A risc
de semblar un romancer, he de reconèixer que la constant desubicació
personal ha determinat el meu procedir des del primer bri de
coneixement seriós. La meua fatalitat airejada als quatre vents és
haver estat atret per la llunyania de les rareses. Què hi farem!
El
contrastos entre la impersonalitat urbana de la rutina i aquells
estius d'infantesa a Onil, envoltat de carrers i paratges pobletans,
han suposat una sort de gàbia idealitzant de la qual no me n'he
pogut sortir mai. La presència dels iaios, a tota hora curosa i
exemplificant, em va posar en contacte amb un imaginari col·lectiu
ple d'històries, contalles, memòries i paraules molt diferents a
les que s'escoltaven per la ciutat, ja ben immersa en el procés
alienador de la homogeneïtzació cultural. No és cap misteri
l'estat precari del valencià a Benidorm, el meu estimat lloc de residència.
Aquella identitat s'ha manifestat com una herència que calia
conservar i difondre al municipi turístic ja que, llevat d'algunes
excepcions eventuals, només es fa visible al més pur àmbit
domèstic i festívol.
Aquest
leitmotiv preservador sempre ha desfermat els meus instints empàtics
a l'hora d'atraure a qualsevol company al terreny de la normalitat
cultural i lingüística. Una drecera no exempta de bel·ligeràncies
externes i internes que de vegades costen de pair. Tanmateix, no puc
negar que, a pesar del positivisme sempre pacient i malgrat la meua
condició d'advocat no exercitant, no gaudisc de l'habilitat de la
retòrica convincent per fer front a aquestos moments de
confrontació. La immediatesa del directe és doncs, una
circumstància que supera i estenalla la meua capacitat expressiva,
sempre necessitada de l'assossec i la ponderació que exigeix el
rigor.
Així,
les paraules escrites han significat el meu personal mitjà
d'expansió per tal d'explicar les inherents anomalies personals i
nacionals que m'han llevat la son des de fa molts anys. Des de menut,
sempre callat i observador, recorde la fixació per fer meu aquell
món infinit i descobridor dels mots. Des de la lectura infantil fins
a a les converses dels majors. Des de l'enyor cap als arcaismes
rurals i meteorològics fins a l'adopció secreta dels neologismes
que ja empraven els companys. El bolígraf i la tecla, espases i
escuts contra la timidesa, han esdevingut així, els millors
portaveus i intermediaris d'una ànima introvertida i necessitada de
lliurar la pròpia cosmovisió cap a l'univers més proper.
Al
capdavall, escric perquè em cal fugir d'una presó autoimposada,
dels barrots irrellevants de la pròpia intranscendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada