Ser usuari del servei de bicicletes públiques a Benidorm és una heroïcitat
digna d’epopeia. Practicar la mobilitat sostenible a mode de pedaleig no només
requerix certa militància en els afers mediambientals sinó també bones dosis de
paciència per a aquells que ens estimem no agafar el cotxe i donar mil voltes
pel centre sense resultat. La cosa es complica quan t’enfrontes a una orografia
gens favorable per al sistema de tres marxes. Costeres amb percentatges de
categoria especial com la de l’Avinguda del Murtal que compten amb un carril
bici sense transitar, si és que hom no vol deixar-se els pulmons entre ambdues
direccions de la carretera. Encara sort que fa bonic, ens atorga certa
distinció eco-friendly i va donar uns
dies més de faena a l’adjudicatària!
El més flagrant de tot plegat és que, després de les diverses renovacions a
les que seguixen uns mesos d’ús correcte, el servei torna a fer-se inoperatiu i
calamitós. Bicicletes en mal estat, algunes d’elles sense pedals, cadenes
soltes, rodes punxades. Per no parlar dels terminals des d’on es gestiona
l’extracció d’aquests vehicles: funcionament nefast del tàctil de la pantalla,
elecció de bicicletes que després no es poden traure, número de whatsapp per a
incidències a les que ningú contesta. Amb aquesta queixa amarga –fonamentada en
diverses ocasions consecutives sense poder exercir de ciclista urbà–, no
voldria amagar cap realitat ni cap culpa: en la ciutat de l’aparença i la
importància de la primera imatge existim (no defuig la primera persona) veïns
incívics que tractem el mobiliari urbà amb la premissa de tenir més drets que
obligacions. I també (sense cap sospita de turismefòbia) la presència ínfima
però no per això menys notable de determinats visitants que aprofiten la seua
estança per a lliurar els instints més salvatges i primaris de la condició
humana.
Amb tot, l’absència d’aquests vehicles (la utilització dels quals ha estat
prèviament pagada) em commina a fer el trajecte a peu, amb la visió de la platja
de Ponent a la dreta, i avisar que arribaré vint minuts més tard. La reforma
del passeig, abans decrèpit i desaprofitat, ha atret nombrosos comerços i bars
de qualitat diversa, així com bona cosa de jubilats sense pressa, estiuejants
desqueferats i aborígens que practiquen esport amb roba de Decathlon o passegen
al gosset d’una manera estoica. Golafre de mena, m’enfile pel costat dels bars
a fi de copsar qualsevol visió o aspecte culinari interessant per al meu apetit
irremeiable. Vins de tota classe, menjars de plàstic, menús del dia infectes o atractius,
olor extasiant a sardina, restaurants de tota la vida, noves pizzeries, espais compartits i de
gastronomia heterogènia, franquícies de moda, Andalusia, Bèlgica, gelats
comercials, màquines hipnòtiques de granissat, iogurts gelats amb complements.
La globalització a l’hora d’omplir el pap és positiva, si no fóra perquè en
massa ocasions perdem pel camí les mostres gastronòmiques endògenes i
digníssimes, relegant-les categories secundàries, als àmbits domèstics, festius
o directament a l’oblit més imbècil.
Aquestes reflexions però, es veuen sempre interrompudes al mateix bar,
davant la mateixa escena, de manera sobtada. La dona, amatent i discreta, rosega
l’encisam mentre que el marit, jubilat, panxut i de mirada autosuficient és
complagut pel cambrer amb un tanc de cervesa. Deixant de banda les nombroses
derivacions que se’n poden extraure d’aquest quadre del Segle XX, per a mi,
desqueferat i extravagant de sempre, el més greu de tot és la disposició del
beuratge. Per quina raó de Déu (si no és per qüestions d’homenia o vanitat) es
demanen i s’utilitzen gots de mig litre per a dipositar la cervesa? És
menester? De no ser que es bega ràpid i en quantitat, la principal
funcionalitat de la cervesa comercial –que estiga ben freda i lleve la set- queda
en entredit. Almenys per a un neòfit aficionat. Com a mostra, els habituals
solatges d’un dit de líquid amarg i calent. Tot això ho pense mentre evoque
algunes visites a Colònia on, entre sons germànics i la fragància humida del
Rin, els cambrers servien en safates d’ansa aquella Kölsh efímera de 20
centilitres en gots allargats, que reposaven mecànicament fins que algú deia ja
n’hi ha prou.
El meu iaio estimat deia en vida que cada volta li agradava menys la
cervesa. Confesse avergonyit no ser digne successor en aquest aspecte i menys
encara ara que comence a fer esport i sempre, quan acabe, tinc la sensació
hedonista de mereixement.
Cal que apanyen les bicicletes.
