La litúrgia màgica del primer gelat de l'estiu ja va formant part de la nostra memòria més remota. La industrialització i generalització d'aquest producte agradós i bàsic –ateses les contrades i les temperatures que freqüentem– han estat totals, trencant en bona part una preestablerta estacionalitat que ja no ho és tant. Les cadenes de menjar ràpid disposen d'un complement gelat, dolç i amb bona cosa de toppings que certifica l'oda al colesterol prèvia. Les grans superfícies compten amb refrigeradors allargassats que oferixen tota classe de sabors als addictes a Netflix, que amb pijama d'hivern i una bona manta es delecten amb un bon pot de vainilla amb galetetes. Veges tu l'oxímoron! Alhora tinc la sensació –cap certesa– que les gelateries tradicionals han augmentat el període d'obertura. Fins i tot n'hi ha que ja no tanquen mai.
D'avantpassats gelaters que van arribar a gelar amb el carret bona part de Castella, fins i tot a l'Alger, he de confessar que tinc una predilecció atàvica i quasi exclusiva pels gelats de gust tradicional. Els milanta sabors heterogenis que es poden trobar i mesclar a les prestatgeries o gelateries modernes són molt respectables però no em fan el pes i no suporten una mínima comparació amb aquells sabors de la meua infantesa.
En aquestes dates de basca nocturna a la ciutat on alguns treballem i observem amb certa enveja els qui gaudeixen de les vacances, tinc la tendència a idealitzar els estius a Onil amb la meua iaia com si fóra –que ho és– una certesa irrefutable: la de la felicitat senzilla i amorosa. Un dels elements d'aquell estat perdut de joia estava relacionat amb els afers de la cuina. Després de cada dinar solíem refrescar-nos amb una aigua civada que la iaia elaborava metòdicament cada matí. Tot sol o amb una bola de mantecao, l'evocació d'aquell beuratge excels em condueix a un permanent estat d'enyor. Encara sort que vaig agafar al vol aquella recepta sense mesures desenvolupant-la en una ocasió amb un resultat prou digne. I com oblidar aquell aiguallimó, per bé que menys habitual, amb trossos de corfa visibles i un marcat gust canyella. I no feia cremor!
Des que el meu iaio entrava a l'extinta gelateria La Veneciana de Benidorm –que feia cantó entre el carrer de les Escoles i l'avinguda Russafa– i es demanavauna leche li he servat una fidelitat absoluta a la llet merengada fins al punt d'acudir a tastar-la tot sol, durant més d'una nit, a una de les terrasses de la gelateria Sirvent. Benidorm i el seu veïnat golafre li devem molt a esta família treballadora que ens fa l'estiu més dolç i fresc. Des que els diumenges de dinar familiar a ca ma tia em feien apuntar la comanda i baixar a pels gelats, sóc un confés enamorat del torró de la gelateria Chambit d'Onil, amb la presència indestriable d'eixos trossets durs i sempre la mateixa sensació: quina raó m'ha impedit demanar el pot gran ben reblidet per a mi a soles? Ben a prop, de vegades em pregunte per què no vaig més a Castalla on, entre gent tan bona i familiar, sempre trobes temps per a anar a Ca Pana a demanar un carraputxo d'un dels millors mantecaos que he tastat mai.
Seria molt injust si no fera esment especial a l'orxata, beguda endògena i beatífica sense cap rival. Quan em contracten per a tocar a alguna entradeta de Xixona frise per baixar l'avinguda Constitució i parar a cals Gelats Elies per tastar una orxata excelsa i emportar-me un litre per a ma mare. Enyore els berenars amb fartons compartits a l'orxateria Sariers de Benimaclet, les vesprades d'agost passejant amb l'orxata granissada de la gelateria Verdú de Dénia o l'esperit xovinista mentre mostre a alguns estrangers com de bona està l'orxata del Peret, a l'Esplanada d'Alacant. Temps de mentiretes compartides al balcó, els pingüinos del meu amic Andreu, les minifaldes carregades a la platja, lletuguetes a Xixona que lleven la set, nardos i canaris a la Vila que evadeixen. I una màxima: comprar sempre els gelats a tots aquells que preserven el saber fer clàssic, la memòria dels que corrien la Península i travessaven la Mediterrània amb el carret i la incertesa. El bon gust de les coses de sempre. El record de l'estiu senzill i amable.
Com ja ve sent habitual, Paco Bessó sempre tanca el curs escolar de xirimita i tabalet a Benidorm amb un bon berenar d'orxata, fartons i granissat de llima patrocinat per Sirvent. I el cartell amb el verset ben visible a l'aula no podia ser més il·lustratiu:
Quan apreta la calor
Una bona orxata em prenc.
I si estic a Benidorm
la millor la de Sirvent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada