Carta a Shafira

Benvolguda Shafira.

 

Fa només tres anys d’aquella vesprada d’agost quan, com si fóra el teu germà gran, empenyia el teu carret per les costeres de Tàrbena. Quina basca! Poc o menys com la del Sàhara, Veritat?. Els carrerons silenciosos d’aquell poble salat es trasbalsaren per moments. Reies i bramaves amb bogeria, com si allò tan elemental de ser espentada amb temeritat, fóra un privilegi inabastable per als teus. Ara amunt. Ara avall. D’un costat a l’altre Una altra vegada. I jo seguint-te entusiasmat, recobrant el temps perdut d’una infància silenciosa, de solitud i introversió.

Jo no et coneixia fins que ens va presentar una amiga en comú. I em va fer gràcia que, de primeres, et refugiares avergonyida al seu darrere i no volgueres mostrar la teua cara. Perquè una volta vas desemmascarar la teua ànima, no vas parar en torreta en tota la vesprada.  Em sorprengué l’expressivitat innòcua d’aquella mirada. Dos ulls fets mal bé pel sol del desert. I em va colpir encara més que, de cap de les maneres, aquelles cataractes havien  aconseguit marcir el teu somriure. Sou lluitadors de mena, els saharauís. 

 

Aquell vespre de glòria i jocs no va cessar fins la mateixa nit, quan a una xarrada sobre el repoblament mallorquí, et vas adormir merescudament, de manera profunda. I sense la imminència d’haver de pensar amb quin joc t’havia de complaure novament, em vaig lliurar a la reflexió.

Sí. Així és. Heu sigut un poble maltractat pel paternalisme colonialista i pels anhels expansius d’una monarquia caduca i retrògrada. Heu sigut bandejats de la vostra terra cap a un exili forçat, extrem i degradant. Vos neguen sistemàticament la solidaritat que necessiteu, fent-la recaure només en les mans particulars d’aquells que conserven encara un mínim de consciència. 

No sé com estàs. Què ha sigut de tu? Estigues com estigues, Espera’m al Tindouf. Al desert més oscil·lant i contrastat. Als campaments insalubres i apartats on heu hagut de raure els darrers 40 anys. Perquè tots plegats recobrarem El Aaiún. La darrera ignomínia de l’Espanya colonialista. La pedra en la sabata del Marroc invasor. La vergonya de la falsa comunitat internacional. 

Perquè nosaltres no oblidem que tots els pobles tenen el dret inalienable de seguir existint, d’autodeterminar-se, de decidir el seu futur, de romandre democràticament al lloc on van sorgir, de seguir projectant la seua identitat cap al món amb plena normalitat i dignitat.

No deixes de somriure com ho feres aquella vesprada. La desesperança vos farà perdedors. 

Mai deixes de somriure benvolguda Shafira.

Visca el Sàhara Lliure!