SANTA CECÍLIA 2008

Ja està ací. Ha arribat el cap de setmana, la celebració que tots els músics esperem durant tot l´any. És la nostra festa gran dedicada a la patrona de la música, Santa Cecília a la que li tenim una certa devoció tant els músics que creuen, com aquells que som un poc descreguts. La veritat és que motius més festius que religiosos són els que ens emocionen. Com sempre, i per quasi coincidència amb les nostres Festes Majors Patronals, la nosta particular Sta. Cecília la celebrem a finals del mes de desembre, tot i que aquesta volta ha sigut fins i tot després de Nadal. No importa. Ens espera un cap de setmana intens, musical i festivament parlant.

És el moment en que una colla de xiquets i adolescents, aprenents encara del seu instrument i de la música, entren a formar part de la Banda. Després de 2,3,4 anys d´aprenentatge dur i sacrificat, i de passar per la Banda Juvenil, és el seu dia gran. Dia que tots els músics guardem en la memòria com un dels més especials de la nostra vida. S´estrena el flamant uniforme, (que al pas dels anys esdevindrà un poc brut i descolorit), els pares es muden, has de tenir la cara lluenta, les orelles ben netes, t´has d´afaitar la primerenca barbeta rosa que comença a nàixer en la teua careta encara semiinfantil. Et dirigixes al lloc on ha de passar la Banda realitzant eixa cercàvila dedicada a la patrona i en la que t´arreplegaran a tu i als teus companys, juntament. És una llàstima, que el notable creixement de Benidorm faça quasi impossible la tradició en que la Unió Musical arreplegaria als músics casa per casa. Mal menor. No passa res. Estàs nerviós. No saps que fer. De sobte, i a la llunyania, sents un pasdoble. Operador! (quin pasdoble més formidable!). La Banda s´acosta. Les traques mesclades amb la música ho anuncien. Ja veus la bandera, el Director, els baixos, bombardins i trombons, girar el cantó. Ja és la teua Banda. El Director s´arrima. Et besa. Et dóna la mà i et felicita. El teu moment, acompanyat ara pels acords de Segrelles, més traques i uns quants flashos per a immortalitzar l´instant. La mare s´emociona i L´auela plora. Uns quants músics en actiu trenquen la formació, tan sols per a vore com el seu fill, germà, cosí o simple amic, viu eixe moment especial. Nombrosos guiris amb cara aflamada, llambreguen amb simpatia, i fan també fotos a una de les tradicions musicals que podem dir que es celebra generalitzadament de nord a sud del País Valencià. Si n´estan d´encuriosits, aquestos britànics! Seguidament, et situes al capdavant de l´agrupació musical. Festa en Benidorm! del nostre mestre Rafael Doménech. Com no! Ens dirigim a missa, i mentre van caient més flashos i mirades de satisfacció dels teus familiars i amics. La gent t´aplaudix. És el teu moment de glòria que mai oblidaràs estigues on estigues, seguisques o no sent músic. T´esperen molts anys de música, de moltíssim més aprenentatge, de noves amistats i qui sap si amors, de divendres nit ocupats, de més assajos, de més celebracions de Sta.Cecília, de situacions emocionants i d´altres més tristes.

Ser músic, al cap i a la fi, és una mena de privilegi que ens diferencia humilment de la resta...

Per això, m´agradaria donar l´enhorabona particular i col.lectiva de tots nosaltres, els músics que ja som en la Banda, a tots aquells nous músics que s´incorporen enguany a la Unió Musical de Benidorm. Gaudiu, i que almenys demà no ploga com l´any passat, i que també fem un bon concert! Amb el permís de la música sou els principals protagonistes:

Flautes: Juan Fernández de Bobadilla Fuster; Tania González Campoy; Elena Sempere Ballester

Clarinets: Vicky Greeven; Marta Mora López; Ángel Luís Aparicio

Saxos: Jaime Jesús Pérez Esteban; Miguel Navarrete López;

Beatriz Igualada Escribano

Trompeta: Emo Kostadinov

Trombons: Tomás Trigo Ferrer; Pepe Picó Orozco

Violoncelos: Eugenia Alvado Cabrera; Irene Torres Pascual

Percussió: Luís Martínez Molines

CONTINUA A www.umbenidorm.blogspot.com

De loteries i anècdotes...

Fugint una miqueta de tots els “topicassos” puristes i anticapitalistes que pul·lulen i que sent al meu voltant, parlaré un poc de Loteria. De la tradicional Grossa de Nadal. Primerament, una de les frases que més es repetiran hui. “Ni la pedrea!” . Certament, a títol individual mai jugue. Altra cosa, són mons pares que entre compromisos, intercanvis i històries es deixen una considerable quantitat de cacaus. Xè, no m´ atrau, i no per ideologia ni res d´ això. No m´ atrau i prou. Tanmateix, tenia dos paperetes que regalaven a la Banda i a la Rondalla, i que amb un cert i fins i tot vergonyós afany de riquesa m´ he afanyat a comprovar. De forment ni un gra.

Tenia una certa esperança de seguir amb la ratxa iniciada amb la porra del Barça – R. Madrid en la que vaig guanyar 16 euros. I que em perdonen aquells que siguen del meu Athlètic de Bilbao o tots aquells valencianistes, perquè mai havia cantat tant un gol del Barça. Enguany estic gaudint molt amb els jugadors blaugrana, tot s´ha de dir.

Recorde, si més no, certes anècdotes relacionades amb la Grossa de Nadal que m´apetix contar, que hui tinc certa melàngia. Si alguns recordeu, fa un parell d´anys el 1er Premi va recaure en el número 20297. Jo, la nit anterior havia eixit de festa per Alacant i havia “carregat” una miquitiua. Quan m´alce a les 10:30 del matí i pose Canal 9, pensava que seguia borratxo. Titular: “La Grossa arriba a Onil (d´on sóc) i a Benidorm (on visc)”. De sobte, veig que entrevisten a Marité, la lotera, que és la tia de la meua ex-xicona. Als dos minuts entrevisten a Merce Mira, l´ alcaldessa. I seguidament a la meua Iaia Maria!!!!, ja que sa casa quasi fita amb l´ Administració. En eixos moments, tenia més emoció per vore-la a ella que per la hipotètica sort. Quasi plore quan la vaig vore eixint de casa amb el seu davantal típic a xafardejar, i quan 6 o 7 micros (o carxofes que diu ella), d´A3, de C9, de Cuatro, T5, TVE van anar a entrevistar-la a la porta. I xè, mai m´havia rist tant, quan davant de tanta carxofeta i tantes preguntetes, la pobra dona l ´únic que va saber respondre (i en un valencià ben pur i sonor) va ser: “Recollons, xica. Tant a propiu queu tenia, i no m´ha tocat ni un quinzet, però m´alegre de que li haja tocat a gent del poble”. No sé jo si els mitjans espanyols li posarien traductor, és probable. I ja el súmmum que va agreujar el meu somriure, va ser quan me´n vaig recordar que eixos dies la pobra no portava dentadura. Ho va passar mal, però com de devanida va estar tot el Nadal cada volta que la paraven pel poble! Això sí, encara no sabem a qui li va tocar la Loteria aquell dia. I és que segons els de Castalla, els d´ Onil som més secs que el mugró d´ una bacora. Jo tampoc ho diria...

Aquell dia, també va tocar a una Administració de Benidorm, que està molt prop de la meua Banda de Música. Ma´ que és casualitat! També va tocar la Grossa a una Administració de la Rambla d´ Alacant, on el dia anterior, abans d´ eixir de festa havíem bromejat uns quants d´ entrar a comprar un decimet. “Agostinet, per on passes deixes sort” em deien alguns amics. No obstant a nosaltres, com deia la meua iaia, ni un quinzet.

Si anem uns anys enrere, cal dir que mon pare tenia un “amic” que era President d´una Falla, i que sempre, després de passar Reis el visitava per a parlar i per a cobrar-li la Loteria, encara que no haguera tocat. Mon pare ho feia de bon gust i per compromís, com he dit. Que casualitat, que un any va tocar la Grossa, i per casa, ni va tornar l´home aquell ni quasi es va saber res d´ell, llevat que es va enemistar amb mitja família i mig poble. “Por el interés te quiero Andrés” (Andrés, es dia, certament).

Xè, el que tinc curiositat de saber, és de si al senyor Carlos Fabra haurà sigut premiat per enèsima volta, i si consegüentment es traurà “la pirula” en la seu d´ Esquerra Unida. Cada volta que veig, o sent a este homenet, m´aferme en la convicció de que no vivim a un País normal.

Quant al hipotètic premi, mai he tingut la certesa de per a que el faria servir. Sé que el fet de tenir els diners en mà, malva a les persones, però un bon pessiguet si que l´ haguera destinat a causes solidàries (com ONG´s o altres fundacions) o bé valencianistes. Els probables deutes també s´ hagueren vist afectats positivament. I com a capritxos confessables, m´agradaria comprar-me un bon fiscorn, i si sobra un pianet (no cal que siga de cola), i si torna a sobrar, voldria visitar diversos llocs que estan pendents del binomi temps suficient/diners suficients.

I a vosaltres, vos ha tocat?

Salut, i que la sort vos acompanye.

Barcelona...

En els últims anys, he tingut la fortuna d´aprofitar com toca, el pont de la prostitució i de la putíssima, que alguns diuen en to de verba (cal avisar, que el nacionalisme espanyol, últimament mossega i té els nervis a flor de pell). Si en 2006 va ser Praga, 2007 va ser el torn per a Londres. A tots dos llocs, feia un fred que raïa, no cal dir-ho, però vaig gaudir com un xiquet d´altres cultures (xè, si jo pensava que el nacionalisme es curava viatjant! L´ espanyol almenys, no ho crec. Què coses...) així com van ser uns dies que diuen per a desconnectar i estar amb els pares.

Enguany, i sense tanta gelor, me n´he anat a soles a un lloc més proper per a nosaltres, els valencians (invocant una mica al meu admirat, que no divinitzat, Joan Fuster). La capital del Principat, ha estat la meua destinació. Barcelona, la ciutat Comtal. Barna o BCN, per als neourbanites. Havia estat dues voltes. Bé, ara crec que tres. Una volta quan era menut i que em vaig posar prou malaltós, una altra que tornat de Terrassa vam visitar una oficina, i altra on vam anar a vore jugar al meu Athletic de Bilbao, que per cert va guanyar 1 – 2 amb gol de Santi Ezquerro (que després al Barça es va arrear la vida d´ un corregidor. Tot s´ha de dir). Aquesta volta, volíem haver anat a vore el Barça – València, però trobe que vam fer bé de no anar-hi. Per a recordar, la tana que ens van espolsar a nosaltres, els valencians (torna-li la trompa al xic).

La qüestió és que havia d´haver anat a tocar amb Gatxull a un concurs de les JEROCK que es celebrava el 5 de desembre, i que crec que és on el diputat Tardà va cridar allò de “Mori el Borbó, visca la República!” (quina, per cert?). Aneu amb cura, amics, quan crideu allò que cantava Al Tall de “li tallarem la cua, a Felip de Borbó!” (càntic indefugible per a tot valencianista com toca, xè), que de reivindicatiu a terrorista hi ha poc menys d´ un pas. No vam anar, perquè creiem que les JERC no ens van posar les millors condicions per a anar-hi. Quina discussió al Racó Català per cert! Tot semioblidat.

Malgrat, la frustració de no poder anar, em va fer molta goleta, visitar Barcelona, a més de que allà, a una bonica residència, hi tinc a la Glòria, una gran amiga de tota la vida que s´ha portat molt bé amb mi estos dies. També he conegut a Mercè, Maria, etc. Molt bona gent i més xafardera encara, com jo , vaja. I més que m´ agradaria anar, però que tarde quasi 5 hores l´ Euromed d´ Alacant a Barcelona és una poca vergonya. Senyors! Quants anys portem reivindicant i apostant pel corredor mediterrani que els successius governs de socialistos i populistos ens han negat o han ignorat amb segura premeditació? Ja està bé de tant model radial sobre Madrid home! En fins, una quimera...Però bé, em va servir almenys per a llegir-me, gairebé, la darrera novel.la d´Enric Valor, Enllà de l´Horitzó. Com sempre, insuperable...

M´ha encantat esguardar de prop el Tibidabo, passejar pel Passeig de Gràcia, admirar la Pedrera i la Casa Batlló, arribar a la Plaça Catalunya, observar L´ajuntament i el Palau de la Generalitat, baixar per les rambles, vore un port que denotava un volum comercial enorme, llambregar amb curiositat i deteniment els Mercats de Santa Llúcia i Sant Antoni, així com la visita frustrada a la Sagrada Família, o “Sagrados Andamios” (8 euros per vore sacs d´algeps, tones de ferralla i pols és una broma de mal gust), o bé el plaer de comprovar l´alt grau de normalització lingüística de la nostra llengua. De tota manera, a qui em torne a dir que el castellà està estigmatitzat, mal vist o en perill li espolse una mullà que se´n recorda de mi tota la vida. No hem de deixar-nos enganyar per mitjans de comunicació totalment manipuladors de la realitat i tendenciosos. La realitat (prou superficial, és cert) que vaig descobrir no és com la pinten, dissortadament per a alguns.

La veritat és que ú, es queda sempre amb ganes de més. Per això tornaré. Ho pensava quan des del seient del tren, veia allunyar-se Barcelona a les darreres hores del capvespre. No sé quan, però tornaré.

Salut i Barcelona!

P.D. Albert, la primera foto és la frontera de la Casa Batlló, la segona una foto a la Plaça Catalunya amb la meua amiga Glòria, la tercera isc jo a la porta del Palau de la Generalitat (amb ulls tancats, es veu que era un moment molt especial) i l´escut amb la senyera per damunt de mí. La quarta isc jo al costat d´una paraeta on venien material independentista no sols català, sinó també basc (quina basquitis tenen alguns, xè!). Isc amb un somriure de burleta i emprenyadoret... No vaig poder evitar la temptació.

Salut company!