dilluns, 30 de març del 2009

Lectures recomanades

Últimament no llig massa literatura. Des que va començar l´any, sols he pogut engolir-me voluntàriament tres llibres no massa llargs, que almenys sí m´han paregut bons. La meua rutina diària m´obliga a fer altre tipus de lectures jurídiques (sentències, Codis, clàusules) i musicals (partitures, majorment), que malgrat ser molt profitoses em furten massa temps per a una de les meues aficions. Ja arribarà l´estiu, ja.

Així que, passe a comentar-vos i recomanar-vos els.

DE TEJADO EN TEJADO, de Carlos Alejandro Sánchez Salmerón. És un llibre especial. L´ha escrit un amic, basant-se en la volta al món que va finalitzar fa un any. És un relat d´aventures en el que es busca d´una pedra especial per tot el món. Així, barreja moltíssima història, paisatges i cultures locals desconegudes, amb el toc de bogeria, humor i gran empenta que té Carlos, un xic de Guadix (Granada), però afincat a Benidorm. Fins i tot en un moment del relat, nomena a mon pare, la qual cosa em va sorprendre gratament. Va ser un plaer recordar anècdotes que ja m´havia contat i conéixer tot el seu viatge a través d´un relat on la diferència de registres denota la veritable personalitat de Carlos. Com té la intenció de tornar-lo a editar, el tornarem a llegir.

L´AMBICIÓ D´ALEIX, d´Enric Valor. A voltes em fa ja un poc de vergonya parlar de l´autor castellut. Pareix que siga monotemàtic. Però esmentar i llegir al meu escriptor predilecte, sempre és un goig i una tasca ben plaentera. En aquesta ocasió, al Mas de l´ Arbre i baix l´ atenta mirada de l´ Aitana, més majestuosa que mai, el jove Aleix s´ enamora de Pauleta, una dona uns anys més majors que ell. Com sempre trau a relluir la cultura autòctona, l´estil acuradíssim, les brillants descripcions paisatgístiques de la Marina, personals i costumistes que el fan inconfusible. Uns personatges afectats per l´ encanteri de l´amor. Ja vaig comentar, que el fet de conéixer bé el context espacial on es desenvolupa la història, fa que la mateixa agafe major magnitud i realisme dins la pròpia ment. No podeu deixar de llegir-la.

MACROURBANISME I AGRESSIONS AL PAISATGE MEDITERRANI, de Roger Cremades. El company Roger Cremades, expert en les qüestions mediambientals, va vindre allà pel gener a fer la presentació d´ aquest llibre al Casal Jaume I de Benidorm, ciutat on el macrourbanisme a gran escala ja porta unes dècades entre nosaltres. A banda de parlar amb ell molt cordialment, la presentació d´ aquest llibre em va encuriosir tant, que vaig acabar comprant-me el llibre. A tot aquell que s´ estime la seua terra, el patrimoni natural i paisatgístic del País, i crega que un altre urbanisme més ordenat, sostenible i sobretot diferent al depredador, destructor i respectuós que avala el PPSOE (vegeu l´ informe Auken realitzat com a conseqüència d´ una visita d´ un grup d´ eurodiputats al País Valencià), li pregaria que se´ l comprara. Tot molt desgranat, clar, fàcil d´ entendre i totalment contrastat. Parla amb total rigor de història legislativa, el boom immobiliari, el macrourbanisme, la ciutat difusa i els efectes secundaris del consegüent desordre urbanístic, l´ impacte de les infraestructures, de les urbanitzacions amb camp de golf, així com tota una sèrie d´ agressions a espais tant especials en el nostre paisatge com són les zones unides, la costa, els espais forestals, etc. Vull tornar-lo a llegir perquè a banda de despertar una mica la consciència, és una font d´ arguments i recursos front tota classe de justificacions d´ eixe prostituït “progrés social” que sempre ens volen vendre, a canvi del que tots sabem. L´ aniquilació del nostre paisatge autòcton i tradicional.

Salut i lectura

divendres, 27 de març del 2009

Imatges enlairades...

Fa tres setmanes, uns familiars ens van proposar anar a la neu, a esquiar. Jo, de menut, anava tots els anys a Espot (Pallars Sobirà) amb l´escola. Més tard, cada dos anys o així, fèiem una escapadeta a Sierra Nevada (Granada) i pàssavem uns dies ben divertits. Ara, ja feia tres o quatre anys que no anava, i quan m´ho van preguntar va ser "pensat i fet". Vam tornar a Sierra Nevada que ens va rebre amb 101 kms esquiables en perfecte estat i un oratge magnífic. Cal dir que en aquest art no tinc massa traça, i el meu estil és poc convencional i quasi suïcida (vaig caure un parell de voltes i encara tinc un poc de mal al muscle). Així que entre baixada i baixada, em vaig aturar prou a prendre imatges que a mi, des d´allà dalt a més de 3000 metres d´alçària em semblaven bellíssimes. Des d´uns cingles ben imponents i coberts de gel, passant per les vistes a l´Alpujarra, Granada i totes les vessants nevades d´aquesta elevadíssima serralada...Ací teniu una mostra...






















dimarts, 24 de març del 2009

Aïllat...

...Bona vesprada, escric des de l´oficina on treballa mon pare, amb el temps apegadet al cul, fins que torne. Ja és prou. L´ordinador va faltar fa un mes gairebé, i des d´aleshores ençà he romàs incomunicat (i romandré) tret de comptades ocasions, com aquesta. Mai pensava que dependria tant d´un aparell electrònic amb pantalla, que a més no puc mirar més d´un hora seguida per una petita malaltia als ulls que s´anomena blefaritis (a la viquipèdia ho podeu trobar). Ho sé, normalment me´n passe i els meus ulls es posen rojos com un titot. Sóc, el "pupas"... certament

És hora de posar-se al dia en totes les xàrcies socials que indefugiblement m´han captivat. El facebook, el tuenti, on a banda de trobar i fer-se amics, també es porqueja. Veges tu! Sóc home i les hormones continuen rebolicades..."Juventud, divino tesoro".

És el moment de revisar l´e-mail, i comprovar com ja he superat la milantena de correus per llegir. També cal posar-se al dia i actualitzar-se en Pàgina 26, els recomanables blogsvalencianistes o valencianisme.com, així com en el bombardeig de pràctiques jurídiques a que ens veiem sotmesos en la carrera de Dret (si, estudie "Dret" i no "assegut", així que féu el favor de no gastar-me més la brometa, que ja cansa...).

I finalitzant aquest post de "mer tràmit", també és hora de donar constància en el Racó d´Agostinet, de que l´amo no està mort, simplement està de vacances forçades i amb moltes ganes de tornar, de començar de nou i canviar alguns aspectes com l´estil i el disseny. Espere que prompte...

Una abraçada a tots, parlem aviat.

dijous, 12 de març del 2009

Pla de Bolonya. Què fem del caldo?

En els darrers mesos, estem assistint a moltes mobilitzacions al si de la comunitat universitària, front al que s´anomena Pla de Bolonya o Espai Europeu d´Educació Superior. Un pla que sembla que començarà a aplicar-se el curs següent a moltes universitats. Pareix ser que davant la imminència, molts grups d´estudiants, acompanyats de mestres han decidit mobilitzar-se per tal d´aturar aquest procés. No sé si massa tard ja. Personalment, i com segurament denote el meu text, em trobe un tant mancat d´informació; per tant acull els arguments de l´Assemblea d´Estudiants amb molta simpatia i solidaritat, però també amb molta prudència. Primàriament, i sense haver aprofundit com cal en l´afer, em sembla molt correcte i ben argumentat tot el que diuen. I els recolze.

D´altra banda, a voltes percep solament un recurs al discurs del "no a", discurs que, analitzat purament des de l´àmbit polític, ha sigut criticat des del valencianisme com a poc constructiu, en referència a les seues últimes aliances. I és que tornant a l´àmbit educatiu, encara continue esperant que des de l´Assamblea d´estudiants o d´altres punts de vista em concreten (sense expressions genèriques i un tant abstractes en alguns casos) clarament quin és el model d´universitat que volen i no sols el que no volen. Segur que algú ho farà. I jo encantat de sentir-lo. Els estudiants que probablement acabem abans de la implantació total del nou Pla, tampoc podem aferrar-nos a l´actitut certament egoista i individual, de fer-nos els arreus. A mi, per plaer i major coneixement, m´agradaria estudiar altres carreres en el futur, per tant m´ho he acabat prenent com a part directament afectada.

Hui és un dia de vaga. A les 11:30 hi ha una concentració on pareix que acudirà molta gent. Malgrat totes les meues contradiccions internes, hi assistiré per continuar informant-me, però també perquè sempre queda eixe petit morbo d´estar present en tots els llocs on hi haja gresca i agitació. Un sentiment un poc primari, però intrínsecament jovenívol. Perquè no dir-ho.

M´agradaria, que si algú es passara per ací, en diguera la seua. L´altre dia em van donar una fulleta amb arguments i sol·licituds que m´agradaria reproduir en part i amb els que superficialment, parcialment i amb reserves, estic d´acord. Ho deixe caure:

- Es diu que Bolonya no és solament una reforma pedagògica, sinó un pretext per a privatitzar la Universitat i posar tota l´educació al servei de les empreses i d´un mercat inestable i canviant.

- No s´oposen a una reforma acadèmica i pedagògica necessaria, ni tampoc a la mobilitat europea i l´homologació de títols a nivell europeu.

- Es qüestionen el finançament de la reforma universitaria provinent de fons públics, sobretot atenent al deute espectacular de la Generalitat Valenciana (891 milions d´euros).

- Discutixen també el sistema de graus (4 anys)/postgraus (opcional, 2 anys), en el sentit de que l´accés al postgrau resultarà caríssim (per això la mercantilització de l´educació) provocant consegüentment, una "elitització.

- En relació amb el punt anterior, s´establixen una serie de beques/prèstec, que ja no són a fons perdut, sinó que s´obliga a retornar els diners prestats, hipotecant segons diuen, als joves sols pel fet de tindre una formació universitària. No estan convençuts de que realment el interés percentual alhora de tornar aquestes "ajudes" siga realment de zero.

-Denuncien (i amb molta raó) la manca d´informació i participació dels estudiants en aquest procés des d´algunes institucions com la direcció i el Consell d´Alumnes de la nostra Universitat alacantina.

- Critiquen també que la Universitat i els estudiants sobrevisquen en base a criteris de rentabilitat econòmica, competitivitat i que siga gestionada com una empresa. La privatització de l´ensenyament. Així diuen, l´educació és un dret (no un luxe) dels ciutadans i el poder adquisitiu no ha de poder ser un impediment per a accedir a la formació que desitgem.

- Alerten també d´una dinàmica privatitzadora a la Unió Europea de serveis públics (recordant la Directiva Bolkestein, aquella de les 65 hores setmanals, crec recordar).

Per tant, des d´aquest moviment d´estudiants es demana la paralització del procés per a iniciar un procés valoratiu, d´opinió crítica, de major informació sobre aquesta reforma universitària, un altre debat públic i accessible, i per últim un referèndum vinculantentre tota la comunitat universitària. Acaben cridant a tothom per a reivindicar una reforma educativa universitària sense privatització ni mercantilització de la Universitat.

Què fem del caldo? Què en penseu de tot açò?

Salut i Universitat (pública, per descomptat)

dijous, 5 de març del 2009

GORA ATHLETIC!!!


No és costum en aquest blog parlar de futbol. Hui precisament és el dia, estic molt emocionat. Ara sí que me la bufen tots els pseudointel·lectuals xupiguais, que critiquen amb menyspreu i superioritat moral manifesta, tot afer relacionat amb el futbol. I és que ha estat un moment gratificant, certament. Ja sabeu alguns, que des que sóc persona, he sigut de l´ Athletic de Bilbao. I ja m´ havia acostumat a la mediocritat. Fa poc que ha finalitzat el partit de futbol entre l´ Athletic de i el Sevilla. L ´ equip de San Mamés necessitava capgirar l´ eliminatòria que ja se li havia posat de cara a Sevilla amb un 2-1. I com a autèntics lleons que són, li han espolsat un 3 – 0 en la primera part que servix per a accedir 24 anys després a la final de la Copa del Rei. J. Martínez, Llorente i Toquero han sigut els autors. Una nit històrica, emotiva i per al record, per a aquells que portem el futbol i el sentiment athletictzale al cor.

Molts es pregunten perquè sóc de l´ Athletic. Ni per moda, ni per política. És més senzill. Ho sóc per herència. Sona estrany, que ací al País Valencià hi haja tanta afició pel club biscaí. Tanmateix, si tenim en compte la trajectòria de l´Athletic, podem observar que té un palmarés ampli (8 lligues i 23 copes), la qual cosa féu que nombrosos aficionats al futbol no residents a Euskalherria, simpatitzaren amb l´ equip de San Mamés i fins i tot constituïren moltes penyes, com ocorre al nostre País. . La lluita i coratge dels bilbaïns va afavorir que se´ ls batejara com als “lleons de San Mamés”. El meu iaio Agostí, fou un dels “seduïts”, supose que per aquells grans jugadors com Zarra, Panizo, Iriondo, Venancio o Gainza (els 5 magnífics). Li ho va transmetre a mon pare que encara de novençà va arribar a vore com l´ Athletic aconseguia el doblet (Lliga i Copa) a la temporada 83/84. Sempre ha sigut un gran aficionat

Així que, des de menut sempre he begut aquest sentiment. Tenia una foto per ací del meu primer aniversari, bufant els ciris d´un pastís que contenia l´ escut de l´ Athletic (l´ única cosa que he pogut dibuixar satisfactòriament en ma vida). També fa poc vaig trobar una instantània on ben xicotet i grosset portava amb orgull l´ indumentària del meu equip. Jo he crescut amb jugadors i ídols com el gran Julen Guerrero, Cuco Ziganda, Txingurri Valverde, Josu Urrutia, Ander Garitano, Aitor Larrazabal, Larrainzar, Andrinua, Karanka, Alkorta, Juanjo Valencia, Isma Urzáiz, Joseba Etxeberria, i darrerament amb altres com Del Horno, Ezquerro, Iraola, Orbáiz o el fenomenal Fernando Llorente. Quins batistots agafava de manyaco quan el meu equip perdia! Com es reien i burlaven els meus companys d´ escola, quan un dilluns, després d´ un cap de setmana de derrota, entrava tot abatut i vergonyós a classe. Jo crec que eixe esperit de perdedor pacient i fidel, ha definit en certa mesura la meua posterior identitat. Han hagut anys bons, com aquell subcampionat de la 97/98, la participació a l´any següent a la Champions, així com altres en la copa de la Uefa, on caiem eliminats massa prompte. També hem passat temporades de patiment extrem, on ens salvàvem del pou de 2a Divisió (on mai hem caigut, per cert) en la darrera jornada, in extremis. Una trajectòria massa mediocre si la comparem amb l´ anterior història.

L´ Athletic (com resa l´ eslògan del Barça) és més que un club. Per a mi, significa una de les il·lusions i expressions d´ un poble, un dels últims vestigis romàntics que romanen encara en un esport cada dia més globalitzat. La filosofia consistent a ser representats únicament amb jugadors d´ Euskalherria, és tant bonica i lloable com limitadora. I és en este punt, on adquireix una importància cabal, el treball de pedrera, on tenim l´ escola de Lezama (hi vaig estar fa 12 anys), famosa per la seua organització i pels joveníssims valors amb que es nodreix el primer equip. Tampoc ens podem oblidar fins i tot, de la mentalitat compradora amb que actua l´Athletic dins d´ aquestos territoris. L´ Osasuna, la Reial Societat o l´ Alabés ho han patit. I que me´ n dieu de l´ encís de San Mamés? La Catedral és especial. És l´estadi més antic dels equips de la Lliga. Es respira un ambient saníssim, familiar i majoritàriament respectuós. L´ afició sempre recolza i aplaudix els seus, convertint-se realment en el jugador nº 12.

Esta nit no he pogut reprimir l´ eufòria. He reballat una revista i m´he carregat un marc de fotos. Ho sent, mare. Demà li´ n compraré un altre. Valia la pena desfogar-se. Massa anys de laments, de tristeses. El partit ha estat per a gravar-lo. Quasi necessite un parell de desfibriladors. Hem passat a la final i allà ens espera el Barça, un conjunt espectacular i letal. Molts amics són d´ aquest equip i sé que em punxaran a tothora. Però crec que, a un partit tot és possible, així que m´ ho jugue tot. I més coneixent els recursos propis i la motivació amb que eixiran el dia 13 de maig a Mestalla, on m´ agradaria moltíssim estar present, encara que no siga jo un ferm partidari de la monarquia... Un somni. Guanyarem i traurem la “gabarra”. Segur.

GORA ATHLETIC!

diumenge, 1 de març del 2009

Belgique/België

...O siga, Bèlgica. Com heu pogut comprovar a mi em va tot això del plurilingüisme. I és que, malgrat els conflictes lingüístics que s´albiren al si d´aquell petit país, a Brussel.les existeix un bilingüisme real i envejable que alguns com jo, ja desitjaríem al País Valencià, i per extensió a la resta de l´Estat Espanyol.

Doncs això, Bèlgica va ser el lloc escollit per a gaudir durant 4 o 5 dies, la setmana passada amb els amics Alfonso, Álex i Payá. Una de les raons principals per la qual ens vam decidir a marxar-hi, fou la presència Erasmus de la nostra amiga, i vilera de pro, Mariam, a la que de nou agrairé la seua hospitalitat i companyia que també agraisc a gent com Ester, Maria, Sebastian, Sara, etc. Sense Mariam, haguérem patit més encara la nostra ignorància idiomàtica així com la desorientació i palurdisme regnant en nosaltres.

Si vos sóc sincer, Bèlgica no m´ ha resultat un territori del tot agradós per a tornar sovint. I sé que és injust expressar estes paraules, quan la sola oportunitat de gaudir d´ uns dies fora de ta casa i a un altre país suposa un gran plaer. És cert. Tanmateix, vam vore coses ben boniques i dignes de foto i ho passàrem d´ allò més bé. L´ oratge fou trist. Tot el dia nuvolat, sense vore el sol, amb un fred que raïa, però amb la sorpresa de vore nevarsejar en directe després de no sé quants anys fa.

L´ estància en Bèlgica, extenuant. Si haguera d´ establir un percentatge entre turisme i festa, em quedaria en un fifty-fifty. Un binomi d´ aquestos dos elements arriba a consumir a les persones, certament.I és que com dia el meu amic Llauís de Callosa, “ por la noche leones, y por el día camaleones”. I així estic esta setmana, que no alce cap. La festa belga és, si més no, curiosa ja que a les dos de la matinada ja minva considerablement. A banda, la cervesa sembla ser l´ únic líquid consumit per aquelles contrades. Així que, seguint el refrany castellà de “Allá donde fueres, haz lo que vieres”, vam complir en parròquia. Vam visitar el pub Delirium, famós per tenir el record Guinness de cerveses a la carta (imagineu-se un volum d´ enciclopèdia). No les vam tastar totes, però la cosa va acabar embrutant-se...

No tot va ser anar de tabola. Passejar pels carres de Brussel·les és interessant. En uns quants dies vam poder observar llocs emblemàtics com el Manneken Pis, la Grand Place, l´ Atomium, el Palau Reial, la Borsa, els edificis on es situen les institucions europees (Parlament, Comissió, Consell) o el museu dels instruments. I tot això, sense pagar res de transport públic (risc que no recomane) i menjant porcaes (però bones) a tothora com els gofres amb xocolata i les frites (creïlles fregides). L´ alberg, molt acollidor també...m´ agrada això de compartir un sol bany i dutxa, i dormir en comuna...Un hostatge en ple barri musulmà, farcit de barberies i pastisseries i que sense cap prejudici, vam trobar ben segur.

Tanmateix, el lloc que més agradós em va resultar va ser Brugge. Una ciutat petita i constantment partida per canals, que com molts sabreu, fa que se la conega com la Venècia del Nord. Em va semblar una ciutat molt acollidora i bonica. No vam parar de fer fotos. Eixe mateix dia vam visitar Gent, ja a poqueta nit, la qual cosa trobe que va deslluir una mica la impressió grata que ens esperàvem. La foscor i el fred no van impedir però, que endevinara en Gent, una ciutat amb molta personalitat. Catedrals, més canals, un centre antic amb encant...

Una altra visita no prevista (13 euros anar i tornar amb tren, que més voleu?) i que va travessar les mateixes fronteres belgues, fou la de Maastricht (Holanda) on vam tenir la sort d´ arribar en dia gran. Celebraven carnestoltes, i l´ ambient era molt divertit. Em va recordar molt la festa a casa nostra. Festa al carrer, nombroses bandes de música (no exemptes, això sí de baixíssima qualitat), alcohol a voluntat, autòctons aixoplugats en tavernes típiques, etc. Feia goleta. Llàstima no haver- se portat aquella disfressa de Benet XVI que em vaig clavar a la maleta (qui sap?). Me´ n vaig tornar satisfet i amb la sensació graciosa i relaxada d´ anar quasi surant per l´ aire. I és que, sentir-se legal fent la mateixa cosa que a casa teua és il·legal, és, com a mínim temptador per a un cos fins al moment sà. O això crec jo. I no dic res més.

Prop de la Grand Place, hi havia una figura d´ or gitada. Diuen que si la toques, tornaràs a Brussel·les . Com sóc un poc caldós, ho vaig fer. Així que, no queda més remei. Hi tornarem.

Salut i Belgique/België.

...Per a una volta en la vida que em faig fotos (quasi obligat per ma mare tot s´ha de dir), farem un poc d´autobombo...