Darrerament
han sigut vàries les persones que m'han preguntat obertament per la
meua visió al voltant del fenomen "Podemos". La cara
d'imbècil que dec posar i els quatre tòpics incoherents que
aconseguisc entrellaçar no afavorixen una opinió convincent per la
meua part. I si sóc plenament sincer, he de confessar que la meua
despolitització parcial -per motius aliens a la meua voluntat
primigènia- ha redundat negativament a l'hora de realitzar anàlisis
seriosos i profunds sobre la matèria.
La
qüestió és que, amb aquestes premisses, hom no pot més que
atrevir-se a fer judicis estrictament personalíssims i superficials
que el vent o el facebook s'encarregaran d'emportar-se'ls a l'oblit
més absolut en pocs dies.
Podemos
ha estat un episodi digne d'estudi i fins i tot de certa admiració.
Amb tot, el major inconvenient amb què ha de ballar Podemos, no és
explicar la seua relació amb Veneçuela o Iran. Ni la superació
efervescent del "Guantànamo mediàtic" a través de
mitjans que li han fet la rosca des del principi. Ni l'emprempta de
la vanitat personal a les paperetes electorals. Ni els rumors al
voltant dels ingressos, beques o patrimoni dels seus líders. Ni la
dubtosa estratègia d'estar amb la gent i no presentar-se amb nom
propi allà on està la gent -és a dir, als municipis- per pur
tacticisme polític. Ni tan sols l'ambigüitat calculada o la
mancança d'un programa desenvolupat. Ni el seu melic de referència
a Madrid o la pèrdua progressiva de visió plurinacional d'aquest
Estat.
Per
experiència pròpia, i sense cap ànim de pontificar res, el major
problema d'aquesta formació política i d'alguns dels seus
representants és haver-se autoimposat -tal vegada inconscientment-
un llistó de puresa massa alt i exigent. I des d'eixa condició
impol·luta amb què compta qualsevol nouvingut al fangar de la
política i que alhora faculta per a tirar amb fona a tort i a dret,
he vingut observant des de l'escepticisme mediocre que m'assola que
els nombrosos judicis de valor o adjectius qualificatius pronunciats,
castes, categorismes, i la sensació de que a vegades es situen com a
representants exclusius de la nova moralitat, per sobre del bé i el
mal, són circumstàncies contraproduents a llarg termini. Assenyalar
amb vehemència el nivell de puritat i honestedat que s'hauria
d'acomplir per part de la resta, pot ser electoralment rentable per
als següents comicis, i fins i tot necessari per a la regeneració
de la cosmovisió general. Però des d'eixe moment la teua posterior
actuació queda hipotecada al compliment d'aquests estàndards que,
com a mínim, no s'haurien de rebaixar ni un centímetre dels
paràmetres que tu mateix t'has auto-establert. I ai de tu, si
traeixes aquells principis, que els rapinyaires de l'altre bàndol
estan esperant-te amb munició!
Des
que vaig abjurar d'aquella personalitat dogmàtica i concloent dels
anys de primera adolescència, que no me'n refie de cap postulat
aparentment impecable i sense escletxes. Humilitat com a principi,
construcció constant, respecte sacrosant i sinergies des de la
comprensió mútua. A partir d'aquest escenari, ens podrem trobar
tots plegats en el camí del canvi.