Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.
Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.
La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.
Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.
El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.
Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.
Salut i Komfusió.
Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.
La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.
Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.
El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.
Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.
Salut i Komfusió.