RTVV. Un silenci dèspota.

Hui no havia de ser diferent. Com tots els matins que em desperte al seu costat, Núria m’acomiada afectuosament des de la porta del seu pis. Una tendresa que em carrega de l'energia necessària per a afrontar una nova jornada de novembre.

A Sant Vicent del Raspeig fa un matí realment gèlid, com eixos que segueixen a la desfeta d’un front de núvols amb embossament d’aire fred. Reconeixent que la profane, L’Oratge RTVV m’havia ensenyat, des de ben menut, a estimar la meteorologia. A mirar cada matí cap al cel. A girar el coll frisosament per comprovar si alguna muntanya s’havia enfarinat. A deixar la cullera sobre el plat de fideus amb pressa, perquè Jordi Payà o Joan Carles Fortea anaven a informar sobre el sol benidormer, els flocs de neu a Fredes, o les trombes d’aigua saforenques. A seguir durant un quart d’hora, el seguiment especial per nevades al nostre País. Que sempre ens sorprenien.

Pujant al cotxe, i amb la imatge llunyana d’una Aitana blanca, he engegat la ràdio que des d’ahir romania al dial 96.5, esperant escoltar el Bon Matí. De sobte, silenci. Un silenci feridor i dèspota, entelava les finades lletres de NOURADIO que apareixien a la pantalla. Un silenci  que m’ha acompanyat durant tot el trajecte i que m’ha permés xafar conjuntament els terrenys  de la nostàlgia, de la solidaritat, de la indignació i del compromís en només 20 minuts de viatge. En silenci.

Vaig esmorzar amb "Babalà". Vaig berenar amb Monleón. Vaig somiar que, com Son Goku, podia agafar un nuvolet per tal de trobar aquelles maleïdes boles. Vaig cridar els primers gols de l'Athletic de Bilbao als partits dels dissabtes per la nit. Vaig imitar les palometes dels porters de 2ªB durant els "Minut a Minut". Vaig ubicar molts pobles i comarques que anys després, per la referència televisiva, he decidit visitar. Vaig viure les tràgiques nits electorals de 1999 i 2003, quan el BLOC es va quedar fora de l'hemicicle valencià per pocs milers de vots. Vaig veure emocionat l'entrevista a la meua iaia d'Onil, quan l'Administració del costat de casa va donar la Grossa de Nadal. Vaig riure amb Autoindefinits. Vaig gaudir de "Gormandia" i "Trau la llengua", dels documentals de Punt 2, i de les Sèries "Singles", "Da Capo" i "L'Alqueria Blanca". I per rematar-ho, fa tres setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en directe, denunciant que s'apagava un altaveu per a la música en valencià.

Malgrat tot, durant tots els darrers anys, ha estat ben difícil mantenir-se fidel a una Ràdio Televisió des d’on s’han perpetrat greus atemptats democràtics. Però ho he sigut. El que ha ocorregut aquestos dies, no és una altra cosa que la confirmació del que venia passant durant els darrers anys al País Valencià. El PP ha estat utilitzant la nostra Radio Televisió com el seu joguet particular, com a una eina merament instrumental per al seu profit polític, mitjançant la manipulació, l'endollisme, la manca de pluralitat i la degradació sistemàtica del valencià. I ara, finalment, sense acceptar cap negociació, de manera unilateral, i amb el rerefons d'un ERO nul i injust decideix tancar-la.

I els grans perjudicats són, en primer lloc, molts grans professionals que han passat per eixa casa i que han hagut de patir les vexacions, agressions i amenaces dels comissaris polítics que suraven per Burjassot. Però també nosaltres, tots els valencians i valencianes que perdem un dels drets més fonamentals: el dret a la informació sobre tot allò que ocorre a la nostra terra, sobre la nostra cultura i en la nostra llengua.

Mirem el futur amb optimisme. Açò només és un punt d'inflexió per a que entre totes i tots comencem a recuperar-la,a fer-la plural, a valencianitzar-la, a donar cabuda a veus i grups autòctons, a produccions pròpies i de qualitat, a afavorir el sector audiovisual i periodístic valencià.

Perquè d’ací a dos anys, quan els botiflers perden la majoria absoluta, Núria tornarà a acomiadar-se tendrament, engegaré el meu cotxe i tornaré a escoltar la Ràdio Pública Valenciana.