dimarts, 17 de desembre del 2013

Cendra



Mentre escriu encorbat a la massissa taula de roure, el darrer caliu de les brases de la llar encara li calfa els ronyons. La pau sorollosa de les argelagues cremant sota el tronc de carrasca, ha estat la convidada d’una vesprada freda. I en silenci.

L’assossec dels passejos solitaris pels parcs de tardor, li permeten fer un exercici d’introspecció cada vegada  més inusual, però igual de necessari. Recorda aquelles vesprades d’angúnia, quan desemparada i lluny, no sabia com eixir-se’n d’aquell maleït atzucac. Quan temia perdre aquella cuirassa, la protecció que portes enfora l’ajudava a dissimular la bipolaritat, la soledat, les contradiccions i els dubtes. Amb reserves. Però amb dignitat provisional. 

De vegades, els malsons la turmentaven amb la pèrdua d’aquell escut extern, deixant a la vista tota classe de vergonyes. D’una costella, enmig d’aquella nebulosa,  li penjava el cartell indicatiu de la nafra per on s’encetava la caiguda de tot aquell castell de sorra. De sobte, es despertava xop, sense haver dormit ni una hora, i pregant per veure la primera claror del dia. Tal vegada, de l’any.

Es gira i observa.

Ja no queden troncs. Ha desaparegut el foc. S’han apagat els dubtes. La soledat s’ha esvaït amb el fum. I, cendra.  Només resta la cendra dels temors. 

Aquell camí que van iniciar junts ha estat l’encert més gran de la seua existència. 


divendres, 29 de novembre del 2013

RTVV. Un silenci dèspota.



Hui no havia de ser diferent. Com tots els matins que em desperte al seu costat, Núria m’acomiada afectuosament des de la porta del seu pis. Una tendresa que em carrega de l'energia necessària per a afrontar una nova jornada de novembre.

A Sant Vicent del Raspeig fa un matí realment gèlid, com eixos que segueixen a la desfeta d’un front de núvols amb embossament d’aire fred. Reconeixent que la profane, L’Oratge RTVV m’havia ensenyat, des de ben menut, a estimar la meteorologia. A mirar cada matí cap al cel. A girar el coll frisosament per comprovar si alguna muntanya s’havia enfarinat. A deixar la cullera sobre el plat de fideus amb pressa, perquè Jordi Payà o Joan Carles Fortea anaven a informar sobre el sol benidormer, els flocs de neu a Fredes, o les trombes d’aigua saforenques. A seguir durant un quart d’hora, el seguiment especial per nevades al nostre País. Que sempre ens sorprenien.


Pujant al cotxe, i amb la imatge llunyana d’una Aitana blanca, he engegat la ràdio que des d’ahir romania al dial 96.5, esperant escoltar el Bon Matí. De sobte, silenci. Un silenci feridor i dèspota, entelava les finades lletres de NOURADIO que apareixien a la pantalla. Un silenci  que m’ha acompanyat durant tot el trajecte i que m’ha permés xafar conjuntament els terrenys  de la nostàlgia, de la solidaritat, de la indignació i del compromís en només 20 minuts de viatge. En silenci.

Vaig esmorzar amb "Babalà". Vaig berenar amb Monleón. Vaig somiar que, com Son Goku, podia agafar un nuvolet per tal de trobar aquelles maleïdes boles. Vaig cridar els primers gols de l'Athletic de Bilbao als partits dels dissabtes per la nit. Vaig imitar les palometes dels porters de 2ªB durant els "Minut a Minut". Vaig ubicar molts pobles i comarques que anys després, per la referència televisiva, he decidit visitar. Vaig viure les tràgiques nits electorals de 1999 i 2003, quan el BLOC es va quedar fora de l'hemicicle valencià per pocs milers de vots. Vaig veure emocionat l'entrevista a la meua iaia d'Onil, quan l'Administració del costat de casa va donar la Grossa de Nadal. Vaig riure amb Autoindefinits. Vaig gaudir de "Gormandia" i "Trau la llengua", dels documentals de Punt 2, i de les Sèries "Singles", "Da Capo" i "L'Alqueria Blanca". I per rematar-ho, fa tres setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en directe, denunciant que s'apagava un altaveu per a la música en valencià.


Malgrat tot, durant tots els darrers anys, ha estat ben difícil mantenir-se fidel a una Ràdio Televisió des d’on s’han perpetrat greus atemptats democràtics. Però ho he sigut. El que ha ocorregut aquestos dies, no és una altra cosa que la confirmació del que venia passant durant els darrers anys al País Valencià. El PP ha estat utilitzant la nostra Radio Televisió com el seu joguet particular, com a una eina merament instrumental per al seu profit polític, mitjançant la manipulació, l'endollisme, la manca de pluralitat i la degradació sistemàtica del valencià. I ara, finalment, sense acceptar cap negociació, de manera unilateral, i amb el rerefons d'un ERO nul i injust decideix tancar-la.

I els grans perjudicats són, en primer lloc, molts grans professionals que han passat per eixa casa i que han hagut de patir les vexacions, agressions i amenaces dels comissaris polítics que suraven per Burjassot. Però també nosaltres, tots els valencians i valencianes que perdem un dels drets més fonamentals: el dret a la informació sobre tot allò que ocorre a la nostra terra, sobre la nostra cultura i en la nostra llengua.

Mirem el futur amb optimisme. Açò només és un punt d'inflexió per a que entre totes i tots comencem a recuperar-la,a fer-la plural, a valencianitzar-la, a donar cabuda a veus i grups autòctons, a produccions pròpies i de qualitat, a afavorir el sector audiovisual i periodístic valencià.

Perquè d’ací a dos anys, quan els botiflers perden la majoria absoluta, Núria tornarà a acomiadar-se tendrament, engegaré el meu cotxe i tornaré a escoltar la Ràdio Pública Valenciana.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Carta a Shafira


Benvolguda Shafira.
 
Fa només tres anys d’aquella vesprada d’agost quan, com si fóra el teu germà gran, empenyia el teu carret per les costeres de Tàrbena. Quina basca! Poc o menys com la del Sàhara, Veritat?. Els carrerons silenciosos d’aquell poble salat es trasbalsaren per moments. Reies i bramaves amb bogeria, com si allò tan elemental de ser espentada amb temeritat, fóra un privilegi inabastable per als teus. Ara amunt. Ara avall. D’un costat a l’altre Una altra vegada. I jo seguint-te entusiasmat, recobrant el temps perdut d’una infància silenciosa, de solitud i introversió.


Jo no et coneixia fins que ens va presentar una amiga en comú. I em va fer gràcia que, de primeres, et refugiares avergonyida al seu darrere i no volgueres mostrar la teua cara. Perquè una volta vas desemmascarar la teua ànima, no vas parar en torreta en tota la vesprada.  Em sorprengué l’expressivitat innòcua d’aquella mirada. Dos ulls fets mal bé pel sol del desert. I em va colpir encara més que, de cap de les maneres, aquelles cataractes havien  aconseguit marcir el teu somriure. Sou lluitadors de mena, els saharauís. 
 
Aquell vespre de glòria i jocs no va cessar fins la mateixa nit, quan a una xarrada sobre el repoblament mallorquí, et vas adormir merescudament, de manera profunda. I sense la imminència d’haver de pensar amb quin joc t’havia de complaure novament, em vaig lliurar a la reflexió.

Sí. Així és. Heu sigut un poble maltractat pel paternalisme colonialista i pels anhels expansius d’una monarquia caduca i retrògrada. Heu sigut bandejats de la vostra terra cap a un exili forçat, extrem i degradant. Vos neguen sistemàticament la solidaritat que necessiteu, fent-la recaure només en les mans particulars d’aquells que conserven encara un mínim de consciència. 

No sé com estàs. Què ha sigut de tu? Estigues com estigues, Espera’m al Tindouf. Al desert més oscil·lant i contrastat. Als campaments insalubres i apartats on heu hagut de raure els darrers 40 anys. Perquè tots plegats recobrarem El Aaiún. La darrera ignomínia de l’Espanya colonialista. La pedra en la sabata del Marroc invasor. La vergonya de la falsa comunitat internacional. 


Perquè nosaltres no oblidem que tots els pobles tenen el dret inalienable de seguir existint, d’autodeterminar-se, de decidir el seu futur, de romandre democràticament al lloc on van sorgir, de seguir projectant la seua identitat cap al món amb plena normalitat i dignitat.

No deixes de somriure com ho feres aquella vesprada. La desesperança vos farà perdedors. 

Mai deixes de somriure benvolguda Shafira.

Visca el Sàhara Lliure!

dissabte, 7 de setembre del 2013

A la parella "Tot Terreny"


30 d’agost. Divendres. Va ser un dia especialment assenyalat. Segurament, un dels més emocionants de ma vida. Vaig tenir la sort de casar a la meua cosina Esther i a Dani, dues persones que m’estime. D’haver sigut testimoni d’un amor humil però exemplar. De donar continuïtat a una història que només ha fet que començar. I encara em tremolen les cames.

Per a l'ocasió vaig decidir dedicar-los un poema personal, a banda del discurs previ. Uns versos humils, tal vegada sense massa qualitat, ho reconec, però amb tota la sinceritat i estima que podien esperar de mi. Unes estrofes allunyades de la retòrica tradicional per tal que, una vegada llegides i acabades, es sentiren units i confirmats en el seu matrimoni. El millor premi, les abraçades que denotaven que els havia agradat i emocionat alhora. 

Espere que quan tornen d'eixe viatge de noces tan imprevisible com atractiu, el tornen a llegir. Una vegada més, vos desitge molta felicitat.


Qui dubtava dels somnis compartits?

Qui deia que no podien fer-se realitat?

Sou posseïdors d’un futur feliç,

Hereus d’un amor de veritat.



Ella, bonica, valenta i artista,

Ell, noble, entranyable i temperat,

L’orgull de les vostres famílies,

I quina glòria ens hem trobat!



Acaroneu-vos tots els dies

I tracteu-vos amb dignitat

Que no hi ha cosa més bonica

Que mantenir el cor arravatat.



Ofreneu glòries a Lennon,

I a totes les criatures que vindran,

Ensenyeu-los a estimar,

I que no se vos oblide parlar-los valencià.



Que la Serra vos vigile,

I que els amics vos guien,

Que tots estem segurs,

Que sou d'eixes persones que no canvien.



Evoqueu-vos en la solitud,

Enyoreu-vos en la distància,

I no deixeu passar l’essència,

D’enfortir sempre la vostra aliança.



I no aspireu a una altra cosa

Que a l’estima en plenitud,

A continuar aquest conte de fades,

I a viure’l amb salut.



Que com dèiem al principi

el dia és arribat,

Que ja està tot ben clar,

Qui ho haguera imaginat?

Alceuvos, mireu-vos i beseu-vos,

Que ja sou ben casats.