dilluns, 30 de juny del 2008

vençut i esgotat...

No hi havia ningú més a la platja. Ell. Tan sols ell seia a la vora del mar amb els peus mullats. Les ones trencaven amb força. Tronava. No hi havia pressa.El desànim i la desgana el corprenien i el portaven a un estat de malestar i de melàngia generalitzada. Per què? es preguntava. Per què per uns moments es sentia l´ésser més insignificant, més estrany, més trist del món, "del gènere inútil"? Com és que no havia experimentat mai tal grau d´incomprensió? Què pot sentir algú quan és motiu de vergonya per part d´algú volgut? O quan l´orgull passa a transformar-se en intolerància i falta de respecte? Tant de mal i problema havia causat per a meréixer eixa dimonització?.....De sobte, per tota la platja s´ha sentit un crit, un crit ofegat de lament, de plor que hauria commogut a qualsevol. Tot seguit un llamp. I un plor lent i trist en soledat. Al moment una ona li ha esguitat la cara. I petits rierols corrien per les seues galtes, sense saber molt bé si eren de llàgrimes o d´aigua marina. Què més dóna, si les dos són salades? Passada una estona, vençut i esgotat de tanta frustració i rebuig, ha plegat i lentament ha tornat a casa.

Bona nit

divendres, 27 de juny del 2008

Aparicions...

...A banda de resacós, m´he alçat animat. I no cregueu que és pel partit de futbol, que quasi no vaig vore (enhorabona a molta gent). A part d´una festa d´eixes que fan història, molta gent sol dir que les coses ocorren quan menys t´ho esperes. Ahir van tindre raó. I és que a mí que m´agraden les coses espontànies, que naixen sense buscar, em vaig vore envoltat d´una sorpresa que amb una melàngia quasi oblidada havia somiat. Sorpreses que per moments conviden a enlairar-se i sentir-se més feliç, més valuós. Sorpreses que m´ennuvolen. Aparicions inimaginades que trobava a faltar. Probablement no es torne a repetir, probablement m´haja pogut l´art de l´exageració perquè la sorpresa no va durar massa i perquè malauradament hi havia massa sidra en les meues venes. Però que voleu que vos diga, el costum de l´abstinència fa que qualsevol esdeveniment d´aquestos per petit que siga arribe a ser fins i tot especial. Probablement este sentiment tampoc siga mutu. Què més dóna? Al cap i a la fi i sent massa individualista, el que més importa és el reforç d´una autoestima sempre un poc corcada però que afortunadament amb aquestos estímuls demostra que és capaç de reviscolar.


Gràcies de tot cor...

diumenge, 22 de juny del 2008

Estem equivocats? sobre la selecció espanyola...

...Mire per la finestra, amb una mica de respecte perquè tinc un poc de vertigen. El panorama és festiu, alegre. Els cotxes piten, la gent embogix onejant banderes espanyoles i cridant consignes diguem-ne prou "cañís" i taurines. Fins i tot es tiren més masclets i traques que en festes ("no mos furtareu els masclets" XD). La selecció espanyola de futbol ha guanyat per penaltis a la selecció "azzurra" i ha superat eixos quarts que han provocat durant diversos campionats el sentiment i fins i tot orgull de sentir-se com el "pupas". Ha sigut un bon partit. Intens, amb alternatives. Defensa espanyola molt seriosa i un atac de toc que ha desconcertat els italians, que també cal dir-ho han tingut alguna oportunitat i també han notat l´absència de dos grans com són "pegamento" Gatusso i un futbolista extraterrestre com és Pirlo. Al remat, als penalts Casillas n´ha parat dos i Buffon (és el meu ídol) un.

Tot açò podria quedar bé com una mera crònica resumida. La qüestió que vull abordar és un altra. Com sent un valencianista aquest triomf i el conseqüent bany de nacionalisme espanyol al qual es veu sotmés? En un primer moment i durant el partit, la resposta més habitual és la indiferència emocional (que no futbolística), çó és, no celebrar gols, no bramar com un animalot quan l´àrbrit s´equivoca o quan no es materialitza una ocasió de gol. Tampoc m´emociona la marxa reial, que per cert a mi si me la van ensenyar amb lletra: "Vivaaaaa Aspañaa, mon pare té una canya pa pegar-te al cul, perquè eres un ganduuuul". Molta gent s´estranya i fins i tot pot arribar a enfadar-se si no correspons amb el mateix fervor. Mireu, jo crec que és ben senzill. Algú no pot manifestar els mateixos comportaments quan no es sent identificat, tot i que participen valencians, als quals els desitge tota la sort. I cregueu-me tampoc brame ni m´alegre excessivament quan Casillas ha de traure el baló de la xàrcia. Tampoc és cap qüestió de cabuderia ni d´ànsia de protagonisme, ja que, que jo sàpiga la identificació nacional espanyola ni és cap realitat inimmutable i absoluta, ni tampoc ve inclosa com a obligació en la Constitució de 1978.

No em molesta gens que hi hagen persones que de bona fe creguen, patisquen i s´identifiquen amb tots els resultats, bons o dolents del combinat nacional espanyol. Al cap i a la fi, no considere que estiguen equivocats. Tenen un sentiment diferent al meu. I el sentiment és molt subjectiu. Així que gaudisquen com millor sàpien. El que ja tolere menys és el nacionalisme "cansino" i invisible (eixe que diuen que no existix) que hem de suportar d´alguns mitjans de comunicació i en especial de Cuatro amb el dixoset podemos...no se si podemos, no se si podemos ser més pesats i tocar tant els collonets com estan fent-ho...Fins i tot, fer posar als xiquets amb la camiseta nacional és un acte graciós i de plena normalitat. Ara, que no se t´ocòrrega posar-li una altra samarreta que això ja es tipifica com a politització i manipulació dels menuts. Hi ha d´altres coses que em fan gràcia. Eixe patriotisme i patrioterisme d´alguns amb els seus tratges de "monosipal", de torero, de bou, de gitaneta o sevillana és prou còmic. Fins i tot arriba a ser patètic. Això sí, sense caure en cap tendència a la intel.lectualitat o superioritat moral que jo de volta en quant també sóc prou pallasset. El dia que la selecció valenciana jugue partits oficials em compromet ací i ara a anar de "teja i mantilla", de fallereta, amb brusa i mocador, saragüells o el que faça falta. El tema dels himnes i banderes, em pense que encara estarà discutint-se, així que evite pronunciar-me de bestreta.

Però, parlant ja seriosament, la qüestió principal és la percepció de la societat que m´envolta i així com la seua consciència nacional. Obviament no cal dir, que aquesta és majoritàriament espanyola i no valenciana. Açò de volta en quant conduix a la desesperança, altres a la passivitat i altres voltes, dissortadament a una semiprepotència de creure que ni nosaltres entenem a la nostra societat i per tant ens distanciem de la mateixa, ni ella, enganyada, ens entén a nosaltres. Açò darrer és massa arriscat i imprudent, baix el meu punt de vista. Jo de vegades em pregunte si és que no som nosaltres els equivocats. És un poc frustrant. Així que hem d´acceptar aquesta realitat objectiva i treballar a partir d´eixes bases. Poc a poc, amb coneixement, amb les mans sempre esteses i amb un caràcter de proximitat. Al menys per a que aquells que tenim una diferent sensibilitat nacional i que advoquem per l´oficialitat de les nostres seleccions esportives ens puguem sentir una mica més respectats i no com a uns tronats.

Ah, i ho sent, però guanyarà Rússia!

Salut amics!

diumenge, 15 de juny del 2008

3r curs...ja estava bé!

A l´espera de saber la nota de l´assignatura d´Institucions de Dret Comunitari (que em fa una miqueta de por) , ahir va significar per a mi la cloenda del tercer curs acadèmic de Dret. Ha sigut un any prou dur, amb una quantitat d´exàmens considerable a més del intens treball mitjançant les pràctiques i materials, així com l´assistència a bona part de les classes (m´he donat compte de què aquest últim factor és ben importantíssim). Sí és que ja ens ho dien: “tercer és insofrible!”...


Com que de volta en quant patisc una mancança d´autoestima saludable i aquesta s´ha de canalitzar entre d´altres coses a través del reconeixement dels propis mèrits i consecucions d´objectius, puc afirmar ací i ara (permeteu-me aquestes formalitats) que estic satisfet. Tindre netets els dos primers cursos i quasi tot a tercer és gratificant, símptoma de que la cosa va seriosament. Però clar, tota satisfacció no pot ser plena...i és que m´he deixat la infumable (que no inservible) assignatura de Dret Mercantil. A banda de que la modalitat oral de l´examen és al meu parer totalment errònia (no per els nervis, sinó pel mínim espai temporal que et deixen per a estructurar-te decentment la pregunteta de torn), el temari i els continguts són molt tediosos i ben extensos, la qual cosa provoca la remissió excessiva de matèria.

D´altra banda, durant el curs he experimentat una sensació tal volta frustrant, pel fet de vore com han passat ja tres cursos i la incultura jurídica que tinc. O se´ns oblida o simplement no tenim ni idea. És una cosa que em preocupa, acabar la carrera i que els coneixements siguen ben fluixets. Tal volta, com diu un amic meu “sabem més del que ens pensem” o “la veritable universitat i coneixements s´adquirixen realment en la pràctica”. Tant de bo siga així. Val a dir, que la mínima matèria apresa, els “latinajos” i semblants conceptes jurídics queden molt bé en segons quines converses o situacions...sempre és clar sense ànim d´autosuficiència i arrogància.

Mai havia parlat tant directament d´aquesta ocupació que jo he triat. I és curiós, perquè si este blog normalment s´orienta a reflexar la quotidianietat i les coses més relacionades amb mi, la carrera de Dret fins ara havia comptat amb poc o gens espai en aquesta inconstant bitàcora personal. Confesse que vaig entrar en aquesta carrera una mica escèptic i de rebot per certes circumstàncies anteriors que tampoc venen al cas. Trobe que va ser un consentiment voluntari però una mica viciat, ja que Dret no era d´allò més prioritari. Tanmateix, després d´algunes desil.lusions vaig trobar adient i interessant provar per la carrera de jurista. I la veritat és que no me´n penedisc . M´atrau tot eixe conjunt de normes reguladores de tots els àmbits i relacions que es donen en la nostra vida. I és que parlant amb col.loquialismes, ho tenim fins a la sopa. A més, la gran varietat d´eixides que té aquesta licenciatura exercix també com una mena de força atraient. El cas és que de tantes que n´hi ha no tinc gens pensat quina serà l´elegida. I ja va sent hora d´obrir eixe petit i important procés de reflexió intern.

Aquesta satisfacció ve influïda en gran mesura pels estimats companys i companyes del grup de valencià als quals els professe una gran estima i apreci, fins i tot també admiració. Persones amb les amb les quals he congeniat perfectament, fins i tot políticament. Bona gent amb la que em trobe ben agust i que fan que el dia a dia en la Universitat i l´estudi d´aquesta carrera constituïsquen en eixe incert futur un record inesborrable.

Salutacions i sort a l´estiu que comença!

dimarts, 10 de juny del 2008

Sense la Terra Promesa...i una anècdota...

“Obligadament, recordà que la hipoteca vencia l´any vinent a l´octubre. Era el final d´un ajornament de dos anys concedit a contracor per aquells freds funcionaris del Banc estatal. Segons havien havien redolat els esdeveniments, havia de reconéixer que era ben problemàtic evitar aquell gran escull i salvar el sentimental tresor. I així, es deixava posseir per una ira profunda acompanyada d´una amarguesa que debades procurava refusar. Aquella terra era d´ell, com la seua família, com els seus llinatges!”...

...Com es pot comprovar, seguix la meua quasi malaltissa obsessió a la literatura d´Enric Valor. Esta volta, el llibre llegit i per descomptat recomanat és “Sense la Terra Promesa”, primera novel.la de la trilogia “El cicle de Cassana”. Allà pel gener vaig començar desordenada i involuntàriament amb “Temps de Batuda” ja que aquest és el segon volum del cicle de Cassana. No em va decebre. Ara, busque desesperadament un volum de “Enllà de l´Horitzó”, l´últim de la exitosa trilogia. Malauradament, a totes les llibreries està esgotat fins que hi haja altra edició. Sortosament tinc amics com Sole que me´l deixaria en forma de prèstec. I li ho agraix, però no és el mateix gaudir de la possessió que de la propietat. Sobretot perquè m´agrada subratllar-lo i consultar-lo posteriorment i a més observar com eixe gran llibre d´eixe gran autor roman en mig d´una filera de llibres a la meua prestatgeria. Pagaria el que fóra, dins un preu raonable és clar. Algú té intenció de desprendre´s d´aquesta joia?

És una llàstima que la necessària tasca que va desenvolupar l ´escriptor castellut amb la divulgació de la normativa de les Normes de Castelló de l´any 32 a través de llibrets, articles en premsa i hores de treball intens, li furtarà tant de temps per a la seua magnífica qualitat de narrador i novel.lista. I és que els valencians amb Enric, trobem en part al novel.lista idoni que com en altres llengües i països reflexa la vida, la imatge de la pròpia societat de l´època, al menys la de les comarques valencianoparlants del sud del País Valencià. Em resulta plaenter llegir les seues extenses descripcions sobre els paissatges muntanyencs que tenim al nostre voltant, la manera minuciosa de detallar la psicologia interna dels personatges, la inclusió de la cultura popular i camperola, el vast i fins i tot arcaic vocabulari emprat, que fa que hages de tenir un diccionari ben a mà. És gratificant, dedicar-li tantes hores a llegir-lo. Tinc la sensació de que no perd el temps.

Parlant concretament de la novel.la i sense desviar-me molt, comença amb la mort de la vella aristòcrata Dona Berta, el testament de la qual, així com el seu contingut, donarà inici al fil argumental de l´obra on els Mauri, Olcina, Monlió, etc. desenvolupen totes les seues accions. Partint de la data d´inici (1916) cal destacar la gran importància del context bèlic de la 1a Guerra Mundial, el caciquisme recolzat en la ja feble Restauració Monàrquica, així com les dures condicions laborals i de salari que havien de patir els més pobres en comparació amb l´aristocràcia rural i catòlica de Cassana, ben còmoda amb la situació. Un argument que deriva en ocasions a històries secundàries que serveixen com meres anècdotes o exemples relacionades amb el fil principal i que ens ajuden a conéixer millor eixa determinada realitat.

És que ja no vos el recomane, sinó que quasi vos obligue a llegir-lo. No vos en penedireu, segur. I torne a dir que si hi haguera cap venedor barat d´Enllà de l´Horitzó, fem tracte ja mateix.

Canviant radicalment de tema, hui he patit una vexació lingüística. No he pogut resistir-me a comentar-ho. I és que amb la crisi del gasoil es veu que tothom està un poc susceptible. Anant a posar gasolina per la feixuga insistència i la por de la mare i la iaia a quedar-me sense combustible li he dit a la dona encarregada: “Plena-me-lo per favor”. La reacció ha sigut el menyspreu amb molt males formes i amb frases com “xaval, a mi háblame en castellano “ i coses semblants. “Si ple és lleno, plena-me-lo és...X”. Deixant a banda aquestes explicacions equacionals, em quede sobretot amb la impotència de que davant d´ella i de la resta de clients la meua actitud és un exemple de mala educació flagrant. Em dol sobretot que l´expressió en la llengua pròpia del nostre territori, segons en quin context siga considerada així, com si aquesta superioritat normal i inamobible entrarà dins de l´ordre natural de les coses. I més em dol l´acomplexament i comprensió que sentim determinats valencianoparlants per aquestes actituds. De tota manera, fets com aquest a mi em reafermen més si cap el meu valencianisme, i la meua voluntat de que la meua vida en valencià (sense cap menyspreu ni indiferència per altres llengües, és cert) siga una cosa normal i no un impediment.

Salutacions a tots