Al llarg dels darrers mesos, i per raons diverses –entre elles la mala sort
continuada–, m’he vist desproveït en nombroses ocasions, durant setmanes de
viatges, d’una ferramenta tan indestriable a la nostra condició actual de
virtualitat i dependència constant: el mòbil.
La primera reacció que hom experimenta és la del pànic, la por a
l’isolament vers la societat de la informació i la immediatesa. Què faré sense
ell, el mòbil? I si rep alguna telefonada important? I si em cal per a alguna
eventualitat urgent? Podré sobreviure sense saber què fan i què diuen els
altres? Com seguiré els debats parlamentaris, l’actualitat política o els
nefastos partits de l’Athletic Club?
No cal dir que una vegada acostumats als avantatges evidents i necessaris,
qualsevol pas enrere resulta feixuc, fins i tot contraproduent per a aquells
que també utilitzem el telèfon com una eina que facilita el desenvolupament del
nostre treball o ens tranquil·litza quan eixim a córrer per la serra. Però de
vegades em plantege –perquè en sóc sovint víctima activa– si és necessària
aquesta drogoaddicció tan bèstia a què estem sotmesos: des que ens desperta
l’alarma de bon matí, rebem les primeres notícies i curiositats de Facebook amb els ulls plens de
lleganyes, desdejunem amb Instagram,
dinem amb el Twitter, correm amb el Runtastic i sopem amb el Whatsapp fins que tanquem els ulls abans
de deixar l’aparell sobre la tauleta de nit. Fins demà.
Tot plegat és ben ridícul i no te n’adones fins que pateixes la mancança.
D’aquesta tendència unànime a l’abstracció social en vaig ser testimoni directe
als aeroports, als restaurants, a les reunions on massa sovint aquest aparell
del dimoni desplaçava qualsevol intent de conversa continuada i esdevenia
l’element catalitzador de l’atenció dels presents. Entre glops de cervesa i
mirades al front, observava com hi havia d’aquells que no alçaven l’esguard de
la pantalla en cap moment i d’altres que no tardaven més de dos minuts en actualitzar-se,
deixant a l’interlocutor amb la paraula en la boca en més d’una ocasió. Per ser
just i honest, em vaig reconèixer avergonyit en aquesta idiotesa
desnaturalitzadora i mal educada.
Els que ultrapassem la trentena encara som coneixedors d’un món analògic,
en què a pesar dels avanços de què gaudíem respecte als nostres iaios, encara
vam anar a classes de mecanografia, teníem el carrer com un escenari viu i
interactiu, enviàvem correus postals o fèiem barrabassades sense temor a que
ens gravaren a un vídeo que es fera viral a l’instant. Els àmbits privats
semblen cada vegada més malmesos, fent realitat aquell vell malson orwellià de
control absolut, monitorització salvatge i desaparició d’unes mínimes
llibertats individuals introspectives.
Amb tot, si hi ha alguna cosa més revolucionària durant aquests dies de
colonització digital irreversible eixa no és altra que la desconnexió. D’un
àmbit temporal incert, però decidit. Si demà algú vinguera demanant-me consell
al voltant de la felicitat –fugissera, sense grans hipèrboles– li recomanaria
l’absentisme tecnològic, abandonar la pista de ball informatiu ni que siga per
un temps curt, dedicat a assaborir la riquesa de l’aïllament i la vida lenta.
Cal que, de tant en tant, com si fóra cada dijous, apaguem eixes caixes de
trons infectes i ens tornem a retrobar mirant-nos als ulls, fixant complicitats,
actualitzant-nos les existències i compartint l'amenaçada màgia analògica de
dir-se tota classe de veritats sense interferències.
Provem-ho, va!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada