El cafè-licor és un beuratge del dimoni. Darrerament, quan prenc el valor
de realitzar aquesta afirmació tan rotunda ho faig amb la consciència de
saber-me incoherent, ateses totes les lloances i floritures que he manifestat
en el passat al voltant d’aquest elixir de l’Alcoià-Comtat. Al llit estant tinc
la sensació inestable de voler-me pujar per les parets, de mantenir una
respiració entretallada i sorollosa, amb principis de taquicàrdia, amb
l’estomac rodant com si fóra una formigonera i, de tant en tant, sentint la
presència de rampes punyents a la planta dels peus. El desfici s’agreuja sabent
que la meua parella, que em coneix, no pot dormir per culpa meua.
El dissabte de les Festes de Benidorm ha estat un dia intens i ben emotiu amb la Unió Musical de Benidorm.
Retrobaments d’amistats velles, salutacions efusives, la conversa i les
cerveses, l’aroma especial a pólvora d’un poble en Festes. Aquests sentiments
es multipliquen quan les harmonies atàviques dels pasdobles suren al pas de les
bandes de música que fan una entrada amb pretensions de solemnitat, trencada
únicament pel guirigall constant dels carrers turístics. Amb tot, l’emoció,
plausible i continuada, ens trasllada als escenaris coneguts on tornem a
conrear l’amistat a la valenciana: gresca, ironies, noblesa, melodies i alguns
colpets. El plis plai em transforma i em retorna per moments el caràcter
eloqüent i extravertit que algun dia vaig començar a perdre pel camí.
Han passat les cabòries i els malsons. Quan desperte novament i la trobe a
ella, dormint com una soca al meu costat, torne a alenar ben fondo. Aquesta
quotidianitat, que voldria tots els dies sense interrupcions, em reforça en el
convenciment de bandejar les dèries crematístiques i trobar la felicitat en els
terrenys senzills de l’ànima, on sembla que estem a recer, una mica més
abrigats de la intempèrie moral que ens ha tocat viure durant aquests dies.
La intenció de Núria era fer l’ascens del Penyal d’Ifac a Calp, aprofitant
que cap dels dos ho havia fet abans. No obstant això, sí podem dir que hem
visitat la Gran Muralla Xinesa i fa un mes ens vam trobar al bell mig de Wall
Street a Nova York per diferents motius. Confesse que aquest fet de poca
importància, que fins i tot pot semblar normal, m’avergonyeix i em fa pensar en
la dèria que tenim tots per viatjar fins on més lluny millor i conèixer llocs
remots, en detriment dels paratges digníssims que tenim a tocar. Amb tot, les
poques hores dormides, el cansament i un aire que tomba ens mantenen ajocats al
llit fins més enllà de les 9. Esta volta no hi ha temps de travessar el
Mascarat.
L’alternativa, que ja havia plantejat prèviament com si fóra, en el fons,
la meua veritable voluntat, constava en fer un passeig per aquells boscs i
barrancs de Benidorm encara sense urbanitzar. Des de fa 50 anys, el creixement
exponencial de la ciutat ha estat planificat en vertical, la qual cosa ha
permés que ben a prop de la mar encara hi puguem trobar frondosos boscs
mediterranis solcats per barrancs profunds que porten aigua i que contenen cert
interès per al passeig. Aquesta successió de rieres, foies, ondulacions i la
proximitat d’algunes serres caracteritza l’orografia canviant del nucli urbà i
els voltants de Benidorm. Així ho testimonie jo, ben fatigat costeres amunt i
avall, cada vegada que agafe la bicicleta, isc a córrer per asfalt o a fer trail pels terrenys sense edificar.
Des de fa molts anys visc a la zona propera al Pla del Rabosot, el Rajadell
i el Barranc del Murtal. Ho dic a consciència, amb cert to reivindicatiu. Per
desgràcia, la majoria d’habitants d’aquesta zona desconeixen i no tenen cap
interès sobre la toponímia que els envolta. Encara sort que el topònim Murtal
ha servit per batejar l’avinguda contigua i l’institut on precisament em toca
anar a votar en ple diumenge de Festes. Aquesta tranquil·la zona residencial és
coneguda com “Los Coblanca” atés el
nom dels edificis que en gran part van ser bastits amb rajola caravista. També
és habitual escoltar les referències genèriques de “Poniente”, “La Cala (De Benidorm)” o més recents com ara “donde acaba (o empieza) Vía Parque” o “donde se hace la acampada de las Penyas” o
“por donde se encuentra el CDT”. Els
essencialistes de les causes accessòries tenim la batalla perduda.
Després de desdejunar pa torrat, fem marxa cap al Barranc del Murtal, tot
just darrere de casa. Una vegada abandonem l’asfalt i xafem terra, baixem entre
baladres al llit del barranc ja que vull mostrar-li a Núria el tub de tres
metres de diàmetre que canalitza l’aigua durant 500 metres i sobre el qual
s’han construït alguns gratacels damunt d’un terraplè. Evoque records d’adolescència
quan explorar i perdre’s per la serra encara suposava una mena de divertiment
necessari i inofensiu. Al mateix temps mitifique aquest barranc i li atorgue
cert halo d’heroïcitat. Aquesta rambla (que en fase inicial en són dos)
travessa hotels de luxe, parcs temàtics, camps de golf, canalitzacions
artificials, rotondes d’accés al peatge, una autopista, una carretera nacional,
una via ferroviària, un terreny procliu a les solsides i un tub opac que
desemboca directament a un carrer pròxim a la mar. Poca broma. I malgrat tots
els obstacles el Murtal continua estoic, impassible, tributant a la
Mediterrània un filet d’aigua perenne i d’origen controvertit, que en episodis
de gota freda es transforma en un torrent brau i perillós que provoca alguns
problemes d’inundacions a prop de la desembocadura.
A poc a poc ens endinsem pels camins de la partida El Rajadell que solia
freqüentar a les meues sessions preparatòries de les carreres de muntanya.
Llueix un sol que encega i bufa un aire potent, gelat que em fa esternudar de
tant en tant. Intente transmetre-li a Núria la meua passió desmesurada per
aquests paratges tan humils. La seua reacció inicial, un poc escèptica, em
confirma aquella dita que amb poquet en tinc prou i em recorda aquells
paràgrafs valorians de L’ambició d’Aleix en
què el protagonista intenta contagiar, sense èxit, a la seua promesa Lluïsa, totes
les bondats rurals i paisatgístiques que s’entreveuen des de les terres de
Callosa d’En Sarrià. I comprenc aquest neguit. No debades els primers racons
frondosos que trobem apareixen plens de malesa i amb concentracions de rajoles,
plàstics, mobles vells i escombraries diverses que palesen les actuals postures
incíviques, gens afectives cap al patrimoni natural.
Mentre transitem els solcs de l’antiga via del tren aprofitem l’avinentesa
de les eleccions per tal de debatre amb cordialitat amorosa al voltant de la
repetició dels comicis, la circumscripció electoral, el vot útil i el vot
final. Admire a la meua xicona, que el meu amic Reis defineix encertadament com
a bellesa grecollatina, pel seu caràcter gens conformat, ferm i decidit.
Certament ella compta amb unes conviccions molt més profundes i arrelades que
les meues, que són ben minses i refutables, que responen a la meua condició escèptica,
equidistant, sempre fent equilibrismes entre les intencions, les contradiccions
i la realitat. D’això que sempre han dit que ni la fiques ni la traus.
Mentre parlem sobre política i els nostres desitjos de futur compartit no
puc deixar de conrear una antiga mania involuntària.
Entre empremtes i escenes de modernitat, busque símbols de resistència,
vestigis isolats d’un altre temps no tan llunyà que han quedat reduïts a meres
runes. Entre carreteres, vies del tren, la vista d’edificis pròxims apareixen a
vegades bancals abandonats, marges de pedra seca, murs en terra, antigues
basses de rec o sèquies intermitents, que com arteries irrigaven en temps
passat aquesta zona que hui transitem. I amb eixe deix de melangia que em
caracteritza, no deixe de pensar que totes aquestes restes, actius de
l’antigor, obres dels nostres avantpassats, són suficientment interessants com
per a protegir-les i revalorar-les com pertoca.
Quasi arribant al poliesportiu, creuem la via del tren i ens dirigim
travessant per baix la N-332 cap a la Finca de l’Altet. Aquesta possessió, que
s’observa nítidament des de la carretera nacional sorprèn per la seua planta enorme,
majestàtica, abans coronada amb dues torres que em semblaven un poc barroques,
amb certes pretensions defensives. Sembla que des de fa uns mesos estan de
reformes i me n’alegre. Aquest mas encara resistirà al pas taxatiu del temps, a
l’oblit i a les presses del progrés. La finca impressiona de primeres. A les
seues faldes s’estenen terres de secà amb símptomes de no haver estat
treballades durant gran quantitat d’anys. Si girem la vista enrere i veiem la
carretera nacional ens adonem que l’encant d’aquest paratge, des d’on es veu
com si fóra un balcó la silueta de tot Benidorm, ha quedat un poc reduït per la
presència d’aquesta infraestructura, per la proximitat de l’autopista i el
rebombori de cotxes que això comporta. Tanmateix, Núria, que ho sap tot, em
pregunta si jo també hi viuria en aquesta heretat. No responc. Darrerament tinc
la vista i el cor molt assequibles.
Ja passa de migdia i tenim pressa. Hem de pujar a dinar a Sella i cal votar
primer al meu col·legi. Ben a prop de L’Altet, ens arrimem curiosos a una bassa
d’aigua gegant de la qual desconeixem el propòsit principal. Al costat, el
Barranc de Xixo es troba encaixonat, amb poca presència aigua i algunes
clotades selvàtiques que dificulten la visió del cel que hui llueix tan blau.
Ens enfilem per un camí paral·lel a l’autopista, ben costerut i sense massa
interès, i per fi arribem a l’estació del Tram de Terra Mítica, que sempre
m’encisa per la seua pau i quietud. Jo també viuria ací.
Camí de les urnes, creuem un parell de rotondes i ens endinsem pel Pla del
Rabosot, on els darrers anys s’ha ubicat l’acampada de les Penyes i sobre el
qual ja s’ha aprovat un projecte urbanístic d’envergadura. No debades, aquesta
gran bossa de 900.00 metres quadrats està considerada com una de les
ampliacions naturals de Benidorm.
Enmig del pla s’hi troba una casa de camp habitada, reclosa entre pinars, que
solia observar per la nit o quan plovia des de la meua antiga habitació a cals
meus pares. Pels voltants de l’immoble buscava caragols, amagava tresors i fins
i tot vaig estar a punt de conrear una planta de marihuana. La llumeneta nocturna
d’aquella casa palesava l’existència d’habitants i el meu jo romàntic i
derrotista ho interpretava com a sinònim
últim de fortalesa, de dignitat. Què se'n farà de tot això?
Només entrar al col·legi electoral em trobe amb tres apoderats de Vox que
manifesten les seues acreditacions amb la supèrbia i desinhibició que provoquen
unes enquestes favorables. Estic temptat de demanar-los un bolígraf per tal
d’emplenar la papereta del Senat. Ni ho intente. Em preocupa cosa de no dir
l’aparició de plataformes que fomenten l’odi, l’antipolítica i disparen a tort
i a dret, estigmatitzant col·lectius i bandejant tota classe de tolerància. M’entristeix
encara més l’assumpció total dels postulats per part de persones del meu
entorn, l’eufòria amb què viuen aquest auge i les seues demandes de mà dura
contra totes aquelles reivindicacions, ideologies o persones que no els venen de gust. Ens en
penedirem tots.
Havent votat d’esma i sense valorar la utilitat, ens dirigim a casa tot
pensant que potser siga una bona opció barrejar lliurement, en forma de crònica
escrita, les sendes que trepitge i les paraules que mai dic. Una bona manera de
conrear la pau interior, testimoniar les experiències i atorgar-li una drecera
prudent, repensada, a l’expansió personal que a vegades tant necessite.
Tot és començar.