A les 4
del matí, a la vora de la humitat del jardí, Pasqual pensava que
els anglesos eren excessivament garantistes pel que fa a la seguretat
dels edificis. Per segona nit consecutiva, quan per fi havia vençut
el seu particular insomni crònic, el despertava una incessant alarma
antiincendis causada pel ressopó d'uns holandesos que venien de
festa desmaiats i els apetia torrar-se unes llonganisses i
hamburgueses. Els nombrosos
Jägerbombs
obrien la gana d'aquells que sadollaven amb fam el fracàs de no
haver mullat el xurro.
La precarietat del sistema d'extracció de fums de les
cuines de la residència era inversament proporcional a la
sensibilitat exagerada dels detectors, que emetien un soroll de
fusteria a la mínima sospita de fum.
Era
inútil amagar el cap sota el coixí per desfer-se'n d'aquell so
metàl·lic i reiteratiu. Al minut, els companys, samaritans de mena,
ja cridaven a l'habitació per evitar que algú es quedara dins. I
Pasqual, que no comprenia les advertències, s'embotia un xandall per
sobre del pijama, i es posava unes sabatilles que només desprenien
olor quan se les cordava. Quan va voler entrar a pixar, un crit de
fera amb cabells despentinats de lleona, li va reprotxar el vici
dient-li que ara no tocava. La cartera plena, les claus i un rellotge
-ni tan sols el mòbil- constituïen les seues úniques pertinences davant
l'eventual desfeta. Quan eixia del pis, notava com altres portes
s'obrien i alhora es multiplicaven els crits de fàstic. Mentre, a les escales
d'emergència encatifades s'anava conformant una filera de zombis
somnolents i altres bufats en plena decadència.
A la
porta de l'edifici l'espectacle visual era grotesc i heterogeni. Les
faccions dels presents palesaven un connat d'indignació, per bé que
la malifeta s'acabava prenent com una broma que fins i tot arribava a
satisfer la vanitat dels piròmans famèlics. Des del carrer estant,
gaudia de l'escena amb curiositat. D'una banda observava la
diversitat de pijames descolorits i ridículs. Com ja feia fresca,
alguns s'havien decidit a dur els camals per dins dels calcetins. Per
l'altre costat mirava de reüll cap a la parella interracial que
vestien sengles samarretes de basquet que pertanyien al xicot. Les
primeres que havien trobat. Açò, les seues cares febroses i les carícies
allargades, feien intuir que se'ls havia interromput a mitjan coet.
No tardarien en reprendre'l, pensava amb certa enveja de matxutxo.
El mite
dels dos xinesos que encara no havien sortit del seu hivernacle quedava resolt tot d'una. Ambdós existien i comptaven amb una
blancor de mort per darrere de les ulleres que els atorgava una edat
remota acompanyada d'una desnutrició manifesta. Què menjaven
aquelles pobres criatures aïllades? En front, i per a goig propi, hi havia
una xicona turca embolicada amb una tovallola que a poc a poc anava afluixant-se.
El fet de tenir els cabells mullats evidenciava que l'havien tret de
la dutxa a corre-cuita, provocant nombrosos esguards imaginatius i
feromones. Començava a ser vox populi que l'estoniana rossa
d'ulls blaus que s'amagava perdia sensualitat sense el rímel negre i la roba del
puntet. Les companyes de pis, geloses per naturalesa, la criticaven per
sota el nas argumentant que caldria haver-li concedit dues hores de
preparació prèvia d'imatge a fi de fer front a aquella alarma.
Què tal vegada no s'havien vist les seues pròpies espardenyes?
Una
vegada sufocat aquell fum d'una torrada de maitines, tornaven
tots com un ramat d'ovelles a les seues cambres. Restaven quatre
hores per a que altra alarma igualment molesta però més melòdica
fera acte de presència. Com el bany estava ocupat, va pixar
abundantment a la dutxa rememorant a la imbècil despentinada.
Quinze
minuts després va tornar a fosques cap a la cuina. Li tornà a
furtar la llet sencera i els Frosties al
búlgar. Va
buidar l'envàs i el va deixar a la nevera per a la seua dissort, com
a prova del delicte. Mentre visualitzava un documental de la
Wehrmacht alemanya a
Segona Guerra Mundial, Pasqual va decidir que a l'endemà no hi
aniria a classe. Tant feia.
Es
va veure el darrer ratget de llet. No va escurar ni el bol ni la
cullera.