d´aquestos grups ultres antivalencians i de molta gent que després de tants prejudicis, està enganyada(sense cap ànim de pressuposar-me una superioritat moral) amb nosaltres, que pretenem deixar enrere tota classe de conflictes estèrils que l´única cosa que provoquen és que el País Valencià siga cada dia menys valencià. No voldria oblidar-me, d´aquells que ens aplaudiren emocionats, com si dugueren anys esperant-ho, com si hagueren perdut l´esperança de vore el valencianisme de construcció desfilant a la Processó Cívica. Alguns fins i tot s´afegiren a la comitiva. Agrair si més no, a la policia (uns 20 efectius) que ens va protegir d´una més que segura pallissa, rodejant-nos en els moments més tensos i impedint el pas d´aquells feixistes que no saben viure en democràcia. Fou vergonyós, no haver pogut acabar la caminada i que haguérem d´eixir corrent escoltats per la policia, veient a gent a cada racó parlant pel mòbil i informant on estàvem i cap a on ens dirigíem.

Així, i desesperadament, vam agafar tots un bus de línia que ens allunyara d´allà. L´últim sobresalt el tinguérem dos o tres parades més enllà, quan el Senyor Rochina (president de les GAV) i 7 o 8 xavals de gimnàs pretengueren pujar al bus i...no m´ho vull imaginar. Davant la impossibilitat d´accedir-hi la van mamprendre en colps i patades al vehicle. Realment esperpèntic, sobretot a estes altures, i en una societat suposadament democràtica. Comprenc i fins i tot desitge tota classe d´ideologies i consciències nacionals diferents a la meua. Però, ja estem farts de tota classe de violència i terrorisme de baixa intensitat al País Valencià, que patixen sovint els valencianistes i gent d´esquerres. Fins a quan ? Perquè el PPSOE i els seus mitjans de comunicació ignoren i obvien aquesta delicada realitat?

Totes aquestes imatges em van impactar prou. M´ha costat dormir aquestos dies davant el cúmul de situacions tenses viscudes en tant poquet espai de temps. Molta gent em pregunta i m´aconsella que no em clave en tots aquests embolics. Però que voleu que vos diga...Al cap i a la fi, el que queda és la satisfacció de contribuir i defensar, mas que siga simbòlicament, tot allò que estimes i creus profundament. I és que, en un País tocat de mort, i amb una consciència nacional i uns trets identitaris tendents a ser minoritzats i assimilats, l´esforç i la visibilitat del valencianisme és vital i fonamental. I aquesta presència als carrers de València, el 9 d´octubre de matí, amb l´agreujant de tot el perill patit, és més que un acte simbòlic. Es tracta de normalitzar la nostra participació en un context de màxima valenciania, de xafar el carrer, de reafermar el nostre compromís amb el poble valencià i la seua gent. Creiem humilment, que és el que el nostre País es mereix...

L´any que ve tornem no? Jo ho tinc ben clar. Per molt que ho intenten, no ens faran callar. Un plaer haver –vos conegut i acompanyat.

Salut i País

En el moment que publique, i des del 9 d´octubre s´han produït una sèrie d´atacs i pintades amenaçants a algunes seus del Bloc, d´ERPV, el Casal Jaume I de Cullera, la Intersindical Valenciana, així com l´STEPV. L´onada feixista pren força. Prou deveres...prou...

Un poc d´autoestima...

...Fa vora nou o deu mesos, no sé si per a reis o per al meu aniversari, en casa em van regalar un bon llibre explicatiu del que diuen alguns "la nostra força secreta". La Autoestima, de Luis Rojas Marcos. No sé si aquest regal anava en intencions indirectes tendents a millorar el meu ànim, un poc apaivagat en aquells dies. Açò últim em recorda a aquelles voltes que quan ú de la classe, sovint feia molta pudor, tots els "emprenyaorets" de classe volíem regalar-li per a l´amic invisible un paquetet de colònia i sabó, fent-li saber implícitament el missatge de que una millor higiene corporal, era possible. Ma que érem borts!

El cas és que (i deixant a banda tota mena d´anècdotes que no venen al cas), me´l vaig llegir pràcticament en aquell giro d´Itàlia que vaig fer en març, em va agradar prou i vaig traure cert aprenentatge. La veritat és que es tracta d´un llibre que a priori pot paréixer un tractat resolutori de possibles depressions i problemes mentals relacionats amb l´autoestima. Ben al contrari, el contingut del llibre s´orienta a realitzar un anàlisi exhastiu d´aquells àmbits i aspectes, positius i negatius, interns i externs, propers a l´autoestima, i on es concreten acuradament infinitat de conceptes i situacions.

Recorde de memòria i no sé si exactament, aquelles frases sobre l´equilibri de l´autoestima. Una autoestima que evidentment hem de evitar que estiga sota mínims, però també que siga narcisista, entesa aquesta darrera com la sensació de superioritat, poder, domini i supremacia sobre la resta. El model proposat és el d´autoestima saludable, çò és, una raonable autovaloració global positiva sobre les pròpies virtuts, capacitats i comportaments gratificants, sense oblidar tots aquells defectes o aspectes negatius que hem de reconéixer per a poder millorar.

A colació, de totes estes reflexions, moltes voltes m´he preguntat com era la meua autoestima. Sovint, moltes persones properes i volgudes per mí, em manifesten la sensació de que la meua autoestima és baixíssima. No van mal orientats, però trobe que s´equivoquen. M´atreviria a dir que més que baixa, es tracta d´una autoestima oscil.lant, és a dir, a dies, segons determinades situacions i circumstàncies properes. I a l´apel.latiu d´oscilant li podríem afegir el de vulnerable. I és que últimament, qualsevol comentari m´afecta més del compte. Comentaris que provenen de persones sense cap incidència en la meua vida (té collons la cosa) i que en alguns casos es contenien de judicis sobre les qualitats personals, intel.lectuals, i fins i tot físiques. Està molt bé això de reafermar el nostre propi orgull i les nostres condicions personals amb eixes frases que ens envien en eixos maleïts i inútils emails que no pareu de manar (ja està bé de tonteries per favor!) o que sentim en mítiques, nostàlgiques i emocionants cançons de "jo sóc així, així seguire, mai canviaré" (Sí, m´agrada Alaska, cap problema?). Pot ser un bon escut exterior. Però que voleu que vos diga...Per desgràcia, internament a mí això o em funciona dos minuts o directament no em funciona gens. Què hem de fer? Al cap i a la fi, ja m´agradaria que molta gent tinguera aquestos problemes com a principal preocupació... Seran qüestions de desqueferat...en fins...

Hui m´apetia parlar, o millor dit, escriure. Ja ho he fet i em sent millor, deveres...

Salut i autoestima!

Sensacions a 1410 metres...

...I una volta coronat el cim, amb un ventíjol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la inmensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d´admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L´Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L´Aixortà, el Penyal d´Ifac, El Cabeçó d´Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d´Onil i el Reconco...El meu País Valencià, com cantaria Pep Gimeno "el Botifarra" a la malaguenya de Barxeta.

Després d´aquella declaració d´intencions i d´admiració cap al Puig Campana que vaig redactar fa uns mesos, no hi havia matí en que quan obria la finestra i veia aquesta llegendària muntanya, me´n recordara i em proposara el repte de conéixer-la a fons i aconseguir pujar al cim. La inclusió en el programa del Centre excursionista colivenc (del qual ja forme part) per al passat diumenge d´aquesta ascensió, se´m va presentar com la millor oportunitat de realitzar el repte que començava des de la Font del Molí (Finestrat), fins el 1410 metres sobre el nivell del mar. Probablement, tota aquesta redacció hiperbòlica que estic fent es dega en part a l´enorme duresa i esforç que vaig haver de desprendre. I és que com diu la meua iaia: "Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues". La pujada per la cara costanera seguint una senda al costat de la impressionant pedrera és esgotadora i per a prendre-se-la amb calma. Mentre que la façana vertical de la cinglera que està a l´esquerra acompanya la nostra vista, l´odisea d´anar ascendint agafant-se a les rames i a les pedres, i de xafar un terreny molt irregular i costerut, delma les energies ràpidament. Energies que per contra van recobrant-se (com si d´un estímul i reserva amagada es tractaren) quan trobes cada vegada més el cim al teu abast. Tota una injecció d´autoestima...deveres.

Fou tot un goig esmorçar allà dalt amb aquella indescribtible visió. Fou una llàstima comprovar quan vam baixar per darrere, una superficie considerable de pins cremada. Així és que malgrat ser dimecres, puc confessar-vos sense vergonya que encara em note certes agulletes i el que és pitjor, una rascaeta que per estar a la soca del cul, cada volta que m´assente fa que me´n recorde d´aquella maleïda pedra cantellosa...

Per tant, ara que ja em conec bàsicament el camí, i avisant de que s´ha de fer un poc d´exercici prèviament, m´agradaria tornar a muntar amb algú de vosaltres. Qui s´anima? S´ha de portar roba i calçat adequat, preferiblement uns pals esportius, així com aigua o sucs i un bon esmorçar. Però sobretot s´ha d´anar amb preparació, paciència i il.lusió.

Salut i muntanya!

Albert, la primera foto és una visió de Benidorm i la Mediterrània des del cim del Puig Campana. La segona reflexa la dura ascensió vorejant la pedrera, la tercera és una foto de grup on estem tots els colivencs que vam emprendre aquesta agradable excursió i la quarta una visió de la Serra Gelada al fons. Salut!

Al meu País, la pluja no sap ploure...

Aprofitant la meua afició ben coneguda pel gran i històric cantant xativí Raimon, aquestos dies de pluja i les sensacions que consegüentment em provoquen i sobretot l´abandó involuntari que a les darreres setmanes està patint el blog, vos deixe amb un vídeo/cançó que sempre m´ha agradat. Cançó amb més d´un significat a banda del meteorològic. No és un bon vídeo, ho sé, no n´he pogut trobar un altre. Cada dia estic més enganxat a la Nova Cançó...

Salutacions


Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

(1983)

X Aplec de la Federació de Xirimiters i Tabaleters del País Valencià

Un tret característic que distingeix a les festes valencianes des de fa uns quants segles, és l´ús habitual en les dianes, cercaviles, processons i tota classe d´actes lúdics, d´uns instruments tant tradicionals com la dolçaina i el tabalet.

Tot i que tradicionalment, la formació inicial solia ser la parella (dolçaina i tabalet), farà una trentena d´anys va començar a nàixer arreu del territori valencià, un moviment musical que hui coneixem com a colla. La colla, no cal dir-ho està formada per molts més components i últimament ha adquirit una funcionalitat més variada com és la participació en entrades de moros i cristians, a soles o juntament amb una banda, la participació en correfocs, així com la realització de concerts i certàmens. Una colla sol estar acompanyada d´una consegüent escola de música que dóna l´oportunitat d´aprendre a tocar (o a fer sonar) aquestos dos instruments. De tota manera, tot aquest trencament amb la tradició anterior i el consegüent oblit, provoca certes crítiques (ben assenyades al meu parer) de certs xirimiters que se ´n diuen "tradicionals". Us convide a compartir aquestes reflexions al blog del xirimiter i tabaleter alteà Raimon Galiana, que s´anomena "El món de la xirimita".

Escric aquest post aprofitant l´esdeveniment musical que tindrà lloc en el nostre poble aquest dissabte, i que plenarà de música els carrers cèntrics de Benidorm. Amb la presència de 25 a 30 colles, la festa i el soroll (en el bon sentit de la paraula) estaran ben presents. Cal dir també, que la colla organitzadora som els Xirimiters de la Marina, escola de la qual va ser fundada i impulsada per Jaume Antón (ex- president de la banda) i pel seu germà, amb la qual la UMB ha tingut una estreta relació i col.laboració a través de Paco Bessó, en la que han passat alguns músics antius de la banda i en la que participem en l´actualitat músics com Eusebi (Clarinet), Jordi (Trompa), Pep (Trombó) o jo mateix.

No cal dir que esteu tots convidats a tots els actes que a continuació adjuntaré. Segur que gaudim al màxim.

Salutacions!

Programa d'actes:

10:00.- Fira de Luthiers a la Plaça de l'Ajuntament.

10:30.- Assemblea General de la FVDT al Saló d'Actes de l'Ajuntament de Benidorm.

12:00.- Conferència: "La Xirimita als actes festius oficials", per Fermín Pardo.

17:00.- Concentració a la Plaça de l'Ajuntament.

17:30.- Eixida del cercavila pels carrers de Benidorm.

19:00.- Recepció oficial de cadascuna de les colles participants a l'Aplec.

Homenatge als impulsors de l'Escola Municipal de Xirimita i Tabalet de Benidorm: Jaume i Sebastià Anton.

Tancament de la recepció oficial per part de l'il·lustríssim Senyor Alcalde de Benidorm.

Acte seguit, tocata conjunta de l'obra "Cucanyes".

21:30.- Sopar de germanor a l'Auditori Julio Iglesias. (sols per als xirimiters)

23:00.- Actuacions dels grups de música:


FOLKIFESTA (Xàbia)

LA COIXINERA I ESCANDALL (Mataró)

Em cague en "lo rat penat"...

...Sí. Sé que Lo Rat Penat és una institució de gran tradició valencianista durant els últims anys del segle XIX i durant tot el segle XX, malgrat que a partir dels anys 70 capgirara a postures secessionistes, anticatalanistes i negatòries de la unitat de la llengua. De tota manera, l´expressió que porta el títol d´aquest post no fa referida ni molt menys a aquesta associació sinó concretament a l´animal en sí.

Tot valencianista, tant futbolístic, tant sentimental com polític té la rata-penada com una icona que representa els seus sentiments. Així hi ha d´altres animals que s´identifiquen amb una nació en concret. A la ja esmentada rata-penada com a símbol del País Valencià, podem afegir que jo recorde el ruc de Catalunya, el bou d´Espanya, o el gall de França. Fins i tot alguns se l´arriben a tatuar o posar com adhesiu a la part posterior del cotxe. Tot aquest simbolisme quant a aquest menut animal prové de la llegenda (que no conec exactament al 100%) que data de 1238, durant l´assetjament de Jaume I a la ciutat de València, quan una nit una rata penada va fer un niu en el casc del rei en Jaume. El monarca va prendre aquest esdeveniment com una senyal de prevenció i posterior bona sort, ja que les hostes mores estaven apunt d´atacar-lo. En agraiment va posar la figura de l´animalet damunt de l´escut de la ciutat de València. Actualment nombrosos escuts (sobretot de pobles i equips de futbol) compten amb la rata-penada encapçalant les franges. De tota manera si jo tinguera el plaer de rebre com a visitant del blog algún historiador li agraïria que aclarisca bé tota la història.

La qüestió de perquè m´he decidit a escriure aquest post, és ben senzilla i anecdòtica. Cal dir que les nits de Benidorm encara són bascoses i per això jo acostume a deixar la finestra ben oberta per a que hi haja un mínim corrent d´aire. Allà cap a les 5 de la matinada mentre jo somniava que tenia una conversació intranscendent amb una xica que conec, m´ha despertat un soroll d´alguna cosa que s´havia estampat contra el meu armari. Tot esglaiat i pensant-me que era una cadernera o un teuladí, he obert la llum. Amb els ulls mig clucats i com si d´una aparició apostòlica es tractara he pogut vore que el que realment anava planejant i fent un soroll estrany per la meua habitació era una rata-penada. Aquestos animals són ceguets i la veritat és que feia llastima vore com es xocava contra les parets la pobreta. Així que, destorbant-lo durant 3 o 4 minuts amb un barret de palla (de cerol per a més inri) he aconseguit que se n´isquera i que se n´aniguera (oh sorpresa!) amb la parella que rodava per fora. Per a mí que han olorat cert perfum de valencianisme però s´han emportat una forta olor a merda de com estava "d´ascagarritat". "pa cagar-se i no tocar-se". Els he sentit volar per fora durant uns minuts més, això sí, amb la persiana baixada. Després, un poc afectat pel sobresalt he aconseguit amb gran esforç tornar a dormir-me.

Pregunta als supersticiosos...Com m´he de prendre aquesta aparició, com a símptoma de bona sort o com a senyal de prevenció o protecció davant d´algún esdeveniment que pot ocórrer-me? Ja em direu...

Bé. Una anècdota més que donat el poc temps per a escriure i la poca inspiració, ajuda a plenar el blog.

Salutacions a tots

Gatxull, un nou projecte...

...Farà cosa de dos setmanes i mitja, em vaig atracar per la Cala de Finestrat a sentir un concert de grups joves de la nostra comarca. A banda d´estar avorrit, m´havien dit que tocava "Gatxull" un grup de Sella que feia música en valencià i que m´havien recomanat totalment. Quina sorpresa la meua trobar-me a tantíssims coneguts amants de la música rock!

Saludant, saludant, em vaig trobar amb Miquel, cantant i baix de Gatxull amb el qual havia coincidit tocant en alguns concerts de la UMB. Coneixent la meua afició per la trompeta, em va proposar gravar un cd amb ells i passar a ser un integrant més del grup. Ho reconec, em va sobtar molt la proposta perquè a banda de creure que ja anaven ben servits, i de ser un grup boníssims (guanyadors del JEROCK 08 per cert), trompetistes bons n´hi han "a pataes". Va ser molt inesperat. Amb certa vergonya i il.lusió dissimulada, vaig acceptar. Això de tocar en un grupet, sempre havia sigut un desig frustrat. S´ha complit, i només acaba de començar... A més em sent molt còmode en eixe ambient en el que es barreja un ànim crític de la societat que ens envolta, la música així com la defensa del medi ambient i de la nostra cultura.

Després d´un assaig per a prendre un poc de contacte amb els companys i la música, vam anar directament (xe tu! com els professionals!) a gravar a Sant Joan un cd que eixirà prompte al mercat i del qual espere que invertiu en ell (no serà gens car) perquè a banda de ser una bona ajuda per a nosaltres, està quedant-se preciós...tot i alguns problemes (de serietat sobretot) aliens a Gatxull.

D´altra banda escric el post, perquè ahir va ser el primer concert i en un marc únic i natural com és el Barranc de l´Arc, als peus de l´Aitana. Precedits d´una actuació d´expressió corporal i musical un tant extravagant i surrealista d´un home pintor, vam tocar en família a un aniversari/festa hippie. Cal dir que l´experiència fou molt positiva. Vaig gaudir prou amb els companys. Les cançons composades per Miquel (un gran músic) són brutals. Tanmateix, també he de dir que encara estic un poc verd, en periode d´adaptació o de "rodatge" com diu Fede, la qual cosa es traduix en inseguretat, algunes errades, i desconeixement d´algunes cançons, aspectes que poc a poc (això espere!) anirem subsanant.

Pròxima actuació el 5 d´octubre a Sella, en el context incomparable de les seues Festes Majors Patronals, on aprofitarem per a presentar el CD. Espere que vos arrimeu. De tota manera ja aniré informant-vos.

He de reconéixer que estic molt content. Projectes com aquestos en que coneixes nova gent boníssima fent allò que més t´agrada, la música, ajuden a mantenir la il.lusió, motivació i activitat que fan falta. Tot un plaer compartir-ho amb Gatxull, format per Miquel (veu, baix i improvisacions), Sergio i Edmond (guitarres), Josep (Bateria), David (dolçaina), Fede (trombó i cors) i amb tota eixa gent, que vaja on vaja Gatxull va darrere.

Per acabar, el crit de guerra: gatxull! GATXULL! gatxull! GATXULL!...

Salut i Gatxull

Nou blog de la Unió Musical de Benidorm...

Donada la relativa "experiència" en açò dels blogs, uns amics i jo vàrem estar comentant la possibilitat de crear un blog que des del punt de vista del músic reflexara una miqueta l´actualitat de la nostra societat musical. Bé, aquest blog ja ha sigut creat i per tant vos convide a que el visiteu i li doneu aquella difussió que considereu adient. La direcció és www.umbenidorm.blogspot.com

A continuació reproduisc la introducció i benvinguda que donem al nostre blog. Visiteu-nos i comenteu-nos! Salut!

....El fet de viure al territori valencià comporta tota mena de privilegis. El nostre clima, la nostra gent, els nostres bells paissatges, la participació i coneixement de la nostra vasta cultura. Concretament, cal que destaquem l´àmbit musical pel seu impacte professional, social i festiu dins la societat valenciana, la qual cosa es traduix en l´enorme qualitat i potencial dels músics valencians, la enriquidora varietat de formacions musicals així com el seu abast i la seua utilitat dintre de tota classe d´esdeveniments. D´aquesta manera, i centrant-nos un poc més si cap, podem afirmar que les bandes de música, com a conjunts instrumentals ben destacats ací, formen part d´ un moviment social i cívic totalment arrelat (i des de fa ja anys) en tota l´extensió del País Valencià, i són un dels trets culturals actuals que més identifiquen el nostre poble. És motiu d´orgull vore com en qualsevol poble, per menut que siga hi haja com a mínim una banda de música i la corresponent escola. Tota una infraestructura, que fa de les nostres bandes una excel.lent pedrera de músics que en molts casos esdevenen grandíssims professionals. Vages on vages, visques on visques la cultura bandística és ben palpable.

Benidorm, malgrat la seua actual aparença de ciutat eminentment turística, sempre ha mantingut (i manté)una important cultura musical i bandística que es manifesta en l´existència actual de dos Bandes de Música. La Unió Musical de Benidorm i la Societat Musical L´illa de Benidorm. Històricament, i segons diverses fonts, pareix ser que ja en 1865 existia una agrupació musical a Benidorm. I és a partir d´ací on trobem tot un seguit d´entitats que sorgixen noves, que desapareixen, que es fusionen, fins arribar al panorama actual

De tota manera, tocar a una banda de música va més enllà de l´aspecte musical. La sensació de que la banda és com la segona casa o família és ben generalitzada. I és que ser membre d´una agrupació musical comporta tot un seguit de relacions humanes i experiències compartides que en molts casos esdevenen grans amistats vitalícies, fins i tot unions amoroses i també desafortunadament (perquè no dir-ho) conflictes ocasionals que poden arribar a afectar l´estat mateix de l´entitat.

Per això, per l´ànim de fer pinya , d´involucar més si cap a la nostra gent (músics, directius, socis, simpatitzants, amants de la música) hem decidit obrir un nou Blog dedicat a l´actualitat de la Unió Musical de Benidorm. Blog orientat a tenir un caire informatiu sobretot, dels assajos, concerts, actes, reunions i de les notes de premsa, però no exempt de reflexions, cròniques històriques, articles, entrevistes, arxiu fotogràfic i fins i tot (ho intentarem) un poc d´humor. En conclusió, crear un bon ambient i retornar la informació de la nostra banda a la xàrcia virtual. Poc a poc anirem afegint contingut així com altres possibilitats i estils gràfics que ens permeta la blogosfera.

Com a mostra de transparència, cal dir que aquest blog estarà gestionat per Xavi Vaquer (trombó), Alfredo López (Percussió) i Agustí Pastor (Fiscorn), la qual cosa no tanca les portes a ningú. Tot aquell que vullga col.laborar, ja siga activament unint-se al nostre “equip”, o bé escrivint articles ocasionals, o bé manant fotografies té totes les portes obertes.

Com qualsevol entrenador quan és presentat, prometem esforç i sacrifici, per dur aquesta iniciativa endavant. Altra cosa, són les múltiples ocupacions que tenim i que poden privar-nos de cert temps que ens agradaria invertir en aquest treball. Espere que ho comprengueu i que si més no, siga motiu de major recolzament per la vostra part.

Amb aquesta presentació donem per encetat el blog de la nostra Banda. Participeu als comentaris, sense faltar al respecte i fent aportacions constructives i que a ser possible fugen de tot tipus de mal ambient. Moltes salutacions.

Salut i música!

Agost festiu...

...Últimament no pare per casa. Revisant el blog un poquet, he vist que feia més d´una setmana que no escrivia i això no pot ser. Sóc partidari d´una mínima continuïtat en açò dels blogs, perquè a banda de ser entretingut per a mí, la constància també es traduix en un major interés, moltes més visites i comentaris de tot eixe nucli reduït de persones atrevides, que s´aventuren a llegir post rere post temes a voltes llargs i farragosos, a voltes polítics, a voltes personals, a voltes nostàlgics, o a voltes simplement de poc trellat. Gràcies a tots de nou...

La raó d´aquesta absència és ben senzilla i alegre. He estat en les festes de tres pobles. Cocentaina, Dénia i Castell de Castells. He tornat encantat. Cada dia que passa em sent més orgullós de la cultura i les festes del País Valencià. Partint de molta desconeixença cap a totes les festes d´arreu del món (i que tindria un gran plaer en visitar), afirme sense cap vergonya que les festes valencianes són úniques. Passant des de la madalena, falles, fogueres, moros i cristians, misteri, festes majors i patronals, de barri i moltes altres que me´n deixe, el poble valencià té el privilegi de gaudir de celebracions tant variades, acompanyades d´un bon clima i d´eixa personalitat tant alegre i mediterrània que ens caracteritza. Les festes per a nosaltres representen molt més que una certa diversió. La festa és sentiment, cultura, identitat d´un poble. La festa representa els esforços, les il.lusions i les despeses de molta gent que es desviu per elles per a passar uns dies inoblidables i emotius amb la nostra gent. La festa és temps de retrobaments, de record d´aquells que han faltat, de noves amistats i fins i tot amors. La festa és espera. La festa també és indefugiblement, música i gastronomia. Quin goig i enuig al mateix temps, de saber la quantitat de festes que ens queden per visitar! Sempre ho he dit. Jo de major voldria ser un d´eixos reporters d´arrels, la revista o a la fresca, que es passen tot l´any recorrent de nord a súd les festes del nostre País. On m´he d´apuntar?

Començant per Cocentaina, no acabaria mai. Les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Hipòlit no són qualsevol cosa. I ho dic clarament. No tenen res que envejar a les d´Alcoi. Des de la fenomenal setmana cultural plena de concerts de música festera (sensacional la Unió Musical) arribant a "l´entrà". Acompanyat de mon tio socarrat Manolo, ma tia Luci i els meus cosinets Manel i Maria, vaig poder gaudir d´una espectacularitat en els boatos, en els colpidors tratges ( quin crack, Ximo), passant per l´aspecte musical absolutament destacat amb la quantitat de músics i la qualitat de les peces interpretades, així com l´ambient de tot un poble volcat en les festes i el context inmillorable del Palau Comtal. Per cert, els tostonets i la mentireta d´"aigua-llimó" negra, mel de romer...

Seguidament, i convidat pels meus amics Manolo Noguera, pare i fill, (aquest darrer primer tro de la Filà Walies) vaig participar activament en les festes de moros i cristians de Dénia. Entre gent important però alhora molt humil i senzilla em vaig sentir com si fóra un més de la Filà. Quina manera de menjar! Són les de Dénia, unes festes molt joves però amb un futur garantit al 100%. Allà em vaig donar compte que festa i turisme són un binomi ben perfecte i compatible. És un encert que en períodes de plena ocupació hostelera, s´haja plenat un probable buït amb unes festes de moros i cristians que el públic forani i turista sap apreciar quasi amb ferma devoció. Desfilar al carrer Campos, amb milers de persones (que aplaudixen, no com a Onil) i flashos és una experiència molt gratificant. I per descomptat, unes festes destinades en gran mesura al turisme no provoquen ni molt menys en els festers una pèrdua de diversió, sentiment i germanor. He conegut gent molt bona. L´any que ve torne. Segur.

A continuació, vaig tindre el plaer de que el meu amic Xavi Vaquer i la seua família em convidaren un any més a les festes patronals de Castell de Castells i als quals vull agrair de nou, el tracte fabulós que em van dispensar. Castells, és un poble menut reclòs en el fons d´un indret envoltat de muntanyes i serralades tant emblemàtiques com la Serrella o la Serra d´Alfaro. Amb una apariència àrabiga típica dels pobles valencians de muntanya, amb les cases apilotonades, els carreronets estrets, costeruts i irregulars que no em cansaria mai de passejar amunt i avall, i amb la sensació d´estar respirant un aire pur,Castell de Castells val la pena visitar-lo ja siguen o no festes. Una celebració il.lusionant de poble xicotet en el quasi bé tothom s´involucra. Des de la humil i graciosa desfilada de carrosses, les partides de pilota, les carreres de xiquets, els nombrosos passacarrers, les divertides orquestres i verbenes que animen la nit fresqueta, passant per la tradició que es manté en molts pobles valencians, en què els festers (o quintos) de 17 ó 18 anys organitzen amb molt d´esforç durant tot l´any tota mena d´activitats a fi de recaptar diners per a gastar-los en les festes. Quin ambient més sa i què bona gent aquella amb la qual vaig compartir, a banda d´unes bones xulles, uns quants pingüinos (Café licor amb orxata).

Haurà quedat clara la múltiple recomanació, no? Tot i això m´agradaria disculpar-me amb tots aquells que em van convidar a Festes de la Nucia, Polop o a la "Vaca" de Castalla on m´haguera agradat moltíssim haver estat. Això de posar moltíssimes festes en les mateixes dades és un problema i un impediment. No sempre podem complir com voldríem... Quin poble en festes podríem visitar pròximament? Alguna recomanació? Alguna invitació?...S´admeten suggerències i propostes.

Que visquen les nostres festes!

Salutacions

Política i alcohol, el binomi imperfecte...

En certes ocasions, bevem un poc més del compte. No vaig a enganyar-vos, a les nits bascoses d´estiu, una bona mentireta o un plis-plaiet fresquet senten com oli a un cresol. El problema esdevé quan encoratjat pel retrobament amb grans amics (que a banda de ser bons, conviden), l´ambient festiu, la caloreta i el gust tant bo d´una beguda tant nostra com el café-licor, te´n fas tres, o quatre, o cinc o...bé deixem-ho estar.

No sóc jo una persona de bufar-me ni molt, ni massa sovint (o almenys això intente per un problema de fetge que vaig patir fa pocs anys). Però les reaccions són d´allò més peculiars i diverses. Des del pet viciós i calent (i no em pregunteu més), passant pel romàntic, poeta, esportista, ballador...i fins i tot amb certes dosis d´agressivitat que ja m´han provocat algún xicotet malentés. Mea Culpa. Però, últimament destaca sobre la resta el pet polític. I em fa molta ràbia, sobretot al dia següent (aaai no ho faré méees!!). La veritat és que molta gent ja em coneix per on tire. No m´avergonyisc. Parlant d´una manera molt superficial i general (i fins i tot poc fonamentada) puc dir que sentimentalment combregue amb el valencianisme, ideològicament amb la socialdemocràcia i políticament amb el BLOC(sempre amb ànim crític i constructiu) ja que crec que és el que més respon amb les meues inquietuds i idees, i basicament (perquè no dir-ho?) per l´enorme qualitat humana i personal (grans companys i amics) que hi he trobat. Tampoc cal dir res més. Cadascú és com és i prou.

Però, ai las! Últimament, a mitjan “sarao” m´ha pegat per allò del proselitisme que vaig llegir en un llibre de Blasco Ibañez. Trobe que era La Catedral. Qui sap si enfervorits o confiats per l´alcohol, comencem a trobar tota classe de solucions per al món en general i per al País Valencià en particular. Dels altres no criticaré res. Hui toca autocrítica. I és que parlar de política en eixes situacions pot resultar fins i tot contraproduent per a mi i per al que defense. M´explique. Primerament, puc afirmar ( i sense falsa modèstia,) que els meus coneixements de política són semblants als de botànica, molt fluixets i primaris però que em desperten interés. Això provoca que algú amb dos dits de front (o amb dos copes de menys), tinga fàcil la tasca de rebatir-los. Tot i això, a voltes ha colat. Seguidament, podem parlar d´una comprovada regla de tres: a més alcohol, més radicalitat. I això de ser un intolerant i dogmàtic, no m´apanya. A continuació, podem passar a l´àmbit “social”. Agostinet, no es pot parlar de política quan estàs de festa, encara que mai sigues tu el que acomences. Ni és el moment adequat, i a més pot restar punts en el sector femení (jo crec que estic sota zero i baixant). També, i segons la companyia, recobre un cert esperit pancatalanista que creia haver abandonat (i amb tots els meus respectes pels nombrosos amics “panques “ als que aprecie molt) una volta passada la primera adolescència.

De tota manera, he de destacar un aspecte positiu. Comprovat. En estos estats, la possibilitat de cedir i d´arribar a consensos es multiplica per mil. Ja em va comentar un mestre de Dret Administratiu que la Constitució Espanyola de 1978 es va gestar en sopars i amb algún wisquixeli de més. Ja m´imagine al dia següent a més d´un ponent amb una ressaca de por i sobretot amb la sensació de que li haurien colat més d´un gol per tot l´escaire.

D´aquesta manera i aprofitant que quan escric en aquest blog la gent em pren una mica més seriosament, demane disculpes a tot aquell o aquella que haja pogut ofendre, incomodar, o destorbar, parlant d´estos temes. La política i la festa són un binomi imperfecte. Així que, a qui li parle de totes aquestes qüestions una nit de parranda , el convidaré automàticament a un plis plai...

I canviem de tema.

Salut

"Mon anem a Agost, a Agost mon anem!"

“Mon anem a Agost, a Agost mon anem!” criden enfervorits les xiquetes i xiquets colivencs la vesprada del 31 de juliol, tot i que amb la col.laboració d´alguns veïns ja “granaets” amb evidents símptomes de nostàlgia...

Ahir vaig pujar a Onil per a visitar i dinar amb la família i com no per a pegar un born pel poble. En la conversa em van recordar l´esdeveniment curiós que des de fa molts anys es celebra al poble, la vespra de l´1 d´Agost . En consonància amb el canvi de mes s´organitza una cercavila amb dolçaina i tablaet, que comença a la Placeta de la Malva, a la part alta del poble. Allí es reunixen tots els menuts per tal de fer un recorregut cridant la frase del títol, pels carrers colivencs fins a l´Ajuntament, on els esperen tota classe de llepolies i encara millor, un autobús amb la intenció de transportar a tots els xiquets a Agost (l´Alacantí). Com veieu, es fa palés el simbolisme i la coincidència del canvi de mes amb el nom de la localitat del sud valencià. Tanmateix, no sé que ocorre que l´autobús mai arriba i ha de donar mitja volta a la rotonda que hi ha a l´entrada d´Onil. D´excuses n´he sentit un fum: “Algú li ha punxat foc al Maigmó i està la carretera tallada!”, “s´ha trencat l´autocar!”, “Ha plogut tant que Agost està negat d´aigua!”, “S´ha mort (ai pobret meu!) l´alcalde d´Agost!”. Val a dir per si encara no ho heu esbrinat, que es tracta d´una mentireta que els pobres xiquets, innocents s´ho creuen i que com la història del Pare Noël, o els Reis Mags d´Orient, no ens desvelen fins que ja tenim uns certs anyets i una certa experiència per a dir “Açò que és! Si tots els anys passa alguna cosa és que açò ha de ser un “anganyabobos”! En fins, que és molt graciós vore com els xiquets emprenyats, amb la motxilla preparada, amb un bon àpat d´entrepans i un sac de dormir han de tornar a ses cases.

Encara recorde aquells 31 de juliol que em passava tot el dia nerviós esperant l´esdeveniment al qual anava acompanyat de la meua cosina Esther i per al qual mon tio Quilis ens preparava uns bons entrepans de pernil i uns quants sucs (no havíem de carregar massa la motxilla!). Recorde també que m´imaginava Agost com una espècie de paradís on anàvem a passar una estància celestial i divertida. Sobretot em ric quan em ve al cap l´enuig que portava damunt en saber que no podríem anar i la infinitat de solucions i alternatives curioses que proposàvem. Recorde també que fins i tot imaginant-me-ho, no m´ho volia acabar de creure quan la meua iaia em va dir que tot això era mentida...Ja estic en el mode/ estat melàngia On.

Quants anys té aquesta curiosa tradició? La veritat és que no tinc ni idea, a internet no he trobat res. Pot ser uns 60, 70, 80 (?). No obstant, sí que sé que va ser el “Tio Barça”, un gelater que era germà de la meua besàvia, la “Tia Tona Alejos” (de la qual tinc algunes històries que contar) el que va començar a organitzar aquesta tradició. No sé si ja s´havia fet abans o ho va inventar ell mateix. Així, ell que vivia en la Plaça de la Malva (d´on ix el recorregut) era l´encarregat d´apuntar als xiquets que volien anar a Agost. Així, es va assolir un major entreteniment per als xiquets en l´estiu. I és que sempre ho dic: els valencians fem festa per qualsevol cosa! Tot i això, la meua iaia ahir estava remugona...”això de mon anem a Agost ja s´ho han copiat en Castalla!”...en fins, els castelluts estos és que ens volen molt...XD

Salut i Agost!

Fent les Amèriques...

..."Welcome to USA"...Home, moltes gràcies!... Un cartell ben gran amb el fons ornamentat per la bandera americana i aquestes paraules ens donava la benvinguda a eixe país tant odiat o idolatrat segons qui ho mire i que tant dóna que parlar. Jo crec que això del cartell ho fan per alleujar un poc el patiment i l´espera a que sotmeten als estrangers en els controls d´immigració. Cues enormes per a passar un control en què en lloc de "foreingers" (estrangers) pareixem delinqüents...I és que a les nombroses qüestions del tipus, d´on vens? on vas? què fas? què faràs? tens antecedents? s´afegix l´obligació de fer-te una foto (smilee!!) i deixar la teua fingerprint (ço és, emprempta dactilar). I això que mon pare diu que abans en Amèrica, muntar-te a un avió era com fer-ho a un taxi...

En fins, que vaig estar amb la família una setmaneta de vacances Orlando, Florida, on dotoregen de ser l´Orange State. Ja els agradaria als ianquis tindre una horta com la valenciana (tot i que els valencians estiguem carregant-nos-la poc a poc). La veritat és que em va estranyar perquè de tarongers no en vaig vore cap. Moltes petites llacunes i estanys i molt de verd, això sí. Molt bonico tot. I unes infraestructures, carreteres sobretot envejables.

Parlant ja del viatge, sempre és bo desconnectar uns dies de tot (encara que mai ho aconseguisc). A més amb açò del canvi euro/dòlar, el viatge va resultar prou més barat del que ens esperàvem. I m´ha agradat...clar sempre veus coses boniques i que et sorprenen. De tota manera tampoc n´he tornat enamorat. A banda de que havíem estat fa uns anys, tampoc hem fet gran cosa. He descobert a la "vellea" (ja arribarem ja..) que en qualsevol atracció dels diferents parcs que vam visitar, em marege. Quin fracàs tu! També cal dir que a la família li va més un rotllet en plan tranquil.let: esmorçarot, piscineta, prendre el solet, esporàdicament visita a algún parc temàtic, pegar volteta per les nits i dormir prou. A mi també m´agrada, però no sé, no és del tot el tipus de turisme que m´encise.

Últimament, em decante més pel turisme de "contornà" (no coneixem gens el nostre País) junt al turisme per Europa. M´agrada palpar més cultura i sobretot més comoditat. Sobre la cultura, no en vull parlar molt, perquè no és que jo siga molt cult en la matèria. Però vos diré que n´he vist molt poqueta en relació a l´oci. Això sí, la poqueta que vaig tastar, de molta qualitat. Vore el Cirque du Soleil (impressionant) i visitar les instal.lacions de la NASA al Cap Canyaveral paga la pena. Quant a la comoditat, em referix sobretot a les hores que vam gastar en arribar-hi i tornar-hi. Quasi 24 hores des que vaig eixir de ma casa fins que vaig arribar a l´hotel i a l´inrevés!!! Viatges tant llargs m´esgoten!! Però xè, ho reconec i ho agraisc, em considere molt afortunat per viatjar, vore món, conéixer altres idiomes... el que passa és que ser queixó és inherent a la meua persona. Què hem de fer! A les llargues hores de viatge m´han acompanyat quatre llibres que recomane totalment: La Catedral i Entre Naranjos de Blasco Ibañez, així com Lluitadors de Francesc Gisbert i Gràcies per la propina de Ferran Torrent (el darrer boníssim)

També hem perdut les maletes. Tot perquè el vol d´Orlando a Philadelphia es va retrasar, i vam agafar la connexió amb Madrid amb una escena digna del cinema. En un país de velocistes, trobe que vam batir els records per arribar a la porta d´embarcament que per a més inri, ja estava tancada. Nosaltres vam arribar justets, les maletes però, no van poder ser carregades. Vorem si ens arriben...i puc posar-me roba més noveta.

El pròxim viatge serà a setembre. 4 o 5 dies a Galícia, com tots els anys. Un lloc que estime com si fóra ma casa sobre el que ja escriuré algún dia. Fins al moment gaudiré d´un mes d´agost carregat de festes i concerts arreu de les nostres comarques, l´alegria de tornar a vore molta gent i de visitar com no, el meu poble i la meua família. Un menú de luxe...

Salut i estiu