dilluns, 3 d’octubre del 2011

Sa casa

Aquella nit tranquil·la de les darreries de l´estiu, quan la finestra ja s´havia de tancar i la girada del llençol a sobre del cos es feia necessària, la seua casa pairal romania en un silenci quiet i trist. Tot allò havia canviat molt des que els avantpassats l´havien comprat tot just passar la Guerra Civil per 3.000 ó 4.000 pessetes, no ho sabia ben bé. Anys després, 45 en feia d´això, la casa va patir la reforma que li conferí l´aparença que recordava a la seua infantesa i adolescència

Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.

Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.

Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.

Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.

Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.

Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.

dijous, 1 de setembre del 2011

Gràcies, mestre.




Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.


M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.



Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.



La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.


Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.


dimarts, 2 d’agost del 2011

A poqueta nit

L´altre dia, mentre les hores feixugues i tedioses s´esgotaven dins d´un tanatori tètric (epítet claríssim), un bon amic em va bonegar de bona fe per no actualitzar sovint aquest bloc. M´ho vaig prendre bé, però reconec que em va fer pensar i repensar les causes. La resposta és senzilla. Darrerament i l´últim any Erasmus concretament, no he estat tan expansiu com ho estava fa un parell d´anys. Tal volta per ignorància conscient, inseguretat sistemàtica o introversió crònica, probablement la barreja de totes elles. Les noves xarxes socials, en permetre una literatura curta i breu, també perjudiquen substancialment i lleven quota de poder a bitàcores com aquesta. Vici.

Recorde encara amb prou exactitud el dia que vaig deixar Southampton, després de 10 mesos d´estança. La petita lleonera que m´havia acollit durant tot eixe període anava quedant-se buïda de petits objectes, roba i pols. Em venien al cap els primers dies i les primeres sensacions estranyes, poregoses, desubicades; aquelles nits d´insomni insuportables, aquelles estones de recloïment voluntari, com qui cerca la felicitat amb curts però continus intervals de soledat. La meua trompeta, les feixugues però profitoses lectures de Sherlock Holmes en anglés, l´antídot contra l´enyor que suposaven les rondalles o els llibres de Ferran Torrent, el portàtil farcit de documentals diversos amb el qual em comunicava al món.

Ara, de nou a casa, a la Terra, tothom em pregunta per l´experiència, per les conclusions, per l´aprenentatge i em dóna la sensació de que a cadascú li dic una cosa diferent. Resumir Southampton amb una contestació o un post com aquest és bastant impossible perquè són moltes coses i perquè tal volta calga un poc més de temps i una altra perspectiva per tal de valorar-ho com cal. Seria bo reprendre aquest bloc com a mitjà d´expressió d´aquelles experiències, bones i roïnes, viscudes a Anglaterra.

Vaig marxar dubtós, condicionat per moltes experiències, per ganes de canvi, d´aprendre, d´adquirir un altre idioma, de noves experiències i amistats, per la voluntat de viure lluny i a soles, de créixer internament. Ho he aconseguit. No puc negar, que ha sigut un any difícil. La mort de la iaia, la infecció d´oïda (i la pèssima sanitat), trobar-me lluny dels meus, de la meua rutina, de les meues aficions, dels meus pobles i muntanyes provocava alguns atacs sobtats de melangia a una ànima enyoradissa com la meua. Ponderant ponderant, acaben guanyan les experiències positives. No seria sincer ni just si no ho diguera.

Tot açò ho pensava mentre tornava amb el cotxe de Sella a les 8 de la vesprada, amb les finestres semiobertes (o semitancades) a poqueta nit, quan els últims rajos de sol esmorteïts mostren amb altra llum les serres, els barrancs i els camins pels quals faria goig passejar en eixos moments. La ràdio a mitja veu, em preocupava amb els testimonis de Somàlia i el diferencial del deute espanyol respecte del bono alemany. La prima de risc ha superat els 400 punts bàsics per primera volta a l´Estat Espanyol. Poca broma.

El cas és que ha sigut arribar i encarar-me al teclat i acabar en mitja hora sense aturar-me a pensar res. Si totes les vesprades foren com aquesta...

Salut i futur.

dimarts, 12 de juliol del 2011

De poble.


L´altre dia, passejant pel mig de la suor, la consegüent flaire a humanitat i les colzades que es reben metòdicament a un gran concert d´Obrint Pas, vaig destriar diverses samarretes típiques i conegudes. El nacionalisme valencià de concertet en tota la seua extensió diversa i de vegades antagònica (tics, prejudicis i escepticismes per a un altre dia) configura així una de les seues mostres de força en benefici de les serigrafies. El valencianisme (poseu-li les vostres definicions categòriques i dogmàtiques) és una mina per a aquesta indústria. Països Catalans, País Valencià, grups, partits, associacions, versos d´Estellés o paraules de Fuster, efemèrides, begudes, refranys, consignes il·lusionants, radicals i antisistema (i és que el sistema està contra nosaltres) colorixen unes samarretes que normalment es fan estretes després de la primera bugada. Per això sempre em compre una XL.


Sota banderes diverses i forçadament antagòniques (ja ho veieu, no eixim del cau), missatges compromesos i de resistència que arribaven des de l´escenari (riu-te tu de William Wallace) em vaig fixar en una samarreta fosca, simpàtica i no per això menys reivindicativa que jo mai podria portar. Els caràcters "M´agrada ser de poble" formaven la base d´un poble valencià menut, compacte, amb la cúpula de l´església i el campanar ben visibles. A l´esquena es podien llegir certes qualitats que contenen els pobles, els pobles menuts, amb un caire semirural, familiar i purificador. La tranquil·litat, tindre el camp o la muntanya a dues passes, els carrers estrets, sentir l´olor a la flor de taronger (poseu-li romer o timonet) o la de la terra quan plou, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l´estiu o parlar en valencià configuren uns plaers tal volta bucòl·lics i idealitzats, però molt senzills, quotidians i preats en contraposició a la pressa, al formigó, a l´anonimat, la desconfiança i la despersonalització que viuen moltes zones urbanes. Jo que sóc un urbanita despistat i esmaperdut m´ho plantege sovint.


Quan a voltes observe l´arrelament, la forta identitat i autoestima, el coneixement absolut de cases, serres, llomes, barrancs, tolls o camins, la tradició oral i culinària o els jocs de carrer me n´adone i pense amb malícia genèrica que realment els de ciutat som uns inútils integrals. Almenys jo. I què me´n dieu de la desimboltura o el know how de poble ? Em referisc a coses tan senzilles com tindre absolut coneixement d´allò que li cal o li manca al camp o hort que conrees, fer el teu oli o el teu vi, saber utilitzar com cal la bassa, quin pardal està piulant, de quin animal és eixe cagalló, saber tindre cura dels animals domèstics (gossos, gats, porcs, conills o aviram), quin oratge farà demà, fer foc i brasilades potents amb els garbons, la ramulla i la llenya que t´has fet tu mateix per a utilitzar el teu propi forn i cuinar coques, o per a fer paelles i rostides que de només pensar-ho em sacsegen l´estòmac. I en podria dir més... A voltes em dóna la sensació de què tot aquest coneixement antic i primari, de transmissió muntanyarda o camperola, fa persones més íntegres, interessants, sabudes i felices. Cabories i destrellats.

Ergo, la samarreta adequada i sense cap mena d´autoodi o complex d´inferioritat urbà (Tampoc és això!!) seria "A mi també m´agradaria ser de poble".

Que vaja prenent nota el valencianisme artístic. De moment, jo acomane una XL.




diumenge, 29 de maig del 2011

Komfusió

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.


La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.


Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.







dimarts, 17 de maig del 2011

El meu vot a Compromís.

És cert. Quan arriben eleccions, et trobes amb un ambient diferent, a voltes enrarit i allunyat, a vegades esperançador i proper. Encara que vullguem, en la societat de la informació actual, no podem restar al marge de l´actualitat política, de les diferents opcions, de les seues propostes, de les seues vergonyes, de les seues aspiracions. A casa ens arriben els programes, els carrers estan farcits de cares i partits comuns i d´altres que per la seua novetat i nom, mires amb curiositat. Els cotxes amb megàfons són capaços de fer-te matinar o de fotre´t la becadeta necessària postdinar. Les televisions establixen un espai i els informatius cobrixen els comicis amb el bipartidisme normal i quotidià que s´ha acabat establint al subconscient de moltes persones. El tràfic de vots i paperetes és incessant i arriba a ser desvergonyit per part de certes persones que et fiten amb la cara més amable i postissa, i frases dolces després de quatre anys sense això mateix, ni mirades ni paraules. Seria injust si generalitzara.

En realitat, no he dit res que no sapigueu. M´agrada ser sincer i he de dir que no em sent especialment còmode exercint eixe rol de pseudoagent comercial que reiterada i indiscriminadament, porta a porta oferix el seu producte per a que li´l compren o li´l voten. La raó no prové d´unes conviccions dèbils, sinó que es troba en la meua pròpia personalitat vergonyosa i excessívament respectuosa. Poc caradura, ho sé. Si ja em costa demanar diners als pares (mai recorde haver-ho fet directament), demanar un vot intensament em resulta una missió tan nova com atrevida.

Em coneixeu. He militat al valencianisme d´esquerres, progressista i ecologista des que tinc 15 ó 16 anys, sent militant del Bloc els darrers tres anys. Tal volta, els meus pensaments han anat evolucionant (no tinc la potestat de dir si a millor o a pitjor) defugint de dogmatismes i maximalismes. Hi ha molta gent que sempre m´ha retret la incompatibilitat entre una suposada condició social i l´assumpció d´aquest alt grau de compromís. I en part tenen raó. M´ho he plantejat moltes voltes com un mèrit humil. Malgrat una vida còmoda i sense dificultats, m´he decidit, a pesar de resultar innecessari, a combregar amb unes conviccions i participar actívament. Els i les joves ho hem de fer.

Com sabreu, figure en el 6é lloc de la llista "Compromís per Benidorm" integrada en la xarxa potent i molt estesa arreu del territori anomenada "Coalició Compromís". Una coalició formada pel Bloc Nacionalista Valencià, per Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista, i un bon entramat de persones i candidatures locals independents que representen el valencianisme progressista, verd, integrador i de regeneració democràtica que necessita aquest País.

Quan critique al PP (pels casos de corrupció, pel seu model econòmic especulatiu, per la política de despesa al servei dels grans esdeveniments en lloc d´invertir en les necessitats i serveis bàsics de tots els dies, per la minorització sistemàtica de la nostra llengua, per la manca de transparència, entre moltes altres coses) i al PSOE (per la seua ineficàcia com a oposició, per la incapacitat d´establir una alternativa seriosa i il·lusionant, pel seu centralisme, per les polítiques neoliberals i de retallades que es duen a terme des de Madrid, entre moltes altres coses), no ho faig des la perspectiva de creure´m dogmàticament superior. Això precíssament, els explicava ahir a uns amics. El Bloc o Compromís, són segurament instruments imperfectes, amb errades, amb contradiccions de les quals poden nàixer algunes de les nostres discrepàncies. En sóc conscient i ho assumisc com a persona que no té al seu partit o a la seua opció electoral com al seu equip de futbol defensant-lo sempre a capa i espasa malgrat els errors.

Compromís però, m´ha conquerit per la seua nova manera de fer política i pel seu treball constant en les Corts, donant com a resultat una oposició ferma i crítica cap al PP a València i cap al PSOE a Madrid, alhora que constructiva i propositiva. Perquè seguint la política de baix cap a dalt i creient-se la participació ciutadana, amb tan sols quatre diputats han sabut guanyar-se el jornal reunint-se amb milers de col·lectius, associacions, entitats cíviques, sindicals i empresarials, presentant així 7.358 iniciatives durant tota la legislatura (molt superior als números dels altres grups de la Cambra junts amb molts més diputats) manifestant-se així com no sols una oposició eficaç sinó com una opció amb vocació de govern, proximitat i ganes de fer-ho bé.

Vos podria fer un seguit de propostes que farien que aquest escrit fóra més farragós i pesat del que ara ho és. No vull fer-ho llarg. M´agradaria que vos passàreu pel web de la Coalició Compromís o per la magnífica iniciativa del Bloc Jove, "El que no voràs a Canal 9" on es pot obtindre informació detallada del programa i on es pot visualitzar els vídeos mediàtics de Mònica Oltra, les intervencions positives i de trellat d´Enric Morera així com les de Mireia Mollà i Josep Maria Panyella.

No em queda més que dir-vos, amb tota la timidesa que em caracteritza que, als vostres pobles, a Benidorm, a Onil, a Sella, a Castalla, a Callosa, a Alcoi, a les Corts voteu Compromís.

"Un vot útil és un vot sense por, un vot lliure, un vot des de la llibertat... Per això, us dic que el dia 22 de Maig amb el pas ferm, el front alt, la mirada neta i l'alegria en el cor tots a votar Compromís"

Mònica Oltra, diputada de Compromís






dilluns, 2 de maig del 2011

Doctor Watson


Una de les característiques d'un llibre que personalment considere important, és la referència concreta a l'espai, el context geogràfic on es desenvolupa principalment la història narrada. Un context que ben escrit i farcit de descripcions (bucòliques, idealistes o no) et transporta i et dibuixa mentalment amb major o menor adequació, el lloc que estàs llegint. Ja ho sabeu, m'agraden el realisme i el costumisme. Fins i tot m'atrauen les descripcions, feixugues, carregades i quasi barroques que no atrauen gairebé a ningú. Enric Valor com no, és en este sentit un mestre que amb paraules exactes i delitoses reflexa amb estima tots els paisatges propers i coneguts per mi. Per això m'agrada tant eixa conjunció de descripcions bellíssimes i exaltadores del meu país petit que em fan recordar allà on estiga tots aquells paratges, costums, gent i menjars que considere meus.

Me'n recorde perquè, amb el tren en marxa cap a l'aeroport de Gatwick m'esdevé un fet curiós mentre llig The Hound of the Baskervilles del brillant escriptor escocés Sir Artur Conan Doyle. Ara que visc temporalment a Anglaterra, reconec estar atret novament pels casos i les solucions tan eficaces del detectiu Sherlock Holmes i el seu col·lega , el Doctor Watson. En el paper i la redacció d'aquest últim residix al meu parer, bona part de l'èxit d'aquestos llibres. Així, Watson, relata la investigació d'una mort incerta del senyor Baskerville, de nissaga noble, atribuïda segons creença popular i familiar a l'existència d'una enorme i desconeguda bèstia que durant generacions ha malmés els diferents barons i hereus de la gran finca.

A més de la brillant, admirable inteli·ligència i sisé sentit per de Mr. Holmes, Watson em sembla un magnífic descrpitor malgrat que em pese dir-ho, això provoque que haja de recórrer al diccionari 2 ó 3 voltes en cada frase. La descripció d'una marjal freda, misteriosa, fangosa, amb molta boira, solitària i rodejada de petits turons verdíssims al sudest d'Anglaterra fa que focalitze una imatge mental del lloc on probablement s'amaga i actua la ferotge i temuda fera. Les imatges que ens creem poden ser més o menys exactes.

De sobte, quan alce el cap i fixe l'esguard a través de la finestra del tren, em meravella vore com darrere del vidre es presenta als meus ulls una estampa semblant a la que acabe de llegir. Perfectament adequada a la descripció i al marc geogràfic proporcionat. Somric lleument assaborint el gust probable d'estar llegint i imaginant el lloc pel qual al mateix temps passa el meu tren rabent camí de Gatwick Airport. Així ho creuré.

Si Watson existira...

dilluns, 18 d’abril del 2011

Gràcies Mònica


La veritat, tots els dies pense en palesar pensaments, esdeveniments, sensacions o simples anècdotes a aquest bloc. Mentre vaig amb el cotxe, mentre toque la trompeta o mentre dorm. La gossera i la inactivitat fan que l´efecte d´eixes idees minven i es diluïsquen sinó s´escriuen el mateix dia o fins i tot en el mateix moment. I consegüentment, acaben perdent frescor, originalitat i esdevenen quasi extemporànies.

Hui és un d´eixos dies que m´he proposat compartir l´experiència. Perquè escoltar parlar a Mònica Oltra, la diputada de Compromís, paga la pena i esperona a qualsevol. Perquè és la política més brillant i alhora senzilla que he escoltat en els darrers anys. Aquest matí, he vist al facebook que feia una xerrada a Pedreguer i no m´ho he pensat. Fent una ullada ràpida i superficial, Pedreguer és un poble valencià per la imatge, per la gent i per la llengua. El BLOC d´allà ha organitzat una conferència en la qual Mònica ha fet un repàs de la política valenciana.

Fent un exercici generós de sinceritat, últimament he patit una desmotivació gran quant a la política activa. Paradoxalment, no té res a vore amb la desacreditació que ha patit la política darrerament. No em crec l´argument pseudointel·lectual i passiu de que tots els polítics són iguals. El bipartidisme i la percepció social que genera és reduccionista per naturalesa. A tots ells els recomane que vegen les desenes de vídeos que Mònica té penjats al youtube. La causa de desmotivació prové d´una gran inseguretat constant en allò que crec pensar, d´un clima familiar poc procliu i d´una certa pressió i por a les grans responsabilitats assumides només aterrar al món polític ara fa dos anys. És probable que tot siga fruït d´una autoestima oscil·lant, ho sé.

Així i tot, he de dir que jo també he assumit un compromís de bon gust figurant en el sisé lloc de la llista del Bloc - Compromís per Benidorm que aspira a trencar el bipartidisme mitjançant polítiques valencianistes, de progrés, verdes i de regeneració democràtica a la meua ciutat. He assumit el compromís per la greu situació d´emergència institucional, nacional, econòmica, social, i de valors que patim al nostre País Valencià. I he decidit participar sobretot per aquest projecte engrescador i proper que representen persones com Mònica. Ella, Enric Morera, Josep Maria Pañella i Mireia Mollà han format un grup caracteritzat pel treball, per una oposició ferma, constructiva farcida de propostes, que presenta a Compromís com una clara opció amb vocació de govern.

Mònica deia que anava a llençar un missatge d´amor per les coses petites que fan feliç l´existència de les persones. Per la felicitat de tots els dies representada en coses tan quotidianes com el bon funcionament de la democràcia, la sanitat, l´educació o els serveis públics. Mònica té una oratòria clara, fluïda i brillant, no exempta d´humor i sarcasme. Un valencià preciós que embelesa. Mònica representa la dignitat valenciana front a un mal govern que olora a corruptela i que actua amb tics antidemocràtics, antisocials i antivalencians. A Mònica li delata la seua sinceritat, perquè és valenta, diu de cor i es creu les coses que pensa. Crea una sinèrgia i complicitat amb el públic que et fa eixir encantat, il·lusionat, renovat i carregat de ganes.

Gràcies a Mònica, gràcies a Compromís, un altre País Valencià és possible i altament recomanable.









divendres, 25 de març del 2011

La Barqueta




Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

diumenge, 13 de març del 2011

Bon dia

Un altre dia, i ja en van quatre, em sorprén l'alba despert. Tots dormen. La claror tènue d'un nou dia em permet albirar amb claredat molts edificis de Southampton que comencen a aparéixer sota un cel gris i un ambient humid. Sent el so relaxant de les gavines i altres pardalets que puntuals i matiners enceten un nou dia. Em dóna tranquil·litat sentir-los. Les llums i fanals dels carrers romanen encesos. Encara és fosc. Escolte com s'engeguen els primers motors i veig a les primeres persones que valentes, passegen abrigades a través d'un oratge matiner que deduïsc fred i de pluja imminent.

Ja ho sé, tinc greus problemes d'insomni. Algunes nits arribe tard. Altres em gite prompte. Altres aconseguisc adormir-me un hora abans dels bramits i sorolls molestos d'alguns companys que arriben mostosos i bufats com un "caïrer". Té igual. El meu cervell no descansa, capficat en mil i una preocupacions, records, temors i propòsits. L'ordinador encara em desvetlla més. Pegue voltes buscant la millor postura. Em recol·loque el coixí. Llegir ja no em dóna son. Llegir en anglés tampoc. Pixe i em rente la cara. Em retalle la barba. Comence a ser conscient del canvi d'horari vital. La meua jornada comença a migdia excepte els dies de classe matinera. No vaig a totes. Passe el dia embacorat i el café no m'acaba de sentar bé. És si més no, un poc frustrant. Però contradictòriament, m'atrau i m'encisa vore com amaneix.

Delere dormir com un tronc huit o nou hores seguides. Quedar-me com l'algeps. Somiar amb papallones o victòries. Demà serà. Són les set del matí i després d'una hora de son, me'n vaig a Londres.

Bon dia pel matí.

dijous, 3 de març del 2011

La neu


Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. I m'ho pregunte. A voltes fa fred, i gela. I es perd l'oportunitat perquè el cel ras, no atén a desitjos. És habitual. A voltes es pretén que neve, i es rep una glaçada com a resposta contundent i inapelable. Si haguera passat un núvol gros. Si haguera mogut un poc de llevant amb la coincidència de l'aire fred... No. Tot això són bajocades fruït de confussions i voluntats no coincidents i alienes. No pot ser que només girar-se la tramuntana seca i gèlida et poses a l'aguait. Tu el que vols és una provençada, d'eixes que senties parlar als majors, i caiga la "Nevà Grossa" de 1926 i això succeïx cada 50 anys mínim. No demanes tant, querós.

La neu dels darrers anys ha sigut escassa i insuficient. Com un albercoc, mentre nevarsejava, fixaves l'esguard en les volves grosses, alegres i constants que ballaven i s'amuntegaven lentament sobre els cotxes i teulades primer, carrers després. A voltes romania quieta i blanca. I pel matí, les serres lluïen brillants sota un cel ras i blau que t'omplia de plenitud. Ai! .T'agradava que es gelara i s'endurira, perquè pensaves que mai es desfaria. En ocasions, maldaves l'ocasió perduda quan el "matacabres" fi i constant no arribava ni tan sols a enfarinar. Calia un espentonet més, perquè el clima era quasi adequat. I si plovia, realista i pràctic, ho deixaves estar sense quasi posar esment.

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. Però el sol i el bon oratge cada volta t'agraden més.

divendres, 18 de febrer del 2011

A classe

Mentre un mestre jove, panxut i suat comença a explicar la lliure circulació de persones i mercaderies a la Unió Europea, m'adone que m'he deixat tots els materials en casa. Ja sabreu que sóc un poc albercoc. Les lliçons d' European Law són redundants perquè ja vaig aprovar aquesta assignatura a Alacant farà cosa de 2 ó 3 anys. Francament, repetisc perquè m'agrada la matèria i perquè ens exigeixen un mínim de crèdits per a matricular-nos. Bàsicament, renove coneixements i referme la vocació europeista. Tot això està molt bé, però malgrat els bons propòsits inicials, la classe no pot ser més tediosa i feixuga. He de reconéixer que l'altre dia i en primera fila, quasi em quede torrat com l'algeps.

Entendre l'anglés d'aquest paio arriba a ser una de les majors motivacions d'aquesta lliçó. Les frases contenen barbaritats de paraules i vocals obertes emeses amb una rapidesa que m'astora. Encara sort que es va disculpar pel seu accent del nord quan es va encetar el curs. Hui, sorprenentment i sense prestar quasi atenció, ja li he agafat al vol dos o tres frases referents a la llibertat de moviment i establiment de treballadors i les seues famílies a la Unió Europea. I el pensament se'n fuig de nou...Em plantege buscar una feina flexible que, pel meu desordenat horari no és tasca fàcil. No és gossera, de veritat.

Marginat i seriós, sec a soles sense ningú a menys de dos metres a la redona i m'arribe a plantejar si els estudiants Erasmus tenim la pesta bubònica o quelcom semblant. No ens fan massa cas i tampoc ens pregunten. Les classes són molt bàsiques i el volum de matèria donada és ínfim si ho comparem amb les classes de la Universitat d'Alacant. Quaranta minutets, quatre referències, algun cas i el dijous que ve ens tornem a vore. No contracteu mai un advocat anglés...

Així que, els quaranta minuts preceptius ja s'han consumit i mentre la gent marxa, jo seguisc escrivint. Tal volta pensaran que estic aplicat, però no saben que hui, només hui, no he fet un brot.

L'Erasmus no va mal.

dimecres, 26 de gener del 2011

Parlar de Guerra

Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.

Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.

No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.

Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.

No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.

Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.

Gràcies.

divendres, 14 de gener del 2011

24 primaveres

Quan l'altre dia vaig parlar amb els meus pares, em van recordar que quan ells tenien la mateixa edat que jo ara, es van casar. Això pesa. I no, no és que tinga cap intenció de casar-me. Per dos raons. La principal és que no tinc cònjuge i la cosa no sembla tindre solució a curt termini. Elles s'ho perden. La segona és que mai m'agradaria ser part activa d'un casori. No vull passar per eixe tràngol. Però fent un esforç de sinceritat i tal volta redundància, he de confessar que m'agraden les bodes. Perquè em retrobe amb molts familiars i amics, perquè tres o quatre amigues de la núvia estan flamenques, perquè sóc un tendre, per la cervesa, els cacaus i les papes prebanquet, per les cigales i les gambes a la planxa a voluntat, perquè menge carn i peix, perquè tinc quatre o cinc gots per a triar, perquè a la barra lliure sol haver café licor i ginebra Bombay i perquè no tinc cap vergonya d'encapçalar una conga i profanar el vals...Al meu favor corre la promesa de no centrar el cabet fins que arribe a la trentena.

L'aniversari d'ú sempre és especial perquè tothom se'n recorda de tu (gràcies tuenti i fèisbuc), perquè les amigues et besen i no diuen que punxes, perquè t'excedixes i perquè reps algun regal. Enguany han sigut dos, els regals especials. El primer de ma mare m'ha sorprés, perquè sempre pensa que estic grosset. El paquet va arribar a Southampton amb pots de tomaca fregida, vinagre de Mòdena, formatge curat, sobrassada, pernil, xoriço, llonganisses seques d'Onil, paté, ametles salades, torró de Xixona, torró d'Alacant i pelailles d'Alcoi. I entre que sóc un sangonera i que estic lluny de ma casa (un valor afegit important), vaig arribar a emocionar-me.

L'altre regal fou molt especial. Josep, sellardo ell, baterista de Gatxull, futur filòleg, enamorat de la cervesa i del bon menjar, i gran amic, em va escriure una bonica i graciosa poesia per a felicitar-me. Es nota que estudia filologia catalana i s'estima la llengua, perquè sempre escriu de categoria. Obviant alguns aspectes tractats en la poesia i deixant-los a la lliure imaginació del lector, li ho vaig agrair de cor perquè com li deia els regals immaterials de collita pròpia són encara si cap, més especials. Novament molt agraït, amic Josep.
Agostí Tira-li,
a qui no li cap el cor al pit,
perquè sempre porta el vi
a les festes que muntem,
...i son pare no en sap res.
Agostí Tira-li,
no et mores d’un enfit,
vés amb compte amb les ametles,
els xoriços i el raïm,
que en tornar vull escoltar
com ens parles en anglés,
mentre fem una mistela
i xarrem pels colzes
–i també pels peus
i per les ungles dels dits.
Agostí Tira-li,
el plis-plai no et dura ni un bufit,
bé ho sap la cuina de ma casa,
perquè, del pet,
allí et vas adormir.
Ai Agostí! Agostí Tira-li!
Només em resta dir-te:
Per molts anys, bon amic!”

dijous, 6 de gener del 2011

Els meus Reis

Quan era menut, deien que el meu Rei era Baltasar. No em pregunteu el criteri que es seguix perquè no el recorde, però tots els colivencs i colivenques, monàrquics o no, tenim un Rei. Ara que puc ser sincer sense por a trair al meu sobirà, puc dir que jo m'estimava més Melcior. Em semblava l'únic dels tres amb posat de Rei per eixa barba llarga i blanca que li conferia eixe aspecte de vell savi. Els altres dos em semblaven uns informals nouvinguts. De tota manera, he de reconéixer que quan passava el Rei negre intentava fer la careta de bovet innocent que posen els xiquets per a paréixer calmats i bons. Tampoc era un trasto.

Ara, mentre imagine nostàlgic la Cavalcada dels Reis Mags d'Onil em venen al cap moltes imatges i records que es remunten a la més tendra infantesa. Fins fa pocs anys gaudia del Nadal a Onil, des del dia 25 de desembre fins al dia de Reis. Nadals de gelor que juntament amb les Festes de Moros i Cristians, eren els dies més esperats. No feia un brot, em passava el dia en el carrer estrenant els regals nadalencs amb els amiguets i cosins, i la iaia em tractava a cos de rei.

Els dies previs a l'arribada de ses Majestats s'esgolaven lentament mentre jo, neguitós i nerviós, intentava fer els darrers mèrits. Sobretot des que vaig vore com un amic de Castalla, que de tant en tant llig el bloc, va rebre carbó dolcet. Em feia el llit, em rentava la cara, ajudava a parar la taula, m'ho menjava tot, trucava a ma mare i no feia tantes maldats pel carrer. Els Reis tot ho veuen.

Avisat com ho estava després del dia del Paje, em dirigia amb els tios i cosins, mudat i dotor com ningú a vore la Cavalcada amb eixe nerviosisme esmentat adés. El tio Quilis, deixava sempre una safeta amb rosegons de pa i una d'aigua per als camells i alguna copeta per als Reis. Casa a casa, copeta a copeta, els Reis acabarien ben esporrejats, pensava. Una volta en el portal, als tios o algú dels dos, sempre se'ls oblidava alguna cosa i tornaven a muntar. Em pregunte ara curiós, si almenys es farien la copeta.

La Cavalcada la recorde humil i senzilla. I dic això, perquè cada any l'Associació dels Reis Mags d'Onil es supera amb molt treball i bona voluntat. A banda dels tres Reis i el "Paje", els últims anys recorde la presència de la Banda de Cornetes i Tambors dels Biscaïns, les dues bandes CIMO i ONIX, la Colla de dolçaines "Rudimentària i Pandorga", molts patges negres que repartien joguets amb les seues grans escales i fins i tot algun boato que ornava més si cap, aquella arribada que tots esperàvem tant. L'any passat vaig fer jo de patge amb tres misteles de més que, unides al vertigen, em van impedir pujar les altes escales, tot s'ha de dir. Una experiència molt grata. Em va colpir profundament, aquella xiqueta bonica, tendra, sorpresa que amb la boca tova m'afirmava amb el cap que s'havia portat bé. Jo també ho creia.

Em conten sempre que poden que un any, molt manyaco, no vaig parar de plorar dins del cotxet. Altre any, a Melcior no li va quedar altra que baixar a saludar-nos de tant que el cridàvem. Mentre baixava de la carrossa, podríem passar per fans adolescents de Cristiano Ronaldo. A la meua cosina la va agafar en braços i atrevida ella, li va passar la mà pel coll i tot. Més granadets el tio Quilis va desenvolupar un sistema per a arreplegar més caramels posant el paraigua cap amunt. Entraven a grapats...

Arribats els Reis a la Plaça, fets els parlaments, vistos els focs artificials i havent-los saludat, ens dirigíem escapats Carrer Major avall a obrir els regals. Amb els guants posats resultava impossible. Ca la iaia era la primera parada. Sempre deia, que havien vingut uns patges uns minuts abans i li havien deixat tota aquella ascampà. Me la imaginava obrint com sempre ho feia. "Qui éeeeeees? Vaig, vaig, vaig, vaig, vaig...".

Després, a ca la Tia venia la muntonà. Seguisc pixant-me de la risa recordant un any en què, mentre obríem els regals va aparéixer una veïna emprenyada mostrant el que li havien portat els Reis. I girant-se ens mostrava l'abric de pell novet, socarrat i foradat per una carcassa caiguda del cel mentre es disparaven els focs artificials. Li'l van pagar.

Quan tenia desset anys, em van portar una cosa molt especial. Vora un raconet, hi havia un objecte gran embolicat. Per la forma pensava que o bé es tractava d'una bossa de raquetes o bé, encara millor, d'un pernil. Fou un llaüt preciós que no sabia tocar. Amb força de voluntat, mig any més tard vaig tocar el meu primer concert i vaig entrar a formar part de la Rondalla la Barqueta, una de les meues debilitats.

Al sopar, sempre em tocava la fava però mai vaig pagar el tortell de Reis que ens fèiem amb xocolata ben calenta. Ja jovenet, recorde com abusàvem a la Nit de Reis que s'allargava bona cosa encara que per a la iaia, l'hora d'arribada sempre foren les 2.

A Southampton no han vingut els Reis. Ací no hi ha tradició. Jo, malgrat tot, espere un paquet que ma mare m'ha enviat amb pernil, formatge, llonganissa sequeta, torró i qui sap si alguna sorpresa més. Bon regal.

Espere que Ses Majestasats vos hagen portat tot allò que vau demanar.

dimecres, 5 de gener del 2011

El dia del Paje

Un dels dies més assenyalats per a la meua cosina Esther i per a mi, era el dia del "Paje". El 4 de gener, amb la vesprada fosquejant, el "Paje" Reial eixia acompanyat per la banda de cornetes i tambors dels Biscaïns i una mula amb dues bústies per tots els carrers d'Onil anunciant l'arribada dels Reis Mags a cada 50 metres. Sempre em pareixia un tipus enigmàtic i respectable, amb eixa altivesa que li donava el cavall, el pergamí i la bonica disfressa que supose que seria de Limit Sport, empresa local.

Un any vaig estar temptat de demanar-li un autògraf. Per ser secundari no deixava de ser el nostre ídol. L'itinerari durava dos hores, però el seguíem amb devoció, fidels i fervorosos fins que tornava al Palau. Açò emprenyava el meu cosí Pepito, que tocava la corneta i pensava que el seguíem a ell. Tampoc li faltava raó, perquè el miràvem i li fèiem carasses continuament. Pobret

El "Paje" també era motiu de jocs. Em pixe de la risa recordant quan la meua cosina i jo muntàvem la historieta d'una nina (Ana la marrana) que volia lligar-se al "Paje"i crec que ho va aconseguir. La nina era bona tot l'any excepte el 4 de gener, en que feia totes les maldats i porcades que se'ls ocorrien a dos xiquets menuts. Criatures...

De petit recordava íntegrament el seu discurs i ma mare em feia recitar-lo com un pallasset a totes les seues amigues i a alguns familiars a les bodes. Senceret. Malauradament ara tan sols el recorde a trossos. Resumidament:

"Niños y niñas de Onil, después de atravesar huracanes, desiertos, lluvias, nieves y hasta asaltos de bandoleros, sus Majestades los reyes llegarán mañana a la Villa de Onil para traer juguetes y regalos. No olvidéis recibirlos con las orejas bien limpias y las caras relucientes. Un saludo de sus Majestades, Melchor, Gaspar y Baltasar!".

Del pregonet he de destacar dues coses. La primera, l'èpica. Els Reis, valents ells, s'havien guanyat tot el meu respecte després de tants entrebancs dignes de ser contats en les epopeies clàssiques. Això dels bandolers em colpia profundament i em feia imaginar una escena del far west. La neu era versemblant, perquè l'hivern a Onil és cru. La segona, la higiene requerida. Em dutxava amb intensitat, em feia mal a les genives de tant raspallar-me les dents i la colònia Nenuco em regallava per les galtes. Això de "las orejas limpias" era un ritual a banda. Agafava els bastonets i fregava amb tanta insistència que els meus timpans arribaven a perillar.

No sé des de quan es celebra aquesta tradició ni si es fa a les altres poblacions. A Alcoi per exemple és el dia de la burreta.Enguany no li he deixat la carta, ni tan sols he pogut anar a vore-lo. Supose que ho entendrà. Demaneu-li l'autògraf.

Demà parlaré dels Reis.