Cendra

Mentre escriu encorbat a la massissa taula de roure, el darrer caliu de les brases de la llar encara li calfa els ronyons. La pau sorollosa de les argelagues cremant sota el tronc de carrasca, ha estat la convidada d’una vesprada freda. I en silenci.

L’assossec dels passejos solitaris pels parcs de tardor, li permeten fer un exercici d’introspecció cada vegada  més inusual, però igual de necessari. Recorda aquelles vesprades d’angúnia, quan desemparada i lluny, no sabia com eixir-se’n d’aquell maleït atzucac. Quan temia perdre aquella cuirassa, la protecció que portes enfora l’ajudava a dissimular la bipolaritat, la soledat, les contradiccions i els dubtes. Amb reserves. Però amb dignitat provisional. 

De vegades, els malsons la turmentaven amb la pèrdua d’aquell escut extern, deixant a la vista tota classe de vergonyes. D’una costella, enmig d’aquella nebulosa,  li penjava el cartell indicatiu de la nafra per on s’encetava la caiguda de tot aquell castell de sorra. De sobte, es despertava xop, sense haver dormit ni una hora, i pregant per veure la primera claror del dia. Tal vegada, de l’any.

Es gira i observa.

Ja no queden troncs. Ha desaparegut el foc. S’han apagat els dubtes. La soledat s’ha esvaït amb el fum. I, cendra.  Només resta la cendra dels temors. 

Aquell camí que van iniciar junts ha estat l’encert més gran de la seua existència.