diumenge, 25 de novembre del 2018

D'un poble que encara existix


El silenci absolut testimonia la desfeta. Pobles sense gent, històries personals que cauen en l’oblit, sons, animals, treballs i cultures perdudes per sempre més, teules i bigues assolades, cases travessades per l’heura invasora i clivellades entre enderrocs irreversibles. He de confessar, ara que acabe de llegir La lluvia amarilla, que les imatges buides d’Ainielle m’han corprès profundament. El llibre, escrit per Julio Llamazares a l’any 1988, transcorre amb la cruesa del relat en primera persona del darrer habitant d’aquest llogaret dels Pirineus aragonesos que va ser definitivament abandonat a principis dels 70. A cavall entre l’oblit, la bogeria i el conreu obsessiu de la memòria, Andrés experimenta la trista partença dels darrers veïns, el posterior suïcidi de la seua dona Sabina, passant a sobreviure durant anys i estacions en aquest lloc remot, sense quasi cap contacte exterior, amb la sola companyia d’una gosseta que mimetitza del seu amo aquest sentiment amarg de soledat.

De manera casual, l’escriptor Jesús Moncada va publicar el mateix any Camí de Sirga, una altra novel·la excelsa que narra, entre altres circumstàncies, l’abandonament forçat de l’antic poble de Mequinensa per la implantació d’un embassament i el trasllat dels seus habitants a un altre nucli construït ex professo. Pitjor sort van córrer els nadius d’Argusino, municipi de Samora que a l'any 1967 va ser inundat i destruït per un pantà. Coses d’aquell “desarrollismo” i del progrés mal entès. A diferència d'altres pobles, els seus habitants no van tindre un de nou i es van veure obligats a emigrar altres localitats o parts de l'Estat. Encara em ressonen al cap les paraules de l’amic colivenc Pepe García: jo vaig nàixer a un poble que ja no existeix.

Reconec que totes aquestes contalles i causes perdudes, allunyades de tot el pragmatisme bèstia que impera als nostres dies em provoquen molta melangia i cert sentiment d’aproximació dolça. La passió pels centres històrics, la preocupació pels masos perduts a la serra, l’atracció vers tota classe de llocs decrèpits, etc. Tot plegat, en bona mesura, em va fer treballar un estiu a l’Associació del Barri Vell de Castalla com a pràctica del màster de Desenvolupament Local a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, al qual vam tractar el problema del despoblament de les comarques interiors des de diverses vessants acadèmiques i socials. Diagnòstics exhaustius, posada en valor del patrimoni natural, cultural, humà, propostes de redreçament, utopies compartides amb bona gent que de ben segur van inspirar la companya Glòria Tello, treballadora incansable, sempre rodejada de gats, amant del poble de Fanzara i que hui és tota una regidora de cultura de la ciutat de València. Poca broma.
És veritat. Existeix certa visió bucòlica, còmodament enfocada des de l’angle 100% urbanita, que només contempla els aspectes tranquils i sostenibles dels nuclis rurals, ignora en moltes ocasions les asprors de la terra, la flagrant manca de serveis, la llunyania de molts tràmits quotidians i administratius, així com moltes altres raons i vicissituds sociològiques que faciliten l’èxode dels habitants –cal fer esment especial als joves- que es veuen forçats a abandonar el seu trosset de món particular cap a les ciutats a la recerca d’oportunitats.


I què podem fer doncs a banda de pontificar còmodament des del balcó d’un gratacel vora la mar? Moltes dificultats realistes, cap vareta màgica i massa desitjos sense un corpus teòric solvent que els sostinga. No obstant crec principalment que cal assumir la consciència i combatre els prejudicis que assenyalen que progrés i ruralitat són incompatibles. Reivindicar la utilitat de l’escola rural, que unes mínimes infraestructures conviden a quedar-s’hi, que els serveis bàsics i quotidians estiguen a tocar i faciliten la vida digna. L’existència d’oportunitats. La presència d’iniciatives. Valorar la magnitud de les coses xicotetes, la proximitat, la felicitat senzilla, la cohesió, les festes, la cultura, les associacions. La sensació d’obrir la porta i trobar-te al carrer, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l’estiu, la genuïnitat de la llengua. Plaers bucòlics i idealitzats en contraposició a la pressa, al formigó, a l’anonimat, la desconfiança i despersonalització de les àrees metropolitanes.

I sobre tot estar disposat a confessar-te que, qualsevol dia, no importarà abandonar l’urbs per tal de retrobar la nostra Arcàdia i refer conjuntament el vell camí cap a la felicitat.

divendres, 26 d’octubre del 2018

Bicicletes i cerveses

Ser usuari del servei de bicicletes públiques a Benidorm és una heroïcitat digna d’epopeia. Practicar la mobilitat sostenible a mode de pedaleig no només requerix certa militància en els afers mediambientals sinó també bones dosis de paciència per a aquells que ens estimem no agafar el cotxe i donar mil voltes pel centre sense resultat. La cosa es complica quan t’enfrontes a una orografia gens favorable per al sistema de tres marxes. Costeres amb percentatges de categoria especial com la de l’Avinguda del Murtal que compten amb un carril bici sense transitar, si és que hom no vol deixar-se els pulmons entre ambdues direccions de la carretera. Encara sort que fa bonic, ens atorga certa distinció eco-friendly i va donar uns dies més de faena a l’adjudicatària!

El més flagrant de tot plegat és que, després de les diverses renovacions a les que seguixen uns mesos d’ús correcte, el servei torna a fer-se inoperatiu i calamitós. Bicicletes en mal estat, algunes d’elles sense pedals, cadenes soltes, rodes punxades. Per no parlar dels terminals des d’on es gestiona l’extracció d’aquests vehicles: funcionament nefast del tàctil de la pantalla, elecció de bicicletes que després no es poden traure, número de whatsapp per a incidències a les que ningú contesta. Amb aquesta queixa amarga –fonamentada en diverses ocasions consecutives sense poder exercir de ciclista urbà–, no voldria amagar cap realitat ni cap culpa: en la ciutat de l’aparença i la importància de la primera imatge existim (no defuig la primera persona) veïns incívics que tractem el mobiliari urbà amb la premissa de tenir més drets que obligacions. I també (sense cap sospita de turismefòbia) la presència ínfima però no per això menys notable de determinats visitants que aprofiten la seua estança per a lliurar els instints més salvatges i primaris de la condició humana.


Amb tot, l’absència d’aquests vehicles (la utilització dels quals ha estat prèviament pagada) em commina a fer el trajecte a peu, amb la visió de la platja de Ponent a la dreta, i avisar que arribaré vint minuts més tard. La reforma del passeig, abans decrèpit i desaprofitat, ha atret nombrosos comerços i bars de qualitat diversa, així com bona cosa de jubilats sense pressa, estiuejants desqueferats i aborígens que practiquen esport amb roba de Decathlon o passegen al gosset d’una manera estoica. Golafre de mena, m’enfile pel costat dels bars a fi de copsar qualsevol visió o aspecte culinari interessant per al meu apetit irremeiable. Vins de tota classe, menjars de plàstic, menús del dia infectes o atractius, olor extasiant a sardina, restaurants de tota la  vida, noves pizzeries, espais compartits i de gastronomia heterogènia, franquícies de moda, Andalusia, Bèlgica, gelats comercials, màquines hipnòtiques de granissat, iogurts gelats amb complements. La globalització a l’hora d’omplir el pap és positiva, si no fóra perquè en massa ocasions perdem pel camí les mostres gastronòmiques endògenes i digníssimes, relegant-les categories secundàries, als àmbits domèstics, festius o directament a l’oblit més imbècil.

Aquestes reflexions però, es veuen sempre interrompudes al mateix bar, davant la mateixa escena, de manera sobtada. La dona, amatent i discreta, rosega l’encisam mentre que el marit, jubilat, panxut i de mirada autosuficient és complagut pel cambrer amb un tanc de cervesa. Deixant de banda les nombroses derivacions que se’n poden extraure d’aquest quadre del Segle XX, per a mi, desqueferat i extravagant de sempre, el més greu de tot és la disposició del beuratge. Per quina raó de Déu (si no és per qüestions d’homenia o vanitat) es demanen i s’utilitzen gots de mig litre per a dipositar la cervesa? És menester? De no ser que es bega ràpid i en quantitat, la principal funcionalitat de la cervesa comercial –que estiga ben freda i lleve la set- queda en entredit. Almenys per a un neòfit aficionat. Com a mostra, els habituals solatges d’un dit de líquid amarg i calent. Tot això ho pense mentre evoque algunes visites a Colònia on, entre sons germànics i la fragància humida del Rin, els cambrers servien en safates d’ansa aquella Kölsh efímera de 20 centilitres en gots allargats, que reposaven mecànicament fins que algú deia ja n’hi ha prou.

El meu iaio estimat deia en vida que cada volta li agradava menys la cervesa. Confesse avergonyit no ser digne successor en aquest aspecte i menys encara ara que comence a fer esport i sempre, quan acabe, tinc la sensació hedonista de mereixement.

Cal que apanyen les bicicletes.

   


dimecres, 8 d’agost del 2018

Temps de gelats

La litúrgia màgica del primer gelat de l'estiu ja va formant part de la nostra memòria més remota. La industrialització i generalització d'aquest producte agradós i bàsic –ateses les contrades i les temperatures que freqüentem– han estat totals, trencant en bona part una preestablerta estacionalitat que ja no ho és tant. Les cadenes de menjar ràpid disposen d'un complement gelat, dolç i amb bona cosa de toppings que certifica l'oda al colesterol prèvia. Les grans superfícies compten amb refrigeradors allargassats que oferixen tota classe de sabors als addictes a Netflix, que amb pijama d'hivern i una bona manta es delecten amb un bon pot de vainilla amb galetetes. Veges tu l'oxímoron! Alhora tinc la sensació –cap certesa– que les gelateries tradicionals han augmentat el període d'obertura. Fins i tot n'hi ha que ja no tanquen mai.
D'avantpassats gelaters que van arribar a gelar amb el carret bona part de Castella, fins i tot a l'Alger, he de confessar que tinc una predilecció atàvica i quasi exclusiva pels gelats de gust tradicional. Els milanta sabors heterogenis que es poden trobar i mesclar a les prestatgeries o gelateries modernes són molt respectables però no em fan el pes i no suporten una mínima comparació amb aquells sabors de la meua infantesa.
En aquestes dates de basca nocturna a la ciutat on alguns treballem i observem amb certa enveja els qui gaudeixen de les vacances, tinc la tendència a idealitzar els estius a Onil amb la meua iaia com si fóra –que ho és– una certesa irrefutable: la de la felicitat senzilla i amorosa. Un dels elements d'aquell estat perdut de joia estava relacionat amb els afers de la cuina. Després de cada dinar solíem refrescar-nos amb una aigua civada que la iaia elaborava metòdicament cada matí. Tot sol o amb una bola de mantecao, l'evocació d'aquell beuratge excels em condueix a un permanent estat d'enyor. Encara sort que vaig agafar al vol aquella recepta sense mesures desenvolupant-la en una ocasió amb un resultat prou digne. I com oblidar aquell aiguallimó, per bé que menys habitual, amb trossos de corfa visibles i un marcat gust canyella. I no feia cremor!

Des que el meu iaio entrava a l'extinta gelateria La Veneciana de Benidorm –que feia cantó entre el carrer de les Escoles i l'avinguda Russafa– i es demanavauna leche li he servat una fidelitat absoluta a la llet merengada fins al punt d'acudir a tastar-la tot sol, durant més d'una nit, a una de les terrasses de la gelateria Sirvent. Benidorm i el seu veïnat golafre li devem molt a esta família treballadora que ens fa l'estiu més dolç i fresc. Des que els diumenges de dinar familiar a ca ma tia em feien apuntar la comanda i baixar a pels gelats, sóc un confés enamorat del torró de la gelateria Chambit d'Onil, amb la presència indestriable d'eixos trossets durs i sempre la mateixa sensació: quina raó m'ha impedit demanar el pot gran ben reblidet per a mi a soles? Ben a prop, de vegades em pregunte per què no vaig més a Castalla on, entre gent tan bona i familiar, sempre trobes temps per a anar a Ca Pana a demanar un carraputxo d'un dels millors mantecaos que he tastat mai.
Seria molt injust si no fera esment especial a l'orxata, beguda endògena i beatífica sense cap rival. Quan em contracten per a tocar a alguna entradeta de Xixona frise per baixar l'avinguda Constitució i parar a cals Gelats Elies per tastar una orxata excelsa i emportar-me un litre per a ma mare. Enyore els berenars amb fartons compartits a l'orxateria Sariers de Benimaclet, les vesprades d'agost passejant amb l'orxata granissada de la gelateria Verdú de Dénia o l'esperit xovinista mentre mostre a alguns estrangers com de bona està l'orxata del Peret, a l'Esplanada d'Alacant. Temps de mentiretes compartides al balcó, els pingüinos del meu amic Andreu, les minifaldes carregades a la platja, lletuguetes a Xixona que lleven la set, nardos canaris a la Vila que evadeixen. I una màxima: comprar sempre els gelats a tots aquells que preserven el saber fer clàssic, la memòria dels que corrien la Península i travessaven la Mediterrània amb el carret i la incertesa. El bon gust de les coses de sempre. El record de l'estiu senzill i amable.
Com ja ve sent habitual, Paco Bessó sempre tanca el curs escolar de xirimita i tabalet a Benidorm amb un bon berenar d'orxata, fartons i granissat de llima patrocinat per Sirvent. I el cartell amb el verset ben visible a l'aula no podia ser més il·lustratiu:
Quan apreta la calor
Una bona orxata em prenc.
I si estic a Benidorm
la millor la de Sirvent.

dijous, 10 de maig del 2018

Sense mòbil


Al llarg dels darrers mesos, i per raons diverses –entre elles la mala sort continuada–, m’he vist desproveït en nombroses ocasions, durant setmanes de viatges, d’una ferramenta tan indestriable a la nostra condició actual de virtualitat i dependència constant: el mòbil.

La primera reacció que hom experimenta és la del pànic, la por a l’isolament vers la societat de la informació i la immediatesa. Què faré sense ell, el mòbil? I si rep alguna telefonada important? I si em cal per a alguna eventualitat urgent? Podré sobreviure sense saber què fan i què diuen els altres? Com seguiré els debats parlamentaris, l’actualitat política o els nefastos partits de l’Athletic Club?

No cal dir que una vegada acostumats als avantatges evidents i necessaris, qualsevol pas enrere resulta feixuc, fins i tot contraproduent per a aquells que també utilitzem el telèfon com una eina que facilita el desenvolupament del nostre treball o ens tranquil·litza quan eixim a córrer per la serra. Però de vegades em plantege –perquè en sóc sovint víctima activa– si és necessària aquesta drogoaddicció tan bèstia a què estem sotmesos: des que ens desperta l’alarma de bon matí, rebem les primeres notícies i curiositats de Facebook amb els ulls plens de lleganyes, desdejunem amb Instagram, dinem amb el Twitter, correm amb el Runtastic i sopem amb el Whatsapp fins que tanquem els ulls abans de deixar l’aparell sobre la tauleta de nit. Fins demà.

Tot plegat és ben ridícul i no te n’adones fins que pateixes la mancança. D’aquesta tendència unànime a l’abstracció social en vaig ser testimoni directe als aeroports, als restaurants, a les reunions on massa sovint aquest aparell del dimoni desplaçava qualsevol intent de conversa continuada i esdevenia l’element catalitzador de l’atenció dels presents. Entre glops de cervesa i mirades al front, observava com hi havia d’aquells que no alçaven l’esguard de la pantalla en cap moment i d’altres que no tardaven més de dos minuts en actualitzar-se, deixant a l’interlocutor amb la paraula en la boca en més d’una ocasió. Per ser just i honest, em vaig reconèixer avergonyit en aquesta idiotesa desnaturalitzadora i mal educada.

Els que ultrapassem la trentena encara som coneixedors d’un món analògic, en què a pesar dels avanços de què gaudíem respecte als nostres iaios, encara vam anar a classes de mecanografia, teníem el carrer com un escenari viu i interactiu, enviàvem correus postals o fèiem barrabassades sense temor a que ens gravaren a un vídeo que es fera viral a l’instant. Els àmbits privats semblen cada vegada més malmesos, fent realitat aquell vell malson orwellià de control absolut, monitorització salvatge i desaparició d’unes mínimes llibertats individuals introspectives.

Amb tot, si hi ha alguna cosa més revolucionària durant aquests dies de colonització digital irreversible eixa no és altra que la desconnexió. D’un àmbit temporal incert, però decidit. Si demà algú vinguera demanant-me consell al voltant de la felicitat –fugissera, sense grans hipèrboles– li recomanaria l’absentisme tecnològic, abandonar la pista de ball informatiu ni que siga per un temps curt, dedicat a assaborir la riquesa de l’aïllament i la vida lenta.

Cal que, de tant en tant, com si fóra cada dijous, apaguem eixes caixes de trons infectes i ens tornem a retrobar mirant-nos als ulls, fixant complicitats, actualitzant-nos les existències i compartint l'amenaçada màgia analògica de dir-se tota classe de veritats sense interferències.

Provem-ho, va!

dilluns, 12 de febrer del 2018

L'espanyol emprenyat

"A Catalunya hi ha tants independentistes perquè han estat durant molts anys sotmesos a la manipulació i l'adoctrinament de l'odi a Espanya a llocs com l'escola pública i els mitjans de comunicació com ara TV3".
Per circumstàncies personals o laborals, sovint compartisc taula, reunió o gresca amb gent molt diversa que respon, en molts dels casos, al perfil de persona que podria afirmar amb rotunditat la sentència amb què comença aquest article. En els darrers mesos, durant els quals la qüestió catalana ha adquirit màxima efervescència, han eixit de l'armari d'aparent moderació, a mode de reacció, veritables indignats amb el desafiament independentista, defensors acèrrims de la legalitat, la sobirania nacional i les banderes al balcó o, fins i tot, en casos extrems, individus proclius a la intervenció i la mà dura. Establint una generalització fàcil i aprofitant l'analogia amb el prototipus català, aquest perfil respondria al que podríem anomenar l'espanyol emprenyat.
Ara mateix no és la meua intenció rebatre aquestes asseveracions políticament, ni caricaturitzar de manera despectiva aquest determinat col·lectiu perquè molts d'ells són estimats, amics, familiars, companys o coneguts que algunes voltes, amb raó o d'altres sense, mereixen el meu màxim respecte. Perquè com a ciutadans tenen el dret i fins i tot l'obligació de dir la seua a tothora. I sobretot perquè en aquestes hores de xocs no són els únics que a vegades recauen en maximalismes i visions poc flexibles. És evident que els hi haurà de més fervorosos o més rigorosos. Però, a hores d'ara, són ells els que es presenten carregats de raons i estan de moda a les tertúlies i les xarxes socials.
En temps de postveritats i viralització d'argumentaris existeixen, doncs, determinades afirmacions al voltant del concepte manipulació que, repetides per conveniència i assumides des de fora, sense un coneixement profund del territori, es generalitzen de manera exponencial fins que arriben a les taules, a les converses de negocis, a les bromes entre col·legues o als mateixos mitjans de comunicació amb l'aparença de certesa irrefutable. Normalment no dic res, desitjós com estic de tranquil·litat i concòrdia. Però, en algun cas, la vehemència és tal que, a vegades –només quan prenc cafè, quan estic d'humor o quan la radicalitat de l'interlocutor arriba a ser desagradable–, em sent en l'obligació ètica de contradir, ni que siga per tractar de posar-li un poc de sucre al bacallar.
Sovint, al marge d'altres qüestions polítiques relacionades, escolte que la raó per la qual es comptabilitzen més de dos milions d'independentistes rau per una banda en la influència de l'escola catalana que, generació rere generació, ha obnubilat les ments dels infants en els dogmes de la Catalunya triomfant, l'estima cap a la llengua pròpia i l'animadversió a l'estat espanyol. Que la televisió pública manipula de manera constant i desproporcionada fomentant una única cosmovisió que totes i tots acaben engolint automàticament.
Des de fora de Catalunya, ignorant de primera mà la situació i davant la gravetat d'aquestes acusacions, qualsevol persona amb un mínim de sentit crític –sense prejudicis preconcebuts, és clar– hauria de demanar certeses comuns i evidents. La formació acadèmica i els mitjans de comunicació tenen un paper important en la conformació de futures identitats personals. Però limitar-se a assenyalar suposats casos concrets d'adoctrinament totalitari a les aules, de línies informatives tergiversades i polititzades, projectant-los com a habituals i universals, fins al punt de rentar el cervell a diverses fornades d'alumnes i televidents senceres, implica caure en uns dels vicis humans més corrents: el desconeixement i la generalització fàcil i gratuïta. I sobretot estem parlant d'un dels defectes més flagrants, envoltat d'una aura de superioritat: l'assumpció de l'argument amb què a dins d'aquell territori existeixen persones equivocades al 100% front als de la resta, els de la veritat absoluta, els de la puritat de la raó sense fissures ni imperfeccions, els incontaminats que no han sigut sotmesos a cap tipus de manipulació escolar o televisiva en cap moment.
Confesse que aquests argumentaris freqüents em provoquen més por que no gràcia i les ganes de fer-me algunes preguntes. Per què donem a entendre sense rubor que aquells que pensen diferent estan completament manipulats i que la resta formulen axiomes indiscutibles? Com és què no abandonem els prejudicis i ens detenim un moment, a fi de pensar, que tal vegada hi haja arguments dels “manipulats” dignes de ser escoltats, considerats i reformulats? Què els mestres i els periodistes no tenen una altra faena que no siga dogmatitzar? La instrucció en llengua i història pròpia o els continguts audiovisuals al voltant de les mateixes són actes herètics? L'assoliment de competència lingüística en dues o més llengües en fase escolar implica per se una barrera al coneixement?
Imagine que tots convindrem que hi ha moltes persones que han vist TV3 o han assistit a l'escola catalana i que –amb tot el dret del món– no han estat abduïdes pels suposats desitjos separatistes dels docents o periodistes. Simptomàtic, si més no. Admetent la pluralitat i diversitat de postures a la societat, podem concloure doncs que aquests mitjans han evangelitzat sense remei una determinada generalitat (en minúscula) o generació? Podríem establir automàticament la mateixa analogia manipuladora amb tots els que alguna vegada han visualitzat Tele Madrid o Antena 3? O amb aquells i aquelles que es van educar en col·legis ultra catòlics o amb la formación del espíritu nacional i el Nodo? Fet i fet, molts d'aquests subjectes manifesten amb fogositat expressions com ara la que inicia aquest article. Estan totalment influenciades i boges aquestes persones? Què no desproveïm fàcilment les persones del sentit crític i les fem més idiotes del que realment són? Quantes barbaritats, categorismes, antipaties i testosterones!
Manipulació sistèmica? Siguem honrats i no juguem amb el llenguatge amb tant d'atreviment. Donem-li tot el valor que mereixen les paraules i no les pronunciem amb tanta intencionalitat, impunitat i desconeixement. Front als argumentaris que generalitzen prejudicis interessats de manera banal, atenem la casuística. Practiquem de manera activa l'empatia sense injuriar arguments aliens, que segurament tenen motivacions que desconeixem i mereixen ser escoltades. I, sobretot, acceptem i debatem amb tranquil·litat, amb naturalitat, la presència de divergències.
Perquè com deia el filòsof grec Zenó de Cítion, tenim dues orelles i una boca. Justament per escoltar més i parlar menys.