Va de mocions...

Ahir va ploure a Benidorm. Com feia anys que no veia ploure. Probablement, algun creient ho atribuisca a un càstig de la divinitat, donat l´ espectacle tant mediocre i esperpèntic que s´ ha donat les últimes setmanes a Benidorm. La pluja però, no va impedir que el meu homònim Agustín Navarro accedira a l´ alcaldia després de la presentació de la tant polèmica i mediàtica moció de censura. No vaig assistir. Reconec que vaig perdre les ganes, i a més tenia massa faena. Però vaig tenir l´ ocasió d´ observar els resums televisius a l´ajuntament, on es trobaven alguns coneguts que actuaven com si foren hooligans d´ equips anglesos. Bé, de totes formes, he de dir que em vaig alegrar de vore-vos...

Portem tot l´estiu albirant la moció, des que el senyor Bañuls va abandonar la seua regidoria, i posteriorment va passar a ser no adscrit. A partir d´ací hi ha hagut un clima de tensions, d´acusacions que a mi m´ha avergonyit sincerament. Veig a un PP molt prepotent com si açò fóra el seu coto privat després de tants anys de majories absolutes i d´amiguismes. Per contra, veig a un PSOE que amb l´excusa de l´ endeutament (que el patisc indirectament) i la ingovernabilitat (que en gran mesura la hi ha), camufla un ànim de revenja per aquella moció de l´any 91 que va possibilitar l´accés de Zaplana a l´alcaldia.

He tingut contactes amb el grup socialista i amb molts militants amics (fins i tot els pares de Leire Pajín van ser els meus mestres) pel fet de ser directiu de la Unió Musical, i deixant a banda les qüestions personals, i sent extremadament agosarat no els veig nivell ni capacitat per a ser l´alternativa de govern a aquesta “especial ciutat”. A més de les moltes diferències en les qüestions nacionals i fins i tot socials, no m´inspiren gaire confiança política per a dirigir aquest ajuntament. Probablement, siga qüestió de feeling, com deia Pep Guardiola. Fins a aquest estiu, he vist una política municipal avorrida, marcada en gran part per l´acomodament que facilita el bipartidisme i tanta majoria absoluta. Trobava a faltar més veus dins del consistori, principalment la del valencianisme polític i de progrés.

La tornada de Bañuls com a independent (recordem el seu passat, certament lligat al BLOC al 2003) la valore negativament. Sent sincer, no tinc el plaer de conéixer-lo ni tampoc massa opinió política sobre ell. L´he vist sempre amb massa aspiracions polítiques, que m´agradaria pensar que són de bona fe, per la seua estima a Benidorm. Recorde amb inexactitud, com una volta fa uns anys va abocar en un plenari un cabàs de terra de la Partida d´Armanello en la cadira de l´alcalde Pérez Devesa, per afectar-li als seus interessos o als de familiars, no recorde bé. Em va sorprendre que tornaren a confiar en ell i em consta que han passat d´ell fins al cul. Dit això, no puc deixar de criticar que aprofite la seua acta com a regidor triat per unes sigles, en lloc de deixar-la a un altre, ser coherent i començar de nou. Probablement, la seua carrera política s´haja acabat ací. No sé si seria convenient, per part del BLOC tornar a sondejar-lo per a una probable coalició.

Sent objectiu, no veig gens bé la moció, i així ho he fet saber a tot aquell que m´ho ha preguntat. La situació actual és esperpèntica. Uns concejals socialistes que es donen de baixa del partit (amb el recolzament de l´agrupació local) per salvar el cul i voler deixar lliure de pecat a una organització i els seus dirigents, per a tornar un temps després (amics militants socialistes dixerunt). Allò que uns han criticat ho fan altres, que al seu torn ja van bramar en altres mocions patides, airejant la seua castedat. Uns fets, que per damunt de partidismes, van en contra de l´ ètica política més elemental. Tot açò, a mi em desil·lusiona, i em demostra la necessitat d´una regeneració democràtica urgent, començant per l´ajuntament de la meua ciutat i amb l´extensió que vosaltres vullgueu donar-li. Regeneració que ha de començar pel PPSOE.

En tot cas, i atenent al consuetudinari marge de confiança, li desitge al nou govern municipal molta sort i tranquil·litat durant aquestos pròxims 20 mesos. I a 2011 vorem que passa...

Incertesa...

Bé, s´acaba l´estiu i ja tenim els primers símptomes de tardor. Pluges intenses i benvingudes, ambient més fresc i soportable. Ja no dormisquege únicament amb calçotets. Ha sigut un període estival curt pels maleïts exàmens de juliol, però ben variat, intens i dinàmic. He fet una gira prou completa, i encara així he deixat massa coses per fer i vore. Em sap molt greu. Un estiu que ha variat entre la felicitat i el patiment. Especial, diria jo. Altre símptoma evident és el retorn a la facultat. Un retorn amarg, trencador, però en certa mesura desitjat. Un curs, en el que m´he de plantejar seriosament el futur.

Quan vaig triar la carrera que desenvolupe ara mateix, reconec que no va ser una decisió diguem-ne vocacional. Uns mesos abans tenia algunes altres preferències que no van quallar, bé per desil·lusions o altres raons que tampoc cal valorar ara mateix. Sent sincer, vaig vore en Dret una opció atractiva i interessant, i ho vaig escollir. A hores d´ ara no me´ n penedisc. Escorcollar pels ordenaments, aprendre nous arguments, llenguatges i interpretacions jurídiques ha sigut una tasca a voltes avorrida, a voltes insuficient, però globalment profitosa.

A hores d´ ara estem en el període de matriculació del que vindrà a ser el meu 5é any. Hui he començat el nou curs acadèmic (cada any s´ inicia abans collons!) amb una voluntat organitzativa i de treball que espere que no se´n vaja en orris abans d´ arribar l´ octubre. Ja seria prou. Si res estrany no passa, enguany serà l´ any que deixe quasi per acabada aquesta carrera, a excepció d´ alguna assignatura solta i crèdits de lliure configuració que per major comoditat horària deixaré per al pròxim curs, en altra universitat que m´ agradaria que estigués dins del domini lingüístic.Són aquestos, uns moments en els quals veus com aquell horitzó llunyà, ja el tens a l´ abast de la mà, quasi aconseguit no sense patiment, però amb una continuïtat que em fa moderadament satisfet. No obstant això fa uns dies que ho barrine. No deixe de fer-me preguntes relacionades amb el futur que, probablement per la seua magnitud o incertesa em provoquen una certa por.

I després què? Què vull fer? Seguiré estudiant? On estaré? Perdré el temps, o tot m´ anirà bé? Com m´ hauré de plantejar els afers extraacadèmics ? Fins a quin punt m´ han d´ afectar? I la música? És una altra opció o quedarà com fins ara en una fidel admiració?

Massa preguntes. Doncs això, incertesa total i absoluta.

L´Arlésienne (G.Bizet)

Ho recorde amb exactitud. Fou al tradicional concert dominical de Festes Patronals de Benidorm que vam celebrar al Carrer Gambo. Les condicions d´acústica com d´infraestructura eren un tant precàries. Però ai, amics! This is Benidorm! De tota manera aquella vesprada fou per a mi especial. Probablement siga una mica tendre, i per això acostume a gravar fidelment en la memòria tots els meus debuts. Al cap em ve el primer passacarrer amb la Banda, on em costava portar el pas tocant el magnífic pasdoble “Operador”. Aquella vesprada debutava com a solista amb el fiscorn(He de reconéixer que aquest instrument és el meu ullet dret).L a nit anterior havia comés la imprudència greu d´ anar a tocar amb la xaranga Tiki Taka pels carrers de Benidorm, restant la meua morrera un poc perjudicada. Amb els dits tremolosos vaig començar en el tutti de la Pastoral de l´Arlésienne fins que em va tocar armar-me de valor i començar a interpretar els nombrosos solos de fiscorn que té la transcripció d´ aquesta obra de Bizet per a banda simfònica. Miraculosament no vaig fallar ni una nota. Com de devanit estava quan Don Rafael em va fer alçar de la cadira junt amb els altres solistes, Sebastián Carmona (flauta), Toti Orts (oboè) i Jsk Vaquer (trompa).

Els companys em van felicitar afectuosament. Però el que realment em va arribar va ser vore com una volta finalitzat el concert, Don Rafael es va dirigir a mi, em va donar la mà, i em digué: “Agustí, enhorabuena. Te suena muy bien el fliscorno. Tu serás un buen músico”. Malgrat que aquestos vaticinis s´han quedat un poc estancats i a mig camí (excuses i raons per a un altre dia), guarde amb apreci aquelles paraules que van suposar un reforç a l´autoestima i una motivació extra per a seguir aventurant-me en el cruel i bonic món de la música.

Em venien al cap tots aquestos records, quan despus ahir, acompanyava a l´amic Vicent Ortega per a que aprovara l´assignatura d´orquestra. Vaig eixir orgullós tant pel seu aprovat, pels companys i la seua gran qualitat musical, i sobretot pel repertori. A l´ Arlésienne com a obra obligada, li va acompanyar la Boda de Luís Alonso com a lliure, ja que la teníem ben assajada. Va sonar molt bé tot. El diumenge ho celebrarem com cal a l´horta de Vicentet.

Passant ja a parlar de tecnicismes musicals, en els quals no aprofundiré molt per no ser més atrevit del que toca, L´Arlésienne (“La xica d´ Arlés”, un poble de la Provença on per cert hi va haver molta emigració valenciana) es dividix en dos suites. La primera fou estrenada a l´ any 1872. La segona, que vam tocar nosaltres, va ser arranjada i publicada per Ernest Guiraud en 1879, completant el treball d´un Georges Bizet ja traspassat. Aquesta es dividix al seu temps en altres quatre moviments: A) Pastoral, B) Intermezzo, C) Minuetto, D) Farandola (el més conegut i interpretat). Els solos de fiscorn es concentren als dos primers sobretot, amb compromesos intervals d´octava, així com duos amb la flauta i la trompa. El tercer moviment és l´hora de la flauta, que s´ha de lluir i mostrar tots els seus recursos. La farandola comença amb un temps de marxa (La marxa dels Reis) per a passar a un 2/4 allegro vivo que requerix una bona digitació, per acabar amb un final digne d´aplaudiment i crits emocionats.

Vos deixe amb alguna mostra d´orquestra, la formació originària, que no té al fiscorn com un dels seus instruments integrants. No he trobat cap versió de banda que em satisfera així que ja avisaré quan la tornem a tocar, per a que vingueu a escoltar i a saludar-me.

Salut i música.