Memòries d'un descervellat (I)

Feia una estona que havia arribat al nou pis llogat i es va posar a pixar per desena volta en tres o quatre hores. Ho acceptava amb resignació. Per molt que se l'esmunyira i espolsara amb avidesa, no podia evitar que, segons després d'haver-la introduït als calçotets, li brollaren unes petites gotes de pixum de la cabota del seu penis. Tot això l'irritava cosa de no dir quan, forçat per l'oblit, es posava pantalons clars, perquè als segons la prova del delicte esdevenia més que evident. L'excusa que prenia habitualment era esguitar-se sencer d'aigua per tal d'atribuir-li el succeït a una aixeta del dimoni. Estava segur, sense cap criteri científic que l'avalara, que tot allò provenia d'aquella operació de fimosi, tan cruenta com necessària per a l'imaginari masculí, segons es mire.

Aquella vesprada de mitjan setembre, i després d'haver estat dos dies buscant casa pel centre de Palmerston, Pasqual va decidir explorar els pubs i les discoteques angleses d'aquella ciutat portuària del sud del Regne Unit. Ho feia tot sol, amb una jaqueta fina, a fi de comprovar si el comportament dels nadius equivalia al d'aquelles bèsties britàniques, que sovint omplien les terrasses de Benidorm. Havia estiuejat molts anys a un apartament del Racó de L'Oix, prop de la zona on molts anglesos, seduïts pels preus barats i lliures de bobbies queferosos, engolien litres de cervesa i es torraven la pell sota un sol mediterrani. Admirava la fraternitat d'aquells homes rossos i panxuts que cantaven i bevien tots plegats al voltant dels partits de la Premier League o de la selecció nacional. Però sobretot li feia gràcia que les petites discussions futbolístiques acabaren sovint amb aquell clima afectuós, convertint els carrers en autèntiques barricades on, les botelles de vidre i les cadires suraven per l'aire provocant sempre uns quants ferits en aquell ambient prebèl·lic. Definitivament allò que marcia l'esperit bàrbar que demostraven aquells homes al Mediterrani havia de ser l'oratge humit de l'Illa , perquè llevat dels quatre o cinc bufats inherents a tot dissabte, hi observava molta correcció en aquell pub fosc i cèntric. 

Com tenia un coneixement primari de la llengua autòctona, es va demanar una Guinness amb senyals ridícules i excessivament simpàtiques. El cambrer hi accedí de bon grat i mentre reposava la bromera de la primera tirada li lliurà un tiquet amb la quantitat a pagar. Tres pounds i mig. Mentre a la televisió emetien un partit de la FA Cup on jugava l'Aston Villa i un equip semi professional, pensava que aquell beuratge irlandès era el millor remei contra l'enyor nadiu. De color negre i amb un dit de bromera que s'apegava al bigot, li recordava als plis plais festers, a les eixides de músic, a la Plaça de Dins d'Alcoi, a la companyonia dels amics i a les darreres malifetes d'un monstre bufat i descervellat.

Mentre observava d'esma aquell partit avorrit i sentenciat des de la barra, va engolir l'últim glop. Novament, va pixar amb frenesí. En rentar-se les mans, va donar uns cèntims al pobre xic paquistaní que es dedicava a posar colònia als serveis i se'n va tornar a casa per aquells carrers d'indústries decrèpites i brutes.

Pasqual tenia molta fam i va obrir la nevera. Una ceba, un iogurt i dos plàtans constituïen les poques existències del seu calaix. Qui s'havia menjat les seues hamburgueses i el formatge? Allò era la selva.  Per gossera i la morbositat de fotre a un altre, va obrir el congelador i va furtar una pizza hawaiana d'aquell company búlgar que feia massa soroll. De la nevera va agafar una Stella Artois d'amo indeterminat. Aquells no sabien amb qui se la jugaven.  

Disposat a no fer cap maldat, va tornar pixar a les palpentes. Una vegada buït, va recordar que la llum del bany s'encenia estirant d'una cordeta. Es va gitar.

Per sort o per desgràcia, el monstre, encara, no havia despertat de la seua letargia.